El Tribunal Constitucional, el dimecres 14 d'abril, va paralitzar les demolicions a El Cabanyal, antic barri mariner de València, fins que decideixi si les prohibeix (com pretén el Govern central) o no (com vol el PP). Això significa la victòria més contundent (fins i tot sent temporal) d'una lluita que porta 12 anys. Es preveu que en cinc mesos estigui la sentència definitiva. És difícil imaginar que aquesta paralització no tingui res que veure amb la commoció que ha causat a València i a tot l'Estat la brutalitat de les càrregues policials en el barri. La demolició de diversos edificis els dies 7 i 8 d'abril, resposta per la resistència activa de centenars de persones, va ser imposada per una brutal repressió de la policia local i nacional. Manifestants asseguts amb les mans enlaire van ser apallissats amb salvatgisme, així com les dues persones (pare i fill) que es van pujar a l'excavadora, que van ser detinguts unes hores.
La decisió d’acabar amb diverses finques va ser un acte de prepotència i venjança per part de l'Ajuntament del PP, que es va avançar a la previsible paralització judicial dels enderrocaments.
Aquesta lluita arrenca des de lluny. El Cabanyal, ben reformat i condicionat, podria ser un exemple d'urbanisme respectuós amb els veïns (la majoria d'edat avançada) i les seves tradicions, singular (arquitectònicament és un excepcional cas de modernisme popular), i atractiu per als visitants de València i de fora. Però clar, en el capitalisme, l'urbanisme que s'imposa és el que interessa als capitalistes, als constructors, especuladors i amos de grans empreses hoteleres i similars. Ells veuen el barri com un llaminer mos per als seus negocis.
Enfront d'aquestes pretensions, imposades en tantes ciutats (especialment les costaneres i turístiques), s'ha aixecat la resistència de molts veïns del barri. Una resistència constant, ferma, que ha convertit aquest barri en un símbol de la lluita contra el PP. Durant els 12 anys que duu la mobilització, l'Ajuntament ha intentat per tots els mitjans aïllar-la i criminalitzar-la. Rita Barberà té la cara dura de dir que Salvem ‘usa la violència verbal i física, i adopta actituds totalitàries’, i en el súmmum del cinisme denuncia ‘la brutalitat tant de les actuacions al costat d'ocupes i antisistema de Salvem El Cabanyal, com de les afirmacions dels seus comunicats’. El que realment els exaspera és que, enfront de l'oposició suau dels dirigents de les organitzacions d'esquerra, Salvem sempre ha anomenat les coses pel seu nom. Alhora que s'ha desmarcat sempre d'actituds individuals d'enfrontament físic amb la policia (en part, fruit de la desesperació d'alguns joves davant la violència de l'Estat), ha estat clar amb el PP. El comunicat del dia 8 denúncia ‘la dictadura del PP’, i afirma: ‘El Partit Popular, com partit antidemocràtic, que ho és, no hauria de tenir en les seves mans l'administració dels interessos generals (…). El PP utilitza el poder que el sistema democràtic posa en les seves mans per a satisfer els seus interessos particulars i els seus compromisos amb els grups econòmics que els financen il·legalment per a ajudar-los a perpetuar-se en el poder’.
Mentre d'una banda criminalitzava el més viu del barri, Salvem, l'Ajuntament sotmetia el barri a una condemna de marginació i degradació. Durant aquests anys aquesta lluita s'ha convertit en un referent per a milers de veïns valencians. Al mateix temps, les direccions del PSOE, CCOO, UGT, Esquerra Unida, etc., més enllà de les paraules de suport, no han mogut un dit, en tot aquest temps, per estendre la lluita.
Una referència de lluita
Aquesta falta d'alternativa per a expressar l'enorme indignació amb la política de privatitzacions, especulació, destrucció de la indústria, i submissió als interessos particulars d'un grapat d'empresaris i polítics, ha marcat els últims anys al País Valencià. No obstant això, una vegada i una altra, com aquest impetuós torrent que acaba trobant la seva sortida al mar, per molts obstacles que hi hagi en el camí, el descontentament ha buscat la seva llera. L'impressionant moviment que el curs passat van protagonitzar professors, pares i estudiants de la pública, i que només va ser paralitzat per l'actitud desmobilitzadora de la Plataforma i de la direcció de la FAPA i sindicats docents; o les mobilitzacions de desenes de milers de persones, convocades per Facebook, contra la corrupció, però que desgraciadament no van tenir continuïtat, reflectien aquesta necessitat de canalitzar el malestar. En aquesta línia, la manifestació del 31 de gener, convocada per Salvem El Cabanyal, va ser el canal perquè 30.000 valencians s'expressessin.
Dues lliçons
Els esdeveniments recents en El Cabanyal contenen en la nostra opinió diverses lliçons:
1. La Policia Nacional no està per a afavorir la justícia. Carmen Alborch i els dirigents del PSOE pretenien crear aquesta il·lusió entre els veïns. No, està per a defensar els interessos de la classe dominant. Podem i hem d'utilitzar totes les eines útils, però no hem de tenir cap il·lusió en els cossos repressius, la justícia i l'Estat. És més, la crisi del sistema capitalista implica una escalada de repressió de l'Estat burgès per a imposar a la majoria les seves mesures d'atac. Agressions policials del calat de les del Cabanyal, fins ara poc habituals a València, recorden la repressió del moviment contra la guerra per part del Govern Aznar, a Madrid i altres llocs, així com les manifestacions dissoltes a cops de porra a Euskal Herria. Aquest tipus de comportaments són un avís: la repressió augmentarà.
2. No es pot tenir dos amos. O amb els veïns, o amb els especuladors. El PSOE s'ha pronunciat en defensa del Cabanyal, i ha presentat el recurs d'inconstitucionalitat davant el tribunal, però alhora són els seus dirigents qui donen les ordres a la policia. Alguns s'han pronunciat tímidament per ‘un possible excés de violència contra els manifestants’, però la realitat és concreta: no només dirigeixen la Policia Nacional, sinó que el delegat de Govern, Ricardo Peralta, responsable de les càrregues, arriba a justificar-les dient que la violència ‘va ser la mínima imprescindible’; i aquest senyor segueix representant al Govern a el País Valencià.
Per altra banda, els reformistes en el Govern central pretenen que ens acontentem amb les seves maniobres judicials i burocràtiques, que confiem en els jutges (els mateixos que criminalitzen la investigació de la repressió franquista), i que les mobilitzacions se supeditin a això. És al contrari. El que succeeixi en els tribunals serà un pàl·lid reflex del que succeeixi en el carrer, i tanmateix no garanteix un triomf definitiu, perquè els jutges, lluny de ser independents, són totalment dependents (en la seva immensa majoria) de la classe dominant. Només la por a una contestació major pot pressionar en sentit positiu. La lluita ha de continuar, i qualsevol intent de parar-la ha de ser contestada. Què farà el Govern de Zapatero si el Tribunal Constitucional falla a favor dels enderrocaments? ‘Defensar la legalitat’?
I ara què?
I ara què? Per descomptat, celebrar aquesta victòria parcial… i continuar la lluita. No podem jugar-nos-el tot al que decideixi un tribunal que és de tot menys ‘independent’. És necessari mantenir i augmentar la pressió social perquè definitivament es paralitzin els enderrocaments, per a la dimissió de Ricardo Peralta, i per a dignificar el barri, rehabilitant els edificis valuosos, creant infrastructura i zones verdes, i acabant amb la marginació. Preparar-nos per a la situació més desfavorable: que els tribunals declarin legal els enderrocaments en pocs mesos. La millor forma d'evitar-ho és una forta campanya d'informació barri a barri, i de mobilització, vinculant les reivindicacions abans citades amb altres reivindicacions veïnals i amb la necessitat d'una política municipal al servei dels treballadors, d'uns serveis públics de qualitat, etc. La massiva manifestació del 24 d'abril, amb el lema Ja n’hi ha prou, és un pas en aquest camí, però no ha de quedar aquí. És responsabilitat de les organitzacions d'esquerres i sindicals, en primer lloc de les abans comentades, prendre la iniciativa en aquest sentit.
