El 3 d'octubre passat, Pablo Casado clausurava a la plaça de bous de València la convenció nacional del Partit Popular, davant de 12.000 assistents procedents de tot l'Estat.
Amb la celebració d'aquest acte, el PP pretenia reafirmar-se i reivindicar-se com l'única alternativa de tota la dreta espanyola davant del PSOE i els seus socis de govern i transmetre una imatge de ferma unitat al voltant de l'actual direcció nacional i el president, Casado.
El resultat final, condensat en el discurs de cloenda de Pablo Casado, ha estat el desplegament d'un ampli catàleg de plantejaments ultradretans a tots els fronts i l'intent d'escenificar una unitat interna que dista molt de ser real i sòlida.
Nou gir a la dreta a la direcció nacional del PP
Casado ha enarborat amb fúria la bandera de la lluita contra el feminisme, la immigració, la memòria històrica, la llei d'eutanàsia, l'actual llei de l'avortament i per descomptat, contra el moviment independentista català prometent portar de l'estranger Carles Puigdemont "perquè sigui jutjat" i "perseguir-lo per l'últim racó d'Europa".
Aquest nou gir del discurs del PP cap a l'extrema dreta ha frustrat aquells periodistes, comentaristes i fins i tot dirigents de partits d'esquerra que, arran de les dures crítiques de Casado a Abascal després de la fallida moció de censura de Vox, confiaven en el PP per a la formació d'un cinturó sanitari davant l'extrema dreta. Alguns avui es pregunten amargament als seus fòrums d'opinió què ha passat amb el tarannà “democràtic” del líder del PP? [1] [2]
El fet que un dels convidats d'honor fos Alejo Vidal-Quadras, antic dirigent del PP i un dels fundadors de VOX, ha estat tota una declaració d'intencions.
Les picades d'ullet a l'extrema dreta van ser constants durant la convenció, amb la immensa majoria dels dirigents del partit mostrant-se favorables a pactar amb VOX, allà on fos necessari per governar.
Els cops de banda de la direcció nacional del PP, amb Casado al capdavant, són l'expressió de les pressions a què el principal partit de la dreta espanyola està sotmès.
D'una banda, en un clima de creixent polarització social, un sector important de la petita burgesia, aquests centenars de milers de petits empresaris, propietaris, hostalers, comerciants, base electoral tradicional del PP, han girat, i ho continuen fent, cap a l'extrema dreta. Separant-se del PP i donant expressió a aquest gir, va sorgir Vox, que va arrossegar una part gens menyspreable del tradicional votant del PP. Des de Gènova batallen de manera constant per reconquerir aquest electorat més reaccionari, el mateix que li disputa la formació d'Abascal.
A més a més, des de dins del PP, fent també ressò del sector tradicionalment més reaccionari de la pròpia burgesia espanyola, aquesta part de la classe dominant que veu amb nostàlgia els “bons temps” de la dictadura franquista també pressiona amb força perquè el partit abraci sense complexos l'ideari de l'extrema dreta. José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso són destacats referents d'aquest corrent intern al si del PP que es manté en constant ofensiva per conquerir la direcció nacional i imposar la línia política ultradretana.
D'altra banda, una part determinant dels capitalistes espanyols considera molt prematura una ofensiva oberta contra el Govern del PSOE i Unides Podem. Aquests tenen molts motius per estar molt satisfets amb les polítiques en matèria econòmica que està duent a terme aquest Govern, que no posen en perill ni gens ni mica els seus interessos, sinó que, al contrari, els garanteixen suculents beneficis i alhora són un meravellós amortidor social.
En aquesta situació Casado es veu obligat a donar-ne una de freda i una de calenta. Vol mantenir la confiança plena del poder financer, i alhora vol defensar el seu lideratge al capdavant del PP, i mantenir el partit com el principal i decisiu referent de la dreta espanyola, posició avui amenaçada, amb Ciutadans fora de joc i en procés de descomposició, per l’ascens electoral de Vox. Per sustentar aquest inestable equilibri es veu obligat a continus canvis de posició que irriten i disgusten el sector més reaccionari del PP.
L'altra cara de la moneda de les polítiques procapitalistes aplicades pel Govern PSOE-UP és que davant el deteriorament de les condicions de vida de la classe treballadora i davant l'absència d'avenços socials el que s'està aconseguint és que els últims mesos s’aguditzar el descontentament entre la pròpia base social de l'actual Executiu.
La plutocràcia espanyola avui continua apostant per la via del Govern de coalició, però té molt clar que, si aquest deixa de ser-los útil, si no és capaç de contenir el descontentament social, optaran obertament per la via dura de les polítiques de l'extrema dreta . Amb la recuperació del discurs més reaccionari, Pablo Casado també pretén assegurar-se una posició de lideratge davant d'aquesta eventualitat.
Un partit només aparentment unit i amb un líder debilitat
El partit arribava a aquesta convenció amb uns sondejos electorals que majoritàriament anticipen que si se celebressin avui unes eleccions generals el PP les guanyaria i, juntament amb VOX, obtindrien majoria absoluta per governar. [3]
La perspectiva de la victòria electoral actua com un fort ciment a les files de qualsevol partit, i el PP no n'és una excepció. Però després dels gestos d'unitat i l'escenificació de l'aparent reconciliació de Pablo Casado amb la principal adversària, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, les espases segueixen enlaire.
La lluita interna al si del PP de Madrid continua. El corrent ayusista guanya cada cop més posicions a l'aparell regional i vol completar el seu control com més aviat millor. La direcció estatal del PP s'hi oposa perquè veuen que l'ascens d'Ayuso obre les portes al retorn triomfal de José María Aznar i la seva camarilla, cosa que suposaria una amenaça directa a la seva posició. De moment, sembla que l’opció de Casado és intentar que l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, li disputi -previsiblement amb escàs suport- la presidència del partit a Ayuso.
Pablo Casado té un problema, i és que, com reflecteix el resultat de les eleccions madrilenyes, si hi ha algú que representa el trumpisme espanyol i que té capacitat de reunificar la dreta sota aquest missatge és Isabel Díaz Ayuso que, a més a més, té el suport de José María Aznar i del sector més reaccionari del PP. El gir reaccionari que Pablo Casado ha volgut imprimir a la Convenció del PP només pot tenir com a resultat l'enfortiment de l'ayusisme i l'afebliment de la seva posició.
Els propers mesos seran decisius per a Casado. Després d'aquesta calma aparent arribarà el congrés madrileny i la correlació de forces internes tornarà a passar per un test crucial. Res no està decidit encara.
[1] El Partido Popular rumbo a Vox, El País.
[2] Derechistas, El País.
[3] El PP ganaría las elecciones con 130 escaños si se celebrasen hoy, según la última encuesta de Sigma 2, Antena 3.
