Fora Duque i la seva política reaccionària!

La flama de la revolució que recorre l'Amèrica Llatina ha fet esclatar pels aires l'estabilitat política a Colòmbia. Tota la pólvora acumulada al país està explotant des del passat 21 de novembre, generant el major desgast i qüestionament del règim capitalista colombià en els últims 40 anys, i portant a l'oligarquia al límit. La força de l'aixecament que ha desencadenat la vaga general ha superat totes les expectatives, i obre un nou període en la lluita de classes a Colòmbia.

21N: una vaga general històrica

La vaga general del dijous 21 de novembre ha estat, sense cap mena de dubte, la mobilització de la classe treballadora més important des de l’aturada general del 14 de setembre de 1977. Convocada per totes les centrals obreres i camperoles en resposta al "Paquetazo" del Govern presidit per Iván Duque, acèrrim militant de l'ala dura uribista, ha obert una rebel·lió de masses sense precedents. El conjunt de mesures aprovat, en la mateixa línia que les plantejades per Lenin Moreno, Piñera o Bolsonaro sota el dictat de l'FMI, pretenien rebaixar el salari mínim (actualment és d'uns 220€), destruir el ja precari sistema de pensions i oferir rebaixes fiscals a les rendes més altes.

El descontentament acumulat i el rebuig popular al primer any de govern de Duque es va manifestar amb força en les setmanes prèvies a l'aturada, generant un suport immens a la jornada. En primer lloc, per la duríssima repressió que van patir els estudiants universitaris a Bogotà, especialment a la Universitat Distrital, que van sortir a la vaga després de la revelació d'un escàndol de corrupció per part del rectorat. En segon lloc, pel bombardeig a un suposat campament de guerrillers dissidents de les FARC, que va causar la mort de 8 menors d'edat, i va forçar la sortida, a només dues setmanes de la vaga, del ministre de Defensa, que ja estava qüestionat per la mort de més de 100 líders socials, sindicals i indígenes en el que va d'any. I en tercer lloc, i sense el qual no es pot entendre l'entusiasme de les masses colombianes, per l'aixecament generalitzat en el continent. La rebel•lió a l'Equador contra el seu "paquetazo" particular, la vaga general indefinida imposada per les masses a Xile i la resposta revolucionària a Bolívia contra el cop d'estat juguen un paper inspirador en les mobilitzacions dels països veïns, de la mateixa manera que va succeir a la Primavera Àrab a principis de dècada.

Tot i que només el 5% de la força laboral del país està sindicada, el seguiment de la vaga va ser total i homogeni a tot el país. Aquest fet indica com la nova generació de treballadors s'incorpora a l'acció política de manera decidida i explosiva quan veuen l'oportunitat de colpejar amb força a l'adversari de classe. L'absència de participació en els sindicats burocratitzats que han estat el sosteniment de la pau social durant anys -una norma comuna a tot el món però major encara fora d'Europa- no vol dir que la classe obrera no tregui conclusions avançades ni estigui disposada al combat. Ben al contrari. Com els esdeveniments llatinoamericans estan demostrant, és un complet error mesurar la consciència i la combativitat dels treballadors i el jovent pel nivell de sindicació o la política de les direccions reformistes.

Els mitjans de comunicació burgesos, el govern i la patronal han hagut de reconèixer amb sorpresa el suport a la vaga general. Segons la Federació Nacional de Comerciants (Fenalco), només el comerç es va veure afectat en un 50%, el que va suposar unes pèrdues de prop de 60 milions de dòlars en el sector. Si bé la pagesia colombiana té àmplies tradicions de mobilitzacions generals, com van demostrar a les aturades agràries del 2008 i 2013, les vagues laborals han tingut en els darrers anys un caràcter localitzat i sectorial. El caràcter històric de la vaga, que va paralitzar l'activitat econòmica i productiva de la indústria, va desbordar totes les previsions amb manifestacions sense precedents a totes les ciutats i municipis colombians.

Milions de persones a Bogotà, Cali, Cartagena i Bucaramanga van omplir les places i els carrers. I, sense cap mena de dubte, la sorpresa de la jornada van ser les imatges de centenars de milers a Medellín, la segona ciutat de país i feu tradicional de l'uribisme, clamant a viva veu contra Duque i l'establishment, a l'igual que a la resta de les ciutats històricament conservadores. Això no fa més que intensificar el cop que es va endur la dreta a les eleccions municipals del passat 27 d'octubre, on van perdre totes les grans ciutats i departaments; Bogotà, Medellín, Cali i Cartagena inclosos.

El govern recorre a la repressió salvatge

La resposta del govern a la mobilització no es va fer esperar. L’aquarterament previ de tot l'exèrcit, el tancament de fronteres i la concessió de més poders repressius als alcaldes en els dies previs a l'aturada van ser el precedent de les escenes de repressió ferotge que van capturar els manifestants amb els seus telèfons mòbils i es van viralitzar per les xarxes socials. Al seu torn, de manera descarada, la premsa capitalista i els infiltrats policials en les manifestacions es van coordinar per generar escenes de caos i saquejos simultanis a Cali i Bogotà, i així recolzar el toc de queda a la primera ciutat, i el violent desallotjament de la Plaça de Bolívar a la segona, cap a les primeres hores de la tarda.

Desafiant les patrulles mixtes de policies i militars, per tot el territori van discórrer "cassolades" multitudinàries per rebutjar la repressió, que van derivar en assemblees en barris i pobles on la consigna de continuar la lluita va ser la dominant. De manera instintiva, milers de persones, especialment a Bogotà i Cali, s'han organitzat en patrulles veïnals, amb pals i matxets, per imposar l'ordre i rebutjar l'actuació dels infiltrats i les forces repressives. Sense voler-ho, el Govern de la dreta i l'Estat colombià -amb una llarga història al darrere de massacres populars i guerra bruta- han empès a les masses a fer el primer pas per organitzar piquets populars.

"El paro no para”

Com a resultat de la força del moviment, el president Duque va obrir la porta al "diàleg social" amb interlocutors a la seva elecció, mentre el "Comitè de l'Aturada Nacional", conformat per les direccions de les centrals sindicals, camperoles, indígenes i estudiantils, deia donar per finalitzada la vaga. Però durant el matí del 22 de novembre, espontàniament, desenes de milers de treballadors i joves bloquejaven estacions i autopistes de les principals ciutats, obrint el camí a l'extensió de la lluita fins que el Govern de Duque caigui. Tal ha estat força amb què les masses han atropellat a la seva direcció, que a aquestes, amb Gustavo Petro al capdavant, no els hi ha quedat més remei que rectificar parcialment, i mantenir les convocatòries de "cassolades" i manifestacions, sempre dins de certs límits que ells mateixos han intentat marcar, sent sobrepassats un cop i un altre.

Contra tot pronòstic del govern, ni el toc de queda a Bogotà, ni la campanya de la por i la repressió (per ara, hi ha 3 morts, 273 ferits i centenars de detinguts) no ha fet efecte en el moviment, que ha ampliat la seva base social. Els abusos policials de l'ESMAD (cos antiavalots militaritzat) i han empès als sectors més escèptics a prendre part en la mobilització. El fuet de la contrarevolució ha estimulat la revolució, exactament igual que a l'Equador, Xile i Bolívia.

Un país que sagna per la repressió i la desigualtat

És impossible entendre la profunditat dels esdeveniments actuals sense comprendre el context en què se situen. A ningú se li escapa que Colòmbia ha estat el peó predilecte de l'imperialisme nord-americà a la zona durant les últimes dècades. La lluita guerrillera i el narcotràfic van ser l'excusa utilitzada per la burgesia per militaritzar el país amb ajuda de el Departament d'Estat i la CIA, reforçar el poder de l'exèrcit i les bandes paramilitars uribistes, i trepitjar els drets democràtics més elementals.

L'oligarquia nacional va justificar la implantació d'un estat del terror que, sense sortir-se de la façana "democràtica i constitucional", ha suposat més de quatre dècades de massacres i repressió per a tots els militants de l'esquerra colombiana, fent del país una autèntica dictadura política que es va aguditzar amb l'arribada al poder el 2002 de l'ultradretà Álvaro Uribe i la seva política de la "Seguretat Democràtica".
Per donar una idea de la magnitud del balanç repressiu cal començar per l'escàndol més sonat dels últims temps: els falsos positius. L'exèrcit i la policia van assassinar entre 4.500 i 5.000 joves, en només tres anys, per presentar-los com a guerrillers morts en combat. No obstant això, aquesta política ve de molt més lluny: amb el record encara viu de la massacre de més de 3.500 militants de la Unió Patriòtica durant la dècada dels 80 de segle passat, sota cobertura de la burgesia terratinent i de l'exèrcit es van organitzar bandes paramilitars entrenats per la CIA i el Mossad per constituir les Autodefenses Unides de Colòmbia, que es convertirien en el braç armat de l'uribisme. En els seus 15 anys d'activitat oficial, les AUC van executar entre 15.000 i 25.000 persones.

La repressió va ser, en el pla de la lluita contra l'esquerra, la continuació d'una política neoliberal contra els treballadors. Només cal citar algunes xifres del Banc Mundial i de DANE (Departament Administratiu Nacional d'Estadística) per fer-se una radiografia de la profunda desigualtat existent a Colòmbia: tot i tenir un PIB superior al de Suècia, Bèlgica o Nova Zelanda, l'1% de la població al país concentra el 81% de la propietat de la terra; de el 50% de la població viu en la pobresa, i gairebé la meitat d'aquesta es situa en una situació de pobresa extrema; 5.000 nens moren cada any a causa de la desnutrició; i els ingressos per càpita del 10% més ric supera en 24 vegades al del 30% més pobre.

A tot això, cal afegir que el subdesenvolupament social i estructural al país és molt acusat. Uns 2 milions de persones no tenen accés a aigua potable a casa seva, més de 1.700 municipis no compten amb electricitat, i el 5% de la població és analfabeta.

Cal continuar la batalla: Cap a la vaga indefinida per derrotar Duque! Pel poder obrer!

No és possible assenyalar una perspectiva sense analitzar detalladament la retrospectiva. El pes polític que ha tingut l'activitat guerrillera, i especialment les FARC, en la lluita de classes a Colòmbia no es pot menystenir. D'una banda, les limitacions del programa de les FARC (la lluita per la "sobirania nacional" i la "democràcia política") i unes accions armades desconnectades de la lluita obrera i camperola, i cada vegada més properes als mètodes del terrorisme individual , va donar molta munició a l'oligarquia per justificar la repressió i la persecució als líders socials.

La fi oficial de l'activitat armada de les FARC, després dels acords de l'Havana entre els líders guerrillers i el Govern, no va produir la resolució de cap dels problemes socials, econòmics i polítics que estaven sobre la taula. La frustració entre molts combatents ha portat a una reactivació de sectors dissidents que han tornat de nou a les armes. Però aquest camí ja ha demostrat que és un carreró sense sortida. Precisament la lluita de masses iniciada amb la vaga general mostra realment quins són els mètodes per derrotar l'oligarquia i transformar la societat en línies socialistes.

El fet que aquestes jornades hagin colpejat a la burgesia colombiana més durament que 60 anys de lluita guerrillera, no fa més que confirmar la política del genuí marxisme revolucionari. Com va assenyalar Lenin: “pensem que cent assassinats de tsars junts no produiran mai un efecte tan estimulant i educatiu com una sola participació de desenes de milers d'obrers en assemblees en què s'examinen els seus interessos vitals, la influència que exerceix aquesta participació en la lluita, que posa dempeus realment a nous sectors del proletariat, portant-los a una vida més conscient, a una lluita revolucionària més àmplia”*.

Aquest aixecament històric posa en relleu també la profunda polarització política que viu la societat colombiana, la primera evidència van ser els grans resultats electorals de Gustavo Petro i Colòmbia Humana a les eleccions presidencials de 2018** i en les municipals del passat mes d'Octubre.

Tot i l'absència d'una direcció revolucionària clara i conseqüent, les masses colombianes han avançat tant a nivell quantitatiu com qualitatiu respecte a les últimes dècades, mostrant el seu enorme potencial i determinació per enderrocar el capitalisme. En aquest moment crític cal que l'avantguarda en lluita aixequi un programa efectiu per aconseguir la caiguda de Duque i la reversió de totes les contrareformes. Per això cal obligar, mitjançant l'acció des de la base, a les direccions dels sindicats a organitzar a la vaga indefinida i a l'establiment d'Assemblees Populars que gestionin democràticament l'autodefensa i el desenvolupament de la mobilització a les ciutats i localitats de tot el territori colombià, i que es coordinin a nivell estatal per aplicar un programa que unifiqui a tots els sectors: expropiació dels grans latifundis, nacionalització de la terra i repartiment entre els camperols pobres; fi de totes les contrareformes socials: salari mínim digne, sanitat i educació pública i de qualitat, nacionalització total d’ECOPETROL, de la banca i els grans monopolis sota control obrer; desmantellament immediat de les bases militars nord-americanes, llibertat dels presos polítics i dissolució de les bandes paramilitars i l’ESMAD. Judici i càstig als responsables de la repressió i la guerra bruta.

El pas endavant que va suposar la victòria parcial de l'Aturada Agrària de l'any 2013 va obrir una època de polarització que avui es supera. L’Aturada General del 2019 suposa un salt de gegant en la lluita de classes al país, que se suma a l'onada revolucionària que travessa el continent. Les i els oprimits colombians han demostrat la seva decisió de prendre el cel per assalt, per això és necessari construir urgentment una direcció -un partit marxista revolucionari- a la seva alçada.

Cap a la vaga general indefinida!

Per una Colòmbia socialista i la Federació de Repúbliques Socialistes d'Amèrica Llatina!

Uneix-te a Esquerra Revolucionària Internacional!

____________________________________________________________________

* Lenin, V.I., Nous esdeveniments i antics problemes, a Obres completes, t. VI, Madrid, Akal Editor, 1976, pàg. 308.

** Esquerra Revolucionària: Malgrat la victòria de l’uribisme • Resultats històrics de l'esquerra a Colòmbia: http://esquerrarevolucionaria.net/index.php/internacional-2/america-llatina/10941-malgrat-la-victoria-de-l-uribisme-resultats-historics-de-l-esquerra-a-colombia


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA