Les imatges que ens han arribat des del Nepal de mitjans del mes de setembre són impactants. Una mobilització de masses, en la qual s'ha destacat la joventut al capdavant de manifestacions impressionants en quantitat i en determinació, ha col·locat contra les cordes el nepotisme, la corrupció i la desigualtat que ofega aquest xicotet país.
Els membres del govern han sigut perseguits i les seues cases incendiades, igual que el Parlament i el Tribunal Suprem. No pocs comentaristes de l'esquerra han atribuït aquest alçament a una conspiració de l'imperialisme estatunidenc i la CIA. Tracten així d'ocultar el vergonyós paper que els malanomenats partits comunistes que existeixen al Nepal han fet aquests anys, renunciant a dur a terme la transformació socialista del país per a governar braç a braç amb la burgesia i els terratinents, i fondre's amb l'elit de privilegiats i corruptes que saquegen el poble.
Efectivament. Al Nepal hi ha un govern liderat pel Partit Comunista del Nepal (Marxista-Leninista Unificat), en coalició amb el partit de dretes Congrés Nepalès, i són aquests líders estalinistes i corruptes, que en cap moment van trencar amb el capitalisme després de la caiguda de la monarquia, i els seus privilegiats fills els qui són el blanc de la fúria i la indignació de la població. Però com van arribar aquests partits, que s'autodenominen comunistes, a governar el Nepal i a ser tan menyspreats?
La revolució nepalesa i la caiguda de la monarquia
Després de deu anys de lluita armada, grans mobilitzacions i vagues es va abolir l'odiada monarquia, que durant segles havia subjugat el poble dividint les terres comunals entre terratinents feudals, oprimint a les minories nacionals i religioses, imposant un estricte sistema de castes i entregant el país com a semicolònia a l'imperialisme britànic.
Però el resultat d'eixe gran alçament liderat pel Partit Comunista i la seua guerrilla no va ser la liquidació del feudalisme i el capitalisme, sinó un acord amb la classe dominant per a proclamar una república burgesa al maig de 2008.
La revolució que va arribar al seu punt culminant en 2006 va estar liderada pel Partit Comunista del Nepal (Maoista), que exercia una considerable influència entre la pagesia. Aquest partit, dirigit pel llegendari Pratxanda, va començar com una xicoteta escissió d'un dels molts “partits comunistes” de tendència estalinista al Nepal, rebutjant suposadament la via reformista i enarborant la bandera de la lluita de classes. Des d'aquesta posició, apel•lant a la pagesia explotada, les minories oprimides i els “intocables” (els oprimits) de les classes baixes, es va convertir en un moviment de masses i una amenaça existencial per al règim.
Al llarg d'una dècada, l'exèrcit va cometre atrocitats contra la pagesia rebel, amb massacres, violacions, segrestos i porgues dutes a terme amb creixent ferocitat a mesura que el règim es desintegrava.
Finalment, la caiguda de l'odiada monarquia es va produir després d'una vaga general que va paralitzar la capital del país, Kàtmandu. En eixes circumstàncies les classes dirigents es van veure obligades a apel•lar a l'única autoritat capaç d'evitar que les masses oprimides liquidaren el seu poder i el propi capitalisme nepalès: els dirigents estalinistes contra els quals havien combatut durant deu anys.
Pratxanda i el seu cercle més estret de col•laboradors no van rebutjar la invitació a arribar a acords. Fidels estalinistes, ràpidament van deixar en un segon pla la fraseologia comunista i revolucionària per a adoptar el programa de l’etapisme: van afirmar que el socialisme només seria possible després d'anys de democràcia burgesa, això sí, amb la participació governamental del Partit Comunista.
En lloc de basar-se en la insurrecció de la classe obrera de la capital i la força de la pagesia pobra, van pactar amb les classes dirigents. Menys d'una setmana després de la vaga general es va anunciar un alto-el-foc, seguit d'un “acord de pau”, en el qual els maoistes es van comprometre a posar fi a la seua insurrecció, desarmar les seues forces i dissoldre els seus centres de poder popular a canvi d'un acord nacional de repartiment del poder mantenint els pilars del règim burgés.
La revolució traïda
En una entrevista concedida el 31 d'octubre de 2006 al periòdic conservador britànic The Daily Telegraph, Pratxanda va declarar: “No lluitem pel socialisme. Només lluitem contra el feudalisme. Lluitem per un mode de producció capitalista. Intentem donar més beneficis als capitalistes i industrials”.
Aquesta frase, que rebutjava la dictadura del proletariat en favor d'una “democràcia popular multipartidista”, marcaria la pauta de la postura que el seu partit, que havia aconseguit avançar gràcies a la defensa de la lluita de classes i a l'heroisme dels seus militants, però que va virar posteriorment cap a una vergonyosa política de col•laboració de classes i renúncia al socialisme.
L'abandonament d'una estratègia comunista per a prendre el poder, quan totes les condicions objectives i la correlació de forces eren completament favorables, va derivar en una política electoralista que finalment ha col•lapsat enmig d'una ira popular per la creixent degeneració dels dirigents estalinistes i maoistes.
En les primeres eleccions celebrades en 2008 els partits “comunistes”, sorgits de diferents escissions i reagrupaments, van obtindre el 60% dels vots i els escons en el Parlament. Des de llavors, els partits de tendència estalinista han obtingut sistemàticament majories parlamentàries gràcies al suport de la classe treballadora i la pagesia.
Però què s'ha aconseguit després de quasi dues dècades de partits “comunistes” en el poder? El capitalisme continua imperant. L'economia nepalesa roman estancada. L'agricultura continua sent la principal ocupació de més del 60% de les famílies, i la reforma agrària que es va establir en la Constitució no s’ha implementat. L'accés a l'educació i la sanitat segueix restringit a una elit, mentre que cada vegada es privatitzen més escoles i hospitals.
L'atur juvenil entre els 15 i els 24 anys arriba a un 22,7%, el triple que fa tres dècades; la bretxa entre la ciutat i el camp no deixa d'augmentar: en 2023 la taxa de pobresa a les ciutats se situava en més del 18% enfront de quasi el 25% en el rural. Segons el Banc Mundial, l'ingrés del 10% més ric de la població equival a més de tres vegades l'ingrés del 40% més pobre.
Només en 2023 més de 700.000 joves nepalesos van deixar el país. Per a escapar de la pobresa, els treballadors depenen de les remeses que els envien els seus compatriotes, que treballen en condicions extremadament precàries a l'Índia, Europa, els països del Golf Pèrsic i del Sud-est Asiàtic. Només a Portugal, 50.000 immigrants procedents del Nepal treballen en el sector del turisme, l'agricultura, l'hostaleria i la neteja. En 2024, les remeses de tot el món van representar el 33,1% del PIB nacional de Nepal.
I mentre els joves de la classe treballadora del Nepal es veuen obligats a treballar les terres dels grans latifundistes o emigrar a Europa per a ser brutalment explotats, els líders estalinistes i les seues famílies van passar de ser guerrillers a viure com a veritables prínceps, fusionant-se amb l'oligarquia que ha dominat el país sempre, presumint de la seua riquesa i d'un estil de vida luxós en les xarxes socials perquè tothom els veja.
La traïció dels líders maoistes també va impactar la lluita de classes a nivell regional, ja que van abandonar els seus camarades de la guerrilla naxalita i la lluita de la pagesia índia contra l'explotació capitalista i la repressió estatal. Per apaivagar les potències imperialistes i al règim reaccionari de Modi —l'Índia era fins fa poc el principal soci comercial del Nepal—, els van trair tallant les seues línies de subministrament.
El cas nepalès és paradigmàtic dels resultats de les polítiques estalinistes de col•laboració de classes. Aquests partits es van convertir en instruments de la classe dominant, i és contra aquests líders que durant anys han patrocinat aquesta gens dissimulada explotació, desigualtat i corrupció, contra els quals ha esclatat la insurrecció de la joventut.
La revolta de la Generació Z
A les xarxes socials es va encendre l'espurna que va deslligar la revolta, amb una campanya de publicacions amb l'etiqueta #NepoKids denunciant la corrupció d'aquests líders i contra els privilegis dels seus fills.
En un esforç per censurar aquestes publicacions i silenciar les seues crítiques, el règim va respondre ordenant el bloqueig de diverses plataformes de xarxes socials el 4 de setembre. Però el Nepal, amb una població amb una edat mitjana de 25 anys, és el país del sud d'Àsia que més utilitza les xarxes socials, plataformes vitals perquè els joves troben oportunitats laborals i perquè les famílies reben remeses de l'estranger. Aquesta realitat va quedar demostrada per la facilitat amb la qual es van usar les VPN per eludir el bloqueig. Els joves van tornar ràpidament a connectar-se i es van preparar per a les represàlies. Coordinant-se a través de les xarxes socials, desenes de milers van eixir als carrers el 8 de setembre, batejant el seu moviment com a “Generació Z” i cridant a la lluita.
Les forces policials van respondre brutalment a la mobilització, atacant-los amb gasos lacrimògens i bales, deixant més de 50 morts i més de 300 ferits el primer dia. Però ni la repressió ni els intents del govern d'aplacar la situació, que van incloure la retirada dels bloquejos a xarxes socials, van frenar la fúria de la joventut. L'endemà, van desafiar el toc de queda en major número encara i, vencent les forces policials, van irrompre en l'edifici del Parlament, botant-li foc.
Amb la caiguda del Parlament, el règim va afonar-se per complet. Diversos edificis governamentals, seus de partits i residències de líders polítics van ser assaltats i incendiats. Eixe mateix dia, el primer ministre va dimitir i es va refugiar, juntament amb altres membres del govern, en una caserna militar.
La policia va respondre brutalment atacant la mobilització amb gasos lacrimògens i bales, deixant més de 50 morts i més de 300 ferits el primer dia. Però la repressió no ha pogut frenar la fúria de la joventut.
En menys de dos dies, el moviment juvenil als carrers havia enderrocat el govern. Però el seu caràcter semiespontani, la completa absència d'un programa anticapitalista i d'una organització revolucionària que assumira una autèntica eixida socialista allunyada de la nefasta política estalinista, ha permés que tot tipus d'arribistes i oportunistes, eixits dels sectors de classe mitjana que també van participar en la lluita als carrers, es convertiren en la direcció d'aquest moviment.
Els errors d'aquesta direcció improvisada, mancada d'un enfocament classista i revolucionari, van ser aprofitats immediatament per la cúpula militar nepalesa per a realitzar una gran demostració de força i ocupar la capital. Aquest mateix exèrcit, que va perpetrar tot tipus de massacres contra la pagesia i la classe treballadora durant els deu anys de guerra civil, i que, malgrat les promeses fetes durant la transició posterior a la guerra civil continua sent estructuralment el mateix que va servir als monarques nepalesos, s'ha convertit en l'àrbitre de la situació.
Òbviament la burgesia és molt conscient que l'exèrcit no té la confiança del moviment que s'ha deslligat per baix, i va rebutjar la idea del cap de l'exèrcit d'imposar a un opositor monàrquic com a cap de l'Executiu. En una maniobra descarada per arribar a un acord que poguera calmar l'exèrcit i oferir un “caramel” a la joventut insurrecta, va decidir presentar a l'excap de la Cort Suprema, Sushila Karki, com a primera ministra interina en negociacions amb els autoproclamats representants de la “Generació Z”, que la van acceptar encantats.
També s'ha inclòs en el govern a l'actual alcalde de Kàtmandu, que en 2022 denunciant la corrupció i les desigualtats va guanyar les eleccions en la capital als partits estalinistes. De moment la classe dominant es basa en aquesta mena d'elements “independents”, que tampoc representen els interessos de les masses oprimides, per a tractar d'estabilitzar la situació política i desviar el focus de la mobilització als carrers per a posar-lo en el terreny exclusivament parlamentari. Les pròximes eleccions s'han fixat per a març de 2026.
I en aquestes condicions és evident que les incursions de l'imperialisme estatunidenc i els seus serveis d'intel•ligència augmentaran, tenint en compte a més que el Nepal està incrustat entre la Xina i l'Índia, i que en aquest moment per a l'Administració Trump qualsevol punt de suport en la seua batalla contra Pequín serà benvingut.
El perill de la contrarevolució
Les forces monàrquiques busquen explotar aquest alçament per a reprendre el poder. Des de principis d'any han realitzat protestes a favor de la monarquia, i l’exrei ha utilitzat el descontentament popular com a combustible per al seu retorn. A diferència del moviment juvenil, amb forces disperses i sense una direcció conseqüent, la reacció compta amb un símbol, amb recursos i un aparell estatal que els podria permetre recuperar el poder.
Després de la caiguda de la monarquia, la direcció estalinista es va negar a expropiar als terratinents feudals, a depurar l'exèrcit i l'aparell estatal, i van permetre que la família reial mantinguera les empreses que la finançaven generosament. La classe treballadora, els camperols i el poble nepalès continuen pagant car aquesta traïció.
Siga el que siga el pròxim tipus de govern que sorgisca, el poble nepalès no serà lliure mentre no s'allibere d'una vegada per sempre el capitalisme i la propietat terratinent. Els líders dels malanomenats partits comunistes poden continuar apel•lant a lluitar per una “democràcia popular multipartidista”, però els fets han parlat: la democràcia parlamentària burgesa en la qual han exercit el paper de gestors dels interessos de la burgesia ha fracassat per complet.
A la Revolució russa de 1917 els bolxevics van lluitar fermament contra la teoria de l’“etapisme”, defensada pels menxevics i altres líders reformistes, els qui argumentaven que, donat que Rússia encara estava massa subdesenvolupada i tenia trets feudals, els seria impossible dur a terme una revolució socialista. Seria necessari, deien, limitar-se de moment a transferir el poder de la monarquia a la burgesia perquè aquesta poguera desenvolupar el país, fins que, en un futur incert, es presentara el “moment ideal” per a la revolució.
Lenin i Trotski es van oposar a aquest absurd, defensant que la classe obrera, encapçalant la pagesia pobra, havia de prendre el poder i expropiar la burgesia i els terratinents, si volia realment conquistar la pau, el pa i la terra. Només el socialisme podria fer possible les reformes democràtiques, agrària o el dret a l'autodeterminació. I entenien la Revolució russa com una part de la revolució mundial, per això van posar totes les seues forces en la balança per a aconseguir el triomf revolucionari a Europa i en el món sencer fundant la Internacional Comunista.
A la classe obrera, a la pagesia pobra i a la joventut nepalesa, que ja ha enderrocat dos règims des que va començar aquest segle, li falta una direcció amb el programa revolucionari del bolxevisme. I encara que eixa direcció no pot improvisar-se, aquesta revolta pot ser el seu començament. Hi ha nuclis de comunistes independents i treballadors avançats que, durant les protestes, van plantejar amb encert la consigna de formar comitès obrers i prendre el poder. El treball d'agitació i la creació, extensió i coordinació d'aquests comitès a nivell nacional són necessaris en els centres d'estudi i treball de tot el país. El desafiament està plantejat.
