Aquesta és la segona i última part de Catalunya. Balanç d’una crisis revolucionària. Tornar a la primera part.

El bloc monàrquic-reaccionari i la seva estratègia

Que els esdeveniments de l'1 i 3 d'Octubre van obrir una crisi revolucionària a Catalunya ho proven els fets. Durant la nit del 3 d'Octubre el rei Felip VI es va dirigir a la nació en un discurs incendiari advocant per mesures repressives dràstiques. A partir d'aquest moment, el mecanisme per a l'aplicació de l'article 155 es va activar per impedir la proclamació de la república catalana. La judicatura va rebre ordres de posar en marxa una "causa general" contra l'independentisme, que acabaria empresonant a dirigents reconeguts del moviment. La burgesia catalana va declarar el seu suport a l'Estat centralista amb mesures contundents, i els mitjans de comunicació del sistema es van llançar a una campanya de mentides i manipulacions sense precedents.

Posem alguns exemples. El diari El Mundo condensava l'odi i el pànic de la classe dominant d'aquesta manera: "Davant d'aquesta flagrant insurrecció a l'ordre legítim, i en un context revolucionari que inclou la convocatòria d'una vaga general, el Govern de Rajoy no pot dilatar l'assumpció de mesures que permetin frenar en sec els plans de l'independentisme, el que inclou l'aplicació immediata de l'article 155 o la Llei de Seguretat Ciutadana, en nom de preservar la legalitat i situar els Mossos sota el control de l'Estat "(Ni un minut a perdre front a l'independentisme; 2 d'Octubre del 2017). Editorials, articles d'opinió, columnes, reportatges es van escampar pels mitjans escrits, les ràdios i les televisions. Alguns d'ells, com els del diari El País, destacaven per una histèria que ratllava la bogeria.

La burgesia catalana va donar el tret de sortida per a una campanya de la por nauseabunda: en pocs dies 2.000 empreses anunciaven la seva sortida de Catalunya, i l'argument del caos econòmic es va esgrimir amb força per evitar la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) i la proclamació de la República. Tots els actors polítics del bloc monàrquic es van posar en marxa per insuflar a l’espanyolisme una base de masses a Catalunya. Fins a aquest moment, ni PP ni Ciutadans ni PSOE havien pogut organitzar ni una sola manifestació significativa en defensa de la "unitat d'Espanya", ni dins ni fora de Catalunya.

Com en altres moments revolucionaris o pre-revolucionaris, la burgesia va emprar tot el seu poder econòmic i mediàtic per mobilitzar els sectors més endarrerits i reaccionaris de la població catalana i espanyola. Implicant en centenars de trens i autobusos a milers de militants del PP i de Ciutadans des d'altres territoris i des de tota Catalunya, la manifestació espanyolista del 8 d'Octubre organitzada per Societat Civil Catalana, i convocada fins a la sacietat pels mitjans de comunicació espanyols, va reunir a dirigents del PP, Ciutadans, PSOE i PSC, amb els feixistes de Falange o la Fundació José Antonio. La imatge de Josep Borrell arengant desenes de milers amb banderes d'Espanya, mentre el reaccionari, masclista i xenòfob Albiol, o Albert Rivera i Inés Arrimades aplaudien amb ànims, va ser la imatge del dia.

Poques setmanes després, l'aquelarre comptaria amb un convidat encara més inesperat: Paco Frutos, exsecretari general del PCE, que va ser utilitzat de mamporrero per la reacció en un discurs delirant on va atacar virulentament la vaga estudiantil del 26 d'Octubre convocada pel Sindicat d'Estudiants juntament amb altres organitzacions, i que va ser clau per pressionar Puigdemont en un moment en el qual semblava disposat a renunciar al mandat de l'1 d'Octubre i convocar eleccions anticipades. Que la dreta ressuscités a aquest vell estalinista reconvertit en paladí de l'Espanya una, gran i lliure, no era accidental. Igual que amb la presència dels dirigents del PSOE i PSC, el bloc monàrquic intentava dissimular l'essència profundament reaccionària de les manifestacions espanyolistes davant capes de la classe obrera desmoralitzades i temoroses de la independència però amb tradició d'esquerres.

El camí per resistir l'ofensiva reaccionària

Per derrotar la reacció monàrquica, la seva ofensiva repressiva i la ferotge campanya de la por que la classe dominant havia deslligat, era imprescindible en aquell moment (i segueix sent-ho) guanyar a la causa de la república a la poderosa classe obrera catalana. El fet que hi hagués un important recel sobre les autèntiques intencions del "Procés" entre amplis sectors dels obrers catalans no és cap casualitat. Els polítics burgesos que dirigeixen el PDeCAT sempre han menyspreat a les famílies immigrants arribades a Catalunya als anys 50, 60 o 70, amb tota mena de qualificatius racistes i classistes, i han governat contra ells i en favor del gran capital.

Quan l'1 i 3 d'Octubre centenars de milers de joves, activistes, treballadors i ciutadans en general es van enfrontar a la repressió i van paralitzar Catalunya, es va establir un primer pont per guanyar a la majoria de la classe treballadora catalana per a la causa d'una república amb justícia social. En aquelles jornades, sectors molt amplis dels obrers de les grans ciutats i dels seus cinturons vermells van recordar que la dreta del PP és un enemic irreconciliable dels seus propis interessos.

Però, per poder mantenir i ampliar aquest pont, calia unir la lluita per la república a un programa socialista audaç contra les retallades i l'austeritat, a un pla d'acció de mobilitzacions contundents, inclosa la vaga indefinida, i a la solidaritat activa de la població , dels treballadors i el jovent de la resta de l'Estat. Aquesta era la tasca de les organitzacions de masses de l'esquerra i els sindicats, trencant qualsevol tipus de subordinació tant al bloc monàrquic com als polítics burgesos del PDeCAT. Però res d'això va passar.

L'aparell burocràtic de CCOO i UGT es va alinear ràpidament amb els que impulsaven el 155, renunciant no només a la mobilització sinó assegurant la seva lleialtat al govern del PP, a la Corona i a les institucions de l'Estat que lideren la repressió. Per la seva banda, els dirigents d'Unidos Podemos es van limitar a mantenir l'equidistància deplorable que ja hem comentat, espantats que la campanya de la por els fes perdre vots, i renunciant a mobilitzar la població de la resta de l'Estat en defensa dels drets democràtics de Catalunya i per la república.

La política de la direcció de la CUP

La irrupció de la CUP al Novembre del 2012, amb tres diputats al Parlament, reflectia la voluntat de canvi d'un sector de la societat, sobretot joves, que lligaven la idea de la independència a una ruptura amb el capitalisme. El 2015 la CUP va aconseguir 10 diputats, recollint el malestar de centenars de milers que recolzaven la independència però a més rebutjaven la política de retallades i privatitzacions de Junts pel Sí (coalició d'ERC i Convergència).

El que esperaven aquests electors, i una majoria de la militància, era que la CUP liderés la mobilització a favor d'un referèndum d'autodeterminació però també contra l'agenda antisocial del Govern. Però la direcció s'ha equivocat sostenint amb els seus vots al Parlament a PDeCAT. Això només ha servit per mantenir els polítics burgesos al capdavant del "Procés", malgrat el descrèdit i pèrdua de suport que els ex-convergents venien patint. A l'hora de la veritat, quan el moviment de masses exigia decisions i accions més contundents, com proclamar la república i defensar-la, Puigdemont i els seus col·laboradors més estrets tenien l'última paraula.

Per derrotar la repressió estatal i continuar la lluita per la república de l'1 d'Octubre, els dirigents de la CUP haurien d'haver-se orientat fermament cap a un programa d'independència de classe. En lloc d'això, i encara que manifestaven una retòrica molt radical, van seguir lligats a l'estratègia del PDeCAT i de Puigdemont, que l'últim que pretenien era dur a terme una proclamació de la república que suposés trencar l'ordre capitalista a Catalunya.

No hi ha dubte que els militants de la CUP han estat a l'avantguarda de la mobilització impulsant els Comitès de Defensa de la República (CDR), el que els ha valgut ser blanc de les amenaces i els atacs dels feixistes, de la reacció espanyolista i rebre directament els cops de la repressió. Però els seus dirigents, a l'anteposar la "independència" a la transformació social, no han estat capaços d'aprofitar l'oportunitat que els atorgava la crisi revolucionària i la gegantina mobilització de masses per conquerir la direcció del moviment, i s'han convertit en elements auxiliars de les maniobres de Puigdemont en els moments decisius. En les eleccions del 21D han pagat un alt preu per aquests errors.

L'aplicació del 155, l'empresonament dels Jordis i Junqueras i l'exili de Puigdemont

Després dels esdeveniments de l'1 i 3 d'Octubre, els dirigents del "Procés" no van plantejar un pla de lluita seriós per resistir l'ofensiva reaccionària. Cedint a la pressió de la burgesia catalana, l'aparell del PDeCAT i les burgesies europees, Puigdemont va fer un pas enrere, va suspendre la proclamació de la república i va proposar obrir negociacions amb el govern de Rajoy i l'Estat espanyol.

En aquest lapse de temps es van confirmar els límits de la política dels dirigents del PDeCAT i ERC: de cap manera volien continuar encoratjant una mobilització de masses que se'ls escapava de les mans i que els enfrontava a la classe dominant espanyola i catalana. Tota la seva estratègia en aquest moment va ser deixar clar que no hi anaven de debò, que estaven disposats a retrocedir si l'Estat els hi donava alguna sortida. Aquestes mostres de debilitat van ser enteses clarament pel PP i el bloc de l'155. Era el moment de donar una lliçó no només a aquests polítics, sinó al conjunt del moviment que havia desafiat d'aquesta manera al règim del 78.

La maquinària de l'Estat es va posar en marxa i va perpetrar l'atemptat més gran en quaranta anys contra els drets democràtics de tot un poble: empresonar sense fiança els dirigents de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) i Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, van empresonar igualment a vuit consellers del Govern (entre ells el vicepresident Junqueras) i van aplicar l'article 155 de la Constitució anul·lant l'autonomia catalana i les seves institucions. El President Puigdemont, amenaçat també amb la presó, va fugir i es va exiliar a Bèlgica.

Totes aquestes mesures signifiquen un cop d'Estat contra els drets democràtics de tots els treballadors i del jovent, a Catalunya i fora d'ella, ja que les excuses legals utilitzades per empresonar als consellers i els Jordis poden ser aplicades demà contra qualsevol que es rebel·li contra aquest sistema.

La querella de l’aleshores fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, acusant els membres del Govern del delicte de "rebel·lió" i "sedició" expressa els objectius de tot el bloc reaccionari i té una transcendència històrica en considerar el moviment de milions de ciutadans pacífics, exercint el seu legítim dret a votar l'1 d'Octubre i a participar en la vaga general del 3, com "un aixecament violent".

Junqueras, els Jordis i Forn són presos polítics. Han estat empresonats de manera totalment injusta per les seves idees, violant drets considerats fonamentals per qualificar a qualsevol règim de democràtic. No només això. El govern i l'Estat espanyol els estan utilitzant com a ostatges. Des d'Esquerra Revolucionària defensem el seu alliberament immediat i la de tots aquells que, com Alfon, Andrés Bódalo i molts altres, són a la presó a causa de les seves posicions polítiques.

La querella de Maza és només la punta de l'iceberg: la utilització de l'anomenat "delicte d'odi" i els nous processos oberts contra altres dirigents independentistes, avisen que l'ofensiva no s'aturarà. L'objectiu d'aquests reaccionaris, entre els quals cal incloure de manera molt assenyalada als dirigents del PSOE, és fer agenollar als milions que van sortir als carrers desafiant a la monarquia, l'Estat i un govern corrupte que menysprea les seves justes aspiracions i que això serveixi, a més, d'escarment per a tots els oprimits.

Per descomptat, i donades les dificultats per mantenir suspesa l'autonomia molt de temps, el bloc de l'155 va organitzar les eleccions del 21D esperant que aquesta escalada repressiva, i la falta d'un pla de lluita decidit i continuat per part dels dirigents independentistes, fossin suficient per desmoralitzar i derrotar el moviment de masses, tancant així la crisi oberta amb un triomf rotund de les forces reaccionàries.

Majoria independentista al Parlament

Les eleccions del 21 de Desembre, més enllà de la propaganda oficial, van suposar una derrota sense pal·liatius per tot el bloc de l'155 i especialment per al PP, reduït a l'última posició. La reacció buscava acabar amb la majoria independentista al Parlament, conformar un Govern sota control espanyolista i tancar la crisi política a Catalunya. No ha aconseguit cap d'aquests objectius.

Els mitjans de comunicació, la monarquia, els partits del règim del 78 i la burgesia espanyola i catalana han intentat dissimular el seu fracàs proclamant vencedors a Arrimades i Ciutadans, però la realitat és inqüestionable. Junts per Catalunya (JxCat) i ERC obtenen 66 escons, 30 més que Ciutadans, superant en gairebé 800.000 vots. Sumant les paperetes de la CUP, l'independentisme puja 105.000 vots respecte a 2015 i revalida la seva majoria absoluta al Parlament. Tenint en compte, a més, que Catalunya en Comú s'ha oposat al 155, els vots a partits que declaren el seu suport al dret a decidir superen el 55%.

És important assenyalar que identificar la victòria de la llista de Carles Puigdemont (JxCat) dins el camp independentista com un suport a les polítiques antiobreres del PDeCAT o un vot de dretes no només és un greu error, vol dir falsejar la realitat. Centenars de milers de joves, sectors de les capes mitjanes empobrides i fins i tot treballadors que rebutgen el PDeCAT i Convergència, es van decidir per JxCat com el vot més útil, perquè veuen en Puigdemont a algú que s'ha enfrontat decididament a l'Estat espanyol desafiant al bloc monàrquic des de l'exili. La seva denúncia de la repressió va ser més enèrgica que la de dirigents d'ERC com Forcadell, Rovira o el mateix Junqueras, que es van comprometre a acatar el 155 i renunciar a la unilateralitat davant del jutge o, dit d'una altra manera, a posposar la lluita per la república catalana a un pacte amb l'Estat.

La derrota del bloc de l'155 és més impressionant tenint en compte totes les maniobres antidemocràtiques de l'aparell de l'Estat i del gran capital espanyol i català per impedir que els partidaris de la república poguessin expressar-se lliurement. La campanya de la por no només es va intensificar amb més fuites d'empreses, amenaces de col·lapse econòmic i enfrontament civil, sinó que la causa general per delictes de sedició i rebel·lió es va ampliar i, sobretot, van impedir que les eleccions es realitzaran en condicions d'igualtat , obligant a JxCat i ERC a fer campanya sense els seus candidats principals al mantenir com a ostatges a Oriol Junqueras, Forn i els Jordis i amenaçar amb detenir Puigdemont si trepitjava Catalunya.

Lluny de significar un gir a la dreta, com afirmen Pablo Iglesias i altres dirigents de Units Podem, les eleccions catalanes del 21D representen una victòria d'aquestes mateixes masses que van resistir a les porres i pilotes de goma l'1 d'Octubre. Més de 2 milions de persones han tornat a cridar alt i clar a tothom que vulgui escoltar, i no tingui les orelles taponades per la por o el cretinisme parlamentari, que estan disposats a trencar amb el règim repressiu i corrupte el 78 i lluitaran contra qualsevol intent de robar-los el seu dret a fer realitat una república catalana que serveixi per millorar les seves condicions de vida i conquerir un veritable canvi social.

No obstant això, els resultats llancen una forta polarització del vot en línies nacionals, i que Arrimades aconsegueixi alts percentatges en barris i ciutats industrials de Barcelona o Tarragona representa una derrota en tota regla per aquesta esquerra reformista que, amb el seu discurs i la seva pràctica, permet que el nacionalisme espanyolista avanci entre sectors dels treballadors.

El vot a Ciutadans

El partit d'Albert Rivera i Inés Arrimades va obtenir 300.000 vots més que en les anteriors eleccions al Parlament del 27 de Setembre de 2015. Es tracta fonamentalment de paperetes que canvien de partit dins el bloc espanyolista: majoritàriament provenen del PP, encara que també de votants tradicionals del PSC que aquest esperava recuperar, però que finalment van preferir el vot útil a Arrimades en lloc de la còpia barata que representaven Iceta i un PSC cada vegada més desprestigiat.

El vot a Ciutadans inclou òbviament a reaccionaris de dretes de tota la vida, sectors de capes mitjanes privilegiats, però també a famílies treballadores de barris i ciutats industrials del cinturó vermell de Barcelona o de Tarragona. Aquests treballadors no veuen a Arrimades i Rivera igual que a Rajoy o Albiol. No han passat encara per una experiència de governs de Ciutadans xipollejant en la corrupció i aplicant les mateixes retallades que el PP, i es mostren temorosos de les conseqüències econòmiques i polítiques de la independència. Desesperats per la crisi, i desmobilitzats i decebuts per la manca d'alternatives dels dirigents de l'esquerra reformista, aquests sectors han caigut presos de la demagògia de Ciutadans.

Per captar el seu vot, Arrimades oculta el seu programa (dictat per l'Ibex 35) parlant que cal preocupar-se pels "problemes socials" i denunciant el "diners gastats en el Procés". La utilització constant de la fugida d'empreses per presentar un escenari de malson si es declara la independència, ha permès reforçar la seva imatge de campiona de la "unitat d'Espanya" jugant amb els sentiments de famílies humils originàries d'altres zones de l'Estat. Però del que no hi ha dubte és que Ciutadans ha rebut una injecció de milions d'euros de la burgesia espanyola i catalana per arribar a tots els racons de Catalunya.

A diferència del vot per la república catalana, molt més mobilitzat i conscient, el vot a Ciutadans és molt heterogeni, més inestable i volàtil. En barris i ciutats amb elevats percentatges de població obrera on Ciutadans és la força més votada en les eleccions catalanes de 2015 i 2017, en les eleccions generals va guanyar Podem. No obstant això el seu avanç és una amenaça molt seriosa per a la classe treballadora, el jovent i els drets democràtics. Ciutadans és una força reaccionària, populista, espanyolista i s'ha convertit en la formació amb la qual la burgesia espanyola i catalana pretenen insuflar alè a la dreta.

Els resultats de Catalunya en Comú

Els dirigents d’Unidos Podemos i Catalunya en Comú van enfocar aquesta campanya electoral d'una manera semblant a com s'havien posicionat en aquests quatre mesos de lluita: mantenint l'equidistància, i equiparant el moviment de masses que lluita contra el PP, l'opressió centralista i la repressió, amb els partits que han activat el 155 i són el sosteniment del règim del 78. Les declaracions a favor de "reteixir" la societat catalana, o recuperar la "concòrdia" i el "consens", acusant al moviment independentista de "provocar al feixisme " són realment escandaloses en boca de dirigents que es diuen d'esquerres.

L'orientació desastrosa de la campanya ja es va anticipar amb l'atac al coordinador de Podem a Catalunya, Albano Dante Fachin, per mantenir una posició molt més fidel als principis fundacionals de Podem que la direcció estatal. Això li va valer un dur enfrontament amb la mateixa i amb els dirigents de Catalunya en Comú que es va saldar amb la seva sortida de Podem i la creació de Som Alternativa.

Identificant-se clarament com internacionalista, Albano Dante va propugnar correctament que els militants de Podem havien de participar en primera línia en l'organització i defensa del referèndum i en la lluita perquè s'apliqués el resultat, defensant la república catalana contra la repressió de l'Estat. Si la direcció estatal de Podem hagués donat suport aquestes posicions, hauria estat possible enfortir aquest pont del que abans parlàvem entre el moviment de masses que lluita per la república i els sectors de la classe obrera catalana que rebutgen el PP però desconfien de l'independentisme. També hauria servit per construir un Podem més fort, ja que és innegable que entre els militants, i més encara entre els seus votants, hi ha insatisfacció amb la posició mantinguda pels seus dirigents, cosa que es va expressar amb claredat en la decisió de les bases de Barcelona en Comú de trencar el pacte municipal amb el PSC en protesta pel suport d'aquest al 155.
L'assetjament contra Dante Fachin contrasta amb la indulgència mostrada amb dirigents que reprodueixen obertament els prejudicis espanyolistes, com Carolina Bescansa o Joan Coscubiela. Coscubiela, portaveu parlamentari de la confluència de Podem a Catalunya (Catalunya Sí Que Es Pot) en aquell moment i exsecretari general de CCOO, va ser ovacionat de manera vergonyosa pels diputats del PP i Ciutadans després de diverses intervencions delirants contra la república catalana.

Durant la campanya, dirigents com Monedero van arribar a justificar l'aplicació del 155, i molts dels arguments esgrimits pels portaveus de Catalunya en Comú-Podem tot just era una mala còpia del discurs d'Iceta i el PSC. Pitjor encara, en alguns mítings van repetir literalment idees que Arrimades feia servir, com ratllar la república catalana de "bogeria irrealitzable". Desdibuixant les diferències entre dreta i esquerra, van facilitar a Ciutadans arribar a una capa de treballadors desorientats, sense guanyar absolutament res entre les bases independentistes. Era inevitable que, en aquestes condicions, reduïssin el seu suport electoral; un fenomen que pot estendre a la resta de l'Estat en les properes eleccions municipals, autonòmiques i generals, si persisteixen en aquesta política desastrosa.

Realisme o claudicació?

La resposta del Règim del 78 a la derrota del 21D no deixa cap dubte: incrementar la repressió obrint nous processos judicials, i la certesa que suspendran la sessió d'investidura del Parlament si aquest decideix acceptar la candidatura de Puigdemont des de l'exili. Davant aquestes amenaces, que impliquen de facto l'existència d'una autonomia intervinguda, el manteniment de presos polítics i la prolongació del 155 tot el que sigui necessari, la resposta dels dirigents d'ERC i Junts per Catalunya (JxCat) és buscar, com sigui, una taula de salvació que els permeti mantenir les seves posicions al capdavant del moviment independentista, encara que això signifiqui capitular i renunciar clamorosament a defensar la república catalana que van votar més de dos milions de persones.

En la seva declaració del 12 de Gener davant del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, l'exconseller d'Interior, Joaquim Forn, ha manifestat que "tot i que no renuncia als objectius de Junts per Catalunya, a hores d'ara, l'actuació política ha de passar pels vies constitucionals ". "Hi ha hagut actuacions contra la Constitució" i "cal variar aquesta actuació", va dir Forn. Jordi Sánchez, dirigent de ANC i número dos de la llista de Junts per Catalunya (JxCat), va declarar no creure "en la unilateralitat per assolir la independència", comprometent-se a que "si en el futur el nou Govern decideix optar per una sortida no pactada, deixarà l'escó ". Una posició similar va mantenir el líder d'Òmnium, Jordi Cuixart: "l'únic referèndum per la independència serà el que convoqui el Govern d'Espanya".

Totes aquestes declaracions continuen el camí obert per les renúncies de Carles Mundó (ERC) i de Carme Forcadell, expresidenta del Parlament, i la sortida de la direcció de l'PDeCAT d'Artur Mas a causa, aparentment, als processos judicials en marxa. Mas va demanar no trencar la unitat del PDeCAT amb JxCat, reconeixent que hi ha fortes divisions entre l'aparell convergent i Puigdemont, i ha instat aquest últim a renunciar a la "unilateralitat" i "ser realista".

En el mateix sentit es van pronunciar els principals dirigents d'ERC. Marta Rovira cridava a actuar amb "realisme absolut" per "recuperar el control de les institucions". El 13 de Gener, en un article al diari Ara titulat "Recuperem les Institucions", el vicepresident Oriol Junqueras insistia: "mantenir els peus a terra", "buscar un govern fort i estable, d'ampli espectre", fer tot el possible per "evitar que l'Estat pugui bloquejar el Parlament".

Hem de ser clars: aquestes declaracions signifiquen claudicar davant l'Estat i renunciar a aplicar el mandat democràtic de l'1 d'Octubre i del 21 de Desembre, posant al bagul dels records la república catalana.

En resposta, la caverna mediàtica espanyolista i els dirigents del PP, Ciutadans i PSOE han sortit exultants, utilitzant aquestes declaracions per intentar sembrar més desmoralització entre les masses que s'han mantingut. "Desbandada" titulava en portada i amb majúscules ABC. "Esperpento catalán" deia El País.

La claudicació dels dirigents d'ERC i JxCat només contribueix al fet que la repressió de l'Estat continuï i s'intensifiqui: la burgesia espanyola ha deixat clares les seves intencions mantenint a la presó a Junqueras i els Jordis, exigint-los una rendició humiliant. L'editorial de El País del 12 de Gener és bastant clar al respecte. "Catalunya necessita desempallegar-se com més aviat de Puigdemont i les seves estrambòtiques propostes. Els vots no poden garantir-li ni a ell ni a cap polític la impunitat davant la llei".

Aquesta és la resposta al "realisme per recuperar el control de les institucions" de Junqueras i Rovira. Quin control i de quines institucions? ¿El "dret" a debatre sota la tutela de l'Estat espanyol en un Parlament que no prengui cap decisió que contrariï les seves lleis reaccionàries, perquè, en cas contrari, Govern, Parlament i autonomia seran suspeses de nou fulminantment?

El problema no és la correlació de forces

Si alguna cosa demostra l'experiència dels últims mesos és que l'única capaç de frenar la repressió de l'Estat és la mobilització massiva al carrer. Per contra, cada vegada que aquesta s'abandona, la reacció espanyolista s'encoratja i llança nous atacs. Quan van empresonar als Jordis? No va ser el 20 de Setembre, durant la manifestació espontània massiva que posteriorment van utilitzar com a excusa per imputar-lo. Tampoc l'1 d'Octubre, ni durant la vaga general del 3. Si ho haguessin intentat en aquestes circumstàncies haurien provocat una insurrecció de masses. Només es van atrevir quan, després de la gegantina demostració de força d'aquestes jornades, molts d'aquests mateixos dirigents que avui demanen realisme van cridar a abandonar els carrers.

Durant gairebé quinze dies els dirigents del "Procés" van deixar la iniciativa en mans de la reacció. L'absència de mobilitzacions de masses va ser determinant perquè la decisió de proclamar la república quedés en mans d'un individu: Puigdemont i aquest, cedint a la pressió de la burgesia catalana i europea, de l'aparell de l'PDeCAT i d'alguns dels mateixos que avui es tornen a declarar "realistes", la va suspendre i va fer una crida a Rajoy al diàleg. Quin va ser el resultat? Que l'Estat va rebutjar qualsevol negociació, va guanyar temps i marge de maniobra i va organitzar la brutal ofensiva que ja coneixem.

Després de veure’s obligats, els dirigents d'ERC i PDeCAT a proclamar la república el 27 d'Octubre per la pressió de les bases des de baix, ni el Govern ni la majoria independentista del Parlament van organitzar la seva defensa al carrer. Resultat: més presos polítics, nous atacs als drets democràtics, foment per part de la dreta del verí espanyolista, 155 ... En canvi, què va passar l'1 d'Octubre? Aleshores, més de dos milions de persones que van votar, i molts més als quals se’ls hi va impedir, es van negar a retrocedir i mitjançant la seva organització i mobilització des de baix, confiant en les seves forces, van derrotar la repressió salvatge de l'Estat.

Avui sabem, per declaracions de Marta Rovira, que el Govern, pressionat per les amenaces de l'Estat espanyol, va discutir suspendre el referèndum el mateix 1 d'Octubre. Però no van poder fer-ho perquè aquesta batalla ja l'havia guanyat el poble mitjançant la seva acció directa al carrer i els col·legis electorals. El mateix va passar el 8 i l'11 de Novembre. Rajoy sospesava aplicar durant més de sis mesos el 155 en la seva versió més dura, intervenir totalment l'educació pública catalana, acabar amb qualsevol indici d'autonomia de TV3 ... Fins i tot van valorar seriosament empresonar Puigdemont i il·legalitzar la CUP, els CDR i altres col·lectius amb "programes que qüestionin la constitució", tal com van exigir el vicesecretari general de Comunicació del PP, Pablo Casado o el seu líder a Catalunya, García Albiol. Si no ho van fer va ser pel temor a les conseqüències polítiques i socials que tindrien aquestes mesures, després de comprovar la força que es va mostrar en la vaga general del 8 de Novembre (tot i el boicot de CCOO i UGT), i la massivitat i l’ambient electritzant de la manifestació de l’11 de Novembre, convocada per exigir la llibertat dels presos polítics, i a la qual van participar més d'un milió i mig de persones.

Ara, un cop més, els dirigents d'ERC i PDeCAT retrocedeixen obertament. Després que el poble català, que els seus sectors més avançats, polititzats i conscients hagin mostrat novament la seva disposició d'arribar fins al final vencent al bloc del 155 a les urnes, ens trobem amb que en lloc d'un pla per continuar la lluita es proposa la retirada. I l'argument per justificar-la és que no hi ha força suficient per imposar la república. Després del que s'ha vist durant aquests mesos no es pot esgrimir una justificació més falsa i covarda.

Lamentablement aquesta és també la conclusió de molts dirigents de la CUP, com els companys d'Endavant, que en el seu document de "Valoració dels resultats electorals del 21D" conclouen: "hi ha una correlació de forces que no permet materialitzar la república". Els líders de la CUP consideren que la conquesta de la república catalana depèn exclusivament de l'aritmètica electoral, sense comprendre que la lluita de masses, i la defensa d'un programa socialista, és la clau.
Com explicàvem anteriorment, l'escenari extret del 21D és un malson per a la burgesia espanyola i catalana. Necessiten tancar la crisi revolucionària però tenen un greu problema. La convicció que el règim del 78 i aquest Estat espanyol hereu del franquisme no poden oferir res més que corrupció i repressió, ha arrelat de manera profunda en centenars de milers de persones.

El moviment de masses ha mostrat tanta disposició, vitalitat i força que per acabar amb ell no n'hi ha prou amb que alguns dirigents facin una crida al realisme i abandonin la lluita per la república. La burgesia espanyola i catalana, i el seu Estat, necessita infligir una derrota en tota regla, desmoralitzar les masses, esborrar de la seva consciència qualsevol esperança. D'aquí el seu acarnissament i la seva negativa a alliberar els presos polítics fins i tot quan aquests declaren allò que se’ls ha exigit. Volen donar un escarment i, abans d'arribar a qualsevol acord, exigiran als que negociïn amb ells beure la copa de la claudicació fins la femta.
Per la república catalana dels treballadors i el poble!

Les masses catalanes han demostrat la seva voluntat de trencar amb el règim el 78 i fer realitat la república, però cal una direcció revolucionària al capdavant d'aquest moviment; i aquest és el factor decisiu, el que permet al govern del PP, malgrat el seu desprestigi i debilitat, trobar marge de maniobra per llançar nous atacs.

En aquest moment les perspectives segueixen estant obertes. Si aconsegueixen que els dirigents d'ERC i JxCat desmobilitzin a les masses, i l'esquerra independentista (CUP, CDR) roman subordinada a l'estratègia d'aquestes formacions, això tindria un efecte negatiu sense dubte. Però el retrocés al qual estem assistint per part de molts dirigents no és cap garantia per derrotar definitivament aquest moviment de masses, ni per calmar la burgesia.

Com ja ha passat en diferents moments d'aquest procés, la reacció pot anar massa lluny i fer que esclati el malestar acumulat. En qualsevol cas, fins i tot si això no ocorregués a curt termini i aconseguissin estabilitzar la situació durant un temps, el més probable és que la crisi continuï i torni a expressar-se amb més duresa. Amb les polítiques que defensen PP, Ciutadans i PSOE, els factors que han alimentat el moviment per la independència lluny de mitigar-se es veuran agreujats.

Els esdeveniments d'aquests mesos han posat a prova a totes les organitzacions. L'esquerra reformista ha fracassat a l'hora de presentar una alternativa, i amb les seves polítiques han asfaltat el camí al creixement de Ciutadans. Més que mai, l'obligació de l'esquerra que lluita és mostrar al conjunt de la classe treballadora catalana, especialment als que van emigrar en els durs anys de la postguerra i les famílies van patir el menyspreu classista, racista i humiliant de la burgesia catalana, que la república que volem no és la de l'oligarquia, sinó la del poble, la classe obrera i el jovent.

Des d'Esquerra Revolucionària hem intervingut en aquests esdeveniments històrics defensant una república socialista catalana que inscrigui en la seva bandera la nacionalització de la banca i els grans monopolis, la lluita contra els desnonaments i per un sostre digne per a tots i totes, la defensa de la sanitat i l'educació públiques, la derogació de totes les contrareformes laborals, la fi de la precarietat, els baixos salaris i la violència masclista, i de tota la legislació repressiva. Hem mobilitzat totes les nostres forces en aquest combat, i en col·laboració amb els nostres companys i companyes del Sindicat d'Estudiants vam impulsar les vagues i les manifestacions de centenars de milers d'estudiants.

Sabem que els únics aliats en qui poden confiar les masses catalanes són els joves i treballadors de Madrid, Andalusia, Euskal Herria, Galiza..., d'Europa i del món, que pateixen les retallades i la repressió del capitalisme. Això també ho sap la classe dominant, i és la raó de la seva campanya furiosa per dividir els oprimits disseminant el verí del nacionalisme espanyolista.

Com va escriure Marx als treballadors anglesos respecte a la lluita dels seus germans irlandesos: "Un poble que oprimeix un altre mai podrà ser lliure".
Per la república socialista de Catalunya i la república socialista federal, basada en la unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que componen actualment l'Estat espanyol i que així ho decideixin.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària per lluitar per la república catalana dels treballadors, el jovent i el poble.

  • Fora el 155! Llibertat per a tots els presos polítics. Retirada de les forces de la Policia Nacional i la guàrdia civil de Catalunya.
  • Derogació de les contrareformes laborals i de les pensions. Jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i contractes de relleu per el jovent.
  • Salari mínim de 1.100 euros i 35 hores setmanals sense reducció salarial.
  • Prohibició per llei dels desnonaments. Parc d'habitatge públic amb lloguers socials, expropiant els pisos buits en mans dels bancs.
  • Remunicipalització dels serveis públics privatitzats, mantenint i ampliant les plantilles i respectant els drets laborals.
  • Derogació de la LOMCE, LEC i el 3 + 2. Ensenyament públic de qualitat, democràtic, laic i gratuït des d'infantil fins a la universitat.
  • Dret a la sanitat pública digna, gratuïta i universal.
  • Solidaritat real i concreta amb els refugiats: ni contingents ni camps d'internament. Derogació de la Llei d'Estrangeria i dels CIEs.
  • Plens drets democràtics d'expressió, reunió i organització. Derogació de la Llei Mordassa.
  • Nacionalització de la banca i els sectors estratègics de l'economia per rescatar les persones i garantir el benestar de la majoria.
  • Pel dret d'autodeterminació per a Catalunya, Euskal Herria i Galiza.