Pel dret a l’autodeterminació!
Després de nombrosos cops de banda de la cúpula del PP, i anticipant-se al rotund fracàs que Feijóo collirà a la sessió d'investidura, els fets s'han imposat. La dreta passa a una oposició dura tenyida d'espanyolisme nauseabund i sacseja amb l'espantall del separatisme i la destrucció d'Espanya. La crida d'Aznar a mobilitzar-se contra una possible llei d'amnistia ha marcat la línia. Ayuso i els seus es reforcen i mouen amb tota tranquil·litat la titella que ocupa, de moment, el lideratge del partit.
Aznar, el mateix que sent president del Govern espanyol va mentir mesquinament afirmant que a l'Iraq hi havia armes de destrucció massiva, que va justificar una guerra imperialista criminal i salvatge saldada amb centenars de milers de morts, milions de desplaçats i un país reduït a cendres i ruïnes, el mateix personatge que minuts després de l'atemptat gihadista a Madrid l'11 de març del 2004 va culpar ETA per obtenir un miserable avantatge electoral, aquest corrupte que ha emparat tota mena de trames mafioses de finançament il·legal del seu partit i per al seu enriquiment personal i el de la seva família, té la gosadia de bramar contra l'amnistia. La raó? Cal castigar tot un poble que es va atrevir a posar urnes i exercir el dret a decidir. I ens ho diu un criminal de guerra!
En sintonia amb la seva deixebla Díaz Ayuso, Aznar ha fet una crida a “activar totes aquestes energies que, en el marc d'una contesa democràtica, han de plantar cara amb tota la determinació a un pla que vol acabar amb la Constitució… hi ha un risc cert existencial per a la continuïtat d'Espanya com a nació, com a comunitat política de ciutadans lliures i iguals, i com a Estat sota l'imperi de la llei aplicada per jutges i tribunals independents”. Patètic.
En aquest afany per garantir la salvació d'Espanya, Aznar, el PP i Vox, no estan sols. Compten amb el suport entusiasta d’aquests dinosaures rabiosos del PSOE, líders intel·lectuals d’una facció del terrorisme d’Estat amb els GAL. Sí, Felipe González i Alfonso Guerra ja han plantejat rotundament que l'amnistia no cap a la Constitució i que és una amenaça per al règim del 78. Un règim del qual Felipe González se sent molt orgullós, diu, i no és estrany, tenint en compte que gràcies a aquest s'ha convertit en multimilionari.
El cinisme de la dreta i aquests pròcers del PSOE no coneix límits. Embogeixen davant la possibilitat d'una amnistia, com ja van fer amb els indults a dirigents independentistes d'ERC i Junts, assenyalant que cal defensar la Constitució, la separació de poders i l'imperi de la Llei.
I ens ho diuen els mateixos que van garantir la impunitat dels crims del franquisme, van donar medalles a torturadors, van indultar els colpistes del 23F i van organitzar i encobrir el terrorisme d'Estat dels GAL. Aquells que han fet tot el possible per deixar en llibertat centenars de corruptes i encausats en trames com la Gürtel o els ERO d'Andalusia. Els que han defensat a mort al major amnistiat del regne, Joan Carles I de Borbó, traficant d'armes, comissionista i defraudador de la hisenda pública. I podríem seguir ad nauseam.
Una mica d’història. Els fets maten el relat d'aquests pocavergonyes
El règim de la Constitució del 1978 es va aixecar sobre una amnistia general que va perdonar tots els crims del franquisme. Cal no oblidar que aquest fet no té precedents. Ni a Alemanya, ni a Itàlia, ni a Argentina, ni a Xile, mai no es va arribar tan lluny amb els criminals del nazisme, del feixisme i de les juntes militars.
Franco va construir el seu règim sobre una pila inacabable de cadàvers: més de 150.000 executats a la rereguarda que controlava i en els anys posteriors a la guerra civil; desenes de milers morts per les malalties i penalitats patides als camps de concentració i als batallons d'esclaus que van fer d'or els molt rics; milers d'exiliats, assassinats i torturats durant quaranta anys de dictadura.
Tot això va ser el que va perdonar una amnistia infame, la del 1977, que ens va robar la memòria històrica i va garantir l'absoluta impunitat a milers de criminals que van poder seguir jugant un paper de primer ordre en la política, la judicatura, l'alta administració de l'Estat, la policia, l'exèrcit… Ara els seus fills i els seus néts, que continuen ocupant les mateixes butaques dels pares i avis, són els que s'indignen per la possible amnistia als independentistes catalans.
Ja en la suposada democràcia els fets continuen sent tossuts, i molt.
Les queixes d'Aznar o de Felipe González queden en evidència atenent el que van fer els seus governs. Des de la mort de Franco s'han concedit més de 20.000 indults, 5.944 durant els Governs de Felipe González, incloent-hi els colpistes del 23-F, i 5.948 sota els d'Aznar, incloent-hi els condemnats pel terrorisme d'Estat dels GAL. Ara que molts tertulians a sou diuen que l'amnistia general està prohibida per la Constitució, és bo recordar que el mateix Aznar va indultar en un sol dia 1.443 condemnats, una gran part a petició del Vaticà. Es veu que la Constitució pot ser flexible si intercedeix el Papa.
Sens dubte, el cas més escandalós va ser el dels militars implicats al cop d'Estat del 23-F. El General Armada, cervell del cop segons la mateixa sentència del TS i amic personal de Joan Carles I, va ser condemnat a gairebé 27 anys de presó però va resultar indultat amb un informe favorable del TS aprovat per unanimitat. Va complir menys de 6 anys de reclusió, menys d'un quart de la seva condemna. En el cas de Tejero, que sempre va reivindicar la seva ideologia feixista i la legitimitat del cop, el TS va recomanar l'indult. El Govern de Felipe González no li va concedir, però no va posar el crit al cel davant aquesta escandalosa posició per part de l'alt tribunal. Es veu que els independentistes són pitjors que Tejero, que va entrar a trets al Congrés.
L’altre gran escàndol va ser el dels GAL, pel qual el ministre de l’Interior José Barrionuevo i el seu secretari d’Estat, Rafael Vera, al Govern felipista, van ser condemnats a 10 anys de presó per terrorisme d’Estat. Els GAL, organitzats des del Ministeri de l'Interior i la Moncloa –tal com va reconèixer indirectament Felipe González quan va assenyalar que va tenir a la mà volar a la cúpula d'ETA a França– van cometre 27 assassinats polítics entre el 1983 i el 1987 contra membres i simpatitzants d'ETA, refugiats bascos, i també contra ciutadans sense adscripció política. I això que se sàpiga, ja que com assenyala un informe del Fòrum Social Permanent, de 482 casos d'atemptats terroristes amb resultat mortal sense resoldre, el 61,4% corresponen als GAL o al seu predecessor, el Batalló Basc Espanyol, actiu amb Fraga Iribarne i Martín Villa.
Tot i la gravetat del cas, amb delictes de sang, amb segrestos i amb enterraments en calç viva, José Barrionuevo i Rafael Vera només van complir tres mesos de presó en ser indultats en temps rècord pel Govern d'Aznar, un altre cop amb el criteri favorable del TS. En aquests mesos Felipe González, Alfonso Guerra i la plana major del PSOE van clamar per la seva llibertat a les portes de la presó de Guadalajara, exigint un indult total i criticant Aznar per concedir només l'indult parcial. Un altre que va anar a les portes de la presó per exigir la llibertat d'aquests criminals va ser Emiliano García Paje, en aquell moment conseller al Govern de Castella-la Manxa. Es veu que aleshores el terrorisme d'Estat sí que cabia a la Constitució.
També van ser indultats amb Barrionuevo i Vera tres alts càrrecs més condemnats com a dirigents dels GAL: l'exsecretari general del PSE de Biscaia, Ricardo García Damborenea, l'exgovernador civil, Julián Sancristóbal, i l'excap superior de la Policia de Bilbao, Miguel Planchuelo.
Un aparell de l'Estat que viu en una amnistia permanent
Però aquesta és només la punta de l'iceberg. Durant dècades l'aparell de l'Estat ha actuat amb una brutalitat enorme i sempre ha gaudit del perdó legal. Un informe de la fundació Euskal Memòria assenyalava que de 62 agents condemnats per tortures contra ciutadans bascos, més de la meitat (36), havien acabat sent indultats. A més, molts d'aquests agents, tot i haver estat inhabilitats, van ser reassignats a nous llocs.
Un bon exemple és el de Manuel Sánchez Corbí, cap d'Operacions Antiterroristes de la Guàrdia Civil entre el 1987 i el 2013, i condemnat a quatre anys de presó per tortures el 1997 (després rebaixada a un any pel TS). No va arribar a trepitjar la presó, ni a ser apartat del seu càrrec, en ser indultat pel Govern d'Aznar. Posteriorment va ser ascendit a cap de la UCO fins a l'any 2018.
També va ser sonat el cas del general de la Guàrdia Civil, Enrique Rodríguez Galindo, condemnat a 73 anys pels segrestos i assassinats dels militants d'ETA, José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala el 1983, torturats i enterrats amb calç viva. Galindo només va passar quatre anys i quatre mesos a la presó perquè el 2004 va ser excarcerat amb l'argument que patia una malaltia cardiovascular, i se li va permetre complir la condemna al seu domicili. El 2013 se li va concedir la llibertat condicional. Galindo no va morir de cap malaltia coronària, sinó de Coronavirus el 2021.
I això són els casos en què hi ha algun tipus de recerca i condemna, ja que en la majoria ni això, tal com assenyala un informe internacional recent sobre els cossos policials a l'Estat espanyol[1]. Segons el mateix, en els casos de tortures i maltractaments "el Ministeri Fiscal és procliu a la inactivitat, no sol·licitant la pràctica de diligències d'instrucció, oposant-se a la pràctica de les mateixes o fins i tot sol·licitant de manera anticipada l'arxiu de les actuacions" . Tal com assenyala l'informe, de 2.572 processos disciplinaris interns analitzats en dos períodes de tres anys només 26 van acabar en sanció, i 2.481 no van ser ni tan sols incoats, és a dir, ni tan sols es van investigar.
Però no només es reserva aquest tracte exquisit de la justícia a colpistes, torturadors o terroristes d’Estat. Des del 1996 s'han concedit 227 indults a condemnats per corrupció, la majoria, 150, per part de governs del PP, i els altres 62 per governs del PSOE. Alguns exemples notoris van ser els indults parcials pel cas Filesa, els condemnats per les identificacions falses en el cas de l'accident del Iak 42, o l'indult al conseller delegat del Banco Santander Alfredo Sáenz.
I a tots aquests exemples se n'hi sumen d'altres en què sense haver indult, s'ha produït un tracte extraordinàriament favorable per part de la judicatura o l'aparell de l'Estat. Així va passar amb els assassins de bandes feixistes durant la Transició i els anys 80, destacant la matança d'Atocha, o en nombrosos casos de corrupció, com el de Bárcenas i la seva dona que, malgrat ser condemnats a 29 i 12 de presó, ja són al carrer. Res a veure amb el raper Pablo Hassel, que segueix a la presó, i de molts altres activistes i militants de l'esquerra als quals obliguen a complir íntegrament les seves condemnes.
La llei d'amnistia i la lluita contra el règim del 78
Aquesta nova campanya histèrica de la dreta, de Felipe González i de l'aparell de l'Estat és conseqüència de la seva impotència davant d'un moviment de masses exemplar que mitjançant la lluita als carrers va votar, va imposar un referèndum d'autodeterminació i va doblegar la brutal repressió impulsada pel nacionalisme espanyolista i executada per la policia i la Guàrdia Civil.
Una potència de transformació que continua estant molt present, com es va viure a l'última Diada, i que ara pot obligar Pedro Sánchez i el PSOE a desdir-se i a cedir en quelcom que fa uns mesos semblava impensable: una àmplia Llei d'Amnistia. Felipe González assenyala que una amnistia suposaria reconèixer que els dirigents independentistes i els centenars de milers que vam ocupar els carrers vam fer el correcte. I té raó! Mobilitzar-se per poder votar, per decidir, no és ni pot ser delicte.
L’aprovació d’una Llei d’Amnistia suposaria una victòria contra la reacció espanyolista i l’aparell de l’Estat, i no només a Catalunya. En aquest moment hi hauria, segons Òmnium Cultural, 1.432 represaliats que podrien ser beneficiaris potencials d'una amnistia, encara que diverses fonts parlen d'entre 3.000 i 4.000. Totes i tots els qui han estat objecte de repressió, penal o administrativa, en la lluita pel dret d'autodeterminació i la República, han de ser amnistiats, des dels activistes de carrer i els CDR fins a Puigdemont.
Però tot i així, fins i tot després d'una amnistia d'aquest calat, hi continuarà havent nombrosos presos polítics a tot l'Estat, rapers, els joves d'Altsasu, activistes climàtics –als quals la Fiscalia acusa ara de terroristes–, sindicalistes com els de Saragossa o de la Suïssa per exercir el seu dret a la protesta i a la vaga, militants contra els desnonaments, dones que es rebel·len contra la justícia patriarcal, etc. El PSOE que ara parla d'amnistia no ha deixat d'endurir la repressió, mantenint la Llei Mordassa i garantint al capdavant del Ministeri de l'Interior un jutge de l'Audiència Nacional.
No hi ha dubte que l'aparell de l'Estat intentarà boicotejar una possible Llei d'Amnistia, com ja ha fet amb la Llei del Solo sí es sí o amb la reforma del delicte de malversació. Per això mateix, hem d'insistir que l'únic camí per enfrontar la reacció de dretes és l'organització i la mobilització més massiva i extensa, de manera independent, i amb un contingut clar: el dret democràtic a l'autodeterminació no és cap delicte.
Des de Sumar i el PSOE criden a un gran acord, que inclogui patronal i sindicats, que avali l'amnistia i tancar definitivament la crisi revolucionària que va viure Catalunya a partir de l'1 d'octubre del 2017. Però la qüestió nacional s'alimenta de la descomposició del capitalisme, que persisteix i s'aprofundeix.
L'esquerra governamental i parlamentària encapçalada per Pedro Sánchez, passant per Yolanda Díaz i fins i tot Pablo Iglesias, i amb la boca petita els dirigents d'ERC i Junts, plantegen l'amnistia com una necessitat per passar pàgina i iniciar una nova etapa. Però els revolucionaris reivindiquem la històrica jornada de l'1 d'octubre i reivindiquem allò que va significar: la lluita de masses per conquerir la república socialista, a Catalunya i la resta de l'Estat, i acabar amb el règim del 78 i l'opressió capitalista.
[1] Un informe demuestra que en todos los cuerpos policiales del Estado faltan mecanismos de control y rendición de cuentas
