uneteMovilmex 01


En les últimes setmanes s'han succeït esdeveniments d'enorme importància a l'Estat espanyol, que assenyalen molt clarament dos aspectes centrals per a les perspectives que s'obren: d'una banda el caràcter profundament reaccionari de la classe dominant i el seu aparell estatal, i per un altre, els valuosos punts de recolzament en els quals es pot basar la classe obrera per a plantar-li cara, en gran mesura dilapidats pel govern i la direcció del PSOE.

El dia 13 de gener es va celebrar una manifestació multitudinària de l'esquerra a Madrid, contra l'atemptat de Barajas; la manifestació va ser un clam contra els mètodes del terrorisme individual practicats per ETA, però també contra la dreta i tot el que significa la seva
política: l’espanyolisme més centralista i antidemocràtic. L'ambient que es respirava en el mig milió llarg de manifestants, majoritàriament famílies obreres, era de gran alleujament després de més de dos anys sense que hagués una resposta al carrer a les contínues provocacions del PP. Encara que a l'endemà, tant la direcció del PSOE com els mitjans lligats a PRISA van infravalorar l'abast polític i numèric de la manifestació, donant una xifra d'assistència inferior a la que el propi PP va donar, la veritat és que el 13-I va ser revelador d'un canvi substancial en l'ambient social. No fa tant temps, un dels pilars de la política d'Aznar —el qual el seguidisme de la direcció del PSOE contribuïa a enfortir— era inculcar a la societat, amb cert èxit, la idea que només havia dues opcions: o donar suport a la política de mà “dura” del govern o “fer el joc als terroristes”. Avui la polarització es produeix entre esquerra i dreta, malgrat l'atemptat, malgrat el gran rastre de confusió que segueix deixant la política del PSOE en relació a la qüestió nacional, i malgrat la seva obstinació que el 13-I es redueixi a una excepció tàctica i no una reorientació estratègica basat en la mobilització.

Un altre fet va ser la manifestació de guàrdies civils, 3.000, que van omplir la Plaza Mayor de Madrid el dia 20 de gener exigint la democratització del cos. L'estampa dels guàrdies civils uniformats amb el puny enlaire, a plena llum del dia, en l'emblemàtica plaça de la capital, ha provocat un profund malestar en el
“generalato”; és una prova palpable de la profunditat de la polarització política, que afecta també a l'exèrcit i a l'aparell judicial.

El que va ocórrer a
Alcorcón també ha estat un altre fet polític de primera magnitud i d'una naturalesa similar als esmentats anteriorment. Els joves d'aquesta localitat obrera de Madrid van acollir amb entusiasme, a pesar de la prohibició i la presa policial de la ciutat, la mobilització proposada pel Sindicat d'Estudiants el divendres 26 de gener. Uns fets desencadenats per una baralla de cap de setmana, el qual la premsa li tenia reservada l'etiqueta de nou “brot xenòfob” s'ha convertit en una altra expressió de lluita de la joventut contra la repressió policial, la manipulació de la premsa i la falta de recursos socials. Quina diferència!

Potencial de lluita contra la reacció

Aquests tres esdeveniments tenen un denominador comú: són un cop directe a la línia estratègica de la reacció, en punts d'extraordinària importància política i de profunda repercussió social: la qüestió nacional, l'aparell de l'Estat i la immigració. Temes tots en els quals podria semblar que la dreta té la paella pel mànec. Una vegada més ha estat la mobilització de la classe obrera, de la joventut i dels sectors més
proletaritzats i democràtics del propi aparell de l'Estat els que han posat sobre la taula com cal combatre l'ofensiva reaccionària del PP. I amb tota la importància que tenen aquests esdeveniments són només una mostra del potencial revolucionari que s'ha acumulat en la societat. No és per tant casualitat que tots els mitjans de comunicació de la burgesia hagin donat la senyal d’alarma: S'està trencant el consens de la transició!, criden dia si i dia també. I així és, un consens que ha lligat durant dècades al moviment obrer al carro de la burgesia en tot un seguit de qüestions fonamentals s'està esquerdant.

En bona part, aquests esdeveniments no només han anat en direcció oposada i frontal a la línia política de la reacció sinó que contravenen també l'orientació estratègica de la direcció del PSOE i de les principals organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra.

L'atemptat d'ETA
dinamitava el punt estrella de la legislatura del PSOE, l’anomenat procés de pau. Així, a pesar d'haver intensificat la política repressiva contra l'esquerra abertzale i de tenir una actitud espantadissa enfront de les fanfarronades reaccionàries del PP, s'obria la perspectiva que fos precisament la dreta la principal beneficiària de la nova situació després de l'atemptat de desembre. I va ser en aquest moment crític quan la direcció del PSOE va recórrer a la mobilització de la seva base de suport polític i social, fet que va intentar evitar durant els més de dos anys en els quals la dreta va convocar més d'una dotzena de manifestacions a Madrid. Això revela la contradicció en la qual el govern i la direcció del PSOE s'està movent constantment: el seu programa, limitat a fer només el que és acceptable per als grans capitalistes i la cúpula d'un Estat que no controlen —i farcit  de profundes incrustacions franquistes sense depurar—, els afebleix enfront de la dreta i la seva demagògia reaccionària, al mateix temps que desorienta a la seva pròpia base social; no obstant això, l'única forma de plantar-los cara, o sigui, a través de la mobilització dels treballadors i de la joventut, posa precisament al descobert les mancances i les limitacions del seu programa al despertar els profunds desitjos de transformació social de la classe obrera i de la joventut, l'autèntic motor que els va catapultar al govern al març de 2004.

Incoherència reformista


A pesar dels ziga-zaga puntuals, que anticipen una crisi futura, els fets estan demostrant que el govern i la direcció del PSOE temen més a la mobilització dels treballadors i dels sectors més democràtics de l'aparell estatal que els efectes nocius d'una política tova enfront de l'ofensiva reaccionària del PP. En relació a la qüestió nacional, si bé són reticents a un pacte amb el PP en les demagògiques condicions que aquest vol imposar actualment, segueixen apostant per una “política d'estat” que estigui “per sobre de la dreta i de l'esquerra”, oblidant que la dreta, inclosa la nacionalista, i els sectors més reaccionaris de l'aparell estatal són precisament el gran obstacle en la via de buscar una solució política al problema nacional. La sentència del Tribunal Constitucional declarant a les organitzacions polítiques juvenils de l'esquerra
abertzale com organitzacions terroristes i la persecució iniciada contra els seus dirigents, o la rebel·lió de jutges a l'Audiència Nacional, que van obstaculitzar l’excarceració en marxa del pres De Juana Chaos, en són proves. Tota la maquinària repressiva que avui s'està utilitzant fonamentalment contra l'esquerra abertzale, demà s’aplicarà contra l'esquerra en general. Aquesta és la gran herència de la “política d'Estat” practicada des de la transició de la qual els dirigents del PSOE no han estat capaços de desfer-se’n.

El govern, en comptes de recolzar-se en les reivindicacions de la Guàrdia Civil per a introduir els drets democràtics al conjunt de l'exèrcit i depurar-lo dels elements reaccionaris, ha convertit al ministre de Defensa en la corretja de transmissió dels desitjos dels generals
capitulant un cop més davant la dreta. I a Alcorcón —per acabar amb els tres aspectes esmentats i que desenvolupem en altres articles d'aquesta edició de Militant— el govern del PSOE respon amb la supressió d'un dret tan elemental com el de manifestació establint alguna cosa molt semblat a un estat de setge. Així, la particular forma que el govern té de plantar cara a la demagògia racista de la dreta és reprimint a la joventut que la combat.

Cada vegada és més obvi que la política de la direcció del PSOE no “brolla” des de baix, de l'ambient que es respira entre els treballadors i la joventut, sinó que es nodreix i s'aferma en les altes esferes de la societat, en el conservadorisme, en la por a l'enfrontament amb la burgesia, en l’abandonament de la perspectiva de transformació social. Els fets estan demostrant que la iniciativa, les il·lusions i l'impuls des de baix, sempre que troba una forma d’expresar-se, topen de ple amb l'estratègia reformista basada en el consens polític amb la burgesia, un consens que a la pràctica, en l'actual etapa de decadència capitalista, significa la submissió completa als interessos fonamentals dels poderosos sense cap contrapartida. El
reformisme no serveix com instrument per a preservar les conquestes socials del passat; no serveix per a preservar les conquestes democràtiques que tants sacrificis van costar a generacions senceres; actua com un llast quan les masses prenen la iniciativa i passen a l'acció per a plantar cara a la reacció. El reformisme ha lligat el seu destí a un sistema malalt, el capitalisme; el marxisme s'alimenta de la saba del nou, de la lluita, del futur. Uneix-te al Corrent Marxista Militant, no hi ha temps per perdre.