La Primera Guerra Mundial va significar un punt d’inflexió sagnant en el desenvolupament capitalista mundial: dècades de desenvolupament dels monopolis, expansió colonial i militarisme van establir les bases per a una guerra oberta entre les grans potències europees. El motiu de la contesa no era cap altre que el repartiment dels mercats, les colònies i les esferes d’influència entre els dos bàndols imperialistes enfrontats, igualment reaccionaris. La guerra, com la revolució, commou a la societat capitalista fins a la seva base i posa al descobert totes les contradiccions que han estat soterrades durant molt de temps. Davant de la prova de la guerra totes les tendències polítiques del moviment obrer van haver d’abandonar les velles formes diplomàtiques i formulacions ambigües i es van veure obligades a posar-se a un costat o un altre de la barricada.

La primera víctima col·lateral de la Gran Guerra va ser la Segona Internacional que va col·lapsar com un castell de cartes davant del primer desafiament seriós al seu internacionalisme. Amb l’honrosa excepció de les socialdemocràcies sèrbia i russa, tots els partits de la Internacional van votar a favor dels crèdits de guerra i ignorant les resolucions dels congressos de Stuttgart (1907) i Basilea (1912) es van unir amb entusiasme a la carnisseria imperialista. L’onada de xovinisme que recorria Europa l’arrossegava tot al seu pas. Fins i tot els esquerrans del SPD, plegant-se a la disciplina de partit, van votar pels crèdits de guerra en el Reichstag, mentre que els sindicalistes revolucionaris francesos van abandonar ràpidament la seva demagògica crida a la vaga general contra la guerra per unir-se al govern de la Unió Sagrada.
L’actitud davant de la guerra de les diferents tendències de la socialdemocràcia internacional no era més que una continuació de les polítiques seguides durant l’època de pau, encara que exacerbades al màxim per la situació bèl·lica. Així, aquells socialistes que havien sucumbit a l’oportunisme en el període precedent i s’havien garantit una vida còmoda a l’empara de l’Estat burgès, van utilitzar tota la seva autoritat per encadenar a la classe obrera a la seva pròpia burgesia i imposar així la pau social durant la contesa. Al costat d’ells es trobaven els suposats esquerrans o centristes, que, com Kautsky a Alemanya, tractaven de contemporitzar entre les diverses forces en conflicte i usaven una fraseologia pacifista sense atrevir-se a trencar amb els socialxovinistes. A aquesta tendència va dedicar Lenin la major part de la seva artilleria dialèctica ja que justament la considerava la més nociva per a l’avantguarda proletària, doncs eren, segons ell, "d’esquerres en paraules i de dretes en els actes".

Quant a l’esquerra internacionalista, aquesta va quedar reduïda al principi de la guerra a petits nuclis aïllats de les masses, confusos i desorientats per la magnitud de la fallida de la Segona Internacional. El propi Lenin no podia creure que la portada de Vorwärts del 4 d’agost de 1914, on s’adonava de l’aprovació dels crèdits de guerra, fos autèntica, i l’atribuïa a una falsificació de l’Estat Major alemany. Tanmateix, serà d’aquests primers nuclis d’internacionalistes escampats per un continent esquinçat per la guerra, d’on sorgiran els futurs partits de la Internacional Comunista.
L
a mateixa divisió que s’havia donat en el conjunt de la socialdemocràcia europea es trasllat al POSDR, encara que a Rússia les postures internacionalistes van tenir major predicament a causa de la influència de l’ala bolxevic revolucionaria. Els menxevics van acusar la seva debilitat ideològica i es van fracturar en multitud de tendències enfrontades: des de les postures obertament reaccionàries i defensives de Plejànov, l’antic teòric revolucionari, a l’internacionalisme de Màrtov, que per un període va semblar apropar-se als bolxevics.

Per la seva part Trotsky romania al marge d’ambdues fraccions socialdemòcrates i posava en marxa des de França el diari internacionalista Nashe Slovo (La nostra Paraula) on donava mostres dels seus extraordinaris dots com a publicista. Els anys de la guerra van ser també importants per a l’acostament als bolxevics de diversos grups internacionalistes, com el comitè interdistrictes de Petrograd, al que pertanyia Trotsky molt actiu en aquest període, i que haurien de jugar un paper destacat durant la Revolució Russa.


La posició de Lenin


Existeix una gran confusió sobre quina era la vertadera postura de Lenin cap a la guerra imperialista, l’anomenat derrotisme revolucionari, precisament perquè no es comprèn la situació de Lenin durant els anys de
la Guerra Mundial. La principal obsessió de Lenin durant aquest període és construir una nova Internacional revolucionària que trenqués definitivament amb els oportunistes i tota la mena socialxovinista. I per això la tasca de clarificació ideològica, necessària per superar el xoc en el qual es trobaven les disperses forces internacionalistes al principi de la guerra, adquireix a les mans de Lenin la forma d’exageració polèmica, a fi de desterrar tota ambigüitat i establir així la indispensable intransigència en els principis. D’altra banda, consignes com "convertir la guerra imperialista en guerra civil" o "la derrota de Rússia és el mal menor" no estaven dirigides a les masses d’obrers i camperols russos, sinó als quadres del partit bolxevic, que eren els únics als quals Lenin podia arribar en els anys de la guerra. El "defensisme revolucionari" no té res que veure amb propiciar la victòria de l’imperialisme alemany, com sostenen alguns crítics poc escrupolosos de Lenin, sinó en defensar una política d’independència de classe i oposar-se a la pau social, també durant la guerra.

En qualsevol cas, la classe obrera russa mai no va ser partidària de la guerra mundial. Instintivament comprenia la naturalesa reaccionària de la mateixa i va iniciar un moviment espontani contra la guerra en les ciutats russes quan el conflicte bèl·lic va esclatar. Tanmateix, aquest incipient moviment d’oposició dels treballadors va ser ofegat per la mobilització massiva de l’avantguarda proletària que era portada als fronts de guerra, mentre els seus llocs a les fàbriques eren ocupats per dones, joves i elements endarrerits del camp. D’altra banda la petita burgesia urbana, presa de la histèria bèl·lica, es convertia en cap de la reacció i ajudava a aïllar els elements revolucionaris de les ciutats. En l’exèrcit pròpiament dit predominava la pagesia, que hauria de sofrir els horrors de la guerra imperialista a les seves carns per arribar a odiar al règim tsarista que els havia llançat a n’aquella bogeria.
En aquestes circumstàncies tot el pes de la repressió va caure sobre els bolxevics. Com en els pitjors temps de la reacció de Stolypin la persecució de la policia i els agents provocadors va portar a la disgregació del partit que va quedar reduït a nuclis locals sense gairebé connexió entre si. Durant algun temps l’activitat bolxevic es va centrar en la fracció de
la Duma, però fins i tot aquesta va ser dissolta a començaments de novembre de 1914 i els seus membres arrestats.
Des de l’exili Lenin i un petit grup de col·laboradors (Zinoviev, Krúpskaya i Shlyàpnikov, l’encarregat de mantenir el difícil contacte amb l’interior) van llançar un nou diari, el Sotsial Demokrat, del qual es publiquen 26 números entre octubre de 1914 i gener de 1917, tot un èxit si es té en compte el tancament de fronteres i el complet aïllament del grup de Lenin durant la guerra. Encara que pogués semblar que el partit estava delmat i desarticulat, les tradicions del bolxevisme continuaven vivint en les fàbriques i en les trinxeres, al cor i la ment dels treballadors conscients que havien estat guanyats a les idees bolxevics durant el període d’apogeu de
1912 a 1914.

 

El canvi de marea


La davalla de l’exèrcit rus al front, com a resultat de la ineptitud i la corrupció dels oficials tsaristes, va acabar amb l’entusiasme dels primers mesos. Entre la tropa i especialment entre els sotsoficials va augmentar l’ambient de rebuig a la guerra i el recel als comandaments. Els agitadors bolxevics en l’exèrcit trobaren un auditori més receptiu amb cada nova derrota tsarista. A partir de la segona meitat de 1915 el nombre de vagues augmenta i amb elles la militància i el nombre d’organitzacions del partit. Especialment sòlida era l’organització dels bolxevics en la marina, el sector de les forces armades més fortament proletaritzat. Cada un dels grans vaixells de la flota del Bàltic tenia una cèl·lula socialdemòcrata formada autònomament. Aquestes cèl·lules expressaven el descontentament de la marineria pel mal menjar i el despotisme dels oficials, i encara que els bolxevics van intentar detenir les explosions aïllades de ràbia, els motins a
la Marina van començar el 1915.
Tan electritzant era l’ambient entre les masses que un discurs en
la Duma del liberal Miliukov, en el que atacava al règim amb l’únic objectiu d’aconseguir d’aquest concessions amb què poder aplacar les masses, va ser copiat i distribuït entre els treballadors que el van utilitzar en la seva agitació contra la guerra i l’autocràcia. El 1916 el nombre d’obrers en vaga va superar el de 1905, mentre al front es començaven a donar els primers casos de confraternització amb l’enemic i les tropes, inclosos els cosacs, eren cada vegada més reticents a l’hora de reprimir la població.
La crisi terminal del tsarisme va quedar en evidència amb l’assassinat de Rasputín, l’odiat conseller del tsar i la tsarina, a les mans d’una altra fracció de la camarilla cortesana. Aquestes maniobres de palau només servien per escenificar la divisió i la impotència de la classe dominant davant de la profunda crisi social i política que havia portat la guerra. En aquestes circumstàncies les organitzacions bolxevics van augmentar enormement la seva campanya d’agitació clandestina i van galvanitzar a les masses amb les idees de la revolució.

Mentre, a l’exterior, Lenin continuava amb la seva batalla per la construcció d’una nova Internacional revolucionària, per la qual va recomanar als bolxevics a l’estranger que treballessin en els corrents d’esquerres dels partits socialistes dels seus països d’acollida. Aquests esforços van tenir com a resultat les conferències internacionalistes de Zimmerwald a setembre de 1915 i Kienthal el maig de 1916. Malgrat que en aquestes conferències predominava l’ala centrista i les posicions de Lenin van quedar a minoria, de la llavors esquerra internacionalista de Zimmerwald estaven cridades a sorgir en el futur, una vegada que els esdeveniments de Rússia el 1917 demostressin que l’única via per acabar amb la guerra imperialista era la revolució socialista, les joves forces de la Tercera Internacional.