L'Assemblea Ciutadana de Podem, l'anomenada Vistalegre II que se celebrarà els propers 10, 11 i 12 de febrer, suposarà un abans i un després per al futur de la formació morada. No només milers de treballadors, joves i activistes socials estan pendents de la pugna interna que ha esclatat, també el gran capital i els seus partits estan intervenint obertament en la batalla, pressionant i promocionant a determinats dirigents. Malgrat el missatge dominant, la crisi de Podem no és només una lluita "pel poder" entre fraccions, sinó el reflex agut de pressions de classe antagòniques.
L'explosió social que va gestar el sorgiment de Podem
El 15 de maig de 2011 la ràbia acumulada durant anys va emergir bruscament a la superfície, donant pas a un dels períodes més convulsos de la lluita de classes en l'Estat espanyol. En el fragor d'aquell històric moviment del 15M, i en la llarga ona de lluites socials i mobilitzacions que va obrir, milions de persones van comprovar en la seva pròpia experiència el paper real de les institucions de la societat burgesa, embolicades en la cel·lofana de l'anomenada "democràcia parlamentària", però que en realitat amaga una dictadura, la del gran capital, la d'aquesta elit de multimilionaris, banquers i especuladors que ningú ha votat però que decideixen la destinació de les nostres vides.
Durant un llarg període es van succeir vagues generals, marees ciutadanes, marxes per la dignitat, conflictes veïnals i estudiantils, i grans manifestacions a favor del dret a decidir, que van anar un exemple de combativitat, participació democràtica i desafiament als aparells sindicals i socialdemòcrates garants de la pau social. Aquesta gegantesca rebel·lió no només va mostrar la indignació contra una recessió econòmica devastadora, va generar també la major crisi de governabilitat des de l'anomenada transició i un salt qualitatiu en la consciència política de tota una generació. El bipartidisme -l'alternança al govern entre el PP i el PSOE en la qual s'ha basat l'estabilitat del capitalisme espanyol- va rebre un obús en la seva línia de flotació.
L'aspiració que va recórrer carrers i places va ser transformar de dalt a baix l'ordre establert i amb això totes les institucions, organismes i organitzacions que, en major o menor grau, eren identificats amb ell. Va ser aquest context explosiu el que va crear l'espai vital perquè Podem irrompés trastocant el tauler polític i la correlació de forces en l'esquerra. Des de llavors, les alarmes en els despatxos dels consells d'administració dels grans bancs i empreses no han deixat de sonar, i la classe dominant ha maniobrat incansablement per destruir, o almenys neutralitzar, l'irresistible ascens de Podem.
Podem va néixer per transformar la societat, no per gestionar el capitalisme
El discurs de Pablo Iglesias contra la casta, contra els privilegiats i el seu sistema, en defensa de la majoria treballadora, dels drets i els serveis socials i, sobretot, la manera en què era plantejat -sense fer concessions a la falsa diplomàcia en què es mou la política corrompuda de la burgesia- va connectar amb la imaginació i els sentiments de milions de persones, de la base més activa de l'esquerra social i política, i de molts que s'apropaven per primera vegada a la militància. En aquest moment va haver-hi un creixement explosiu de Podem, i desenes de milers es van organitzar en els Cercles que van poblar la geografia de tots els territoris.
Després dels resultats espectaculars en les eleccions europees de maig de 2014 i les autonòmiques i municipals de 2015, aquesta dinàmica es va tallar d'arrel. En lloc de reforçar a Podem com l'alternativa rupturista amb el sistema, d'avançar de manera audaç en un programa de mesures socialistes enèrgiques i recolzar-se en la mobilització massiva de la població, la direcció va emprendre un gir de 180 graus i va col·locar totes les seves esperances en el terreny institucional. La força essencial de Podem, que sorgia de la capacitat de posar contra les cordes al règim, va quedar bloquejada.
I tot això no és retòrica, ni són conjectures de "rojos embogits". Les conseqüències negatives d'aquesta estratègia són més que evidents en el balanç dels anomenats ajuntaments del canvi. Les bones intencions i les boniques declaracions sobre una "gestió eficaç" dels recursos públics han xocat amb el mur dels interessos capitalistes, d'aquesta atofada xarxa de grans empreses que han acumulat fabulosos beneficis gràcies a la privatització dels serveis públics essencials. Aquest mur únicament pot trencar-se amb una política decidida de remunicipalització que torni a col·locar les necessitats de la majoria per sobre de la lògica del lucre privat. Però gens d'això ha succeït. A Madrid, a Barcelona o a Saragossa se segueixen mantenint i renovant els plecs a les contractes privades, a costa de salaris de misèria per als treballadors, ocupacions precàries i una qualitat en els serveis cada dia pitjor. De què serveix retallar el deute que havia contret el PP en aquests grans ajuntaments si la vida de les famílies treballadores no canvia, si les escoles infantils, els menjadors socials, les beques per als nostres fills, l'habitatge social per garantir el dret a sostre segueixen brillant per la seva absència?
Justificar aquestes renúncies i abandons pels límits que imposa la "legalitat" és donar l'esquena precisament a l'esperit del 15M i de tota la lluita social d'aquests anys. Des de quan la legalitat dels capitalistes és un mitjà per fer avançar la justícia social?
El reflex de la lluita de classes en Podem
Després de les eleccions generals del 26 de juny, que es van saldar amb la pèrdua d'un milió de vots, la divisió en la direcció de Podem va esclatar fins a aconseguir una virulència inimaginable per a molts. Alguns veuen en aquesta batalla només una baralla descarnada pel poder. Per descomptat que per a una àmplia capa d'arribistes que han arribat a Podem per gaudir d'una vida tranquil·la i confortable, les mels de la política parlamentària i institucional són una fi en si mateix que defensaran amb ungles i dents. Però aquest conflicte està reflectint, sobretot, les pressions de la lluita de classes. Pressions que vénen pel costat dels capitalistes i la dreta, que pretenen transformar Podem en una formació socialdemòcrata homologable, respectuosa amb el sistema i les seves lleis. I, per un altre, de l'embranzida que sorgeix de la base social de Podem, dels milions que entenem que és amb la mobilització com podrem transformar la societat i trencar amb la lògica del capitalisme.
En aquesta pugna interna són Íñigo Errejón i el seu sector els que de forma inequívoca defensen l'ideari i la pràctica socialdemòcrata de Podem. El "número dos" ha manifestat de forma reiterada la seva aposta pel treball en les "institucions" com a eix central de la seva estratègia política, arribant fins i tot a qüestionar el rebuig de Podem al difunt pacto PSOE-Ciutadans (antecedent frustrat de la gran coalició PP-PSOE-C's que governa avui). S'ha oposat a mantenir la confluència electoral amb Esquerra Unida en Units Podem, però en canvi ha mostrat la seva constant inclinació al pacte amb el PSOE de la gestora colpista. Les seves declaracions han anat sempre en el mateix sentit, afirmant que "als nostres adversaris els agrada veure" en Podem "una força formalment molt radical però materialment incapaç de transformar les condicions de vida de la gent", identificant una postura que confronta amb el sistema amb l'espeternec estèril.
No és estrany que aquesta "música" soni tan bé a les oïdes dels capitalistes i els seus portaveus. Com sempre, El País marca el to: "Errejón defensa un Podem molt més modern, democràtic i obert, diferent per complet de la confusió generada per Iglesias entorn d'una estratègia de radicalització ideològica i mobilització de carrer l'efecte de la qual està sent diluir la força i capacitat negociadora del partit al Parlament i en les institucions".
El model de Podem que defensa Errejón i el seu sector ja ha estat posat a prova pel Partit Socialista durant els últims quaranta anys. Però cal assenyalar que si Errejón ha arribat tan lluny es deu, fonamentalment, als errors i les vacil·lacions mostrades per Pablo Iglesias. La visió del "canvi" polític com un mer exercici electoral en el qual la lluita de masses ja havia complert el seu paper, també ha estat defensada per Iglesias. Les seves declaracions públiques justificant la capitulació de Tsipras, el seu desmarcatge de la revolució veneçolana fent-se ressò del missatge de la reacció, el seu afany per aparentar responsabilitat i "altures de mires" com a governant... Han reforçat el discurs i l'audàcia dels sectors més moderats i dretans de Podem en l'actual crisi interna, i explica molt de l'ocorregut el 26J.
Després de perdre un milió de vots, Pablo Iglesias va afirmar que el treball parlamentari i institucional seria la seva prioritat. Però aviat va comprovar que amb aquesta orientació obria la porta a la dreta -tant dins com fora de Podem-, i estenia una catifa vermella a tots aquells que volien afeblir-ho i finalment apartar-ho. En els últims mesos Iglesias ha realitzat reflexions bastant encertades. S'ha preguntat públicament si no havia estat la imatge de moderació que havia transmès Podem la causa del resultat inesperat el 26J. Va parlar de l'error d'intentar ocupar l'espai de la socialdemocràcia per no "espantar" a un sector dels votants, i més recentment va insistir en la necessitat de recuperar el carrer i que els sindicats convoquessin una vaga general contra la política antisocial del PP. "La transversalitat no és semblar-nos als nostres enemics, sinó semblar-nos a la PAH" va afirmar correctament.
El document de Pablo Iglesias per Vistalegre II remarca aquesta línia: "...La construcció d'un moviment popular no és un fetitxe, sinó l'única forma d'avançar (...) Solament amb diputats, portaveus i un bon discurs que connecti amb les necessitats de la majoria no és prou (...) Per guanyar necessitem a la gent organitzada, activa i amb capacitat per mobilitzar-se (...) Per això el paper dels càrrecs públics no pot limitar-se al treball als diferents parlaments. La seva principal funció ha de ser la de ser "activistes institucionals" (...) Els nostres representants en les institucions no poden convertir-se en polítics, sinó que han de seguir sent militants i complir una tasca al servei de l'interès col·lectiu...".
Un Podem per a la transformació socialista
És cert que el major perill per Podem és el seu acomodament al sistema, com afirma Iglesias. Per això és tan necessari traçar una línia política clara, un programa que plantegi mesures com la nacionalització dels sectors estratègics de l'economia, que s'oposi a les retallades i l'austeritat, que defensi la sanitat i l'educació públiques, un habitatge digne per llei, i les llibertats democràtiques, inclòs el dret a decidir. No n'hi ha prou amb picades d'ullet a l'esquerra de tant en tant. No n'hi ha prou amb reflexions que després no tenen cap conseqüència pràctica. L'única manera de lligar-se sòlidament a les masses, la veritable força de Podem com a esquerra transformadora, només es pot desenvolupar defensant una alternativa socialista enfront de la crisi capitalista i implicant-se directament en les lluites quotidianes del moviment obrer i juvenil.
És molt el que es ventila en aquesta batalla. La dimissió de Bescansa, pretenent transmetre la imatge que es baixa d'un "xoc de trens" caïnita i sense sentit. A qui beneficia? En realitat, les seves idees i la seva pràctica no es diferencien molt d'Errejón i amb la seva dimissió obre un fossat amb Pablo Iglesias. Altres corrents, com els Anticapitalistes, plantegen en el seu discurs algunes crítiques que tenen sentit. Però hi ha una contradicció entre les seves paraules i els seus fets. Anticapitalistes tenen el control de l'alcaldia de Cadis, tenen la direcció de Podem a Andalusia, tenen diputats i regidors. On està el seu impuls a la mobilització social, les seves mesures concretes en benefici de les classes populars desobeint les lleis capitalistes- com li agrada dir a l'eurodiputat Miguel Urbans- allí on són direcció o governen? És cert que Anticapitalistes pot inclinar finalment la balança a favor de Pablo Iglesias, però ha quedat clar que per a molts dels seus dirigents l'estratègia prioritària és copar espais en l'aparell i aconseguir millors posicions en les llistes a diputats o regidors, renunciant per complet a convertir Podem en l'alternativa de l'esquerra transformadora.
Com a marxistes revolucionaris no mantenim una posició neutral en aquesta batalla. Des d'Esquerra Revolucionària recolzem a Pablo Iglesias i el seu sector enfront dels quals pretenen convertir a Podem en una formació socialdemòcrata clàssica. I ho fem de l'única manera coherent: fent-li una crida a que desafiï als seus adversaris en el terreny de l'acció. Pablo Iglesias ha de centrar la seva política a recuperar de nou la mobilització massiva contra les polítiques de la dreta i els seus col·ligats al Parlament (PSOE i C's). Ha d'impulsar en totes les empreses, centres d'estudis i barris una campanya activa a favor d'una vaga general per la nacionalització de les elèctriques (i acabar amb la pobresa energètica), per la renda bàsica, per l'increment dràstic de les pensions, per la creació d'un parc d'habitatge públic amb lloguers socials, per la derogació de la LOMCE i la defensa de la sanitat pública... Si Pablo Iglesias s'enfronta a tots els que defensen la pau social i els interessos de les elits què diran Errejón i el seu sector? Què diran el PP, el PSOE o C's? I què diran milions de treballadors, de joves, d'aquesta majoria oprimida enfonsada en la precarietat i la desocupació? La resposta és òbvia.
En els propers mesos el govern aplicarà una nova bateria d'atacs i retallades socials. No és fàcil determinar per endavant el ritme amb el qual es desenvoluparà la contestació social a aquesta nova ofensiva, però és innegable que es produirà i reflectirà l'experiència política adquirida en el període anterior. Aquest context també influirà de forma decisiva en el futur desenvolupament de Podem, alhora que prepararà el terreny per a l'avanç de les idees del marxisme revolucionari.
