Davant la polèmica esdevinguda a la cimera Iberoamericana celebrada el passat cap de setmana, en la que el monarca Juan Carlos I es va creure amb el dret d’increpar al president de Veneçuela Hugo Chávez Frías, amb la frase “per què no et calles?” la campanya Mans Fora de Veneçuela a l’Estat espanyol expressa el següent:
1- La nostra solidaritat amb l’actitud i el contingut de les declaracions del president veneçolà Hugo Chávez Frías contra Aznar i la CEOE (representant dels empresaris imperialistes espanyols) i la nostra condemna a l’arrogància i altaneria colonialista del monarca Juan Carlos.
2- L’exhortació del monarca (no va ser elegit per ningú), al president Hugo Chávez, recolzat en referèndums o eleccions en 6 ocasions i l’última d’elles amb un impressionant percentatge del 63% i una participació de més del 75%, així com la brutal campanya de difamació a tots els mitjans de comunicació burgesos a l’Estat espanyol i internacionalment contra Hugo Chávez, és part d’una gran campanya mediàtica contra la revolució bolivariana destinada a justificar qualsevol desenllaç violent i anti-democràtic contra el legítim govern veneçolà.
3- A banda de no haver estat elegit per ningú i de seguir sent cap d’estat per un futur indefinit sense haver de sotmetre’s a cap tipus de consulta, el rei és molt lluny de representar els interessos de “tots els espanyols”. Precisament, aquest incident passa en un moment en que la figura del rei està sent cada cop més qüestionada per un sector cada cop més ampli de la joventut i de la classe obrera de l’Estat espanyol i es criminalitza i reprimeix a tots aquells sectors que des de l’esquerra s’atreveixen a qüestionar la seva figura i el seu paper.
4- La veritat és la següent: el rei va ser imposat pel dictador Franco a les acaballes del seu règim sanguinari i malauradament va ser acceptat pels dirigents dels partits de l’esquerra i dels sindicats en l’anomenada transició.
5- És fals que el rei sigui una simple figura decorativa, com alguns dirigents de l’esquerra implicats en la transició solen argumentar. És en realitat un armament a la recàmara de la burgesia per fer servir en moments polítics clau en els que es fa necessària una figura “independent” i “per sobre de la dreta i de l’esquerra” per sembrar confussió i llençar sorra als ulls de la classe obrera.
Precisament, la revolució a Veneçuela és un d’aquests moments clau perquè el que està en joc en aquest país és el triomf o fracàs d’una revolució socialista que posi fi als interessos d’uns quants privilegiats. El que terroritza els empresaris i poderosos de l’Estat espanyol és el triomf i extensió de la revolució a tota l’Amèrica Llatina i les enormes simpaties que sens dubte està generant la revolució bolivariana a l’Estat espanyol i a tot el món.
6- L’actitud del rei i de tota la premsa burgesa destil·la odi de classe. Als rics i poderosos (per cert, Juan Carlos I posseeix una de les fortunes més grans d’Europa) els irrita profundament que després d’haver enterrat mil cops el marxisme, d’haver declarat solemnement el seu fracàs tots els dies, es troben que el socialisme, la revolució, Marx, la lluita anti-imperialista, torna a estar a l’ordre del dia. Els molesta a més a més que sigui el president d’un país el que els posi aquestes qüestions a l’ordre del dia, i que aquest no faci, com és l’habitual, el contrari del que va prometre al poble que el va elegir.
Chávez va prometre acabar amb l’opressió imperialista i social a Veneçuela. Està mirant de posar-ho en pràctica. Aquesta és la provocació d’Hugo Chávez.
7- L’afirmació que Aznar és un feixista feta pel president Hugo Chávez té de sobres punts de suport en la realitat. Les posicions ultradretanes defensades per Aznar i els dirigents del PP és una cosa de sobres coneguda, comentada i sentida per la immensa majoria de la població de l’Estat espanyol. Aznar i la gent que ell agrupa políticament són hereus polítics directes de la brutal i sanguinària dictadura franquista, a la que fins avui han estat incapaços de condemnar. No només mentre va estar al govern, sinó en els gairebé quatre anys que porten a l’oposició, el PP ha fet servir un llenguatge polític els antecedents del qual més immediats són els de la CEDA i altres grups de la dreta dels anys 30. Aquest fenomen és tan evident i notori que ha estat objecte de comentaris preocupats fins i tot per part de nombrosos analistes i estrategs capitalistes, tant de l’Estat espanyol com internacionals. Tot i que a l’Estat espanyol no hi ha una revolució com a Veneçuela, encara, sí hi ha els escuálidos, representats per Aznar, Rajoy, Acebes i companyia.
8- Els comentaris del president Hugo Chávez respecte d’Aznar no són gratuïts. Aznar, malgrat tota la seva mediocritat, s’ha erigit en un dels elements més hostils contra Hugo Chávez i la revolució veneçolana. Aznar va donar suport al cop contra Hugo Chávez el 2002, com el mateix ministre d’afers exteriors del govern, Moratinos, es va encarregar de recordar en un programa televisiu el novembre de 2004: “l’ambaixador espanyol va rebre instruccions (del govern del PP) de donar suport al cop”, va afirmar. En canvi, la premsa presenta Chávez, que ha estat víctima d’un cop, com un “colpista”, i a Aznar, que va donar suport al cop, com un demòcrata. És el món a l’inrevés. Considerem completament legítim que el president Chávez es defensi a tots els fòrums que consideri necessari, de les amenaces constants i gens democràtiques contra el seu govern i la revolució bolivariana.
9- La crítica histèrica de la premsa burgesa espanyola per les “formes” d’Hugo Chávez és un exercici d’hipocresia gegantí. El que els molesta és que es digui la veritat en institucions creades per l’imperialisme i les oligarquies locals per enganyar, manipular a la població dient tot el contrari del que realment pensen i del que faran. L’histerisme dels mitjans es deu a la por dels poderosos a que el president d’un país parli de socialisme, critiqui les multinacionals, posi a la dreta en el seu lloc i defensi la revolució. Que un president com Hugo Chávez connecti amb el que pensen milions de persones a tot el planeta és una falta d’educació per a aquests cínics professionals de l’engany per als que la diplomàcia i la política és l’exercici constant de la mentida. Mentre parlen de pau, preparen la guerra. Mentre parlen d’integració, accentuen l’espoli i l’explotació. I quan parlen de defensar la democràcia a Veneçuela és que estan preparant un cop d’estat, un magnicidi o qualsevol altra maniobra. No és estrany que totes les institucions internacionals creades per l’imperialisme i les oligarquies locals estiguin molt desacreditades entre els joves, la classe obrera i en general els oprimits de tot el món.
10- Resulta completament lamentable que el president Zapatero hagi esdevingut el principal defensor d’Aznar en aquesta polèmica. Cal recordar-li a Zapatero a qui es deu, recordar-li per què és president: per una mobilització gegantina de la classe obrera i de la joventut contra el govern d’Aznar, contra el govern que va manipular sobre l’autoria de l’atemptat de l’11-M, contra el govern que va atacar a la classe obrera i a la joventut. Per un profunda voluntat de canvi social que és l’antítesi de tot el que és i representa Aznar.
Com era d’esperar, el “gest” de Zapatero li han agraït els dirigents del PP amb una puntada de peu a la boca, intensificant encara més tota la parafernàlia mediàtica i reaccionària contra el govern.
Encara més lamentable és que Zapatero argumenti la defensa que va fer d’Aznar “per haver estar un legítim representant d’Espanya, elegit democràticament”. Aquesta mateixa dreta que durant quatre anys no ha parat en la seva campanya de deslegitimació del govern del PSOE és la que ara és objecte de defensa per Zapatero. Aznar no representava “els interessos de tots els espanyols”, defensava els interessos de l’imperialisme nord-americà, dels empresaris, dels sectors més reaccionaris de l’aparell de l’estat i per això el vam fer fora a les eleccions del 14 de març del 2004.
11- Donem suport completament a les crítiques d’Hugo Chávez contra la patronal CEOE. Els mateixos responsables de la precarietat laboral, dels salaris de misèria, dels accidents laborals, de les privatitzacions de les empreses públiques, dels tancaments de fàbriques aquí a l’Estat espanyol són els mateixos que s’han dedicat a saquejar impunement els pobles dels països llatinoamericans durant llargues dècades (Telefònica, Repsol, BBVA, Santander, Unión Fenosa, etc.). Va ser contra el PP, amb el suport de la CEOE, que la classe treballadora va seguir massivament la vaga general del 20 de juny de 2002. Per tant, també és lamentable que Zapatero parli de la necessitat de defensar els “interessos espanyols” a l’Amèrica Llatina, com si els treballadors i joves que vivim a l’Estat espanyol tinguéssim alguna cosa a veure amb els interessos de les multinacionals que monpolitzen l’aigua, el gas, l’electricitat i altres serveis esencials obtenint beneficis històrics i deixant a la majoria de la població a la misèria. És una mentida cínica dir que els capitalistes espanyols estan contribuint al desenvolupament d’aquests països, com si fossin innocents altruistes i no saquejadors sense principis, que fonamentalment es beneficien de la riquesa pública acumulada en el passat sense crear-ne de nova.
Entre el programa que defensa el president de la CEOE, Díaz Ferran, que va dir recentment que “la millor empresa pública és la que no existeix” i el programa que defensa Hugo Chávez, de renacionalització de totes les empreses estratègiques privatitzades en el passat, és evident quina és la que representa millor els interessos dels pobres i la classe obrera de Veneçuela, de l’Estat espanyol i de tot el món.
12- No només els sectors de la burgesia més declaradament reaccionaris sinó tots aquells que apareixen com a democràtics, han llençat una campanya a brutal contra la revolució bolivariana. La convocatòria per part del govern d’Hugo Chávez d’un referèndum sobre la reforma de la constitució, prevista per al 2 de desembre, ha estat el tret de sortida per a un atac a tots els fronts en el que tot s’hi val. La reforma de la constitució reflecteix un aprofundiment del procés revolucionari veneçolà.
Mentre la CIA nord-americana organitza a bandes d’assassins per crear sensació d’inestabilitat a Caracas, mentre els empresaris boicotegen la producció i distribució d’aliments al país, la burgesia “democràtica” i “civilitzada” de tot el món s’ha llençat a una campanya brutal de mentides contra el president Hugo Chávez, la finalitat de la qual és preparar a l’opinió pública mundial contra qualsevol desenllaç violent contra la revolució bolivariana.
No només Aznar va donar suport al cop contra Hugo Chávez el 2002. També el va justificar El País, aquest model de premsa “independent” i “progressista”. No hi ha dubte que ho tornarien a fer si hi hagués condicions per a un altre cop i, en tot cas, és el que en el fons estan encoratjant amb la seva propaganda verinosa contra Hugo Chávez i la revolució. La Vanguardia, un altre periòdic representatiu de la burgesia espanyola “democràtica” qualificava en el seu editorial de l’11 de novembre passat el referèndum constitucional del 2 de desembre com “un cop d’Estat” de Chávez. La lògica és clara: si Chávez ha donat un “cop d’Estat” i és un “dictador” cal enderrocar-lo per a “restablir la democràcia”. Aquesta actitud de la burgesia “educada” i “democràtica” respecte de Veneçuela és una advertència per als treballadors dels països capitalistes desenvolupats: demà no dubtaran en suspendre els drets democràtics que facin falta si hi ha una situació en la que els interessos de la Banca i les grans empreses estan en joc.
L’imperialisme i l’oligarquia veneçolana ho tenen complicat perquè la revolució està forta, té àmplies i profundes arrels, el poble veneçolà està alerta. Però no podem subestimar les maniobres de l’imperialisme i de la reacció contra la revolució.
13- Des de Mans Fora de Veneçuela fem una crida especial a tots els sindicalistes de l’Estat espanyol, a tots els militants i simpatitzants de les organitzacions de l’esquerra i especialment socialistes: hem d’exigir als seus dirigents que no es confonguin i no confonguin els treballadors. És intolerable que un dirigent que es digui socialista estigui en l’altre costat de la barricada, en el camp dels colpistes, de la dreta, de la reacció. No es pot repetir el que va passar en el cop del 2002 quan Trinidad Jiménez, del PSOE, que ara sembla tan compungida per les formes de Chávez a la cimera Iberoamericana, justifiqués el cop d’abril del 2002, d’aquesta manera tan vergonyosa: “Chávez venia donant autocops en els últims anys desmantellant el sistema democràtic, perquè actuava com un dictador i era un exemple de com a través d’unes eleccions democràtiques es pot arribar al poder i actuar dictatorialment”.
No es pot estar amb els poderosos i els oprimits alhora, o amb els uns o amb els altres.
És molt el que la classe obrera mundial s’està jugant a Veneçuela. Des de Mans Fora de Veneçuela fem una crida a tots els treballadors i joves conscients a defensar la revolució veneçolana. Si la revolució veneçolana triomfa estarem en millors condicions per fer front als atacs que contínuament s’estan preparant contra les nostres condicions de vida i els nostres drets democràtics, també aquí a l’Estat espanyol. El triomf del socialisme a Veneçuela obrirà una nova perspectiva per a la classe obrera del món sencer. Si la revolució veneçolana és derrotada també serà un pas enrera per a la classe obrera de l’Estat espanyol, la reacció, els Aznar i tota la brossa que representen sortirà enfortida.
Al Rei, a Aznar i a la CEOE els diem: Mans Fora de Veneçuela!
Visca la revolució bolivariana!
Fora la monarquia de l’Estat espanyol!
Visca la unitat de la classe obrera llatinoamericana i europea!
Visca la lluita pel socialisme a tot el món!
13 de novembre de 2007
