Les desigualtats socials augmenten
A les últimes setmanes el govern de Zapatero ha emprès una intensa campanya mediàtica per presentar les “fites” de la seva gestió en matèria econòmica. D’aquesta manera, el president del govern pensa que seria possible pal·liar l’allau d’atacs diaris que la dreta li llença des de qualsevol tribuna i per qualsevol assumpte. Tot i així, els furiosos lladrucs que, un dia sí i l’altre també, llencen Rajoy, Zaplana i Acebes estan amagant que tota la feina del govern en matèria econòmica, en el fonamental, a penes es pot diferenciar de la que ha fet, i podria fer, la dreta. Una política econòmica que, més d’hora que tard, actuarà com una bomba incendiària en la lluita de classes.
La setena economia mundial
A l’últim dia del mes de gener, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va declarar eufòric davant el Círculo de Economía –potser el més destacat fòrum empresarial català-, que l’Estat espanyol s’ha convertit en la setena potència econòmica mundial desplaçant el Canadà. Segons les dades del banc central, l’economia espanyola va créixer el 2006 un 3,8%. “Superant a la dels set països industrialitzats més grans”, va assenyalar entusiasmat el governador. El foc l’havia obert Zapatero en una entrevista concedida a El Pais el 15 de gener passat quan va afirmar, amb molt d’èmfasi, que la renda espanyola arribaria a l’alemanya el 2010. Tant d’optimisme va haver de ser corregit pel cap econòmic del govern, Pedro Solbes, que suaument va rectificar el president una setmana més tard assenyalant que Zapatero havia volgut dir que “la renda per càpita espanyola superarà la renda mitjana per habitant de la Unió Europea el 2010”.Aquestes “magnífiques” xifres es reforcen amb d’altres no menys esbombades aquests dies i que demostren, segons el govern i els experts, que les coses van bé de veritat. Per primer cop a la seva història, l’Estat espanyol arriba als 20 milions d’ocupats, amb una taxa d’atur del 8,3%. Segons les dades de l’Insitut Nacional d’Estadística, en els últims 13 anys s’han creat 7.798.500 llocs de treball a l’estat, una mitjana de gairebé 600.000 a l’any.
És que potser vivim en el millor dels móns possibles? On està la decadència del capitalisme del que parlen els marxistes? Fiant-nos de les xifres i de la parafernàlia propagandista que les acompanya, els dividends de la prosperitat haurien de reduir les desigualtats i procurar avenços reals en la cohesió social. Al cap i a la fi, això és el que justifica el projecte socialdemòcrata, generar molta riquesa per després redistribuir, o no?
Un mar de prosperitat per a empresaris i banquers
L’any 2006 ha estat realment formidable per als més rics, però formidable de debò. Els cinc grans bancs de l’estat van incrementar en un 31,5% els seus beneficis respecte el 2005. Entre el Banco Santander, el BBVA, la Caixa, Caja Madrid i Banco Popular es van endur 17.416 milions d’euros. Es diu aviat: 2,9 bilions de pessetes de beneficis! El Santander amb 7.596 milions d’euros ha esdevingut ja el setè banc mundial per guanys.
Una orgia de beneficis que no es cenyeix només a la banca. Els dividends obtinguts per les empreses no financeres el 2006 i que cotitzen a la borsa han crescut un 22% respecte el 2005. En paraules d’Antonio Zoido, president de Bolsas y Mercados Españoles (BME), “l’exercici del 2006 serà el més brillant de la història de la borsa”. Amb una rendabilitat superior al 33%, la borsa espanyola s’ha consolidat com a líder mundial per aquest concepte: “En quatre anys la rendabilitat acumulada ha estat del 135%”, segons Zoido.
Baixos salaris i precarietat per a la majoria
Aquests beneficis espectaculars són el producte final d’una cadena d’explotació sense misericòrdia que esclafa diàriament a milions d’assalariats, joves i no tan joves. Els salaris mitjans estan estancats a nivells del 1997. De fet, segons xifres del Ministeri d’Economia, les rendes del treball han passat de representar el 47,8% del PIB el 1995 al 45,8% l’any 2006. I aquesta reducció tan dràstica s’ha produït en un lapse d’onze anys en el qual s’han creat més de sis milions de llocs de treball. Prop d’un 30% del conjunt dels assalariats de l’estat percep l’SMI i, amb les xifres oficials a la mà, la taxa de temporalitat se situa en el 33,7%.
La patronal, a través dels successius pactes socials que les direccions sindicals han firmat, s’ha envalentit de tal forma que la seva ofensiva contra la classe obrera sembla no tenir límit. Tot tipus de mesures s’han adoptat per propiciar aquest transvasament fabulós de plusvàlues a les butxaques dels capitalistes. Però el pitjor és que sota el govern de Zapatero res ha canviat excepte la facilitat amb que la patronal arremet contra els nostres drets i condicions de vida.
En tres anys de legislatura els treballadors no hem recollit avenços dignes d’aquest nom, mentre que les desigualtats socials no han deixat d’augmentar. Segons dades de l’INE, el 20% de la població espanyola viu per sota del llindar de la pobresa, o sigui, amb una renda inferior als sis mil euros l’any per a una persona que visqui sola. Si a la llar hi ha dues persones, el llindar conjunt és de 9.520 euros. Una dada més: el 47,3% de les llars integrades per una persona més gran de 65 anys es troba dintre d’aquesta categoria. Segons l’informe de l’INE, un 40% de les llars espanyoles no poden permetre’s anar de vacances ni tan sols una setmana l’any, però en aquells que ingressen menys de 9.000 euros l’any el percentatge puja al 64%.
En matèria de “cohesió social” la socialdemocràcia no pot vanagloriar-se de res. Segons xifres del Ministeri d’Educació, l’escola pública per a menors de tres anys només cobreix el 7,2% de la població. Pel que fa a la vivenda, ha hagut de ser l’ONU mateixa qui denunciï que l’especulació, en mans d’aquests mateixos bancs i grans empreses que fan negocis multimilionaris amb aquesta necessitat bàsica, és el que impedeix que entre el 20% i el 25% de la població pugui accedir a un habitatge digne.
Lluites explosives
En aquest context de beneficis escandalosos per a uns pocs i precarietat social per a la majoria, què fan els dirigents de CCOO i UGT? L’espectacle que estan donant no pot ser més vergonyós. Es comporten com a “homes d’Estat” que contribueixen a “l’estabilitat i el creixement econòmic amb la seva moderació”, prenent aquestes últimes paraules de boca d’un dirigent patronal.
L’actuació deplorable de Cándido Méndez i José María Fidalgo, firmant per cinquè any consecutiu un lamentable Acord Interconfederal per a la Negociació Col·lectiva que recull de nou, i ja van cinc, un topall salarial del 2%, és la prova més concloent de la llunyania d’aquests dirigents del sentir i de les condicions de vida de la majoria de la classe treballadora. Com va assenyalar Fidalgo a la cerimònia de firma de l’acord: “El país té futur si tots remem en la mateixa direcció i en el mateix barco”. Realment no es pot estar més a l’estratosfera.
Enlloc de lluitar per arrencar als patrons salaris dignes que facin front al cost real de la vida, aquests dirigents es desfan tot el dia en floretes a la patronal. Aquests dirigents s’han fusionat, en la pràctica, amb aquells als que haurien de combatre, convertint-se en aliats de confiança dels empresaris. Així no és gens d’estrany que la Fundació Abril Martorell hagi concedit a CCOO, UGT i CEOE el seu premi anual en consideració a la “seva decisiva contribució a la pau social a Espanya en l’ampli període que va des de l’inici de la transició fins als nostres dies”. Però s’equivoquen els que pensen que aquests dirigents reflecteixen l’estat d’ànim, la psicologia i l’actitud de la classe obrera, la joventut i els afiliats dels sindicats de classe. En realitat són el passat en un període històric en el que la política de pacte social i desmobilització està condemnada. Quant més perllonguin aquesta acció sindical, quants més pactes firmin, més descrèdit i desconfiança generaran entre la base dels sindicats i els treballadors. I aquesta frustració, combinada amb la fúria provocada per la tensió de tots els dies i el malestar que es viu a les fàbriques, no hi ha dubte que desembocarà en lluites que tindran un caràcter explosiu. El metall de Vigo, els treballadors del Prat, els milers d’obrers asturians mobilitzats en suport de Cándido i Morala, ara la impressionant mobilització dels treballadors de Delphi i molts d’altres més, són només l’avenç del que està per arribar.
