La reedició no és suficient: el tripartit ha de girar cap a l’esquerre.
Abans de les eleccions celebrades el 1 de novembre era ben coneguda la preferència de Zapatero i de l’aparell del PSOE per fer algun tipus de pacte entre CIU i el PSC. Montilla mateix, durant la campanya electoral, va ser molt clar al dir que l’objectiu no era reeditar el tripartit, la qual cosa, a la pràctica deixava més oberta l’opció d’un pacte, obert o encobert, amb CIU. Després de les eleccions l’objectiu prioritari de CIU fou arribar a un acord amb el PSC abans que amb ERC. També les editorials d’El Pais i La Vanguardia de l’endemà de les eleccions deixava clares les preferències per aquesta fórmula, reflectint els interessos d’un sector de la dreta tant a Barcelona com a Madrid.
Però la sociovergència tenia un problema: tant si el PSC permetia que CIU governés a Catalunya i, encara més, si es formava un govern de coalició entre CIU i PSC, les perspectives per aquest últim partit eren prou negres a l’hora d’encarar-se amb les pròximes eleccions municipals. No podem oblidar que l’enfrontament entre la dreta i les esquerres a Catalunya s’expressa, en el terreny electoral, en la disputa entre CIU i PSC. Un acord entre els dos partits hagués tingut un efecte encara més desmobilitzador entre l’electorat socialista, una tendència que de fet, s’ha expressat de forma rotunda l’1 de novembre. Si segueix així o fins i tot si es profunditza aquesta tendència, la situació del PSC a Catalunya podria acabar posant al PSOE en una situació delicada de cara a les pròximes eleccions generals.
Abstenció i caiguda de vots del PSC
Les eleccions al Parlament de Catalunya han donat com a resultat una abstenció del 43, 3%, la segona més alta de les últimes vuit eleccions autonòmiques celebrades des del 1980. en relació a les anteriors autonòmiques s’ha produït un increment de quasi 6 punts d’abstenció i en relació a les eleccions generals del 2004 a Catalunya la diferència s’eleva a 19 punts.
Encara que la abstenció ha afectat a tots els partits és indiscutible que ha tingut una incidència moltíssim més alta en la base social que vota a les esquerres. En relació a les eleccions del 2003 mig milió de persones van deixar de votar, però la caiguda es concentra fonamentalment en el PSC, que perd 258.555 vots, i també ERC que en perd 142.000. En els dos casos hi ha un disminució d’aproximadament el 25% de vots obtinguts ara fa 3 anys. En relació a les eleccions generals del 2004 a Catalunya el PSC perd la impressionant xifra de 796.000 vots, es a dir, la meitat dels que tenia. ERC en perd 224.000. Entre els dos perden més de un milió de vots respecte a fa dos anys.
Aquestes dades reflecteixen la gran insatisfacció dels treballadors i els joves cap a una política en que les mesures per a solucionar problemes com l’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, els baixos salaris, el deteriorament de l’educació i la sanitat pública no han existit. Sobre aquest rerefons principal s’ha portat a terme una campanya electoral en la que CIU estava totalment a l’ofensiva mentre que Montilla ha combinat un barroer i infructuós intent de gratar un grapat de vots als altres partits amb una habilitat impressionant de desmobilitzar la base natural de les esquerres a anar a votar. Tractà de competir amb CiU en conservadorisme amb frases molt dures sobre la necessitat de controlar la immigració; tractà de guanyar vots “no nacionalistes” reptant a Mas a un debat en castellà i per a tota Espanya que va deixar perplexes a propis i estranys; en un míting amb Zapatero el va advertir en públic que el PSC era independent del PSOE... Tota una altra sèrie de gestos no previstos, com l’expulsió fulminant, ordenada directament per Montilla, del secretari general de les Joventuts Socialistes de Martorell per participar en una manifestació contra la presència d’Acebes en aquesta localitat o la prohibició de manifestacions de diversos col•lectius (com la convocada a Barcelona pel Sindicat d’Estudiants el 26 d’octubre) en període electoral, amb la implicació directa de la Conselleria d’Interior han jugat un paper nefast des del punt de vista de la mobilització del vot de la joventut. Fou precisament la mobilització de la joventut un dels factors claus de la derrota de CiU el 2003 i del PP el 2004. La criminalització dels treballadors de l’aeroport de El Prat i la lluita dels treballadors acomiadats de SEAT per la readmissió han estat altres qüestions que han sortit durant la campanya i semblava que aquests temes, per als candidats de les esquerres, no els afectava.
La campanya d’ERC fou explícitament ambigua en relació a la qüestió de les aliances, com si la possibilitat de pactar tan amb el PSC o CiU fos un element de mobilització del seu electorat. Els resultats, però, han demostrat que no. La gran pujada que va experimentar ERC el 2003 va estar relacionada amb la imatge d’esquerres de la formació, fins i tot radical, davant un sector de la joventut catalana, molt sensibilitzada enfront l’espanyolisme reaccionari desbocat del PP.
Es significatiu que ICV hagi estat la formació, de les cinc que varen obtenir representació parlamentària el 2003, que més augmenta en percentatge de vots i la única que guanya vots en relació als anteriors comicis autonòmics, passant de 240 mil a 272 mil vots, un increment del 13%. Encara que amb un programa limitat a les possibilitats sota aquest sistema, i en aquest sentit sense grans diferències respecte al PSC i ERC, el vot de IC fou l’opció de molts joves i treballadors que volgueren donar un senyal molt clar: els canvis al tripartit han de ser cap a l’esquerre.
Un altre fet molt significatiu es que a pesar de l’abstenció, a pesar de la política dels dirigents reformistes, la dreta ha tornat a perdre. Encara que CIU recupera la posició de partit més votat, posició que va perdre a favor del PSC el 1999 i el 2003, la coalició conservadora perd més de 124.000 vots en relació a les anteriors eleccions i el percentatge de vots s’incrementa un petitíssim 0,37%. Per altra banda, el PP perd quasi 90.000 vots. La candidatura Ciutadans, nova formació que preconitza demagògicament, la lluita contra la persecució del castellà a Catalunya i utilitza un discurs reaccionari, obté 3 diputats i poc més de 80.000 vots que no compensa els més de 200.000 vots que perd CIU i el PP conjuntament. En total, la dreta (CIU, PP i Ciutadans) passa del 42,8% al 45,4% dels vots, i de 61 a 65 escons. Les esquerres segueixen tenint majoria absoluta de vots, de 54,9% a 50,4% i de 74 a 70 diputats.
La reedició del tripartit no és suficient
Tot plegat, aquestes eleccions són una clara advertència per als dirigents del PSC i el PSOE. El govern Zapatero està teixint els últims mesos una aliança més estable amb la burgesia catalana i el resultat ha estat un fort descens en vots del PSC en les eleccions al Parlament de Catalunya, on ha tret el segon pitjor resultat en percentatge de vots des del 1980. En gran mesura, l’abstenció a Catalunya es podria extrapolar al que podria passar en la resta de l’Estat a les pròximes eleccions municipals i generals si el govern segueix recolzant una política en la qual, les expectatives de canvi social que van portar els socialistes al poder, es dissipen cada cop més.
El govern del tripartit a Catalunya, com el del PSOE en el govern central, s’ha de recordar un cop més, fou el resultat d’un període d’intensa mobilització social dels treballadors i de la joventut. Com ja vam dir en aquesta web, si el govern de les esquerres es basa en aquesta profunda i amplia corrent, farta de les condicions de vida que els imposa el sistema capitalista, per a portat endavant una política de veritables canvis socials, serà un govern fort. Si dóna l’esquena a la seva base social i tracta d’aplicar una política de concens amb la burgesia, serà un govern dèbil. Precisament, el principal error que a de corregir el tripartit es haver fet una política continuista, en tots els aspectes fonamentals, a la practicada anteriorment per CIU. Un pacte amb CIU hagués pogut portar al PSC a l’enfonsament electoral, amb conseqüències a nivell estatal. Aquesta perspectiva sembla que ha frenat els dessitjats plans de socioconvergència a Catalunya i a Madrid. No obstant, la reedició del tripartit solament no és suficient.
Carod Rovira, en la compareixença en la qual va anunciar el tripartit, afirmava: “Continuarem defensant una política sincera de pactes nacionals, amb temes essencials que no són ni de dretes ni d’esquerres”. No existeixen polítiques que “no són de dretes ni d’esquerres”. O s’està amb els capitalistes o s’està amb la classe obrera. És evident que, encara que els treballadors i joves han tornat a donar una majoria a les esquerres a Catalunya, votar no és suficient, ens hem d’organitzar i lluitar. Cada cop és més clar que tan sols amb una política marxista, una lluita conseqüent per la transformació socialista de la societat, pot evitar de forma efectiva la tornada de la dreta i obrir una nova etapa en la que s’acabi d’una vegada per totes amb l’exploració de la classe obrera i l’opressió nacional, a Catalunya, a tot l’Estat i al mon sencer.
