Des que s'iniciés el moviment 15 M, ha estat present un debat de forma més o menys constant, en relació al caràcter d'aquest moviment, i la participació de les organitzacions socials, polítiques i sindicals de l'esquerra en el mateix. 

En la nostra opinió, el descontentament de la majoria de la població contra la política de les organitzacions tradicionals de l'esquerra, fonamentalment per les mesures antisocials aprovades pel govern del PSOE, i el descrèdit dels sindicats majoritaris, amb la seva dinàmica de pactes i concessions imposada pels seus dirigents, no només s'ha expressat en el caràcter espontani que les mobilitzacions han adoptat en els seus inicis, també en el temor de sectors que participen en ell, especialment de la joventut, que el moviment pogués ser instrumentalitzat, manipulat, per alguna organització suplantant d'aquesta manera la iniciativa de milers. 

Però el que era sobretot un rebuig instintiu que aquestes mobilitzacions poguessin acabar “controlades” i frenades, com tantes altres vegades s'ha fet, ha estat aprofitat, per alguns sectors que participen en aquest moviment, per a encoratjar tot tipus de prejudicis antiorganizació, i apolítics que, en la nostra opinió, no solament no aporten res a l'avanç d'aquest moviment sinó que arribats a aquest punt, es converteixen en un obstacle per a continuar estenent-lo i sumant a més sectors a la lluita. 

Ni d'esquerres ni de dretes? 

 N’hi ha prou amb un simple cop d'ull a les principals reivindicacions del moviment (contra l'atur, dret a un habitatge, contra el rescat a la banca i les retallades socials, contra els abusos de les institucions públiques i els privilegis dels polítics…) per a comprendre el caràcter no només d'esquerres, sinó profundament crític amb el propi sistema capitalista que contenen aquestes demandes. 

Si hagués algun dubte, qualsevol que hagi participat directament en els centenars d'assemblees que han tingut lloc en les últimes setmanes ha pogut comprovar que són precisament les intervencions que més incideixen en la lluita per millores econòmiques i socials, les quals connecten d'una forma més clara amb el sentir general. 

Molts han parlat en les assemblees (i han estat aplaudits amb entusiasme) de la necessitat de millorar el salari mínim, o de lluitar pels serveis públics, o de tombar la reforma laboral i el pacte de pensions, o de recuperar les ajudes als desocupats. Però, que sapiguem, no ha sortit ningú a defensar l'abaratament de l'acomiadament, la fi dels convenis col·lectius o la disminució dels impostos als rics. Aquest no és un moviment on estiguem tots, (dreta i esquerra, rics i pobres, empresaris i treballadors). Aquest és un moviment, fonamentalment, dels sectors oprimits de la societat: siguin joves estudiants, mestresses, desocupats o treballadors en actiu, tots en la seva immensa majoria membres de la classe obrera. 

I aquest moviment, que té l'immens mèrit d'haver estat capaç de trencar l'aïllament i l'atomització que ens volen sotmetre, que no trobava manera d’expressar-se a través de les organitzacions polítiques i sindicals i que ara intenta que la seva veu s'escolti amb claredat, necessita dotar-se dels mètodes més democràtics de funcionament perquè el debat lliure i company permeti avançar en la lluita per un futur millor. 

No obstant això, sorprenentment, des de determinats sectors s'insisteix reiteradament que aquí estem “persones de l'esquerra i de la dreta”, pensaments “plurals” i per aquest motiu es fa necessari consensuar les reivindicacions, perquè “càpiga tothom”, renunciar a plantejar demandes clares i en definitiva, limitar-se a algunes consideracions generals sobre la reforma de la llei electoral, el control dels polítics i algunes qüestions socials de caràcter general, com si els atacs que estem rebent no fossin concrets. 

El consens en la presa de decisions, què implica realment? 

Els debats i discussions han de donar-se amb total llibertat i respecte, ha d'haver temps suficient per a expressar les opinions favorables i contràries a qualsevol proposta o argument. Però després del debat, hem de prendre decisions, la majoria ha de pronunciar-se mitjançant el vot sobre el camí a seguir. No hi ha una altra manera de plasmar els veritables desitjos i reivindicacions de la majoria oprimida de la societat. 

La insistència a recaptar el consens de l'assemblea per a prendre decisions, en lloc de sotmetre les propostes a votació i aprovar-les per majoria, lluny d'avançar “cap a un major enteniment” és, en realitat, una actitud profundament antidemocràtica, que en la pràctica suposa el dret de veto, és a dir, imposa els desitjos d'una minoria (fins i tot d'una sola persona), enfront de centenars o milers. I el seu resultat concret a la llarga és, sempre, invariablement, la paràlisi de qualsevol tipus de lluita, la desmoralització i l'abandó de la participació dels sectors més combatius. Doncs com diem, un grup reduït pot decidir que no volen fer tal concentració, assumir tal reivindicació, etc. i imposar la seva voluntat a l'assemblea. El consens és la dictadura de la minoria sobre la majoria. 

Un moviment profundament polític 

El caràcter espontani del moviment s'ha combinat amb el desig d'unitat i el rebuig a la manipulació, i s'ha expressat amb força en les mobilitzacions i assemblees. No obstant això ha estat utilitzat per a estendre, en la nostra opinió, tot un seguit de prejudicis i idees reaccionàries dintre del propi moviment, llançant un discurs antiorganizació que en la pràctica ha arribat a qüestionar fins i tot el dret elemental a la llibertat d'expressió. 

Sense anar més lluny, en la recent convocatòria de la manifestació del 5 de juny en Avilés, podem llegir: “La manifestació (…) manca absolutament de qualsevol signe partidista ni d'organització política o sindical alguna, que no sigui estrictament la voluntat dels ciutadans expressada i legitimada per les seves Assemblees, pel que es demana a les diferents organitzacions i col·lectius que s'abstinguin de repartir propaganda durant el transcurs de la mateixa”. 

No podem estar d'acord amb aquesta petició, per diversos motius. El primer, perquè l'exercici d'aquest dret a repartir propaganda en absolut entra en contradicció amb el caràcter profundament polític, d'esquerres, i anticapitalista de les mobilitzacions que s'han desenvolupat. Una altra cosa ben diferent és que hagi sectors que vulguin desvirtuar aquest contingut i, com pas previ per a fer-ho, pretenguin imposar una censura completament antidemocràtica als treballadors, els joves i els desocupats que vam participar lleialment en les assemblees i manifestacions i ho fem defensant una política revolucionària, de classe i anticapitalista, sense ocultar la nostra pertinença a organitzacions d'esquerra. 

L'argument que es podria desvirtuar el caràcter “unitari” de la manifestació és absolutament fals. De fet, aquest caràcter queda sobradamente remarcat per la pancarta de capçalera, on no hi ha cap tipus de sigles, i sens dubte, per les intervencions públiques que els organitzadors facin al final de la manifestació. 

El segon perquè aquest dret, juntament amb altres llibertats polítiques, com el dret a reunió (que en aquests dies estem exercint àmpliament) o el d'afiliar-se lliurement a un sindicat o partit polític d'esquerres, va ser conquistat en una dura lluita contra la dictadura. Per aquest motiu, cap organització, pot dir-li a una altra on i com ha de difondre les seves idees i les seves propostes. Si això val per a les organitzacions, val també per a un moviment que quotidianament pretén remarcar el seu caràcter democràtic. 

En tercer lloc, perquè el repartiment de propaganda és un dels pocs mitjos que les organitzacions obreres han tingut al llarg de la història per a difondre els seus punts de vista, i de fer-los arribar al conjunt del moviment obrer i la joventut. Prohibir o coaccionar per a impedir el repartiment de propaganda significa en la pràctica prohibir que les idees de l'esquerra arribin a la majoria de la societat. Els empresaris, els banquers, i la dreta en general no necessiten repartir cap tipus de propaganda. Ja tenen al seu servei els poderosos mitjans de comunicació, la premsa, les cadenes de ràdio i televisió i fins i tot l'aparell de l'estat, per a difondre els seus missatges, filtrar la informació i manipular la realitat! No és casualitat l'enorme eco que té en la premsa la petició de reforma de la llei electoral, mentre es diu molt poc de la massiva acceptació que tenen qüestions com l'augment del salari mínim, el rebuig al pacte de pensions o la nacionalització de la banca. 

En quart lloc perquè opinar no és imposar, ni dividir. Que una organització d'esquerres defensi una proposta determinada, sigui per escrit o verbalment, no contradiu que la presa de decisions en el moviment no pugui ser democràtica, per votació dels participants i per majoria, com hem assenyalat més amunt. 

El fet d'expressar amb serietat i respecte les idees que pensem que poden contribuir a l'avanç de la lluita, el no amagar-nos sota escrits anònims, el que reivindiquem el nostre dret i el de qualsevol a opinar (no només verbalment, en les assemblees, sinó també per escrit, arribant a molts milers que no participen d'aquestes assemblees regularment) i aportar al moviment de forma organitzada no té res a veure amb buscar “protagonismes”, ni de bon tros amb cap tipus de “manipulació”. Tot el contrari, fer-ho d'aquesta manera significa que ens responsabilitzem dels nostres actes, que ens sotmetem a la crítica del moviment en el seu conjunt i que llancem les nostres propostes amb claredat perquè cadascú pugui conèixer-les i assumir-les o rebutjar-les lliurement. 

Per a acabar, estem fermament convençuts que aquest és un moviment suficientment madur com per a no necessitar cap tipus de tutela política. Qui pretenen exercir-la solament posen de manifest en realitat la seva profunda desconfiança davant la joventut i els treballadors en lluita. Ni tan sols un grup de persones organitzat entorn d'una Assemblea Ciutadana pot pretendre conèixer la “voluntat dels ciutadans” de forma general. I mai hem d'oblidar que és precisament a través de la discussió, el debat i la “confrontació” companya de diferents idees quan les voluntats i les consciències avancen i es desenvolupen.