La inflació es desboca, creix la desocupació, cau la recaptació fiscal, es desplomen les vendes de pisos i cotxes, el PIB s'estanca
La característica més vistosa de l'economia espanyola en les últimes setmanes és el seu deteriorament accelerat i profund. L'entrada en un canvi de cicle era evident i acceptada de forma general; al que encara es resisteix el govern és a admetre que, molt probablement, l'economia s'estigui encaminant a una situació de crisi greu, amb profundes repercussions en la situació social i política.
Les dades més recents gairebé sempre són pitjors que les anteriors, i de quina manera! Encara que Zapatero i Solbes es neguin a emprar la paraula "crisi", l'economia ha sofert una caiguda tan brusca que amb prou feines es pot parlar de creixement: el PIB del primer trimestre de l'any tan sol ha crescut un 0,3% respecte a l'últim de 2007. La compravenda de pisos i la concessió d'hipoteques van caure el març un 40% respecte al mateix període de l'any anterior; la caiguda dels visats va anar encara major, un 60%. La venda de cotxes, una dada sempre molt rellevant de la situació del consum i per la seva incidència en l'activitat industrial, va caure un 24,3% respecte a maig de 2007 (es tracta d'una altra caiguda, sense precedents des que s'iniciés la sèrie el 1989; ni tan sols el mes de maig de 1993, en plena crisi, el descens no va ser tan abrupte).
Els tòpics sobre la fortalesa econòmica
La gravetat del panorama que estan dibuixant aquestes xifres està deixant seriosament en entredit tots els tòpics sobre la "fortalesa" de l'economia espanyola repetits fins a la sacietat en els últims anys, tant per la dreta com per la socialdemocràcia, i utilitzats fins fa molt poc temps per "relativitzar" la situació. Se suposava que la construcció tindria un "aterratge suau", però en realitat la caiguda del sector està sent molt brusca i encara no ha tocat fons. Se suposava que la indústria anava a substituir el paper de la construcció com a motor de l'activitat econòmica però això no està ocorrent: les dades més recents indiquen una caiguda del 0,2% de l'activitat industrial. La inversió, per utilitzar l'eufemisme de la premsa econòmica, "està perdent dinamisme". Respecte a la banca espanyola, que se suposava un model de solidesa i responsabilitat per a la resta del món, ara les coses ja no són tan clares. Recentment el governador del Banc d'Espanya ha advertit que la banca espanyola no romandrà "immune" als problemes financers si persisteixen les turbulències i es produeixen nous desequilibris macroeconòmics greus. En realitat, aquestes turbulències ja s'estan deixant sentir i la morositat està incrementant-se a velocitat de vertigen. A les caixes d'estalvis, segons els resultats d'abril, els actius dubtosos sumen 13.000 milions d'euros, un 140% més que el mateix mes de l'any passat. El més rellevant és que d'aquest total acumulat, 2.026 milions corresponen tan sols al mes d'abril. Un altre tret distintiu de l'economia espanyola, que fins fa quatre dies es presentava com el gran parapet contra la crisi, el superàvit pressupostari, tot el món dóna ja per fet que no resistirà l'any 2008.
Efectes negatius per a les famílies obreres
La crisi econòmica està tenint una repercussió negativa claríssima en la situació de les famílies obreres. El maig l'atur registra un increment anual acumulat del 19%. N'hi ha 318.000 d'aturats (oficials) més que fa un any. Alguns estudis preveuen que la taxa de desocupació pot superar els dos dígits a l'estiu. L'abril la inflació va assolir una taxa interanual del 4,2%, un nivell que no s'assolia des de principis de 1994; per a finals d'any, o abans, la inflació podria superar el 5%, una vertadera dentegada al poder adquisitiu ja castigat dels salaris. Pugen els preus dels aliments, de la gasolina (un 8% en cinc mesos), de les hipoteques (un 50% més cares que fa tres anys). I tota aquesta situació s'està produint tot just començar el cicle recessiu.
Un altre aspecte que s'està deteriorant acceleradament és la capacitat recaptadora de l'Estat. En el primer quadrimestre de l'any s'ha produït una caiguda del 5,2% respecte al mateix període de 2007. És la primera vegada en quinze anys que cauen els impostos que paguen particulars i empreses. Però com en altres paràmetres, el més revelador de la velocitat del deteriorament és la dada més recent: si comptabilitzem només el mes d'abril la recaptació cau un 20,5% respecte al mateix mes de l'any anterior. En l'ingrés fiscal s'està produint una altra caiguda, un més. La majoria de les previsions donen per fet que les administracions públiques començaran 2009 amb dèficit. i això ocorre quan l'economia, almenys teòricament, encara està creixent. La conclusió d'aquests fets és clara: la pressió de la burgesia per retallar les despeses socials es farà cada vegada més intensa.
Calma tensa
Els fets perceptibles i les dades són bastant aclaridors de les perspectives que s'obren i això està incrementant la inquietud i la tensió en totes les esferes de la societat. La burgesia comprèn perfectament el caire que està prenent la situació (encara que els grans monopolis continuen batent records de beneficis en el primer trimestre), i vol preparar el terreny més propici per poder apretar més en les condicions laborals i de vida de la classe obrera, a fi de descarregar el pes de la crisi sobre les seves esquenes. Recentment s'estan escoltant crítiques cada vegada més obertes a l'actitud del govern, fins i tot a Solbes, que és un home de confiança dels empresaris i dels banquers, per la seva actitud de negar la gravetat de la situació econòmica. "La inquietud que es destil·la en els ambients econòmics no sembla haver amarat en les esferes oficials", es podia llegir en un article editorial titulat “La crisi que Solbes no veu” (El País, 1/06/08). En el fons, això és una queixa que el govern no està preparant psicològicament els treballadors per a mesures dures i "excepcionals", imposades per una crisi "inesperada". En part, la gravetat i l'acceleració de la crisi ha agafat per sorpresa al propi govern, i un sector potser encara estigui massa hipnotitzat pels "miracles" de l'economia espanyola en els últims anys com per haver assimilat totes les implicacions que comporten el canvi d'escenari. De totes maneres, el govern i els capitalistes estan navegant per un camp ple de mines. Són conscients que hi ha una calma tensa que és molt fàcil de trencar, i que empitjoraria el panorama encara més. El reconeixement obert per part del govern de la gravetat de la crisi, necessària per justificar mesures contra la classe obrera, té l'inconvenient de ser un factor addicional d'acceleració de la pròpia crisi; d'altra banda, i malgrat totes la cauteles, un canvi brusc de missatge del govern (que fins ara ha vingut defensant, de paraula, un increment constant de la protecció social), i més encara la posada en marxa de mesures contundents contra els treballadors, pot ser bastant costós políticament per al govern i obrir un període de confrontació laboral i social que estan tractant de retardar al màxim.
A la recerca del “consens”
El govern està preparant per aprovar abans d'estiu un "paquet de reformes estructurals" a fi de "tornar a la senda del creixement potencial d'Espanya". Pel que ha transcendit fins ara d'aquest paquet, el govern reduirà un 30% les càrregues administratives de les empreses, però òbviament els empresaris volen molt, molt més. Mentre Zapatero s'entossudeix a "il·lusionar a la societat" elucubrant sobre el "nou patró" de creixement, basat en la tecnologia, el valor agregat, en la productivitat, en el coneixement, etc., etc., la CEOE exigeix al govern que "realitzi més reduccions de càrregues fiscals, sobretot en l'impost de societats (que va començar a rebaixar-se l'any passat), i de les quotes socials (Seguretat Social, desocupació i Fons de Garantia Salarial), així com mantenir una disciplina de despesa i abordar una nova reforma del mercat laboral". La CEOE vol salaris "de forma concorde amb les exigències de la competència internacional" (El País, 29/05/08). Molt bé amb el nou patró de creixement, sense "ús intensiu de la mà d'obra"!
La pressió de la CEOE anirà a més, i tractarà que les seves exigències siguin acceptades i presentada com al fruit del "consens social" amb els dirigents de CCOO i UGT per "treure el país de la crisi". Sens dubte que la cúpula sindical profundament compromesa amb el capitalisme, actuarà com sempre de forma "realista". En tot cas, el seu marge de maniobra no és infinit. Durant anys els dirigents sindicals s'han convertit en el principal dic de contenció de la mobilització de la classe obrera pels seus drets. Han actuat amb plena dedicació i consciència per mantenir una "pau social" al terreny laboral que no es correspon per a res amb l'ambient que es viu a les fàbriques, en els centres d'estudi, en els hospitals. El preu que han pagat és un profund descrèdit polític davant dels treballadors. Les recents mobilitzacions dels professors (i estudiants) a Madrid i Barcelona, o la lluita dels treballadors de Justícia fa uns mesos, per esmentar els casos més coneguts, són exemples claríssims de la disposició a la lluita i de l'ambient molt crític que hi ha cap a la cúpula sindical. Aquests dos factors: ganes de lluitar i crítica cap a la política de consensos dels dirigents sindicals, són una combinació explosiva que podria tenir una expressió generalitzada en el futur pròxim.
Cap a un escenari de conflictivitat
És molt simptomàtic el recent estudi realitzat per la CEOE, donat a conèixer el juny, en el que conclou que "la desacceleració econòmica i l'augment en la inflació té efectes col·laterals en la conflictivitat laboral". En el text s'assenyala que "les hores perdudes per vagues van augmentar un 72,08% en el primer quadrimestre, en relació amb el mateix període de 2007". Fins a abril les vagues han afectat més de mig milió de treballadors. Això indica que es poden estar produint canvis importants en aquest terreny.La crisi econòmica farà sortir a la superfície l'enorme descontentament acumulat en els últims anys de "creixement econòmic", i aquesta expressió tindrà el segell de la gran experiència política adquirida per un sector decisiu de la classe treballadora i de la joventut. Facin el que facin els dirigents sindicals, el govern i els empresaris no podran evitar que la classe obrera acabi expressant massivament el seu malestar i que el seu sector més conscient busqui una alternativa revolucionària a l'impàs que suposa el capitalisme. Qualsevol accident, a més, podria ser un accelerador d'aquest procés de presa de consciència que ha operat sota la superfície durant molt temps. Per això és absolutament necessari exigir a les direccions sindicals que abandonin la seva passivitat la seva complaença amb l'actual situació, i organitzin ja un calendari de mobilitzacions a tot el país, contra l'atur, a favor de l'augment dels recursos dedicats a la desocupació, contra la privatització dels serveis públics, i en defensa del poder adquisitiu dels salaris.
S'estan donant totes les condicions per a la cristal·lització d'una nova capa d'activistes i dirigents obrers el paper actiu dels quals en la vida política serà un factor clau en el futur. Serà amb les idees del marxisme com aquesta saba fresca de la nostra classe podrà desplegar el seu màxim potencial revolucionari i crear una sòlida palanca en la lluita per la transformació socialista de la societat.
