El dilluns 27 de Febrer diferents col·lectius socials, obrers i juvenils de Barcelona ens manifestàvem a les portes de l’Hotel Hilton Diagonal Mar convocats pel col·lectiu de cambreres en lluita pels seus drets Les Kellys de Barcelona. El motiu immediat de la concentració era denunciar l’acomiadament de 5 companyes que treballen com cambreres al Hilton per exigir els seus drets, la sanció contra una sisena treballadora i la situació d’amenaces i d’assetjament laboral que pateixen la resta de les treballadores.

Si toquen a una, ens toquen a totes!

El dilluns 27 de Febrer diferents col·lectius socials, obrers i juvenils de Barcelona ens manifestàvem a les portes de l’Hotel Hilton Diagonal Mar convocats pel col·lectiu de cambreres en lluita pels seus drets Les Kellys de Barcelona. El motiu immediat de la concentració era denunciar l’acomiadament de 5 companyes que treballen com cambreres al Hilton per exigir els seus drets, la sanció contra una sisena treballadora i la situació d’amenaces i d’assetjament laboral que pateixen la resta de les treballadores.

Durant la concentració, companys d’Esquerra Revolucionària i del Sindicat d’Estudiants vam entrevistar a una portaveu del col·lectiu que denunciar com aquesta situació d’assetjament a les treballadores per part de les cadenes hoteleres és normal i ens explica com s’ha desenvolupat aquest col·lectiu, que agrupa a un dels sectors més explotats de les dones treballadores i s’ha convertir en exemple de combativitat i dignitat pel conjunt del moviment obrer. 

P: Explica’ns per què heu convocat aquesta mobilització.

R: La situació que estem denunciant no es dóna únicament a Barcelona, de la mateixa manera que la situació concreta de l’Hotel Hilton Diagonal Mar que avui ens reuneix no és cap excepció als hotels de la ciutat. Tota la dinàmica de sobrecarregar a les treballadores, fins i tot de pressionar-les i assetjar-les laboralment. Perquè a vegades hi ha un control del treball però sempre aquest control s’exerceix amb pressió. Fins i tot assignar les pitjors tasques, les més penoses, a les treballadores que exigeixen els seus drets, això està passant a molts hotels de la ciutat. La professió de cambrera de pis és dura, sempre ha estat dura, però tot el procés d’externalitzacions el que fa és agreujar molt més una situació que ja era dolenta. Es perden drets, es perd salut, es perd salari també.

P: En què consisteix l’externalització?

R: L’externalització significa que l’empresa, l’hoteler, el que fa és incorporar una empresa entre ell mateix i la treballadora, que a la pràctica l’únic que fa es signar nòmines. Perquè tota la gestió del departament de pisos es segueix fent sota el criteri del propi hotel, perquè les habitacions són de l’hotel. L’hotel realment no es desentén de posar el seu criteri. Les externalitzacions són un mecanisme per, amb el poc que arribava a estar regulat, desregular-ho completament. Amb aquestes, fins i tot, les treballadores ens quedem sense representació col·lectiva en els comitès d’empresa dels hotels i la situació d’explotació, indefensió, etc. s’agreuja.

P: Com comenceu a organitzar-vos les Kellys?

R: L’espurna principal és l’atipament. Arriba un punt en que tota aquesta precarització de la feina, les externalitzacions i demés, es comencen a replicar entre els hotels perquè permet baixar el preu de les habitacions. Una vegada que això es converteix en legal a veure quin hotel no s’apunta al carro! Les treballadores vam començar a adonar-nos: “Això no és només un problema meu, ni al meu hotel, ni tan sols a la meva ciutat”. Som un munt i totes tenim les mateixes dolències físiques a conseqüència de la sobrecàrrega de treball. Que si una hèrnia discal, que si m’automedico, que si tinc un quadre de depressió... A partir d’aquí, de compartir uns primers testimonis, moltes vegades es feia mitjançant Internet amb la sensació de major seguretat que dóna l’anonimat... hi ha cambreres de pis que volem donar un pas més enllà, començar a quedar, començar a reunir-nos, també per conèixer-nos. Poc a poc en aquestes reunions ja no es parlava tant del “què malament estic!” sinó del “què fem per canviar això?”. Fer visible la situació en la que estem. Una mica va ser així com va començar. Nosaltres a Barcelona en concret fa poc més d’un any que ens estem reunint de forma regular.

P: Quin recolzament esteu tenint?

R: Estem en contacte amb un munt de col·lectius que ens recolzen a la ciutat. Plataformes pel dret a la salut, col·lectius feministes, empleades domèstiques, cuidadores... També amb col·lectius per la defensa de les persones migrants. Fem xarxes de recolzament mutus per ocasions com aquesta, que era la primera vegada que convocàvem. Aquí t’adones que aquest treball invisible que vas fent durant anys té els seus resultats. 

P: Quines són les vostres reivindicacions?

R: Acabar amb l’externalització, això per suposat. I millorar el conveni d’hostaleria, que s’està negociant en aquest moment. Jubilació anticipada, reconeixement de les malalties laborals, que es reconegui el nostre treball com a professió de risc.

P: Teniu participació en aquesta negociació?

R: El conveni el negocien en aquest moment els dos sindicats majoritaris (CCOO i UGT) amb la Patronal. Hem arribat a tenir alguna informació per la seva part. Creiem que és important lluitar per un conveni que reculli els drets de tots els treballadors i els blindi però la situació en aquest moment de les cambreres és tan difícil que tenim urgències per a ja. Creiem que accions directes com la d’avui (buscant visibilitzar la nostra situació, denunciar les condicions que estem patint i recollint el recolzament de diferents col·lectius socials) són una forma d’introduir les nostres reivindicacions a la taula.