Canviar l'estratègia sindical recuperant la mobilització contundent 

A “quinze minuts” de signar un pacte sobre el decisiu tema de la negociació col·lectiva, Toxo i Méndez es van trobar amb que la CEOE va endurir les seves exigències fins al punt de fer impossible l'acord. Com diu la cançó, “la vida et dóna sorpreses”. Però en realitat no hi ha motius per a la sorpresa. Sense anar més lluny, en El Militante de maig ja plantejàvem la possibilitat que la patronal els demanés tant, que no l'hi poguessin concedir. Hi ha poderosos processos de fons que empenyen cap a la radicalització de la lluita de classes. La diferència és que els dirigents de la burgesia ho tenen clar i actuen amb decisió, i els dirigents sindicals vacil·len i malbaraten les seves energies a intentar convèncer a la patronal que no abusi massa, que ells es van portar bé durant les vaques grosses i ara, durant les vaques flaques, han de correspondre. 

A principis del mes passat, l'acord semblava encarrilat. Però les concessions sindicals els semblaven insuficients a molts empresaris, com es va posar en relleu en la reunió que la CEOE va mantenir el matí del 18 de maig. Aquella tarda, la patronal madrilenya difonia un text plantejant noves exigències que contradeien el ja negociat, i que acabava dient una cosa molt significativa: un pacte ara dificultaria l'actuació del futur govern del PP. 

El 30 de maig, quan segons Ramón Górriz, número dos de CCOO, “estava gairebé tot pactat”, la CEOE va presentar un nou document en el qual es desdeia d'assumptes acordats. Entre altres coses, la patronal va recuperar la seva exigència d'una pròrroga màxima per sis mesos a la finalització d'un conveni, conveni que, si fallés la mediació posterior i no hagués un arbitratge obligatori, senzillament desapareixeria, de tal forma que els únics drets que els quedarien als treballadors serien els establerts en el conveni sectorial superior (si n’hi hagués) o en la llei general. Així mateix, el document exigiria més poder empresarial per a modificar unilateralment les condicions laborals. 

La debilitat convida a l'agressió 

Els dirigents sindicals no comprenien com els podien fer això després de la “responsabilitat” que han demostrat. Ho entendrien tot millor si tinguessin l'arma de la teoria marxista, genialment definida per Trotski com “la superioritat de la previsió sobre la sorpresa”. El problema de Toxo i Méndez és que no comprenen que el seu model sindical pactista enforteix a la patronal.

Durant els anys de creixement econòmic i d'enriquiment espectacular d'uns pocs, durant els quals la classe obrera va veure deteriorar-se la seva situació (precarietat, mil·leurisme, deutes hipotecaris asfixiants...) perquè els dirigents sindicals no van lluitar per un repartiment de la plusvàlua més favorable, els va seguir una crisi brutal. El 2008 i 2009, mentre l'atur creixia vertiginosament, ells seguien com si res. I quan el 12 de maig del 2010 el govern va cedir a les pressions dels poderosos i va anunciar un pla brutal de retallades, van seguir vacil·lant i no van donar la resposta necessària, que era una vaga general abans de l'estiu. I quan per fi va haver vaga, després van tornar a desaparèixer durant setmanes, fins que van reaparèixer amb la seva ocurrent idea d'una iniciativa legislativa popular... perquè el mateix parlament que va aprovar la reforma laboral tingui a bé reconsiderar-la! I com no van quedar satisfets, doncs van signar el pacte de pensions, la major agressió en dècades a le sconquestes socials. I ja posats, per què no una reforma de la negociació col·lectiva que tranquil·litzés definitivament (o això creuen ells) al capital? Dit i fet. I es van mostrar disposats a eliminar la pròrroga automàtica i per temps indefinit dels convenis, i van acceptar negociar també sobre mútues i absentisme. I després de tantes concessions, s'estranyen que la patronal els pixi a sobre? El cas estrany seria que no ho fes. Com tantes vegades repetim els marxistes, “la debilitat convida a l'agressió”. 

A què respon el gir de la CEOE? 

Les noves exigències de la *CEOE només podien respondre a dos factors: o bé buscaven posar pressió als dirigents sindicals perquè acceptessin encara més reculades en els drets dels treballadors, o bé buscaven dinamitar el pacte. 

La primera opció tenia la seva lògica. Un sector de la patronal creu que el més convenient és mantenir la pau social i, per tant, acceptar, encara que no satisfessin totalment les seves aspiracions, les enormes concessions fetes pels sindicats, a canvi de no-res. Des d'aquesta òptica, les noves exigències serien una maniobra magistral per a obtenir més concessions de CCOO i UGT, però sense intenció arribar a un punt de ruptura. Si penses que un mal acord sempre és millor que un desacord, com pensen els dirigents sindicals, estàs en una situació feble davant qualsevol negociació; és com negociar amb un cartell al coll que digui: “S'ofereix voluntari per a patir xantatge”. El pacte també era l'opció dels analistes més intel·ligents de la burgesia, que opinen que el millor és que l'esquerra se segueixi desprestigiant davant la seva base social i li aconsellen al PP que no demani eleccions anticipades. 

Però també hi ha un sector empresarial que, com la dreta política, no destaca per la seva subtilesa. Acostumats a la dominació brutal, no suporten que la seva voluntat no sigui llei. I aquests pensen que sense pacte obtindran més i que, a més, un acord ara dificultaria una reforma encara més antiobrera quan el PP arribi al govern, ja que Rajoy hauria de pagar el peatge polític de ser el responsable de trencar el consens social al violar un acord entre empresaris i sindicats. Els resultats electorals del 22 de maig van reforçar aquesta tendència, que finalment es va imposar. El seu problema serà que, com prevenia El Pais en un editorial en el qual es decantava per l'opció negociadora, “l'argument s'entén, però els resultats són impredictibles”. 

Canviar radicalment l'estratègia sindical 

Ara el govern legislarà. Fins i tot si es limités a formalitzar el que ja estava pactat, la reforma serà extremadament lesiva per als treballadors, per més que tingués l'aval dels dirigents sindicals. Però el més probable és que el govern l'endureixi encara més, acostant la llei a les últimes propostes empresarials. 

Aquesta situació col·loca a Toxo i Méndez en un dilema. Si no responen a l'agressió, esfonsaran el desprestigi dels sindicats, que ja és molt. Però donar una resposta també els fa tremolar: Com respondran els seus aparells, oxidats i formats en gran mesura per professionals del sindicalisme i escèptics desmoralitzats? Com respondran els treballadors a la crida d'uns dirigents l'autoritat dels quals està molt minvada? I sobretot, tenen garanties de poder tornar a ficar en la cleda al moviment, com va passar després del 29-S? Perquè saben molt bé (són pactistes, però no ximples) que el que reflecteix el 15-M no es limita al terreny polític, sinó que també és aplicable al terreny sindical. 

Els marxistes hem de contribuir que la classe obrera doni la resposta que es requereix. Però cal tenir clar que la defensa dels nostres interessos de classe té avui un requisit previ: substituir en les nostres organitzacions sindicals als dirigents que són un obstacle per a la lluita. Hem d'organitzar un fort corrent sindical combatiu a CCOO i UGT per a dotar-los d'una direcció a l'altura de les circumstàncies. No només fa falta una democràcia real, també fan falta uns sindicats reals, i fan falta JA! Entre tots hem d'aconseguir-los. Organitza't amb els marxistes de Militant i lluita amb nosaltres!