El passat 17 de Juny, el candidat de l'ultradreta Iván Duque, titella d'Uribe, va aconseguir la majoria dels vots, el 54%, a la segona volta de les eleccions presidencials a Colòmbia, vencent el candidat de Colòmbia Humana, Gustavo Petro.

La burgesia, per primera vegada a la història, ha hagut de concentrar els seus suports polítics en un sol candidat. Pràcticament tots els partits representats al Senat van fer campanya a favor seu. La família del president Santos, posseïdora de la majoria de la premsa del país, va prestar gustosament els seus serveis a la campanya de la dreta, l'establishment de Bogotà va sacrificar sense problema el Partit Liberal, en un ridícul intent de treure vots a l'esquerra, i fins i tot el fals líder progressista Sergio Fajardo, cap de la socialdemocràcia a la primera volta, va demanar el vot en blanc, fent una crida a la pràctica a donar suport a Duque. Amb tota la carn a la graella, la diferència de poc més de 2 milions de vots al seu favor sembla una victòria difícil de celebrar.

La candidatura de Petro ha aconseguit més de 8 milions de vots (41,77%), gràcies a una campanya que s'ha basat en l'autoorganització, recolzada pels sectors més empobrits del país, amb manifestacions que acabaven en mítings del candidat, i que va mobilitzar sectors de la població que mai havien participat en política. Per entendre la magnitud d'aquest resultat n'hi ha prou comparar-lo amb els resultats obtinguts per la segona candidatura d'esquerres més votada a la història: la de Carlos Gaviria i el Pol Democràtic Alternatiu (PDA), que a les eleccions del 2006, va aconseguir 2,5 milions de vots.

Tal com es veia als carrers de tot el país, la realitat és que la mobilització i l'esquerra han estat els grans vencedors de la jornada. Es tracta d'uns resultats històrics, que obren una època de ruptura i de lluita social. El primer símptoma d'això va ser la rebel·lió a les bases del PDA i de l'Aliança Verda (AV). Els dos partits, que van donar suport a Sergio Fajardo i les direccions vacil·lants dels quals planejaven servir el triomf a la dreta, van haver de donar suport enèrgicament a Petro davant la por de perdre no només a la seva base electoral, sinó a la seva pròpia militància. D'altra banda, després de la primera volta i davant la sospita d'un possible frau electoral el centre de Bogotà va ser pres per protestes espontànies dels estudiants.

No és casualitat que, lluny de la celebració, els titulars de la premsa de dreta sentenciessin que hi haurà una dura oposició, i serà als carrers. De fet, molt correctament Gustavo Petro, al qual se li reserva una plaça a la cambra baixa al ser el segon candidat més votat, proclamava la nit electoral que "aquí no hi ha derrota. Tornem al Senat no a veure com es negocien els "articulitos" sinó per a recórrer les places públiques ". Fins i tot, s'espera que la presa de possessió de Duque se celebri entre mobilitzacions, demostrant l'actitud ofensiva i la força del moviment.

No hi ha dubte que hi ha un potencial enorme per a construir un moviment unitari de l'esquerra a Colòmbia, superat ja el llast del terrorisme individual de les FARC. Colòmbia Humana i Petro han recollit les aspiracions de canvi dels oprimits; recolzant-se en aquests milions de dones, indígenes, camperols, treballadors empobrits i estudiants que van omplir amb els seus vots les urnes, i basant-se en la mobilització als carrers i places, podrà fer front a les envestides de l'oligarquia colombiana, no només en defensa de l'Acord de Pau que amenaça l'uribisme, sinó contra la corrupció i per la transformació socialista de la societat.

El país no és aliè a l'onada de polarització política i inestabilitat generalitzada que recorre el món, i tot i que les forces semblin igualades a les urnes, la burgesia del país està més debilitada que mai. No hi ha raons per a no estar oberts al fet que, en un dels bastions de l'imperialisme nord-americà a Llatinoamèrica, aquest gir pronunciat de les masses cap a l'esquerra acabi amb dècades de dominació de l'oligarquia.


Militant