Des de fa setmanes, milers de tractors tallen carreteres i autovies a tot l’estat espanyol, i de vegades impedeixen l'accés a algunes grans ciutats. Un moviment que ha tornat a treure les banderes d'Espanya a les carreteres onejades per les organitzacions majoritàries dels agricultors, ASAJA, COAG, UPA, però també per noves plataformes que no dissimulen el discurs d’extrema dreta.
El motiu d'aquestes accions es pot resumir en un: el Govern espanyol i Brussel·les condueixen el camp espanyol a la ruïna. Un esdeveniment així, com no podia ser altrament, ha estès el debat a les files de l'esquerra. Cal donar suport a les reivindicacions del moviment agrari? Quin contingut de classe tenen? Apunten en una direcció reaccionària o progressista? Amb aquest article intentem respondre a alguns dels interrogants suscitats, aclarir les tendències dominants en aquesta lluita i proposar una alternativa global des de l'esquerra combativa a una agricultura capitalista dominada pels grans monopolis.
Les autèntiques xacres que no surten al debat públic
En primer lloc, hem de subratllar que els problemes que angoixen la majoria de les famílies que d'una manera o altra depenen del sector agroalimentari per viure; per viure, no per enriquir-se i tenir comptes corrents de set xifres, són clars i estan molt localitzats.
Serem concrets. L'explotació agrària espanyola destaca per unes condicions laborals infames. Parlem de centenars de milers de treballadors i treballadores que pateixen el malson dels baixos salaris, les jornades interminables, la precarietat i fins i tot la semiesclavitud per a un nombre cada cop més alt de jornalers i jornaleres immigrants. Òbviament, d'això no se'n parla als reportatges ni tampoc a les reivindicacions que manegen els portaveus de les tractorades. El que passi als assalariats del sector sembla que els importa poc.
Les dades són demolidores. El sou brut mitjà mensual al sector, segons l'EPA del 2022, era de 1.477 euros, el tercer pitjor per branca d'activitat, només per sobre de l'hostaleria (1.390 euros) i la feina domèstica (981 euros), i molt per sota la mitjana estatal dels salaris (2.128 euros). La taxa de temporalitat és actualment del 37,6%, davant la mitjana general del 16,5%. També és el sector amb la taxa de sinistralitat més alta: de gener a novembre de 2023 van morir 70 treballadors a la feina [1].
Però són els treballadors i les treballadores immigrants els que pateixen les condicions laborals més deplorables. A Almeria hi ha unes 13.000 explotacions en què es fa servir gairebé 100% mà d'obra migrant. Diferents organitzacions humanitàries i sindicals estimen que entre un 10 i 30% de les persones que hi treballen ho fan de forma irregular, sense cap tipus de drets [2]. A Huelva i Almeria hi ha entre 7.000 i 10.000 persones que treballen en condicions infrahumanes, repartides en uns 120 assentaments barraquistes [3].
Xoca que en totes aquestes mobilitzacions no s'hagi pronunciat ni una sola paraula de denúncia d'aquesta situació. Ni tan sols una simple al·lusió a aquests treballadors, com si no existissin.
Òbviament, a diferència de les mobilitzacions dels jornalers dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle passat, moltes liderades pel Sindicat d'Obrers del Camp (SOC) de Diego Cañamero i Juan Manuel Sánchez Gordillo, en aquesta ocasió no hi ha la menor referència a la reforma agrària integral, tan necessària a Andalusia, Extremadura i altres zones on la propietat terratinent continua sent una realitat lacerant.
Aquest fet és molt indicatiu de qui protagonitza aquestes mobilitzacions. No són els treballadors del camp assalariats, ni els que es fan servir a la indústria agroalimentària, a les fàbriques de conserves, a les grans naus de manipulació de fruites, hortalisses i altres productes per a l'exportació. En realitat parlem d'una mobilització de petits, mitjans i grans propietaris, dominada políticament per aquests darrers.
Quan es parla de les minses sumes que es paguen en origen als petits agricultors i ramaders per les seves collites, la seva llet o la seva carn, cosa que escoltem permanentment als mitjans de comunicació, resulta xocant que mai s’apunti els veritables responsables d'aquesta situació: els grans monopolis capitalistes i els fons d'inversió del sector. Però per més obvi que sembli, no són Mercadona, Carrefour, Eroski, Alcampo, Dia, LIDL, El Corte Ingles… els que estan al punt de mira dels manifestants, excepte honroses excepcions.
Aquests gegants exerceixen una dictadura de ferro sobre la compra, la distribució i comercialització de la part fonamental del que es produeix al camp tant per a consum domèstic com per a l'exportació. Gràcies a aquesta posició monopolista, les sis empreses citades més grans van registrar un volum de negoci de 107.000 milions d'euros el 2020 amb uns beneficis suculents. Mercadona, per exemple, va facturar el 2022 un 11,6% més que el 2021, fins a arribar als 31.041 milions d'euros i va obtenir uns beneficis nets de 718 milions d'euros, un 5,5% més que l'any anterior.
És evident per a qui treballa el camp i qui recull els guanys més grans, sempre en detriment dels petits agricultors, que són una minoria de les explotacions agràries i ramaderes del país, i sobretot de la classe treballadora que és realment qui paga cada dia més per una alimentació deficient i de pitjor qualitat.
Una mobilització liderada per grans i mitjans propietaris
El 6 de febrer passat la plataforma impulsora de les primeres mobilitzacions, l'Agrupació Nacional d'Agricultors i Ramaders del Sector Primari, coneguda com a Plataforma 6-F, va publicar el manifest en què es recollien les seves peticions.
Aquesta associació, creada per exmilitants de Vox (un d'ells l'advocat Xaime da Pena, el mateix que va pagar la lona que Desokupa va instal·lar a Madrid contra Pedro Sánchez), va plasmar, a les tres pàgines d'aquest escrit, el programa complet de reivindicacions de la ultradreta per al camp. I encara que els últims dies sectors dels manifestants s'han desmarcat d'aquesta plataforma i són les organitzacions patronals agràries ASAJA i COAG, i la minoritària Unió de Petits Agricultors (UPA), les que les estan canalitzant, les reivindicacions fonamentals continuen sent les mateixes que les formulades per la Plataforma 6-F.
Les exigències són força aclaridores: derogació de l'Agenda 2030, derogació de la llei de benestar animal, derogació de les lleis de defensa del medi ambient i de protecció d'espècies. Alhora, clamen per l'eliminació dels límits per a l'ús de pesticides, i de qualsevol norma que els obligui a una nutrició sostenible dels sòls agraris.
Els grans pagesos que marquen la pauta d'aquest moviment, aparentant ser petits propietaris que han de treballar de sol a sol sense veure cap benefici, assenyalen la gran càrrega que els suposa l'increment dels costos de producció i exigeixen més ajudes estatals i comunitàries. Per descomptat, són molt, però que molt, espanyols és clar, i denuncien la “invasió” de productes provinents de països de fora de la UE, contra els que diuen no poden competir per les normes, limitacions i sobrecostos que els provoquen les polítiques verdes de la UE, els “elevats salaris” que han de pagar i els alts impostos que es veuen obligats a embutxacar a Hisenda.
En definitiva, qualsevol amb una mica d'experiència política s'adona perfectament que aquests agricultors només volen “llibertat”, aquesta mateixa llibertat per la qual clama Isabel Díaz Ayuso a Madrid perquè la patronal i els especuladors de la capital facin allò que els vingui de gust xuclant la sang de la classe treballadora, pagant salaris miserables, fent de l'habitatge un negoci fabulós i folrant-se a costa de la privatització dels serveis públics. Perquè en això consisteix la llibertat per a aquesta gent de bé.
El camp espanyol, com passa al conjunt d'Europa, ha patit una potent transformació en les últimes dècades. Ja no està compost majoritàriament per petites propietats, no. La intervenció dels fons d’inversió i multinacionals agroalimentàries ha transformat el panorama. Ara són els grans empresaris del camp els que controlen el sector, els que tenen més recursos i els que posseeixen la quantitat més gran de Superfície Agrària Utilitzable (SAU). El procés de concentració del sector agrari a l'Estat espanyol avança inexorablement. Les explotacions de 100 hectàrees o més, que representen el 6% del total de les mateixes, abasten el 58% de la SAU i generen el 30% de la producció [4].
Quan aquests mitjans i grans propietaris parlen de llibertat, no estan defensant una agricultura per al poble. Estan assenyalant únicament els seus interessos, els seus comptes corrents, i la defensa d'un estil de vida que inclou alts ingressos, bons cotxes i quatre per quatre, universitats privades per als fills, els vedats privats de cacera, i sobretot el bon patrimoni immobiliari.
Si per mantenir aquesta situació cal arramblar-ho tot, doncs s’arrambla, començant amb el saqueig dels recursos naturals, sobre tots hídrics, esgotant els aqüífers, les aigües subterrànies, consumint fins a l'extenuació els nutrients naturals de les terres per saturar-les de fertilitzants i productes fitosanitaris sense límit ni control.
Vivim una situació de sequera perllongada, però el consum d'aigua per part dels agricultors mitjans i grans s'ha disparat. Fa uns dies RTVE publicava un ampli reportatge del que val la pena citar alguns paràgrafs:
“Les dades són clares: un 79,1% dels recursos hídrics se’ls emporten l'agricultura i la ramaderia. De la resta, un 15,03% correspon a l'abastament urbà (inclòs el dels turistes), un 5,8% la indústria i un 0,4% a l'ús recreatiu, on entra per exemple el reg de camps de golf, l'ompliment de piscines o els parcs aquàtics, segons dades del Ministeri de Transició Ecològica que van del 2018 al 2021 segons la conca (…).
Les dues darreres dècades les hectàrees destinades al regadiu han crescut gairebé un 11%, mentre que les de secà s'han mantingut pràcticament igual, segons dades del Ministeri d'Agricultura. Les hectàrees regades representen gairebé un 23% de la superfície cultivada a Espanya, però, per la seva major productivitat, suposen el 65% de la producció final vegetal (…).
A aquesta situació s'hi afegeix l'ús il·legal de l'aigua per a l'agricultura (...) Els agents del SEPRONA tanquen cada any centenars o milers de pous il·legals a comarques assedegades com l'Axarquia malaguenya, o a l'entorn de paratges naturals al límit de la seva supervivència, com Doñana o el Mar Menor. Greenpeace xifra en un milió el nombre d'aquests pous i aquesta setmana ha exigit al Govern un inventari oficial per aturar el problema.” [5]
Les conseqüències d'aquest model capitalista agrari depredador, que aquest Govern del PSOE i Sumar, com tots els anteriors, consenten i encoratgen, les estem patint molt durament. Les reserves d’aigua es redueixen sotmeses a la dictadura del regadiu (i també del turisme massiu), agreujant la sequera i la destrucció de paratges de gran valor ecològic (Doñana, Mar Menor…). L'ús desmesurat de pesticides té un impacte demolidor per a l'hàbitat d’un gran nombre d'espècies animals i vegetals, a més de provocar un descens continu de la qualitat dels aliments que consumim la majoria.
De fet, tot aquest conjunt de factors és el que mina la petita producció, sostenible i respectuosa pel medi ambient, i pel qual els dirigents d'aquestes mobilitzacions no donen un duro. Pensar que els reaccionaris que encapçalen les tractorades aposten per un model d’explotació agrària ecològica, de proximitat i respectuós amb les condicions laborals, és creure en contes de fades.
Una de les reivindicacions que s'han fet més populars és que estan fins a la coroneta de la burocràcia de la UE. Fem molta paperassa! diuen a les seves entrevistes i a les xarxes socials. És clar. Tothom fa paperassa, també els treballadors que cobrem 1.500 euros al mes hem de fer la declaració d'hisenda. Però el que callen és que els curreles normals i corrents no tenim la nostra activitat laboral subvencionada, però els grans agricultors s'emporten milers de milions de la Política Agrària Comuna (PAC) de la UE. Això sí que és una pagueta generosa.
La PAC de la UE és el fons de subvencions més gran del món. A la campanya del 2023 a l'Estat espanyol li van correspondre 4.875 milions d'euros i té assignats per al període 2021-2027 un total de 34.124 milions d'euros. Són els més acomodats, els explotadors de mà d'obra assalariada més grans, els que s'emporten la part del pastís de les ajudes de la Política Agrària Comuna (PAC) i del Govern.
També són ells els que més es beneficien de les bonificacions de l'assegurança agrària i dels subsidis que reben per sequera. Sense anar més lluny, Hisenda va reduir un 25% l'IRPF dels ramaders i agricultors afectats per la sequera el 2023, però aquestes reduccions “van arribar al 50% en el cas de l'olivar, l'ametller i l'apicultura, i del 30% en el dels cereals, oleaginoses i lleguminoses, castanyer, presseguers, nectarines, albercoquers i els altres sectors ramaders. Sumat a això, i sempre que els declarants estiguin en el règim d'estimació objectiva, aquests puguin minorar el rendiment net previ un 35% per adquisició de gasoil agrícola, i un 15% per compra de fertilitzants” [6].
Cada dia ens parlen de la competència deslleial de productes extracomunitaris. És clar. Però el que callen una altra vegada és que les exportacions agràries espanyoles han registrat dos rècord històrics: el 2021, amb 60.118 milions i un augment de l'11% respecte al 2020, i el 2022, amb 68.918 milions d'euros, un 13,1% més que l'any anterior.
Però a més, com sempre passa quan s'oneja tant la ‘rojigualda’, la hipocresia és insultant. Les principals empreses agroalimentàries que operen al Marroc són espanyoles. De fet, en els darrers tres anys el nombre d'empreses espanyoles del sector que han obert delegacions al Marroc va augmentar un 35%: Mercadona es proveeix al Marroc massivament d'hortalisses i fruita i les hi compra a altres empreses espanyoles que hi operen, com la firma almerienca Agroatlas que és el segon major operador comercial de mongetes verdes rodones d'Europa. Evidentment el capital no coneix fronteres i el seu espanyolisme és allò de sempre. Pandereta i engany.
D'altra banda, l'augment dels costos que denuncien els manifestants estan provocats pel control monopolista i la gestió especulativa sobre la producció i la distribució de fertilitzants, del combustible, de l'accés a les principals reserves d'aigua, etc. que exerceixen les grans empreses del sector.
En definitiva i per no deixar-nos enganyar. Cal diferenciar clarament entre els mitjans i grans propietaris, que controlen el que és fonamental de la producció i la comercialització de la mà de les multinacionals, i els petits, que segons dades oficials el 2022 van obtenir rendibilitats molt baixes.
Però la veritat és que el sector agrari és cada cop més potent a l'Estat espanyol com assenyalen estudis especialitzats: “Malgrat la tempesta perfecta que viu el camp espanyol a causa de l'escalada de preus i la sequera d'aquesta primavera, el sector és un pilar de l'economia espanyola i ha aportat al PIB fins a 110.100 milions d'euros el 2022, fet que suposa un 9,2% de tota l'economia nacional, segons l'informe 'Observatori sobre el sector agroalimentari espanyol en el context europeu' de Cajamar en col·laboració amb IVIE (Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques) que s'ha presentat aquest dijous. Amb aquestes xifres, Espanya es manté com la quarta economia agroalimentària de la Unió Europea, aportant l'11,9% del valor afegit brut (VAB) comunitari del sector. A més, la participació del sector agroalimentari en el total de l'economia és més gran a Espanya que a la Unió Europea (9,2 % enfront del 6,6%), degut sobretot al pes més gran que té la comercialització (4,1% ) en comparació al que té a nivell europeu (2,6%)” [7]. Molt aclaridor.
Una alternativa d'esquerres per transformar i defensar el camp en benefici del poble treballador
És inútil amagar el caràcter de classe d'aquest moviment de les tractorades i qui hi posa el to. Aquells que a l'esquerra busquen elements progressistes als quals “cal donar suport”, lidien amb il·lusions. Per descomptat que hi ha milers de petits propietaris, no assalariats, perquè no ho són, que ho estan passant malament. L'enfocament d'aquestes mobilitzacions i les seves reivindicacions, però, no van en benefici del petit, sinó del mitjà i del gran propietari, que sempre han estat, i seran, la base social i electoral de la dreta conservadora i de l'extrema dreta per motius obvis.
Una mobilització que recull i defensa les principals reivindicacions de la dreta i la ultradreta; que presumeix del seu negacionisme climàtic i el seu menyspreu per l'ecologisme; que encoratja l'argumentari que aquí el que fa falta és llibertat per produir i per explotar sense cap límit les masses de jornalers i els temporers; que sempre que poden presumeixen del seu espanyolisme més ranci, del masclisme i de l'homofòbia, aquests sectors, de debò, mai no podran ser la base de la revolució social. Més aviat seran l'avantguarda de la contrarevolució. De fet, són els que han portat Vox a la posició de tercer partit parlamentari.
Són els assalariats del camp, els jornalers i temporers immigrants i espanyols del fruit vermell de Huelva, del plàstic almerienc, de les grans explotacions d'hortalisses i fruites de Múrcia i València, els que pateixen amb tota cruesa la desigualtat que imposa el model d'agricultura capitalista controlada pels grans monopolis i la banca. I, lògicament, aquest model també colpeja amb duresa una part gens menyspreable dels petits agricultors sotmesos a aquesta dictadura del mercat.
Les constants cessions als grans poders del sector que han aplicat tots els Governs, inclosos l'anterior en què participava Podem i l'actual coalició PSOE-SUMAR, lluny d'unir aquests dos sectors en la lluita i arrencar el petit productor de la influència dels grans propietaris i de l'extrema dreta, en reforça el domini ideològic sobre els petits agricultors.
L'esquerra ha d'aixecar una alternativa que suposi un canvi real i radical en les relacions de producció al camp. Cal imposar salaris dignes, ocupació estable i amb drets per a tots els treballadors i treballadores, perseguint amb contundència l'esclavitud laboral que impera a moltes zones i que són molt conegudes però no es fa res contra elles.
Cal expropiar ja la propietat latifundista i nacionalitzar la terra dels grans propietaris per dur a terme una reforma agrària integral, que dignifiqui de veritat les condicions laborals i salarials dels jornalers i bracers, pagui pensions decents, acabi amb els infrahabitatges, l'atur, el PER i el caciquisme.
Cal actuar immediatament contra els grans monopolis agroalimentaris, les grans cadenes de distribució, les energètiques i les indústries fonamentals de llavors i d’inputs, de l'única manera viable i realista: nacionalitzant-les. Només així els petits propietaris podrien obtenir els subministraments que necessiten a baix cost, produir d'una manera respectuosa amb el medi ambient i acabar amb l'especulació de preus dels aliments garantint l'accés a la població treballadora a una alimentació de qualitat. Establir control de preus per al consum és una obligació, encara que això afecti els sacrosants beneficis dels de sempre.
Per habilitar crèdits barats a les petites explotacions, cal nacionalitzar la banca i acabar amb el parasitisme del capital financer.
Per millorar les condicions de vida al camp i a la ciutat necessitem una agricultura ecològicament sostenible, cosa que exigeix una planificació racional i socialista de la producció agrària, alliberada de la lluita pel màxim benefici.
Evidentment, pels dirigents de les tractorades, aquest programa els provoca urticària però per a la majoria de la població és l'única sortida.
Notes:
[1] La precariedad laboral en el campo, un mal endémico que no protagoniza la protesta agraria
[2] Historias bajo los plásticos en la huerta de Europa
[3] Los empresarios de Andalucía que exploten a temporeros serán sancionados sin fondos de la PAC
[4] Per obtenir més dades al respecte: ¿Qué nos dice el último censo agrario sobre las explotaciones agrarias españolas?
[6] IRPF: Reducción del 25% para ganaderos y agricultores por sequía | Blog Bankinter
[7] Las cifras del campo en 2022: aportó 110.100 millones de euros y supuso el 9,2% del PIB
