El curs polític comença, i el Govern de Pedro Sánchez segueix embarcat en una estratègia de gestos i brindis al sol. Durant aquests mesos, les seves actuacions han estat sembrades de declaracions altisonants i picades d'ullet a la base social i electoral de l'esquerra, però hi ha una completa absència de fets tangibles que suposin una ruptura real amb les polítiques de retallades del PP. No s'han vist ni mesures ni plans concrets en defensa dels serveis públics estratègics (sanitat, educació, pensions...), per lluitar de manera efectiva contra l'atur, la precarietat i per la dignificació dels salaris, o passar per l'adreçador als grans capitals que segueixen evadint impostos impunement. En matèria de drets democràtics la decepció és clara: es manté la política repressiva en immigració, i es nega el dret a decidir al poble de Catalunya i Euskal Herria.

Una de les mesures estrella, treure del mausoleu del Valle de los Caídos la mòmia de Franco, revela els límits d'aquesta política. Per descomptat que l'exhumació del dictador és quelcom positiu, però Sánchez ha retrocedit vergonyosament en altres aspectes que havia promès. Per començar, renúncia a transformar el monument franquista en un memorial de denúncia dels crims de la dictadura i reparació a les seves víctimes. Ara proposa que es mantingui com un "cementiri civil", encara que respectant l'ús catòlic de la basílica i, encara pitjor, promourà "una comissió de la veritat el més plural possible, en la qual s'incloguin totes les perspectives històriques". És que no estan àmpliament documentades les atrocitats de la dictadura, els centenars de milers d'afusellats sense cap garantia judicial, i les desenes de milers que segueixen enterrats a cunetes? O per a completar el quadre es pretén convidar a "historiadors" d'extrema dreta com Pío Moa o César Vidal perquè aportin la seva "perspectiva"?

L'abandonament de les víctimes del franquisme continuarà amb aquest Govern, no cap el menor dubte. És impossible que el règim capitalista del 78, hereu de la dictadura franquista, atorgui justícia, veritat i reparació.

En una altra línia, els gestos "humanitaris" en matèria d'immigració han donat pas a la repressió pura i dura, i la continuïtat de les polítiques del PP. El Govern de Sánchez ha tornat amb les devolucions en calent, i el seu ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha advertit que no es permetrà la "immigració il•legal i violenta que atempti contra el nostre país i les nostres forces i cossos de seguretat". "Humanitat no és igual a permissivitat", ha manifestat el ministre tan tranquil. Poca diferència amb el discurs del PP o de Ciutadans, i moltes menys diferències en la pràctica, ja que el Govern del PSOE ha donat suport a les últimes polítiques de la UE en aquesta matèria, recolzant l'establiment de camps de concentració al nord d'Àfrica per a internar desenes de milers d'immigrants, i mira cap a un altre costat quan Salvini o els governs austríac o hongarès, apliquen les seves polítiques racistes i xenòfobes recorrent a la força militar.

Pel que fa a reivindicacions fonamentals de la població, per les quals hem lluitat als carrers i protagonitzat mobilitzacions multitudinàries, tot és igual de negatiu. De derogar la Llei Mordassa i les contrareformes laborals i de pensions res de res. També ha abandonat, com era d'esperar, la seva promesa d'establir un impost a la banca. Les bandes feixistes, encoratjades per Ciutadans i el PP, es passegen pels pobles de Catalunya arrencant llaços grocs i acovardint la població, i la Fiscalia i el Govern només obren la boca per balbucejar llocs comuns a "favor de la convivència" que deixen el camí preparat a aquests reaccionaris.

Pel que fa a la sanitat, les retallades es mantenen i la qualitat empitjora. El mateix a l'educació: cap aspecte de derogar la LOMCE, ni de tornar a restituir en els seus llocs als més de 30.000 professors acomiadats durant els governs de Rajoy, ni d'aprovar un pla de xoc per a incrementar dràsticament el pressupost per a l'ensenyament públic . Cap decisió per a reduir les taxes universitàries, o almenys congelar-les, ni per a incrementar a un nivell mínimament digne les quanties i el volum de les beques.

Les dones segueixen sent víctimes d'una justícia patriarcal i feixista que empara a violadors i maltractadors. La llibertat provisional dels integrants de la Manada i la sentència injusta i brutal contra Juana Rivas són només els exemples més escandalosos. I què fa el Govern davant les decisions sagnants de jutges i jutgesses masclistes? Res.

Polarització creixent

Pedro Sánchez està fent esforços per a dotar d'estabilitat al règim i garantir la pau social. Però no és tan senzill. La dreta, francament debilitada per la mobilització social i la seva derrota a la moció de censura, no abandonarà l'estratègia de la confrontació.

L'elecció de Pablo Casado com a president del PP ha deixat al descobert les enormes esquerdes del partit i la ferotge lluita entaulada per a l'hegemonia en el camp de la reacció. L'actuació dels líders de Cs és òbvia. Molt descol•locats després de la moció de censura, Rivera i Arrimadas busquen desesperadament augmentar la seva projecció pública recorrent al nacionalisme espanyolista més agressiu, exigint un nou 155, i encoratjant l'enfrontament sectari amb la idea posada en la ulsterització de Catalunya. Encara que només són capaços de mobilitzar als carrers a feixistes i la pols social habitual, seria un error no considerar l'amenaça potencial que Cs representa.

La polarització social s'accentuarà. És un reflex inevitable de la profunditat de la crisi i de les aspiracions socials no resoltes. Però les condicions per a acabar amb les retallades, tombar l'austeritat i revertir les contrareformes socials estan completament madures. Aconseguir-ho depèn d'intensificar la mobilització de la població, de la classe obrera, el jovent, els pensionistes i les dones.

Impulsar la mobilització, unificar les lluites

Els dirigents d’Units Podem semblen encarar aquest nou curs partint del seu paper d'aliats del PSOE, i renunciant a la mobilització social. Això és un greu error. No es podrà arrencar al Govern de Pedro Sánchez res si no és mitjançant la pressió als carrers. Com ha demostrat a la negociació d’Units Podem, en matèria pressupostària i fiscal, es podrà modificar la forma d'algunes lleis, però no el contingut ni el caràcter lesiu dels propers pressupostos per a les classes populars. Pablo Iglesias i Alberto Garzón han d'escoltar més als pensionistes, a les dones en lluita, els treballadors d'Amazon, Ryanair, del metall de Cadis, del taxi, als estudiants, i al poble de Catalunya. Haurien de pensar més en les reivindicacions no satisfetes, que en els càrrecs possibles d'un futur Govern de coalició amb el PSOE. L'experiència de Grècia, de Tsipras i de Syriza segueix encara molt present a la situació.

No és el moment d'estendre xecs en blanc, sinó d'impulsar la lluita, tal com està fent la Coordinadora Estatal en Defensa del Sistema Públic de Pensions, com han fet nombrosos col·lectius de treballadors, com farà el Sindicat d'Estudiants entre el jovent, i treballar per la unificació de tots els conflictes, colpejant junts fins a aconseguir les demandes que estan sobre la taula des de fa anys.