Igual que altres grans acords entre Govern i sindicats, el “Pla contra la temporalitat en l'ocupació pública”, impulsat per l'exministre de Política Territorial i Funció Pública, Miquel Iceta, no és més que fum i només contribuirà a perpetuar la temporalitat laboral i el deteriorament als serveis públics.

L'acord signat el mes de juliol passat és un altre intent d'enganyar el personal interí i el conjunt dels empleats públics. Tal com expliquem en articles anteriors [1], no reduirà l'escandalosa taxa de temporalitat del 30% al sector públic.

L'anomenat “Pla Iceta” permetrà, per exemple, que als tres anys un interí pugui ser acomiadat amb només 20 dies d'indemnització per any treballat (fins a un màxim de 12 mensualitats), o que un altre amb la fase d'oposició aprovada es quedi fora si no arriba als 10 anys mínims de treball que s'exigiran. Així mateix, es pretén generalitzar el sistema de baremació de 60% per a la fase d'oposició (l'examen pròpiament dit) i 40% per a la fase de concurs (la valoració dels mèrits), ja utilitzat en l'accés, per exemple, a la funció docent i que segueix deixant sense plaça milers d’interins i milers d’opositors ben preparats.

L'estratègia dels dirigents de CCOO, UGT i CSIF ha estat obviar les reivindicacions dels interins i els treballadors temporals del sector, que han impulsat grans manifestacions en els darrers mesos principalment a través de noves plataformes. Aquests dirigents s'han afanyat a signar aquest acord a l'esquena dels treballadors i durant l'estiu, per intentar evitar que les protestes se'ls escapin de les mans.

L'estratègia de CCOO, UGT i CSIF: dividir i enganyar

Els 3,3 milions de treballadors del sector públic (el 20% del total dels assalariats) són un exèrcit poderós i amb grans tradicions de lluita. A l'última dècada, després de les salvatges retallades que van arribar amb la crisi del 2008, les marees verda i blanca, així com moltes plataformes de treballadors públics, van mostrar l'enorme descontentament i la voluntat de lluitar per uns serveis públics de qualitat, abarrotant els carrers de tot l'Estat mentre els dirigents dels principals sindicats cridaven a la calma, a “estrènyer-se el cinturó” entre falses promeses de tornada a la normalitat quan finalitzés la crisi.

Deu anys després seguim esperant aquesta vareta màgica que ens prometien. Fins i tot, durant la pandèmia, davant la saturació del sistema sanitari i la carnisseria produïda a molts hospitals i residències, i davant l'especulació de la sanitat privada, els dirigents de CCOO, UGT i CSIF no van moure un dit, mantenint la seva actitud de col·laboració i submissió amb el Govern de coalició. I ara, continuen entossudits en l'estratègia de la propaganda, de l'engany, de la col·laboració de classes i de la divisió, cobrint les espatlles al Govern i salvaguardant la “pau social”.

Per una banda, intenten comprar-nos amb els augments salarials; ens volen convèncer que l'increment del 2% contemplat en els nous pressupostos és un gran avenç, quan ni tan sols compensa la pèrdua de poder adquisitiu de l'última dècada ni la que s'acosta (amb la inflació actualment al 4%). D'altra banda, fa mesos que fomenten la divisió entre els treballadors, fan campanyes públiques perquè els treballadors interins i temporals estabilitzin la seva feina (completament necessària), però deixant a la cuneta els centenars de milers d'opositors i els treballadors amb plaça, cada vegada més desbordats en uns serveis públics col·lapsats.

Un exemple clar és el sector educatiu, un dels que donen feina a més treballadors en l'àmbit públic (més de mig milió). Davant les salvatges retallades patides aquest curs, amb les mesures higiènic-sanitàries encara en vigor, amb 35.000 docents menys, amb la tornada a les ràtios de més de 30 alumnes per aula, amb la privatització de l'FP, amb l'absència de psicòlegs i psicòlogues als centres que puguin respondre a la crisi en la salut mental dels estudiants... CCOO, UGT i CSIF han prioritzat la campanya per la reducció de la temporalitat sobre qualsevol altre assumpte, i això ha generat malestar entre una capa de docents en un moment especialment difícil a les aules.

A més, la seva actitud ha estat la de negociar als despatxos sense un pla de lluita ferm i decidit democràticament als centres de treball, i ignorant les múltiples mobilitzacions organitzades al marge de les centrals sindicals per plataformes d'interins a diverses localitats.

Aquesta estratègia, a més de crear divisió, és completament estèril ja que no va al fons del problema: mentre no hi hagi un augment radical a la inversió serà impossible garantir l'estabilitat a l'ocupació, ja que l'administració no converteix en fixes les places que acabarà suprimint per retallades al servei.

Per descomptat que és justa i totalment necessària la reivindicació que els interins passin a ser fixos, però ha d'anar vinculada tant a una mobilització decidida, sense la qual les negociacions estaran abocades al fracàs, com a altres assumptes urgents, sobretot a la manca de recursos. Els nous pressupostos, encara per aprovar, parlen d'una despesa social rècord, però l'augment de la partida destinada a educació és només del 2,6%, de manera que serà impossible assolir el 8% de temporalitat exigit per Europa i promès per Iceta, o reduir les ràtios als centres d’estudi.

Plantejar la lluita per acabar amb la temporalitat a l'ocupació pública al marge de la resta de reivindicacions urgents, i sense un pla de mobilització suposa rendir-se abans de donar la batalla. L'absència de recursos és l'origen de la precarització general de tots els serveis i cal que sigui el punt central. Després d'una pandèmia llegint titulars de premsa sobre els beneficis rècord de les grans empreses, sabem de sobres que hi ha diners: el que necessitem és un pla de lluita contundent, unificat a tot l'Estat i decidit democràticament als centres de treball en assemblees, que exigeixi un augment radical de la inversió en els nous pressupostos i l'estabilització completa de l'ocupació.

Les oposicions: un negoci suculent

Un dels punts de debat i divisió més important entre les treballadores i els treballadors públics és el dur sistema d'oposicions. Tot i que cada branca té un sistema d'accés diferent, i els exàmens també poden variar, la tònica general és que es tracta d'una autèntica odissea on sempre es queden fora els que disposen de menys recursos.

El primer factor excloent són els requisits d'accés. En algunes oposicions massives, com les d'educació, s'exigeixen titulacions de màster per participar-hi. El preu dels màsters oscil·la entre els 1.500 i els 2.000 euros a la universitat pública (les places solen ser completament insuficients) i els 4.000, 5.000 o 7.000 euros de la universitat privada. Avui estudiar un màster és a l'abast de pocs: segons l'informe “Ser estudiant universitari avui”, de la Xarxa Vives d'Universitat, només un 10% dels universitaris són de classe treballadora.

El sector de les acadèmies que preparen oposicions, on se'n matriculen centenars de milers cada any, és segurament l'únic sector educatiu 100% privat i una font suculenta de negoci. No hi ha ni un sol ens públic de preparació d'exàmens d'oposició i no hi ha cap mena de beca.

Les dades sobre costos i durada de la preparació estan falsejades per les acadèmies principals amb l'objectiu d'aconseguir més alumnes. Segons Emagister [2], els metges triguen entre quatre i sis mesos a aconseguir una plaça, gastant de mitjana 2.000 euros, mentre que els docents dediquen entre nou i dotze mesos per treure una plaça amb un cost de 135 euros mensuals.

No obstant això, la realitat és ben diferent: els costos es multipliquen si tenim en compte que molts candidats redueixen la seva jornada laboral o deixen la feina per poder preparar-se, que molts s'han de desplaçar llargues distàncies per anar a acadèmies i que centenars de milers cedeixen anys de la seva vida per, en molts casos, no obtenir plaça.

La competència és atroç, i ni tan sols tots els candidats que s'han pogut preparar a consciència aconsegueixen la seva plaça: aquest any 150.000 persones van competir per 3.383 llocs de Correus, el 2017, 38.000 per a només 400 places d'auxiliar administratiu de l'Estat (950 per plaça).

Aquesta situació i la naturalesa 100% privada del sistema de preparació provoca que es faci negoci amb absolutament tot: les acadèmies -sobretot les més grans, com Postal o Premir- recapten centenars de milers d'euros cada any amb les quotes mensuals i la venda de materials; els preparadors privats, que són un fenomen molt estès i amb uns preus encara més elevats; a internet, on s'especula amb temaris, apunts i altres materials el preu dels quals pot oscil·lar entre els 100 i els 2000 euros [3].

Crear un sistema públic de preparació d'oposicions és absolutament necessari, però ni tan sols no està contemplat pels principals sindicats. Hi ha estructures i espais suficients per fer-ho: instituts, facultats o les mateixes acadèmies, que han de ser nacionalitzades i passar immediatament al sistema públic garantint tots els llocs de treball.

El sistema d'accés: un filtre per mantenir la precarietat

Els serveis públics són una conquesta de la classe treballadora, però als ulls del sistema capitalista i les seves institucions polítiques, una despesa inútil, un malbaratament, ja que els diners que es destinen per a educació, sanitat o transport públics bé podrien contribuir a engreixar les butxaques dels grans empresaris. En temps de crisi econòmica aquesta situació s'aguditza i l'Estat retalla els serveis públics per poder “estalviar” i que les grans empreses mantinguin la taxa de guany. En aquest procés, el sistema d'oposicions juga un paper clau.

Com es poden mantenir milers de metges, professors, advocats, administratius a l'atur quan hi ha una necessitat urgent d'augmentar personal en tots aquests serveis? Intentant convèncer-los que no tenen prou formació, que no valen. Llicenciats, graduats, titulats amb màster i doctorat, interins amb anys d'experiència... no tenen prou competències per poder exercir una feina? És obvi que el sistema d'oposicions actual respon exclusivament a la necessitat d'impedir que centenars de milers de persones cobreixin uns llocs de treball socialment necessaris.

Per això s'estableix un sistema d'examen en què no prevalen les habilitats del candidat per exercir una feina, sinó la memorització de continguts. Els temaris de les oposicions són completament inabastables, de manera que la major part dels opositors estudia el que pot i s'ho juga tot al sorteig de temes. Aquells que puguin dedicar la jornada completa a clavar el colze durant anys tindran més possibilitats de passar el filtre, aquells que treballin, com els interins, ho tindran molt complicat.

Cal reivindicar un nou sistema d'accés en què els candidats puguin demostrar les seves competències reals a l'àmbit corresponent amb proves essencialment pràctiques, i no “vomitar” allò que s'ha après; en pocs llocs de treball cal saber de memòria centenars i centenars de pàgines.

Perquè els candidats puguin rebre una valoració justa i objectiva cal contractar més personal per als tribunals que avaluen, els quals sovint no disposen del temps necessari per fer-ho. Urgeix també actualitzar els temaris (alguns són dels anys 80) i reduir-los, ja que sovint inclouen continguts de farciment. Així mateix, és urgent que s'eliminin els sorteigs de temes, una pràctica cruel i molt estesa que provoca que milers de candidats amb una preparació profunda es quedin fora.

D'altra banda, el sistema de baremació de mèrits —l'anomenada fase de concurs— és completament desproporcionat en moltes especialitats i sovint tampoc no respon a la necessitat d'avaluar les competències del candidat per al treball a exercir, sinó que funciona com un segon filtre. Sovint es puntuen igual la formació privada i la pública, i els anys de treball com a interí o substitut són habitualment un factor determinant que crea una barrera infranquejable per als candidats que mai no han treballat.

Per exemple, a l'àmbit educatiu, la fase d'oposició té un pes del 60% i amb un 5 s'accedeix a la fase de concurs (aquest filtre deixa fora una gran majoria de candidats), que barema un 40%. En aquest concurs és possible obtenir una nota de 7 amb haver treballat 7 anys com a substitut i sense tenir cap altre mèrit baremable; en canvi, qui ha treballat en altres àmbits, no ha pogut fer cap curs o, simplement, no en té cap altre mèrit, es quedarà, gairebé amb total seguretat, sense plaça. Aquest sistema garanteix que les persones més preparades obtinguin plaça? Si la fase d'oposició fos objectiva i purament competencial no caldria una segona fase de concurs o aquest podria ser només una manera de decidir com es repartiran les destinacions entre els candidats.

Cal reivindicar un sistema just per als interins, i per a la resta de treballadors o estudiants que intentin obtenir una ocupació pública. El més important és que les necessitats socials són moltes i que els candidats que estan capacitats i s'han preparat tenen lloc: calen milers de metges, milers de professors, milers de carters, milers de bombers, milers d'infermers… Un Govern realment d'esquerres reconeixeria i garantiria l'estabilitat laboral que reclamen els interins, alhora que oferiria els milers de places necessàries per garantir un servei de qualitat.

Per un sistema just de consolidació de l'ocupació

La situació laboral dels treballadors i treballadores temporals és especialment complicada. Molts interins van aprovar l'oposició ja fa molt de temps (un 75% té més de 50 anys), però molts més no van arribar mai a aprovar aquest examen, alguns per l'injust model d'examen, altres perquè no van poder estudiar.

Amb el pla Iceta es contempla que tots els que porten més de 10 anys, sense distinció, passin a ser fixos. Però, què passarà amb aquells que van aprovar la fase d'oposició i fa menys de 10 anys que treballen? I amb la formació que es necessita per a aquests interins? L'acord és un nyap i a més fomenta la divisió entre els treballadors. És un escàndol que CCOO, UGT i CSIF ho hagin signat.

Fa falta un sistema just, que contempli els múltiples camins pels quals els treballadors han arribat al seu lloc de treball i s'adapti a les necessitats específiques. Pel que fa als interins, que han estat utilitzats per l'Estat per anar eliminant les places que cobreixen quan decideixen “estalviar costos”, han de passar a ser fixos immediatament. A més, és imprescindible que, un cop passin a ser funcionaris, se'ls garanteixi una formació de qualitat i gratuïta, que els permeti exercir la seva feina en les millors condicions.

De la mateixa manera, cal reivindicar un nou pla de formació permanent per al conjunt de treballadors públics, amb independència del temps que portin al seu lloc, que contempli un alliberament horari suficient per poder garantir que es dugui a terme amb la màxima qualitat educativa i que no continuï sent, com passa sovint, un simple tràmit. Per això, l'administració ha de destinar molts més recursos. Un servei públic de qualitat requereix una plantilla ben formada i en actualització constant.

Pel que fa als substituts, cridats a treballar per diferents períodes de temps a partir de bosses o llistes (alguns mai no van arribar a presentar-se a un examen d'oposició), cal garantir que puguin rebre una preparació completa de forma gratuïta per concórrer a les oposicions en igualtat de condicions i, sobretot, un subsidi específic per als períodes en què no estan fent substitucions.
Els dirigents sindicals no poden defensar ni les dreceres ni les solucions parcials. Per a tots, interins o no, és una odissea poder obtenir una plaça al sector públic i el que és fonamental és una transformació completa del sistema d'oposicions que garanteixi la universalitat de l'accés, l'objectivitat de les proves i la qualitat dels serveis.

Per aconseguir-ho no hi ha cap altre camí que la unificació de totes les lluites al sector públic, d'interins i de treballadors que s'han mobilitzat ja contra la manca de recursos i de personal. Cal passar a l'acció. La convocatòria per al 28 d'octubre de vaga general estatal del sector públic impulsada per diferents sindicats (CGT, Co.bas, IAC, Cut…) és un pas endavant per unificar la lluita i només ha de ser el primer pas per dur a terme una lluita ferma contra les retallades, per un augment dràstic de la inversió i per unes condicions laborals dignes per a tothom. No podem acceptar ni un pas enrere.

Notes:

1 No al acuerdo sindicatos-Iceta. Los interinos pagan el precio de un pacto a sus espaldas
2 El negocio (no siempre limpio) de preparar a los opositores
3 Oposiciones: un negocio millonario (y en gran parte sin declarar)