És la gran notícia del moment. Pedro Sánchez ha dut a terme un canvi de Govern aparentment notable, però la qüestió important és entendre on apunta la remodelació, cap a la dreta o cap a l'esquerra? El poder que Nadia Calviño acumula com a nova Vicepresidenta primera, i la trajectòria política dels nous ministres, responen a la pregunta.
Rostres provinents de l'aparell de sempre del PSOE ocuparan carteres significatives, mentre que alguns pesos pesants del sanchisme abandonen l'Executiu. Un “mercenari” professional com Iván Redondo, deixa la posició després del desastre collit per Ángel Gabilondo a Madrid i de l'estratègia d'acostament a Ciutadans del qual va ser guia i far. L'assessor aixeca el vol a la recerca de nous i ben remunerats mercats que la política burgesa ofereix sempre a aquesta mena de personatges.
Redondo és substituït per Oscar López, recuperat pel President després d'haver protagonitzat una de les traïcions polítiques més sonades, quan Sánchez va ser expulsat de la secretària general pel cop de mà dels barons socialistes l'octubre de 2016. Ara, amb el PSOE pacificat sota el seu comandament, amb Susana Díaz derrotada definitivament, i amb un full de ruta clarament escorat a la dreta, hi ha marge per a aquesta mena de gestos.
El paper d'Unides Podem en aquest embull
La sortida de Carmen Calvo o José Luís Ábalos ha estat analitzada com una decisió tàctica per a sortejar el “desgast governamental” i apuntalar la coalició amb Unides Podem. Hi ha una lògica evident en això.
L'aparell del PSOE ha tret la conclusió que els moments de frecs i desacords dins de l'Executiu han estat superats en gran mesura. La sortida de Pablo Iglesias ha proporcionat estabilitat al Govern. Protegir aquest ambient d'unitat en la forma i en el fons, i aconseguir una segona part de legislatura sense sobresalts importants provocats per “foc amic”, és una bona decisió per a tots (inclosos els sectors del gran capital que encoratgen la política d'unitat nacional de la Moncloa).
La confiança dipositada en Yolanda Díaz no és casual: la seva actuació al capdavant del Ministeri de Treball fent possible una cascada de pactes socials no sols han concitat l'aplaudiment de la CEOE i l'Ibex 35, també ha merescut una campanya de propaganda entusiasta en els mitjans de comunicació encimbellant-la en les enquestes com la ministra “millor valorada” de l'Executiu.
Comparada amb la difamació sistemàtica d'aquests mateixos mitjans capitalistes contra Pablo Iglesias, és realment cridaner el guant de vellut que utilitzen amb Díaz i la seva gestió. Però en política no existeixen les causalitats. La ministra de Treball és una política de la vella escola, representant qualificada de l'esquerra reformista més possibilista, pactista i maniobrera, i ha provat la seva total fiabilitat al President del Govern.
Els fets parlen. Sota la tutela de Yolanda Díaz, el doble llenguatge de l'aparell d'Unides Podem ha pres un impuls irrefrenable: al mateix temps que s'allunya definitivament la derogació de la contrareforma laboral del PP —tal com exigia la patronal—, les i els ministres d’UP han sortit en tromba per a presentar la nova contrareforma de les pensions, que aprofundeix les retallades de la dreta i la seva privatització, com un instrument per a defensar-les. Totes les organitzacions de pensionistes —que han protagonitzat una mobilització massiva i sostinguda en el temps— han denunciat aquesta vergonyosa truca barata.
En la resta dels assumptes claus ocorre igual. Els incompliments de l'acord de Govern, pactat pel PSOE i UP al gener de 2020, s'encobreixen amb un mantell de bones paraules i brindis al sol. Que es renuncia a posar límit al preu estratosfèric dels lloguers? No passa res. La coalició gaudeix de bona salut. Que es deixa a la cuneta desenes de milers de famílies desnonades? La culpa la té la correlació de forces. Que es neguen comissions de recerca en el Congrés sobre la fortuna de l'Emèrit? És igual, l'important és que seguim en el Consell de Ministres.
La llista és llarga. Que s'aproven lleis privatitzadores de l'educació pública (la llei Celaá o la d'FP), que els fons europeus seran un mannà per als grans poders econòmics, que la desescalada deixa al descobert com la sanitat pública i especialment l'atenció primària han estat arrasades, que en política migratòria no hi ha cap canvi de fons respecte a la legislació racista aprovada pel PP i la UE, o que la repressió policial s'enceba contra el jovent, mentre l’atur juvenil escala al 50%...? Tot això no pot espatllar un guió tan bo, com el que s'ha format el Govern més progressista de la història, o que existeix una sortida “social de la crisi”.
Criticar des de l'esquerra d'una manera coherent aquest enfocament, és demonitzat sense major problema: “Així es fa el joc a la dreta!” Les i els ministres d’UP i l'aparell que arrosseguen s'han convertit, diguem-ho honestament, en uns autèntics hooligans de la gestió governamental. I han assumit el seu paper d'apaivagament de la lluita de classes amb més afany encara. En la divisió del treball, aquesta tasca assignada pel sanchisme s'està complint a la perfecció i, lògicament, ha de ser recompensada.
Maniobres de gran importància
La confirmació de Yolanda Díaz com a vicepresidenta segona, i la seva elevació mediàtica, a més de les raons anteriors també té a veure amb una altra aposta de fons. El PSOE vol continuar governant. Però el col·lapse de Ciutadans el deixa ja sense opcions per a apostar per una altra geometria parlamentària viable. S'ha de basar en UP i en els suports parlamentaris que van permetre la investidura de Pedro Sánchez.
D'una banda, a Catalunya s'han decidit per una recomposició dels ponts amb els dirigents d'ERC i JxC. Els indults i l'obertura de la taula de “diàleg”, amb el suport de la patronal catalana i espanyola, mostra que la via repressiva pura i dura ha fracassat. La força del moviment d'alliberament nacional català, i la seva diferenciació creixent cap a l'esquerra, han derrotat a la reacció de dretes en totes les consultes electorals.
El PSOE i, amb ell, un sector decisiu del capital espanyol i català veuen ara l'oportunitat de tancar la crisi política que es va obrir amb el referèndum i la vaga general de l'1 i 3 d'octubre de 2017; reconduir-la a les aigües de l'autonomisme i donar carpetada a la mobilització de masses. I com a efecte de tot això, i no menys important, que el PSC aconsegueixi uns bons resultats en les generals de 2023.
D'altra banda, estan forjant altres moviments importants a l'esquerra. És improbable, per no dir que està descartat, que Pedro Sánchez aconsegueixi una majoria absoluta en les pròximes eleccions generals. De fet, l'avanç del PP que totes les enquestes mostren representa una tendència objectiva.
Per a frenar la progressió de la dreta, des de la Moncloa i Ferraz s'aposta decididament per la vacunació massiva i la “recuperació” econòmica. Tots dos aspectes són clau per a apaivagar la polarització, mitigar el desgast i soldar un suport popular al Govern. Però hi ha un altre element que també necessiten. Que a la seva esquerra, Unides Podem no s'enfonsi i retingui els suports parlamentaris suficients per a permetre una reedició de la coalició actual.
Yolanda Díaz és una bona candidata per a aquest fi. Una esquerra a l'esquerra del PSOE que jugui un paper instrumental, que cobreixi el seu flanc “social”, utilitzi un doble llenguatge per a acontentar sectors de l'aristocràcia obrera i la burocràcia sindical, de les capes mitjanes progressistes, però que no qüestioni en el fonamental l'orientació capitalista de les polítiques del PSOE.
La sortida abrupta de Pablo Iglesias de la secretaria general de Podem i el seu abandonament de la política s'ha convertit en una gran oportunitat per a l'aparell socialdemòcrata. Després de viure de prop l'amenaça d'un sorpasso, el PSOE no renunciarà a enfortir-se a costa de la feblesa de la formació habitada. I ho farà seguint el seu model històric: l'assimilació.
Podem travessa una crisi estructural, amb un buidament de militància, dissolució de cercles i reculada electoral. Un quadre que és fruit de la renúncia conscient a defensar un programa anticapitalista i a la mobilització de masses, a canvi d'ocupar carteres ministerials i pintar amb un vernís d'esquerres les polítiques que marca el PSOE.
El futur del projecte polític de UP es dissenyarà sobre la base d'aquestes claus. L'última Assemblea Ciutadana de Podem ha despullat la feblesa i decadència del projecte. Belarra no pot reemplaçar el paper polític d'Iglesias. Però Yolanda Díaz no és dirigent de Podem, ni respon a la seva disciplina partidària. La Vicepresidenta segona té la seva pròpia agenda i estratègia, que molt probablement passa per la creació d'una plataforma electoral àmplia de l'esquerra reformista, incloent Más País d’Errejón i altres formacions de naturalesa similar. Encara queda molt per veure i digerir.
El nucli decisiu del govern, controlat pels defensors del capitalisme
En política burgesa la ingenuïtat no existeix. Les decisions de gran importància sempre responen a interessos de classe fonamentals. El nomenament de Nadia Calviño per a substituir Carmen Calvo és molt més que un gest. És una declaració de principis.
És cert que Carmen Calvo ha mantingut un pols obert amb Irene Montero respecte a la llei Trans. I també que malgrat no haver guanyat el pols, Calvo i els seus sequaços trànsfobes han aconseguit retallar la llei en assumptes clau, com els drets de la infància trans o de les i els migrants trans. El gest de Sánchez de prescindir d'ella ha estat celebrat pels dirigents d’UP, i alguns teòrics com Juan Carlos Monedero, com un enorme triomf. Un consol realment va.
La socialdemocràcia és experta en aquesta mena de maniobres: ens desembarassem de símbols gastats per a apaivagar el flanc “esquerra”, però reforcem la continuïtat en els aspectes decisius.
Amb Nadia Calviño estan garantides les mesures pro patronals del Govern, i una vegada obtinguda la llum verda de la Comissió Europea, una gestió dels fons europeus (170.000 milions) que blindi el seu transvasament diligent als grans monopolis empresarials i als bancs.
En la cartera d'Assumptes Exteriors, Unió Europea i Cooperació, el cessament d'Arantxa González després de la crisi migratòria amb el Marroc es tanca amb el nomenament de José Manuel Albares, un home de l'aparell socialista que no ha perdut ni un minut a renovar la política d'aliances imperialistes del regne d'Espanya, els llagots a la dictadura de Mohamed VI i la traïció, una vegada més, de la causa sahrauí.
També ha estat significativa l'elecció de Pilar Alegría per a substituir Isabel Celaá al capdavant de la cartera d'Educació. Dirigent experimentada del PSOE, creu tan sincerament en el futur de l'escola pública que porta als seus fills a l'elitista i exclusiu Liceu francès de Saragossa, que la seva matricula suposa un desemborsament de 4.000 euros a l'any a què cal sumar milers més de complements i activitats. No és difícil entreveure que la seva agenda no estarà orientada cap al rescat de l'ensenyament públic.
Al costat de tots aquests noms, els de Teresa Ribera, María Jesús Montero, Reyes Maroto, José Luis Escrivá, Margarita Robles o Grande-Marlaska, són una garantia perquè els paquets de contrareformes pendents arribin a bon port, i s'aprofundeixi la repressió contra les llibertats i els drets democràtics.
En definitiva, tal com titula un article d'opinió d'El País, “canvi de rostres i d'accent, no de rumb”.
Per una esquerra que trenqui amb la lògica del capitalisme
No és cert que aquest Govern estigui impulsant un canvi de paradigma i una sortida social a la crisi devastadora que estem patint. Cridar tots els dies sobre la reducció de la taxa de desocupació, quan parlem d'una xifra de 3.614.339 aturats el mes de juliol, és embellir una realitat terrible. Parlar d'un escut social quan l'Ingrés Mínim Vital ha significat un fracàs punyent, és igual d’orwellià. Aprovar una contrareforma de les pensions que premia la prolongació de l'edat de jubilació, quan hi ha un atur juvenil del 50%, no té res d'esquerres.
El mateix podem dir de la sanitat i l'educació pública arrasada davant la mirada complaent del Govern, que no ha mogut un sol dit per a impedir-ho. O amb la crisi d'habitatge que s'arrossega, sense que es prengui cap mesura efectiva per a acabar amb el control del mercat immobiliari que exerceixen els especuladors i fons voltors, i impulsar la creació d'un parc d'habitatge públic amb lloguers socials.
El que necessitem realment no són nomenaments per a seguir amb les mateixes receptes, ni campanyes de propaganda buides. El que fa falta és un canvi de rumb decisiu cap a l'esquerra, en benefici de la classe treballadora i del jovent sense futur. Però aquest impuls no vindrà de la Moncloa ni del Consell de Ministres, sinó de baix, de la ràbia i la ira que no deixen de créixer.
A deu anys del 15-M, les mateixes condicions objectives que van donar lloc a aquella explosió de descontentament estan fraguant. Aquell moviment va tenir efectes polítics colossals: va impulsar les vagues generals de 2012, les Marees en l'educació i la sanitat, les marxes de la dignitat… i va assestar un cop gran al règim del 78 i al sistema bipartidista.
Per descomptat, establir quan i per què esclatarà un procés així és molt complicat. Però el fonamental és entendre la tendència dominant en la lluita de classes. La crisi de Podem i la irrupció de l'extrema dreta en l'escenari polític, l'enorme i imparable polarització, la desigualtat estructural i en augment, representen efectivament l'inici d'un nou cicle polític.
L'experiència d'aquests anys no ha passat debades. Les mobilitzacions de masses que emergiran en aquesta fase de decadència capitalista, com apunten les lluites del jovent (empresonament de Hassél, mobilitzacions contra la violència masclista i homòfoba…) i en les vagues obreres més dures de l'últim període, no deixen d'assumir lliçons molt valuoses. El seu contingut classista i revolucionari és i serà molt més definit, almenys en les seves capes més dinàmiques i combatives. I oferirà una oportunitat d'or per a aixecar una alternativa d'esquerres combativa i anticapitalista, amb un programa d'independència de classe intransigent.
Per a aquest escenari preparem les nostres forces.
