Ja comencem a posar noms i cognoms a aquells amics d'entre 40 i 50 anys del president Pedro Sánchez que se sentien incòmodes amb el feminisme combatiu. I la llista és un no parar. En dues setmanes set dirigents del PSOE, sí, aquells senyors criats en un aparell burocràtic que embruta el nom del socialisme, han sigut acusats públicament d'assetjament sexual per militants del seu mateix partit. L'allau de denúncies ha fet esclatar una olla podrida de masclisme que despulla la hipocresia d'aquest feminisme de postureig, trànsfob i que s’avé tant amb el poder i el sistema.
Quan encara està molt present l'escàndol del trio format per Koldo García, José Luis Ábalos i Santos Cerdán, una corruptela que va donar a conèixer àudios amb comentaris menyspreables sobre la contractació de prostitutes i la consideració que tenen aquests cràpules de la dona, ara els casos de Paco Salazar i tot el reguitzell que l'ha seguit posen sobre la taula la degeneració masclista de molts dirigents i la complicitat i protecció que els ha ofert l'aparell durant mesos i anys.
Però aquests agressors no han arribat tan lluny per casualitat. O no acaba de col·locar el ministre repressor Marlaska a un condemnat per assetjament sexual al capdavant de la Policia Nacional a Lleida, sense que passi res?
Dirigents molt còmodes gestionant el sistema, que taquen el nom del feminisme.
La investigació de eldiario.es al juliol d'aquest any va treure a la llum un fet, que, pel que sembla ser, era una cosa sabuda dins de les files socialistes. Paco Salazar, un dels homes del cercle més proper de Pedro Sánchez, assessor de la Moncloa i director de l'oficina d'Anàlisis i Estudis del Gabinet de la Presidència del Govern, és un assetjador sexual amb qui moltes dones recomanen no quedar-se a soles mai.
Les treballadores del PSOE que el van denunciar descriuen el tracte vexatori que havien de suportar: comentaris obscens sobre la vestimenta i el cos de les dones, i un llenguatge sexualitzat en l'àmbit laboral. "Sortia del lavabo que tenia al seu despatx a mig vestir i no es pujava la cremallera fins que estava a prop de la teva cara (perquè tu estaves asseguda i ell dempeus)". "Va escenificar un dia enmig del despatx una fel·lació amb tots els ets i uts sense venir a tomb. En privat travessava altres línies".
Aquesta misogínia, baveig i abús de poder més repugnant va ser donat a conèixer de la direcció del partit, però Ferraz mai va respondre. Encara més, qui treballava amb Salazar ho van denunciar a través dels canals interns, i aquesta informació va ser esborrada. Abans que tot saltés pels aires i es fes públic, hem sentit tot de ministres defensant aquest element, incloent la portaveu del govern, Pilar Alegría, que se'n va anar a menjar amb ell i ens va recordar que era un company absolutament íntegre.
I després de Salazar van venir Antonio Hernández, la seva mà dreta, còmplice i encobridor des de la seva posició com a director del departament de Coordinació Política en el Gabinet de la Presidència; Toni González, alcalde de Almussafes i vicesecretari provincial del PSV; José Tomé Roca president de la DIputació de Lugo i alcalde de Monforte de Lemos, i que va ser encobert pel líder del PSdeG, qui ha reconegut que sabia de les acusacions d’assetjament contra ell; Antonio Navarro, exsecretari general del PSOE a Torremolinos, i el seu “aquest escot l’has tingut sempre?”. També Francisco Luis Fernández Rodríguez, alcalde de Belcázar, Córdoba, que va entregar la seva renúncia després de fer-se públics els missatges de Whatsapp en els quals assetjava amb propostes sexuals una treballadora municipal. I Javier Izquierdo, exsenador i exsecretari d’Estudis i Programes de l’Executiva Federal del PSOE.
I aquesta porqueria és només la punta de l’iceberg d’un càncer completament estès i consentit. Ara s’entèn encara millor per què al PSOE, cedint als sectors més reaccionaris de l’aparell de l’Estat, va reformar de la mà del PP la Llei del Només sí és sí amb l’objectiu d’eliminar el consentiment com a element central d’una agressió sexual. I que fossin comentaris tan repugnants com els que va fer l’exministra de Justícia de Pedro Sánchez, entre 2021 i 2023, Pilar Llop, sobre com és de fàcil per a nosaltres demostrar si hi ha violència: només s’ha d’ensenyar “una ferideta”.
Ara es mostren sorpresos, però ho sabien tot. Ho sabien i van decidir no actuar. Un Pedro Sánchez fora de combat ens diu que “el feminisme ens dona lliçons, a mi el primer”, el mateix que no fa tant es mostrava tan preocupat pel “feminisme que fa soroll i divideix”. Les lliçons sembla que només es reflexionen quan tenen un micròfon davant i càmares apuntant-los. No cola Pedro, no cola. Totes les respostes han sigut incoherents, plenes d’excuses intractables que freguen el ridícul. Increïble, tenint en compte que tots els casos estan situats al cor del seu partit, en el seu cercle de confiança, i que els agresors han sortejat els numbrosos protocols que, en teoria, van posar en marxa.
El problema no és que hagi fallat un formulari. La qüestió és política. L’encobriment d’aquesta espiral de denúncies per part de la direcció del PSOE està justificada per la mentalitat de senyor tan acostumant a fer el que li ve de gust, tan còmode amb aquesta justícia patriarcal i tan resistent a acceptar els límits que el moviment combatiu de les dones hem imposat.
Són els representants d’aquesta doble moral de “l’esquerra” de saló, agenollada davant el poder, defensors del capitalisme, dels retalls i finançadors dels beneficis del Ibex 35, els quals no dubten aliar-se amb el PP per reformar la Llei de Només sí és sí. Abolicionistes de cap a peus, i que tan ofesos estan amb la lluita feminista perquè no volen que ningú els rondinar. Són els respectables polítics que porten dècades en les poltrones, els que han perfeccionat l’art de la mentida en totes les institucions on juguen a fer discursos.
Ja sabeu: ells no són feixistes, però estimen els acudits obscens, els cubates i els puticlubs. Com els caps explotadors, ells també donen plantofades al cul de les seves subordinades i entre riures ens diuen que “hòstia, que exagerades que sou, ja no es pot fer ni dir res”. Els coneixem bé. Són qui trepitgen dia a dia la lluita de milions de dones contra la violència masclista i l’opressió patriarcal, contra el feminisme i contra pel “germana jo sí que et crec”.
Donant munició a la dreta
La falta de credibilitat del PSOE ara mateix és gegant, amb la seva estrategia contra la dreta i l’extrema dreta de cap per avall. Si el partit de Pedro Sánchez feia gala de lluitar contra la corrupció i es vanava dels avenços en igualtat, ara es troba paralitzat. És el que té el doble llenguatge: dic una cosa però faig la contrària.
La munició entregada al Partit Popular i Vox és molt seria. Que els mateixos corruptes i negacionistes de la violència masclista, els quals en totes les CCAA i els Ajuntaments on governen han revocat lleis contra la violència de gènere i volen acabar amb el dret a l’avortament, pretenen donar-nos alguna lecció en la lluita contra la violència masclista, és, simplement, un acudit cruel. Però si avui estan més engallardits que mai i s’atreveixen a gallejar, és perquè el PSOE i les polítiques del Govern de coalició ho permeten.
Pedro Sánchez, tractant de buscar una exculpació quan tot li ha esclatat a la cara, tracta de mantenir el cap ben alt dient que “la gran diferència entre la dreta i l’esquerra és que nosaltres demanem perdó i actuem amb conseqüència”.
Però la realitat ho desmenteix. Aquest Govern no actua en conseqüència amb res: si es tracta de defensar l’ordre capitalista, amb tot el que això implica, és difícil trobar les diferències substancials entre les polítiques del PSOE i les del PP en els assumptes que afecten la immensa majoria de la classe obrera i la joventut. L’habitatge és objecte d’una especulació immobiliària salvatge, sense que el Govern central faci res seriós al respecte; l’agenda privatitzadora de la sanitat i l’educació avança perfectament en tots els territoris, també en els governats pel PSOE. La repressió policial contra l’esquerra combativa no para, la llei mordassa no es revoca, i la feixitització de la policia i l’aparell del Estat campa com vol davant la passivitat d’aquest Executiu de coalició, que també té el dubtós honor d’aprovar els majors pressupostos militars de la història, i d’aplaudir el pla de Trump i Netanyahu per mantenir Gaza sota la bota dels genocides.
Aquestes veritats es completen amb més coses, que ens afecten directament a milions de dones treballadores: els assassinats masclistes segueixen disparats, les manades que ens violen proliferen, seguim patint la discriminació en els nostres salaris i pensions, els proxenetes que trafiquen els nostres cossos i vides segueixen fent-se d’or, el dret a l’avortament segueix sent impracticable en la sanitat pública en moltes Comunitats, les dones migrants són assassinades a les fronteres d’Europa, i l’odi trànsfob es reforça amb aquest feminisme tan del gust del PSOE…
Les paraules de la vicepresidenta segona del Govern i ministra de Treball, Yolanda Díaz, expressant la seva preocupació i exigint “canvis profunds” en l’equip del Govern perquè “així no podem seguir”, no ens diuen res. Sumar avala a tot això, totes aquestes polítiques feministes i d’esquerres només tenen el rètol. I el més important Yolanda: no teniu credibilitat per exigir res, perquè veu actuar igual amb Errejón. I ho tornarieu a fer. Perquè abans que les víctimes estan les poltrones parlamentàries i ministrals. És el mètode buròcrata professional i d’una esquerra rosa que ha renunciat a combatre el sistema.
La bandera feminista és nostra, no seva
Hem après molt i la cosa està cada vegada més clara. La violència masclista és una xacra infame que està en l’ADN del sistema capitalista. La batalla conseqüent contra totes les formes que adopta, contra els que agredeixen, humilien, abusen i maltracten, és un principi irrenunciable per una organització que vulgui transformar la societat, acabar amb l’injustícia i aconseguir una vida digna i lliure d’opressió per totes i tots.
Per això, no podem enganyar-nos. Un partit que defensa aferrissadament la governalitat del sistema i ho gestiona, que omple les butxaques dels grans poders econòmics i col·loca a molts dels seus dirigents en els consells de l’administració de les multinacionals, que adora la política bel·licista de l’OTAN, que governa pels llogaters rendistes i desfensa en la pràctica xenòfobes, racistes i criminals de la UE… Un partit així sap que el masclisme intrínsec a la ideologia dominant és també part de la seva política.
El PSOE ha utilitzat la bandera del moviment feminista per tractar de domesticar un moviment massiu, classista i de combat que també amenaça els seus privilegis. Ells i elles defensen el feminisme que ens parla de trencar “sostres de cristall” i “terres enganxifosos”, el de la sortida individual, el de convencions banqueres, eurodiputades i empresàries.
Però aquesta no és la bandera dels milions de dones que ens hem movilitzat. Nosaltres assenyalem el sistema com l’enemic. És el feminisme de les que som caixeres, netejadores, dependents, muntadores, riders, treballadores d’atenció a domicili… de les que amb les nostres mans i la nostra suor fem funcionar la societat. El feminisme que agermana les dones treballadores amb el conjunt de la classe obrera, amb la lluita del col·lectiu LGTBI i trans; l’antifeixista, l’antisionista, el que no es ven ni es rendeix. Una bandera neta, revolucionària i de transformació social. I la seguirem defensant costi el que costi.
