La situació política actual ve marcada per la crispació i la polarització social que el PP alimenta amb la seva política ultra de confrontació amb el govern en qüestions com el terrorisme i la qüestió nacional. L’atac sostingut de la dreta als drets democràtics està obtenint el suport de CiU de forma cada cop més descarada. Per als dirigents de CiU, la culpa de la situació de crispació es reparteix a parts iguals entre el PP i el PSOE. És evident que la situació de polarització social que es viu a l’estat, entre dreta i esquerra, també està afectant a CiU, per més que pretenguin distanciar-se amb un “són coses d’Espanya”. Però la realitat és que Duran Lleida fa temps que fa costat a les tesis més conservadores del PP i que, davant les properes municipals, ningú a les files de CiU va ara al notari per dir que no pactarà amb el PP. Al contrari, Trias a Barcelona ha anunciat que si pot farà govern amb el PP.
També hem vist recentment com el clima d’exaltació ultra que ha creat el PP ha donat ales a les actuacions dels grups feixistes, a les agressions i als atacs constants d’aquests grups. Un dels últims episodis ha estat a Terrassa, on un grup nombrós de neonazis va agredir brutalment a un jove militant de les JC. La manifestació de resposta a l’agressió, un setmana després dels fets, denunciant la impunitat policial i judicial d’aquests grups, és un indicatiu clar de la disposició a la lluita per part de la joventut i del grau de comprensió del paper que juguen els grups feixistes en la societat, atacant i mirant d’intimidar als sectors més combatius de la nostra classe, actuant sempre en auxili de la classe dominant.
Evidentment, aquesta situació de polarització social, de dura confrontació entre la dreta i els sectors més combatius de la joventut i els treballadors, no té res a veure amb la visió idíl·lica que volen transmetre els dirigents del tripartit i els dirigents sindicals: estabilitat, pau social, etc. Segons Carme Chacón, vicepresidenta de la mesa del Congrés pel grup socialista, el “mètode Montilla” és un exemple de rigor i d’efectivitat. No cal dir que entre tots els dirigents del tripartit hi ha un acord tàcit per mostrar una cara d’estabilitat. En l’ànim de tots ells hi ha el desig d’enterrar en l’oblit la passada legislatura, l’agitada etapa del primer govern tripartit. Però les tensions i les contradiccions existeixen, per més que es vulguin amagar sota l’aparença d’un govern disciplinat. En el cas dels dirigents d’ERC, que s’ho estan empassant tot, des del no desplegament legislatiu del nou estatut fins a la construcció del 4t cinturó al que fins ara s’hi havien oposat, es troben amb un gran descontentament de les seves bases i una fractura en l’organització. És en aquest marc de fons que s’ha de situar l’oferta del número 3 d’ERC, Xavier Vendrell, a Artur Mas (de fer-lo president a canvi de fer un referèndum d’autodeterminació). L’oferta ha estat ràpidament desactivada, tant pels dirigents d’ERC com pels de CiU, però el fet palesa les tensions creixents en el si d’ERC, amb les pressions constants d’un sector del partit que segueix mirant cap a CiU com a possible soci de govern, el que seria un desplaçament d’ERC encara més a la dreta.
En el cas dels dirigents de l’altre soci del tripartit, ICV-EUiA, la situació no és gaire diferent. No només no se sent cap veu contrària a la MAT, la línia de molt alta tensió, a la que se suposa que ICV-EUiA s’hi oposava, sinó que a més, amb els principals dirigents de la coalició al capdavant del Departament d’Interior, Joan Saura com a conseller i Joan Boada com a secretari general, s’hi estan lluint. L’exemple més clar és l’empresonament des de fa més de dos mesos de la Núria Pòrtulas, una jove anarquista de Girona, per ordre de l’Audiència Nacional arran d’unes indagacions dels mossos d’esquadra, amb el sumari sota secret i en el context de crispació i exaltació de l’extrema dreta judicial a la capital de l’Estat. Les especulacions totalment fora de lloc per part de Joan Boada, com que aquesta noia estava recopilant informació per a un atemptat terrorista sense cap tipus de prova, són del tot rebutjables. Enlloc de continuar defensant l’actuació impresentable de la unitat d’informació dels mossos (que ha arribat a confondre el conegut advocat gironí, Sebastià Salellas, amb un membre de la pretesa organització terrorista), els dirigents d’ICV-EUiA s’haurien d’enfrontar radicalment a aquests sectors antidemocràtics i feixistes i dur a terme una depuració a fons dels cossos policials.
Els dirigents del tripartit, en la mesura que accepten el capitalisme tal com és i que no tenen cap alternativa social global, que han abandonat fa temps la idea de lluitar pel socialisme, porten l’adaptació al sistema fins a les últimes conseqüències, esdevenint servidors fidels dels capitalistes. Un exemple clar d’aquesta bancarrota ideològica i política dels dirigents reformistes ha estat també la vaga de la neteja a Girona, que ha durat 38 dies. En aquesta vaga les treballadores es van haver d’enfrontar, no només amb l’empresa, CLECE, sinó també amb la consellera de Treball (del PSC), que va fer un decret imposant uns serveis mínims clarament exagerats i que conculcaven el dret de vaga, amb l’alcaldessa (també del PSC), que al cap de 30 dies de vaga encara seguia fent costat a l’empresa repetint allò de que la vaga és “un conflicte entre treballadors i empresa”, defugint completament la seva responsabilitat, i amb el boicot dels dirigents de CCOO i UGT.
En el terreny laboral, la polarització social i la crispació creada pel PP té una relació directa amb l’ofensiva de la patronal, amb l’actitud intransigent i la posició de duresa que manté la patronal en la negociació del conveni del metall i en la disposició a la lluita per part dels treballadors. Aquest no és l’únic sector en el que els treballadors s’enfronten a una patronal envalentida i en el que mostren una disposició a anar a la vaga per defensar les seves condicions de treball en les negociacions del conveni col·lectiu. Al contrari, aquesta situació d’enfrontament latent és força general. Un altre front que cal esmentar és el dels nous acomiadaments a la SEAT. La direcció de Seat ha pactat amb els sindicats 1.600 acomiadaments “voluntaris”. Aquesta reducció de plantilla, que ve a ser el 10% de la plantilla existent, es dóna després d’una reducció recent que ja va significar el retall d’un 10% de la plantilla. Els dirigents d’UGT i CCOO insisteixen molt en que aquest expedient de regulació contempla només mesures “no traumàtiques”, és a dir, que en principi les rescissions de contracte són voluntàries i estaran indemnitzades, però el que no diuen és que en l’anterior tacada també es contemplava d’entrada que fos així. Què passarà si els “voluntaris” no arriben a la xifra desitjada pels directius de Seat-VW, com va passar fa poc més d’un any? Ens tornarem a trobar amb un nombre important d’acomiadaments forçosos? A més a més, cal tenir en compte que els mateixos directius de Seat-VW que ara elogien els dirigents sindicals per la seva col·laboració en els seus plans estan anunciant que caldrà noves contractacions d’aquí a 2 o 3 anys per afrontar les necessitats dels plans de producció. Evidentment, els nous contractats no tindran ni molt menys les mateixes condicions laborals i salarials que els que ara deixaran la feina, sinó que seran molt inferiors. Es tracta doncs, en primer lloc, de destrucció de llocs de treball i, en segona instància, d’atacar les condicions laborals aconseguides amb la lluita. Els sindicats s’haurien d’oposar frontalment a aquests plans, que ataquen les condicions de treball que amb tant d’esforç i de sacrificis ha costat a la classe obrera. Com hem dit, els dirigents d’UGT i de CCOO, enlloc d’oposar-s’hi, hi estan col·laborant. Malauradament, els dirigents de CGT a SEAT també han acceptat aquests plans de reducció de plantilla. El que cal és oferir una alternativa global de lluita, unificant totes les empreses del sector de l’automoció (principals i auxiliars) en defensa de tots els llocs de treball i de les condicions laborals, en contra dels tancaments (com el de SAS-Abrera o el de Delphi a Cadis) i en contra dels expedients de regulació d’ocupació. La disposició a la lluita de la joventut i de la classe treballadora ha quedat demostrada sobradament en les mobilitzacions contra la guerra imperialista a l’Iraq, contra les mentides del PP en l’11-M, en la manifestació “pel dret a decidir” en defensa dels drets democràtics de Catalunya enfront dels atacs del PP. El que ens cal és vincular totes aquestes lluites amb la lluita per la transformació socialista de la societat. Lluita amb nosaltres per construir una alternativa marxista!
