Durant les últimes setmanes s'ha destapat l'escàndol de les gravacions realitzades per l'actriu Bárbara Rey a Joan Carles I de Borbó als anys 90. La Casa Reial, representants qualificats de la classe dominant espanyola com Felipe González o Aznar, directament implicats a ocultar durant dècades la corrupció que envoltava la monarquia, i els mitjans de comunicació han reaccionat amb una barreja d'histèria i menyspreu, insistint que es tracta d' "assumptes personals".
Com si la doble vida de l'emèrit, les seves corrupteles, els seus estrets vincles amb la ultradreta i amb xacres socials com la prostitució —un secret a veus tapat amb milions d'euros de fons públics— fossin una simple anècdota!
El mateix Pedro Sánchez i el Govern PSOE-Sumar han preferit mirar a un altre costat i enterrar unes gravacions que descobririen la participació de Joan Carles I —"el rei que va portar la democràcia"— en la trama colpista del 23F i com l'aparell de l'Estat el va tapar.
Capo di tutti capi del 23F
En una de les converses que s'han conegut entre Joan Carles I i Bárbara Rey, com aquell qui res, es despatxa així: " Palabra de honor, me río, cariño, de Alfonso Armada. Ese ha pasado siete años en la cárcel, se ha ido a su pazo de Galicia y el tío jamás ha dicho una palabra. ¡Jamás! En cambio, este otro está largando".
"Este otro" era Sabino Fernández Campo, cap de la Casa del Rei fins que es va prescindir dels seus serveis el 1993. Però qui era Alfonso Armada i sobre què guardava silenci? Va ser el preceptor militar del rei sota la dictadura. No oblidem que Joan Carles va ser designat a dit com el seu successor pel mismíssim Generalísimo, quan va prometre als capitalistes i banquers, la dictadura de les 100 famílies que controlaven el país, deixar-ho "tot lligat i ben lligat".
Armada, els vincles de la qual amb l'extrema dreta eren de sobra coneguts, va ser secretari personal i persona de màxima confiança del rei. Va actuar com a secretari general de la Casa Reial fins al 1977 quan, en plena lluita dins del règim entre els partidaris d'un canvi de façana perquè tot seguís igual i els que defensaven atrinxerar-se, Suárez va decidir substituir-lo per una figura de la seva confiança directa, Fernández Campo.
Tanmateix, Armada va seguir tenint contacte regular amb Joan Carles i en els dies previs al cop "va mantenir una reunió amb el rei a l'estació d'esquí de Baqueira Beret (...) el 6 de febrer de 1981; i el va rebre de nou en una llarga audiència a soles, al Palau de La Zarzuela, el dia 13, només deu dies abans de l'assalt de Tejero al Congrés" (El País, 13/10/2024).
Si queda algun dubte respecte el paper del monarca el 23F, és significatiu el testimoni de José Bono, expresident de Castella-la Manxa i ministre de Defensa amb Zapatero. En les seves memòries, Se levanta la sesión, Bono transcriu la confidència que Sabino Fernández Campo li va fer el març del 2009: " El rey lloró el 23F cuando escuchó tiros en el Congreso y me dijo que no esperaba tiros. No esperaba disparos, pero ¿esperaba algo? Yo creo que esperaba algo acorde con la ley, porque Alfonso Armada le había llevado un escrito (…) que proponía que el rey se presentara personalmente en el Congreso y, después de un discurso en el que destacara la mala situación de España, propusiera un Gobierno presidido por un independiente, previsiblemente Armada. (…) Le advertí que se trataba de una proposición contraria a la Constitución. ¡Menos mal que estaba yo allí! ".
Som-hi a explicar mentides, o com Joan Carles va salvar la democràcia
Les evidències que el rei estava darrere d'Armada, els plans del qual a més involucraven dirigents d'Aliança Popular, UCD i fins i tot sectors del PSOE, han sigut un secret a veus durant tots aquests anys.
El seu paper va ser esperar entre bambolines a veure si el cop triomfava. Si va fracassar, no va ser per ell, que el coneixia, recolzava i esperava el seu triomf en silenci, sinó per la falta de suport decisiu de la classe dominant. Apostar per una aventura, amb un Govern de concentració nacional imposat per la força, al marge del Parlament, amb un general al capdavant i avalat pel rei, podia tornar-se en contra seu, radicalitzant i aguditzant la lluita de classes. Els sectors decisius de la classe dominant van preferir basar-se en Felipe González i l'aparell del PSOE per tirar endavant les polítiques capitalistes de reconversió, estabilització i privatització que necessitaven, i que havien anat ajornant per por a la mobilització de les masses.
El show mediàtic del Borbó condemnant el cop, això sí, després de gairebé 12 hores d'espera i pressions per convèncer-lo que es desvinculés de Tejero i Armada, va contribuir a reforçar el conte de fades sobre el rei que va portar i defensar la democràcia.
Això és el que Armada callava. I això és el que l'àudio de Bárbara Rey, i la negativa reiterada de tots els Governs del PSOE i del PP a desclassificar els documents sobre el 23F, confirma: que estava implicat fins a les celles en el cop, i que el PP i el PSOE han tingut les proves durant més de 30 anys ocultant-les de forma conscient i antidemocràtica.
Per a la burgesia i els representants del règim del 78 era clau mantenir aquest conte de fades i ocultar el paper d'aquest rei tan "trempat" com a col·laborador estret dels colpistes, disposat a sumar-s'hi si sortia bé. I si no, a canviar de bàndol per mantenir els seus privilegis.
Els drets democràtics van ser conquerits amb la lluita obrera
El fals relat construït al voltant del 23F té una doble funció. En primer lloc, preservar el poder de la institució monàrquica, un poder molt real i que utilitzaran cada vegada que ho necessitin contra qualsevol moviment que amenaci el sistema. Així ho va demostrar Felip VI quan, amb uniforme militar, es va dirigir autoritari i amenaçant als milions de persones que van votar l'1 d'octubre a Catalunya contra el règim capitalista del 78 i per la república catalana fent front a una repressió brutal.
I en segon lloc, i molt important, ocultar el fet que les llibertats i drets democràtics que avui existeixen van ser arrencades gràcies a la lluita de classes, a la mobilització de milions de joves, treballadors i treballadores que se la van jugar als carrers, a les seves fàbriques i als seus barris. Una mobilització dirigida contra el rei, la classe dominant i tota aquesta casta de jutges, militars, policies i polítics nostàlgics del franquisme, que mai van ser depurats i contra els quals avui seguim lluitant. Una mobilització que haver de fer front a una duríssima repressió —no només sota el franquisme, sinó també ja "en democràcia"— amb centenars de morts, ferits, torturats i detinguts, i que va ser el factor decisiu que va obligar la concessió, primer per la via dels fets i més tard reflectint-se en la legislació, dels drets de vaga, reunió, manifestació, sindicació... En cap cas, els inexistents ideals democràtics del rei foren els que van impulsar la reforma política.
Va ser la por que esclatés una revolució, com la que va viure Portugal el 1974, i que s’endugués aigüera avall el règim franquista, i la burgesia i el vell aparell estatal franquista es van veure obligats al canvi per no perdre-ho tot i mantenir-se en el poder, fent-se així un rentat de cara.
Els vells i nous capitosts franquistes es transformaven en demòcrates de tota la vida. El Tribunal d'Ordre Públic en l’Audiència Nacional, mantenint els mateixos magistrats. I el Borbó nomenat a dit el 1969 per Franco es va convertir per art de màgia en una persona de fermes conviccions democràtiques i timoner de la transició política.
Aquesta farsa va comptar amb la inestimable col·laboració dels dirigents del PCE i el PSOE, sense la qual tot això hagués estat impossible. Van posar tota la seva autoritat al servei de blanquejar el règim i perquè les reivindicacions de la classe obrera, que no només apuntaven a la lluita per les llibertats democràtiques sinó també a la revolució socialista, quedessin dins dels estrets marges de la democràcia burgesa.
Milions d’euros de diners públics per amagar els draps bruts de la monarquia
Durant els anys 90 els diferents Governs, a través dels serveis secrets, van abonar 600 milions de pessetes a Bárbara Rey per comprar el seu silenci. L'operatiu muntat pel CESID (i el seu successor, el CNI) es va anomenar Operació Persa i es va iniciar el 1994. Aquests milions van ser dividits en un primer pagament de cent i la resta a raó de cinquanta anuals. Aquesta quantitat es va recaptar desviant fons d'empreses públiques que servien com a tapadora per al finançament del CESID al marge dels pressupostos de l'Estat. A aquesta xifra cal sumar els pagaments a través de sucosos contractes de l'actriu com a presentadora en programes de la televisió pública.
Durant tot aquest temps els treballadors hem hagut d'aguantar el discurset que calia retallar la despesa pública, que no hi havia diners per a sanitat, educació o pensions públiques, per salvar empreses amenaçades de tancament o per a subsidis d'atur... Però sí que n'hi havia (i molt) per als luxes, vicis i corrupteles del rei.
Malgrat tots els intents de falsejar i fer oblidar el paper que ha jugat i juga la monarquia, totes aquestes filtracions, la descarada impunitat de què gaudeixen l'emèrit i la seva família, i el paper de Felip VI com a defensor dels interessos de la classe dominant i de la "sagrada unitat d'Espanya" contra els drets democràtics, nacionals i socials soscaven la legitimitat del règim del 78 i revelen el caràcter corrupte i classista d'una monarquia i un sistema els quals cal enviar ja a l’abocador de la història.
