Llach. La revolta permanent
No obstant això, en aparent contradicció, les direccions obreres van perdent la iniciativa política, renuncien a la ruptura democràtica i pacten que els costos de la crisi econòmica recaiguin principalment sobre els treballadors. A més, abandonen la defensa del dret d'autodeterminació per a les nacionalitats històriques de l'Estat espanyol, renuncien a depurar de feixistes les institucions repressives i accepten córrer un vel espès sobre anys de repressió franquista”
Aquesta cita pertany al llibre d'Arturo Val del Olmo “3 de març. Una lluita inacabada” publicat per la Fundació Federic Engels i la incloem perquè és un molt bon resum del context en el qual es van desenvolupar els fets que van desencadenar la matança del 3 de març del 76 i sobre els quals es centra la pel·lícula “Llach. La revolta permanent”.
No és habitual que fets que van protagonitzar la classe treballadora siguin objecte d'atenció dels mitjans de comunicació o el cinema i menys si es tracta d'un episodi que posa evidencia tan clarament el paper de l'aparell de l'estat i a la classe que serveix.
Per sort el silenci covard que cobreix tot el període de l’anomenada transició i el menyspreu que sofreix la memòria històrica de la classe obrera, des de la guerra civil fins als nostres temps, és trencat esporàdicament per algun director que posa a disposició dels protagonistes les càmeres per a intentar trencar un silenci eixordador. És el cas dels fets del 3 de març de 1976 a Vitòria-Gasteiz. Cinc treballadors són assassinats per les “forces de l'ordre” franquista: Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys, Francisco Aznar Clemente, operari de fleques i estudiant, de 17 anys, Romualdo Barroso Chaparro, de Agrator, de 19 anys, José Castillo, de Basa, una societat del Grup Arregui, de 32 anys. Dos mesos després moriria Benvingut Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, amb 30 anys.
Els màxims responsables de la massacre són: Manuel Fraga Iribarne, llavors Ministre de la Governació, juntament amb Rodolfo Martín Villa, Ministre de Relacions Sindicals i el General Campano, director de la Guàrdia Civil. En l'actualitat, aquests demòcrates de tota la vida, ocupen els següents càrrecs: Fraga senador designat pel parlament gallec, càrrec per al qual va ser triat amb 74 vots dels 75 que conformen el parlament autonòmic. Fraga ocupa des de 1990, el càrrec honorífic de president-fundador del PP. Martín Vila, president d'honor d'ENDESA i president de SOGECABLE
Lluís Danès ha rodat un doble documental. D'una banda la trajectòria artística de Lluís Llach, cantautor convertit en els convulsos anys 70, juntament amb altres, en veu dels que volen acabar amb el règim putrefacte de Franco. D'altra banda cedeix la paraula als protagonistes de les jornades de març, treballadors, familiars, que expliquen els dies i les hores prèvies a la massacre, l'ambient entre els treballadors i el tràgic desenllaç. Acusen amb noms i cognoms als responsables dels assassinats. Testimoniatges brutals d'una realitat que avui s'oculta sota la verinosa excusa de la reconciliació i el “mirar al futur” que sempre va lligat a “oblidar el passat”.
Llach impressionat pels fets compon una cançó en memòria de les víctimes. Cançó que es converteix en himne i rèquiem: “Campanades a mort”.
El documental acaba convergint les dues històries en un concert de Llach a Vitòria-Gasteiz en homenatge a les víctimes on interpreta la cançó. La pel·lícula es converteix en un emotiu record als treballadors assassinats als quals encara no s'ha reparat la seva memòria, i encara que no acaba de posar al descobert les autèntiques tensions de classe que van desembocar en la massacre, resulta un testimoni molt recomanable per a recordar un passat recent que es fon amb un futur de lluita. Una lluita inacabada.
Fitxa tècnica:
Títol original: Llach, la revolta permanent
Adreça: Lluís Danès
Guió: Lluís Arcarazo, Lila Pla
Música: Lluís Llach
Any: 2006
Durada: 90'
