L'aparell de l'Estat i el PP i Vox estan aguditzant la seva ofensiva contra la Llei d'Amnistia. No poden oblidar la rebel·lió del poble de Catalunya que va posar contres les cordes al règim del 78 –aquest règim heretat del franquisme que garanteix els seus privilegis i poder–, i exigeixen que la venjança es compleixi.
El poder judicial no és més que una altra pota de l'extrema dreta
Després que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) aprovés al novembre una declaració contra l'amnistia, els franquistes amb toga tornen a la càrrega sense cap mena de rubor.
Considerant que els delictes de terrorisme i traïció no estan inclosos en la Llei d'Amnistia, el jutge de l'Audiència Nacional que investiga al Tsunami Democràtic, Manuel García-Castellón, ha prorrogat la instrucció de la causa per terrorisme contra Carles Puigdemont, Marta Rovira i deu investigats més. Al mateix temps, el titular del Jutjat d'Instrucció núm. 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, acordava, el dia abans de la votació de la llei, la reactivació de la recerca del “Cas Volhov” –un deliri conspiranoide i trumpista que pretén vincular l'independentisme amb el govern de Putin–. L'objectiu és poder jutjar determinats fets com a delicte de traïció.
Aquesta actuació completament ruda demostra com de lluny està arribant l'actuació colpista de l'aparell de l'Estat i de la cúpula judicial. Fins a tal punt és així que el propi PSOE, que es va tancar en banda inicialment a incloure els delictes de terrorisme, finalment ho ha fet però amb l’excepció dels que suposin “violacions greus de drets humans de manera manifesta i amb intenció directa”. Però, qui diu que García-Castellón no sigui capaç de veure tots aquests requisits i continuar amb la causa per terrorisme després de l'aprovació de la Llei d'Amnistia?
La realitat és que poden fer-ho no només perquè tenen el suport decidit de la dreta, sinó perquè han comptat amb el suport públic del PSOE i del seu Ministre de l'Interior Marlaska durant molts anys. Sí, el PSOE és responsable de no derogar la Llei Mordassa, de celebrar la presó de Pablo Hasél i dels joves d’Altsasu, d'impulsar els muntatges judicials i policials a membres dels CDR, i ara de dirigir operacions antiterroristes contra l'organització ecologista Futur Vegetal. Estan recollint el que han sembrat.
Junts i la seva hipocresia calculada
Pedro Sánchez, que el 2017 va donar suport a la supressió de l'autonomia de Catalunya, que va dir que portaria Puigdemont per a ser jutjat, i que va negar per activa i per passiva la possibilitat de l'amnistia, ha acabat cedint. I ho ha fet no sols perquè necessitava els vots d'ERC i Junts, sinó també per a tancar definitivament, en sintonia amb amplis sectors de la burgesia catalana, el desafiament obert amb la crisi revolucionària del 2017 que no va poder ser conjurat exclusivament per la via de la repressió. Un full de ruta que també comparteixen els dirigents d'ERC i Junts que, més enllà dels discursos retòrics, han renegat de la lluita per l'autodeterminació i la República.
No obstant, n'hi ha prou amb veure la furiosa oposició de l'aparell de l'Estat i la reacció espanyolista per a comprendre com la Llei d'Amnistia és, al mateix temps, conseqüència de la lluita de masses contra la repressió i per la República catalana, reflectint la força del moviment d'alliberament nacional, tal com assenyala explícitament la pròpia llei. Una realitat que Junts percep i intenta aprofitar demagògicament.
D'aquí el seu vot desconcertant en contra de la Llei d'Amnistia, ajornant la seva aprovació. Un moviment que reflecteix dues qüestions: la seva evident preocupació per a garantir que Puigdemont no sigui empresonat, i diferenciar-se d'ERC per a intentar guanyar l'hegemonia en el moviment independentista un any abans de les eleccions catalanes.
Poc li importen a Junts els i les milers d'activistes represaliades, com va demostrar personant-se com a acusació particular amb Quim Torra al capdavant del Govern o ordenant actuacions repressives dels Mossos d'Esquadra quan encapçalaven la Conselleria d’Interior tant en aquest Govern de Junts com en el posterior de Pere Aragonès.
De fet, Junts està combinant aquesta demagògia independentista amb la defensa cada vegada més evident del programa neoliberal tradicional de CiU, reclamant més diners per als empresaris catalans o defensant la privatització dels serveis públics, i remarcant el seu perfil dretà clàssic, racista, en àmbits com la immigració.
D'aquí la seva competició amb el PSOE sobre qui ha d'expulsar els immigrants "irregulars", exigint poder fer-ho ells, o permetent que una islamòfoba declarada com Sílvia Orriols, en línia amb l'extrema dreta espanyola i europea, sigui alcaldessa a Ripoll. També han rebutjat la regulació dels lloguers i el seu alcalde a Premià de Mar va arribar a contractar els feixistes de Desokupa.
Cada vegada queda més en evidència el que són: la dreta racista, xenòfoba i classista que sempre van ser. Per això mateix no poden ser els nostres aliats en la lluita per l'autodeterminació.
Qui des de sectors de l'independentisme que es reclamen d'esquerres i fins i tot anticapitalistes insisteixen en la necessitat de la unitat nacional amb Junts demostren una profunda ceguesa o, pitjor, una menyspreable despreocupació pels problemes quotidians de les masses treballadores.
L'ofensiva reaccionària i l'esquerra parlamentària
El llenguatge colpista dels Ayuso, Aznar, Feijóo i Abascal, del CGPJ i de jutges com García-Castellón, o de nombrosos càrrecs militars o policials –atiant la violència als carrers de l'extrema dreta i cridant obertament a la rebel·lió, al colpisme–, recorda els discursos incendiaris de Gil Robles i José Antonio Primo de Rivera durant els anys 30.
Però el govern PSOE-Sumar i també l'esquerra parlamentària, es mostren impotents davant d’aquesta amenaça. No pocs reconeixen que el poder judicial té un comportament colpista, que aplica la llei a la seva voluntat amb impunitat, però no són capaços de prendre ni una sola mesura pràctica per a colpejar aquest aparell judicial plagat de reaccionaris.
Cal treure lliçons sobre què és i a qui serveix l'aparell de l'Estat burgès, en aquest cas a més amb l'ADN de l'espanyolisme franquista. Canviar la correlació de forces prenent posicions en aquest aparell estatal, com ens intenten convèncer alguns, és una utopia reaccionària.
L'única manera d'enfrontar aquesta amenaça, la de l'extrema dreta i el feixisme, i la d'un aparell de l'Estat cada vegada més reaccionari, és mitjançant la mobilització més contundent als carrers, tal com vam fer a Catalunya l'1 d'octubre de 2017 i en tantes altres ocasions.
Les eleccions generals del passat 23 de juliol van demostrar la consciència antifeixista de milions de treballadors i treballadores i joves. Però el desastre es va evitar per molt poc, tan sols per 5 diputats.
El nou govern de Sánchez i Yolanda Díaz, més conciliador i moderat, és també més feble i dependent de la dreta nacionalista basca i catalana. El seu fracàs en l'aprovació de la Llei d'Amnistia, el segon ja en tan sols dos mesos, torna a posar en evidència la seva fragilitat.
Per a enfrontar la reacció no n’hi ha prou amb denúncies dialèctiques des de la tribuna parlamentària. És necessari recuperar la mobilització popular, i aixecar una política transformadora que defensi el dret a l'autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza i la República Socialista.
