Les eleccions del 23J a Catalunya s’han convertit en una nova i terrible patacada del bloc de dreta i ultradreta neofranquista representat pel PP i Vox. La supèrbia de machirulo espanyol d'Abascal, afirmant que la brutal repressió contra el referèndum de l'1-O i l'aplicació del 155 serien un simple joc de nens comparat amb el que faria un Govern del PP i el seu partit, unida amb el caire neofranquista de les primeres mesures pactades per tots dos després de les municipals (atacs als moviments feminista i LGTBI, mesures intentant esborrar el català a les Illes Balears i el País Valencià,...) han mobilitzat centenars de milers de joves, treballadors i treballadores.

Les bases de l'esquerra i la gran majoria del moviment independentista han vist aquestes eleccions com allò que realment eren: una batalla decisiva contra els defensors de l'Espanya una, gran i lliure, els enemics declarats de la lluita pels drets de la dona treballadora , la comunitat LGTBI i les persones trans, els negacionistes del canvi climàtic i els campions dels atacs als drets laborals i socials, la desigualtat i l'exclusió, amb el seu tuf a franquisme, masclisme i racisme més casposos i ultramuntans.

Un cop més, el jovent i la classe obrera de Catalunya han mostrat la seva força i instint de classe fent saltar pels aires els plans de la reacció i contribuint de manera decisiva a convertir la que s’augurava una festa d'Ayuso, Feijoo i Abascal en un verdader funeral. A molts barris obrers de Barcelona i altres grans ciutats el vot als partits de l'esquerra governamental arriba i fins i tot supera el 70%. De 48 diputats catalans al nou parlament, Vox i PP en tindran 8 davant de 26 del PSC i SUMAR.

Els barris obrers han estat decisius

El vencedor d'aquestes eleccions a Catalunya és el PSC, amb 1.213.006 vots davant dels 794.666 del 2019, un increment de 418.340. Aquest 52% suposa passar de 12 a 19 escons, obtenint la seva primera victòria en unes generals a Catalunya des del 2008. El PSC guanya a tots els districtes de Barcelona, excepte Sarrià, per l'excepcional mobilització dels barris obrers i les localitats del cinturó vermell de Barcelona.

Una victòria decisiva que suposa que 1 de cada 8 votants al PSOE siguin de Barcelona. En total el 15,6% dels votants socialistes són catalans, la xifra més alta des del 1996, i que confirma el pes decisiu de Catalunya en el revers electoral.

D'altra banda, SUMAR aconsegueix 493.548 davant dels 549.173 d'UP el 2019 mantenint els mateixos 7 escons i aconseguint erigir-se en segona força. Uns resultats que superen clarament els pronòstics de les enquestes.

A les generals del 10 de novembre del 2019 aquest mateix instint de classe contra la dreta es va expressar d'una manera molt diferent, amb un suport entusiasta a l'independentisme d'esquerres i a les forces a l'esquerra del PSOE. ERC guanyava amb més de 800.000 vots, les CUP obtenien també un suport històric, gairebé 250.000 paperetes i dos escons al parlament estatal, i En Comú Podem superava el mig milió de vots. Les tres forces a l'esquerra del PSOE aconseguien un suport mai vist: 1.671.003 votants.

En aquesta ocasió, enfrontats al perill molt real d'un Govern ultrareaccionari del PP i VOX, molts treballadors i joves han optat pel que consideraven el vot més útil per impedir que Abascal i Feijóo s'instal·lessin a la Moncloa. Una realitat que s'ha vist reforçada per la posició dels mateixos dirigents d'ERC i UP, desdibuixant cada cop més les seves diferències amb el PSOE-PSC i justificant les seves renúncies amb l’argument que "no hi ha força per a més".

Però aquests centenars de milers de vots que guanya el PSC-PSOE són a anys llum de ser un xec en blanc. Es tracta de votants que, “tapant-se el nas”, han agafat la seva papereta per copejar la reacció. Vots que expressen alhora la disposició a lluitar contra el feixisme i un enorme malestar amb les polítiques de dir amén als empresaris i cedir a les pressions de la dreta tant del Govern central com de la Generalitat. Així ho van posar en evidència els nefastos resultats del 28M.

Unes polítiques que tant Sánchez com Sumar no han deixat de reivindicar durant la campanya, negant-se una vegada més a reconèixer el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i presentant com a grans èxits mesures que no han servit per frenar la brutal degradació de les condicions de vida als barris obrers i que sí que han omplert les butxaques de la patronal i l'Ibex35. Tot i que aquesta vegada s'ha pogut frenar la reacció, encara que per molt poc, seguir per aquest camí garanteix que segueixin avançant i que tard o d'hora puguin arribar a la Moncloa.

El vot útil i l'abstenció colpegen l'independentisme

Qui s'ha emportat la pitjor part en aquest reagrupament del vot han estat les opcions independentistes, i especialment l'independentisme d'esquerres. Una realitat fruit del vot útil, però també conseqüència de quatre anys marcats per l'abandonament de la lluita per l'autodeterminació i la república catalana, per la restauració dels ponts amb el règim del 78, i per les polítiques capitalistes impulsades des de la Generalitat en línia amb allò que exigeix la burgesia catalana.

Aquesta situació ha provocat un reflux en la mobilització de masses i una enorme frustració i decepció. Aquest és el resultat de presentar els indults concedits per Pedro Sánchez o la reforma del delicte de sedició com el màxim que es podia assolir en la lluita per l'alliberament nacional de Catalunya.

El tsunami de vot útil al PSC també s'alimenta d'aquesta profunda decepció. ERC perd el 47% dels vots del 2019: de 874.859 a 462.883, 411.976 votants menys. Pràcticament una de cada dues persones que els va recolzar. I és evident que una part d'aquest vot s'acaba al PSC o a Sumar. També Junts experimenta una reculada molt important, de 530.225 a 392.634, la quarta part del seu electorat. La suma dels vots independentistes d'ERC, Junts i la CUP cau de 1.652.055 vots el 2019 a 954.311 vots ara, una caiguda del 42,23%, obtenint només el 28% dels vots.

D'altra banda, una altra part gens menyspreable dels vots que van anar a Esquerra, la CUP i especialment Junts fa 4 anys ha alimentat l'abstenció, que a Catalunya ha estat del 36,58%, 5 punts més que a nivell estatal (29,59%) i gairebé 4 punts superior al 2019. Segons un estudi publicat per la web Nació Digital, comparant la participació per municipis, allà on sol guanyar l'independentisme els índexs d'abstenció han estat més grans.

Els resultats de la CUP i les tasques dels comunistes revolucionaris

A diferència del que passa amb EH Bildu a Euskal Herria o el BNG a Galiza, la CUP no només no aconsegueix recollir el malestar entre les bases de l'esquerra i de l'independentisme sinó que pateix un retrocés duríssim. Perd 148.177 dels 246.971 vots aconseguits fa 4 anys, passant del 6,37% de suport al 2,80% i perdent els seus 2 diputats al Congrés. Aquest és un dels pitjors resultats de l'organització. Si bé el vot útil, en un context d'eleccions estatals i d'amenaça de la reacció té un pes, no n'hi ha prou per explicar-ho tot.

Com ja va passar després de les municipals, aquests mals resultats són utilitzats pels sectors més conciliadors de la CUP per plantejar la necessitat de dissoldre's en un front d'unitat nacional amb Junts i ERC, supeditant-se completament a aquests i renunciant definitivament a un programa d'independència de classe. Però és justament aquest plantejament el que amenaça el futur de la CUP.

Tot i que s'han negat a entrar al Govern o a aprovar els pressupostos de la Generalitat, la seva resposta a les renúncies i cessions polítiques d'ERC i Junts s'ha limitat a crides buides i impotents als seus dirigents perquè rectifiquessin i recuperessin l'impuls de la mobilització. Però la política de Junts i ERC d'enterrar la república catalana respon a una aposta estratègica dels dirigents, defensors convençuts del sistema capitalista.

La CUP només pot tallar aquesta sagnia i tornar a connectar amb amplis sectors de la base social si recupera i impulsa la lluita als carrers, si de veritat es lliga al moviment obrer amb una alternativa sindical de combat que confronti la burocràcia sindical, i disputi amb totes les conseqüències la direcció del moviment d’alliberament nacional als dirigents socialdemòcrates d’ERC i a la dreta catalanista de Junts. Això passa perquè la CUP aixequi un programa anticapitalista, internacionalista i socialista conseqüent. És el mateix problema que van enfrontar durant les crisis revolucionàries de 2017 i 2019, quan van poder haver jugat un paper decisiu com a direcció.

En tot cas, la decisió de presentar-se a les eleccions davant l'amenaça de la reacció més negra va ser totalment correcta davant aquells sectors que en una mostra d'esquerranisme infantil i estèril han plantejat l'abstenció o el vot nul. Una posició completament aliena al marxisme i que ha estat contestada a l’arena dels fets per les masses, per milions de treballadors i de joves, plenament conscients de què ens jugàvem en aquestes eleccions.

Cap treva en la lluita contra la reacció i per la república socialista catalana

Òbviament, aquests resultats no són una garantia de res. La reacció ha estat frenada, però ha fet noves passes cap endavant quedant-se tan sols a 6 escons de la majoria absoluta. Per això ara és més important fer un pas endavant, organitzar-nos i recuperar els carrers.

Les perspectives del nou Govern de coalició són complicades. Si abans l'aritmètica parlamentària ja era difícil, ara encara serà pitjor. Una situació a la qual se suma l'ofensiva d'un aparell de l'Estat cada cop més totalitari i reaccionari, i la primera decisió del qual després de les eleccions ha estat reactivar l'ordre judicial contra Puigdemont i Comín, i la detenció de Ponsatí, per forçar una repetició electoral . Una estratègia que està sent encoratjada per l'escaire mediàtic de la reacció.

En aquest context els comunistes revolucionaris ho tenim molt clar. L’alliberament nacional i la transformació de les condicions de vida de la classe obrera i el jovent passa per la conquesta de la república socialista de Catalunya. Aquest és el camí per batre l'amenaça del feixisme definitivament.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària!