El PP utilitza la qüestió del finançament com ha utilitzat el tema dels trasvasaments i el Pla Hidrològic, el seu objectiu és alimentar l’enfrontament entre territoris per posar en dificultats al govern de Zapatero, llençar sorra als ulls dels treballadors i mirar d’ampliar la seva base de suport reaccionari. Tot i que força sovint també els dirigents autonòmics del PP s’apunten al front que més els convé segons sigui el cas de la seva comunitat.

Rajoy, en el seu afany de desgastar al govern de Zapatero i esperant a que s’estavelli amb aquest tema, planteja que una negociació bilateral entre el govern central i el govern de Catalunya és un anatema, que qualsevol acord de finançament ha de sortir d’una conferència de governs autònoms. I per ampli consens, per descomptat. Ja s’encarregarà el PP que aquest acord sigui impossible, de la mateixa manera que ha bloquejat la renovació dels òrgans judicials durant anys. De la mateixa forma que el PP i els sectors més reaccionaris de la judicatura han aconseguit condicionar d’una manera clara el govern de Zapatero en l’àmbit de l’aparell judicial, ara miren de fer el mateix en el tema del finançament autonòmic.

Repartiment del pastís

Vista des de Catalunya, l’anomenada pels mitjans “batalla pel finançament”, recorda força a la política de Pujol. Es donen xifres, s’enumeren criteris. Al final, recorda a la política del “peix al cove” que durant anys va practicar la dreta nacionalista de la mà de Pujol. I contribueix a que s’assembli, per descomptat, veure als dirigents del tripartit compartint la visió dels empresaris, la Cambra de Comerç, etc. Catalunya necessita més finançament per a més infraestructures, per a més ajuts a la internacionalització de les empreses, principalment… i només després per a educació i sanitat. Això sí, en un model en que el servei públic el porta a terme en bona part l’empresa privada. És evident que per a tot aquest món d’empresaris, sectors professionals, catedràtics, financers, etc., en general la quinta essència del realisme i del pragmatisme, no és tant una qüestió de principis (dret d’autodeterminació, dret de decidir,…) com d’obtenir una porció més gran del repartiment del pastís. El seu catalanisme és més un recurs per tensar la corda que per dur a terme de manera efectiva el dret d’autodeterminació. Una cosa semblant com la consulta d’Ibarretxe, que ha passat a major glòria sense a penes un balboteig. De fet, tots aquests sectors serien els primers que s’oposarien de forma clara a un moviment de masses que reclamés canvis polítics i socials, que juntament al dret d’autodeterminació defensés la nacionalització de la banca i de les empreses en crisi per impedir la destrucció dels llocs de treball i posar tots aquests recursos en benefici de les necessitats de la gran majoria de la societat, els joves i els treballadors. No és difícil imaginar-se les cares d’horror de la burgesia davant d’un moviment així, que lluités obertament pel socialisme. Només cal que recordem què deien aquests senyors quan els treballadors de les empreses de handling d’Iberia van ocupar les pistes d’aterratge del Prat. Els va faltar temps a aquestes senyores i senyors tan demòcrates i tan sobiranistes per demanar la intervenció de l’exèrcit. Mentre Artur Mas i la plana major de CiU i dels empresaris demanaven el cap del delegat del govern a Catalunya per “tou”, els treballadors de terra d’Iberia es van haver d’enfrontar a l’acusació de “sedició”, com si haguessin comès un delicte en temps de guerra. Les mateixes simpaties sent la dreta catalanista per la lluita dels treballadors en contra dels EROs, o per la lluita dels conductors de TMB pel descans de dos dies setmanals. Encara avui, entre sectors de l’esquerra independentista, en teoria a l’esquerra d’ERC, se segueix amb el discurs de la “unitat” dels “sobiranistes”, dels “patriotes”. Es constitueixen plataformes interclassistes pel dret de decidir, etc., a les que hi cap, per descomptat, CiU i els sectors més de dretes d’ERC. Prescindeixen del fet fonamental dels interessos de classe contraposats. La burgesia i els treballadors tenim interessos irreconciliables, com es veu clarament davant de cada tancament d’empresa i davant de cada pla d’acomiadaments. El tripartit es deu als treballadors i ha d’estar del costat d’aquests, no dels empresaris. Que no s’aprovi cap ERO més. Expropiació de l’empresa si no acompleix amb els plans d’inversió i es mantenen els llocs de treball.

Una qüestió de classe

I tornant al tema del finançament, ara que ja s’han fet públiques les balances fiscals i coneixem el dèficit de finançament que té Catalunya, seria interessant que es donessin a conèixer les dades de la increïble transferència de riquesa dels assalariats a la burgesia. Si la participació dels salaris a la renda ha baixat a l’estat espanyol des del 49% l’any 1995 al 46,4% actual, quines són les dades per a Catalunya? No han de ser molt diferents. Al trieni 2004-2006, a Catalunya, amb un increment del PIB del 9,5%, la pobresa va créixer un 12,4%. Al repartiment desigual de la riquesa, ara s’afegeixen els atacs per fer recaure el pes de la crisi a les espatlles de la classe treballadora. Al debat sobre el finançament, a Catalunya i a tot l’estat, es parla molt de recursos, però molt poc que per a quins sectors socials seran destinats i qui els controlarà. S’utilitza molt paraules com “drets”, “igualtat”, “justícia”, però en un sentit completament abstracte. Apelar a drets democràtics nacionals per incrementar la part del pastís a una determinada comunitat, fent abstracció de la política econòmica de tots els governs, central i autonòmics, afavoreix fonamentalment els capitalistes, és pura demagògia. Igual de demagògica és la postura del PP quan es vol fer portanveu de la defensa de la igualtat de tots els territoris o comunitats. A la pràctica, ells són els màxims responsables de la profunda desigualtat social i territorial que genera el seu sistema, són els principals legitimadors ideològics d’aquesta desigualtat (la llei del més fort) i només cal veure les seves polítiques allí on governen (privatitzacions salvatges de la sanitat i l’educació) per comprendre a la pràctica el sentit de la seva preocupació per la igualtat de “tots els ciutadans d’Espanya”. Lamentablement, aquest “igualitarisme” demagògic, molt associat al nacionalisme espanyolista, té també força seguidors a la direcció del PSOE (Ibarra, Bono, etc.).
En el debat del finançament, com en qualsevol altre, cal tenir un punt de vista de classe si no es vol caure en els enganys, a cops subtils, a cops rudes, d’un o altre sector de la burgesia.