Tot indica que la vaga de transportistes, convocada des del dilluns d'aquesta setmana en tot l'Estat, està sent un èxit, malgrat que la principal patronal del sector, la Confederació Espanyola de Transport de Mercaderies (CETM), s'ha oposat a la convocatòria.

La base del moviment està composta fonamentalment per autònoms, que són el 80% dels professionals del sector. En realitat, sota la fórmula legal d'autònoms treballen desenes de milers de persones les condicions de les quals de vida i de treball s'assemblen molt més a les d'un treballador assalariat que a les d'un empresari.

L'esclat del conflicte ha estat provocat per la pujada dels preus del gasoil, que l'últim any s'ha incrementat un 36%. A això se suma el fet de que qui talla realment el bacallà al sector, les grans empreses de distribució i de transport, tenen molt marge per pressionar a la baixa el preu que paguen pels serveis de transport o per la subcontractació. A més és el context general de la crisi, que ha repercutit en una disminució del treball al sector. És a dir, centenars de milers de treballadors autònoms estan atrapats entre l'encariment dels costos i la disminució dels ingressos.

“Per aquest jove transportista el pitjor de la situació dels camioners és la inseguretat laboral”, es podia llegir en un article publicat en Público el 9-6-2008. El mateix Juan Carlos Guijarro, de 36 anys, deia: “T’obliguen a carregar i a descarregar el material sense ser el nostre treball, a posar-te el casc, l'armilla i cada vegada cobrem menys. Els que porten corbata saben que si no acceptes l'abús, contracten a un altre”, resumeix. En el mateix reportatge es podia llegir el que deia un altre transportista de 45 anys: “Durant els últims anys hi ha hagut molt treball, però ara està tot aturat, tot just hi ha obres”. Deia que amb la pujada de preus dels combustibles havia hagut de posar 2000 euros de la seva butxaca per poder treballar. És a dir que la seva "empresa" estava en pèrdues des de feia mesos.

Fins ara, l'orientació del govern va en el sentit de satisfer les demandes de la principal patronal del sector (CETM, que no convoca), i empreses que no posseeixen vehicles de transport (magatzemistes, polígons industrials logístics, etc.), oferint-los reducció de les càrregues socials, impostos, etc. És a dir, el que està prevalent fins ara són els interessos dels grans empresaris, que no volen ni sentir parlar d'una regulació dels preus dels serveis que paguen als petits transportistes (la tarifa mínima que demanen els vaguistes).

Òbviament, el sector del transport no és homogeni, ni està compost exclusivament per treballadors autònoms que es guanyen la vida amb el seu treball. Hi ha petits empresaris que viuen de l'explotació del treball aliè, com ocorre en altres sectors, i que en realitat l’únic que els importa són els seus beneficis i no la destinació dels treballadors. Per això, és important distingir les justes reivindicacions d'aquells treballadors autònoms que estan demanant una sortida digna davant la pujada de preus i l'abús dels empresaris que, “a rio revuelto”, tractin de treure més beneficis per a la seva butxaca.

És evident que aquesta vaga es produeix en una situació econòmica i política bastant crítica. Molta gent veu amb simpatia aquest moviment perquè també sofreix a les seves carns la pujada constant dels preus de primera necessitat i s'adonen que la crisi sempre l'acaben pagant els més desfavorits.

Una vaga patronal?

La direcció de CCOO i d'UGT ha tancat la seva posició sense molts matisos. Segons el portaveu de la Federació de Comunicació i Transport de CCOO, es tracta d'un “tancament patronal il·legal i no el recolzen”. Com a alternativa, va assenyalar que és necessària una reforma estructural negociada entre administració pública, sindicats i patronal. És a dir, la seva alternativa és una reconversió del sector, en essència, la mateixa actitud que defensa El País al seu editorial el dimarts 10 de juny:”El transport necessita empreses més grans i més ben dotades de capital financer i tecnològic. Resistirien millor l'encariment del cru, transmetrien millor al mercat els costos de producció i distribució i reaccionarien amb menys histerisme a la pujada dels costos”. De fet El País, com a portaveu qualificat dels grans monopolis, indica amb claredat qui ha de pagar els plats trencats d'aquesta situació: “Sembla obvi que qualsevol acord amb els vaguistes implicarà pujades de preu per als consumidors”. I per què ha de ser així? Una part molt important del preu final dels combustibles es deu als impostos que pesen sobre ells. Però aquests impostos, de caràcter indirecte, com també l'IVA, afecten per igual tots els sectors de la societat. Es veuen obligats a pagar-los, independentment dels seus ingressos i patrimoni, un autònom del transport, un treballador que es desplaça al seu lloc de treball, o un advocat, un tertulià (d'aquests que clamen contra les vagues i demanen mà dura), un banquer o un membre de la CEOE. Per què el govern, un govern que es diu a si mateix socialista, no incrementa la càrrega impositiva sobre els que més tenen, i en lloc d'augmentar els impostos indirectes que no grava a les grans fortunes i els grans beneficis empresarials? No ho fa, perquè aquest govern accepta la lògica del capitalisme. De fet les mesures en matèria econòmica aprovades recentment per Solbes i Sebastián van precisament en aquesta direcció: rebaixes fiscals per als més rics (com la supressió de l'impost de successions, i la reducció del de patrimoni); noves pujades de la tarifa de la llum; anuncis de noves reformes laborals per continuar desviant diners públics a les butxaques dels empresaris a través de reduccions de quotes a la seguretat social i bonificacions fiscals, privatització dels serveis públics, etc.

És un absolut escàndol que davant de l'augment dels acomiadaments, la pujada brutal dels preus, o els anuncis de la CEOE a favor d'enfonsar encara més els salaris, els dirigents sindicals callin per resposta. L'actitud pactista i submisa dels dirigents sindicals cap als interessos empresarials, que recorre la seva actuació en general, es reflecteix també en el seu posicionament cap a aquest conflicte. Una actitud correcta en la vaga dels transportistes seria precisament la de recolzar als que realment estan sofrint la crisi (els treballadors, encoberts o no sota la denominació d'autònoms), i denunciar els que l'únic que volen és obtenir més avantatges fiscals i empitjorar encara més les condicions laborals dels treballadors. Però els dirigents no estan fent això en aquest cas ni en cap altre. Una actitud de classe i ferm per part dels sindicats seria la millor manera que molts autònoms entenguessin que el seu futur està lligat a la lluita de la classe obrera en general, i que els seus patiments són la conseqüència de la crisi del sistema capitalista en una època de domini absolut dels grans monopolis i fons especulatius, que són els que determinen l'augment del preu del petroli, els que condicionen la inflació dels preus dels aliments, i els que imposen l'extensió de la jornada laboral per augmentar els seus beneficis. Tot això, sens dubte, amb el beneplàcit dels governs de la dreta i de la socialdemocràcia.

Aquesta posició de classe, és la millor manera de combatre el corporativisme i la influència d'organitzacions reaccionàries que tractaran de canalitzar el descontentament del sector cap a posicions individualistes i grogues. En realitat el que haurien d'estar fent ja els sindicats és mobilitzar contundentment el conjunt dels treballadors per evitar que les conseqüències de la crisi (desocupació, inflació, pujada de les hipoteques, retall de les despeses socials, etc.) recaigui sobre les esquenes dels treballadors.