Les eleccions europees a l'Estat espanyol

Per què la socialdemocràcia és incapaç de frenar a la dreta?

 

El resultat de les passades eleccions europees a l'Estat espanyol ha estat un nou advertiment que el perill d'una tornada de la dreta al govern és una perspectiva possible. És la segona vegada que el PP guanya unes eleccions de caràcter estatal des de l'any 2000, la primera va ser en les eleccions municipals de 2007, per 150.000 vots. Més recentment, les eleccions autonòmiques gallegues, en les quals la dreta va recuperar el govern de la Xunta, ja en el context de crisi econòmica, ha estat el precedent més simptomàtic que aquesta possibilitat és real.

 

El pèndol polític gira a la dreta?

 

És important, no obstant això, realitzar una anàlisi detallada dels resultats electorals abans de precipitar-se a treure la conclusió que assistim a un "gir a la dreta" tal com ho han presentat nombrosos comentaristes polítics i dirigents reformistes de l'esquerra. Unes eleccions, encara que marquen una tendència, mai són un quadre exacte i acabat de l'ambient social, de la situació política o de la relació de forces real entre les classes, i menys encara en un context en el qual entre la política oficial i les aspiracions de les masses hi ha un abisme. Com era previsible, el PP ha tractat de presentar aquests resultats com una gran victòria i no ha faltat qui, des del camp de l'esquerra, els ha interpretat com una confirmació d'un irresistible gir conservador que embriaga a tota la societat. Són realment certes aquestes conclusions?
Un dels trets més destacats d'aquestes eleccions ha estat l'altíssima abstenció, del 55,10%. L'abstenció sol afectar en major proporció a la base social de l'esquerra que a la de la dreta i per tant afavoreix a aquesta última. Així ha estat en aquesta ocasió. En el resultat d'aquestes eleccions ha pesat molt més la incapacitat del govern i dels dirigents del PSOE de mobilitzar a la seva base social que la por a un avanç de la dreta. De fet, en relació a les anteriors eleccions europees el PP ha augmentat 277.000 vots i tan sols 0,9 punts percentuals. En canvi el PSOE ha perdut 600.000 vots i ha retrocedit 4,7 punts percentuals.

És molt simptomàtic el que ha passat a Catalunya, un dels graners de vots més importants del PSOE. En aquesta comunitat es concentra un terç (200.000) de la pèrdua total de vots socialistes respecte a les eleccions europees de 2004. La desmobilització del vot de l'esquerra a Catalunya, per la doble decepció amb la política del govern de Zapatero i la del tripartit, és un dels factors que expliquen la victòria del PP en el conjunt de l'Estat, a pesar que el PP, a Catalunya, també ha retrocedit. L'abstenció ha estat del 63%, 8 punts per sobre de la mitjana estatal i 3 punts superior a la de fa cinc anys.
A nivell estatal el PP ha aconseguit 528.000 vots més que el PSOE, 3,3 punts percentuals d'avantatge, 6.670.232 de vots enfront de 6.141.784. Si considerem el vot de la dreta (PP, CIU, PNB i UpD) i de l'esquerra (PSOE, IU, BNG, ERC i II) en el seu conjunt el resultat és 7.930.344 vots enfront de 7.303.091, un avantatge clar per a la dreta, però encara precària com per a derivar d'aquesta una victòria inevitable en les pròximes eleccions generals o un profund gir conservador en la societat.
A l'Estat espanyol, a diferència de l'ocorregut en altres països d'Europa, no hi ha hagut una expressió electoral per l'esquerra del PSOE que hagi incrementat el seu suport electoral. Això té una explicació. Encara que en general IU, BNG i ERC són percebuts com formacions a l'esquerra del PSOE, en la pràctica han estat profundament implicats com "gestors" del sistema, durant llargs períodes, en els governs de Catalunya, Euskadi i Galícia, i més indirectament, en el govern central, fet que els ha passat també una factura en aquestes eleccions, sobretot en aquestes comunitats, al desil·lusionar a molts joves que abans els podien veure com una alternativa combativa.

ERC perd 70.000 vots a Catalunya, una caiguda del 28% respecte als vots obtinguts el 2004. El BNG perd 40.000 vots a Galícia, amb una caiguda també del 28%. Izquierda Unida, perd 55.000 vots, en aquest cas amb una caiguda més suau, del 8,5%. Però és molt revelador que només entre Catalunya i la Comunitat Autònoma Basca (CAV), la candidatura d'IU perdés 50.000 vots, a causa de la seva implicació en els governs d'aquestes comunitats autònomes. Iniciativa Internacionalista, amb 178.000, dels quals 139.000 van ser obtinguts en la CAV i Navarra, ha agrupat fonamentalment els vots de l'esquerra abertzale, que en les eleccions de 2004 no va tenir una candidatura en la qual expressar-se per l'aplicació de la llei de partits.

Fugir de la superficialitat

El perill de la dreta no ve de la debilitat de la classe obrera sinó dels límits de les polítiques socialdemòcrates i reformistes. Si analitzem els processos electorals de forma dinàmica i interelacionada amb la lluita de classes i la política de les principals formacions polítiques i sindicals de l'esquerra, es veu amb més claredat quina superficial és explicar la victòria de la dreta en aquestes eleccions culpabilitzant els treballadors. No podem perdre de vista que el canvi electoral que es va produir en les eleccions generals de març de 2004, amb la caiguda del govern d'Aznar, va ser producte directe de les mobilitzacions de la classe obrera i de la joventut. En un context de mobilització, que al seu torn va propiciar una alta participació electoral, l'esquerra va guanyar a la dreta, fins i tot en comunitats aparentment inexpugnables del PP, com València i Madrid.
Què ha passat en el transcurs d'aquests cinc anys? Hi ha hagut un canvi en la composició social de l'electorat? Ha guanyat terreny el PP, avançant significativament entre capes endarrerides de la classe obrera?

No creiem que això hagi passat. De fet, en les eleccions de 2008 la classe obrera va tornar a tancar el pas al PP. No obstant això, el que és evident, i té un cost polític inevitable, és que amb l'esquerra en el govern central i altres comunitats autònomes importants, aspectes centrals per a la vida de milions de treballadors i joves (creixement espectacular de l'atur, pèrdua de poder adquisitiu, deutes hipotecaris i un preu astronòmic de l'habitatge, privatització de l'ensenyament i de la sanitat pública, retallades dels drets democràtics, etc.) no s'han resolt i ara amb la crisi estan empitjorant clarament. A més de no tenir una alternativa a la crisi del capitalisme, els dirigents del PSOE i dels sindicats estan emprant-se a fons per a evitar costi el que costi un moviment ampli dels treballadors. En aquest context, és completament normal que la desmobilització electoral, i més encara tractant-se d'unes eleccions europees, sigui la nota dominant.

Les paraules i els fets

La campanya electoral dissenyada en Ferraz ha tingut com objectiu principal trencar amb la desmotivació del seu propi electorat, cosa que la cúpula del PSOE reconeixia obertament. A diferència d'altres ocasions, es van estalviar l'inútil exercici de pescar en el votants de la dreta. La campanya es va basar, fonamentalment, a rememorar el paper de la dreta en el passat recent, tractant d'evocar l'ambient que va dur a la derrota del PP el 2004. En alguns moments Zapatero va utilitzar una terminologia "classista", tractant d'arribar al cor dels treballadors. No obstant això, una cosa que ha posat en evidència aquestes eleccions és que la mobilització electoral de la classe obrera, i sobretot de les seves capes més oprimides i escèptiques amb la política oficial, la participació de la qual, o no, pot determinar completament el panorama electoral, no es pot activar amb un picar de mans o simplement amb una retòrica esquerrana limitada a la campanya electoral.
Un altre eix de la seva campanya va ser utilitzar els escandalosos casos de corrupció del PP a Madrid i València. No obstant això, centrar la campanya en aquests aspectes sense vincular la corrupció al funcionament del sistema capitalista o utilitzar la qüestió dels vestits de Camps com estrella de la campanya contra el PP a València, quan s'estan regalant a costa dels fons públics i legalment, milers de milions d'euros a la Banca i als rics, no ha tingut molt efecte. En general, els treballadors ja saben que hi ha corrupció i que la dreta representa el pitjor de la societat. Per això l'esquerra sempre té enormes reserves polítiques! Per a impulsar una mobilització més profunda i més àmplia del vot de la classe treballadora i la joventut no sempre és suficient amb repetir el que tothom ja sap, sobretot quan aquesta virulència verbal contra la dreta i a favor dels desfavorits no té una correspondència amb la pràctica del govern.
La campanya del PSOE ha estat incapaç de mobilitzar al seu propi electorat, encara que paradoxalment ha estat utilitzada pel PP per a mobilitzar als seus votants, particularment en el cas de València on s'han sentit més directament atacats. És significatiu que en districtes de València capital on el PP treu més del 60% dels vots l'abstenció fora del 36%, gairebé 20 punts per sota de la mitjana estatal. A Madrid la dreta també s'ha mantingut molt mobilitzada. A Andalusia, un altre dels graners del PSOE s'ha combinat una major mobilització de la dreta amb una caiguda significativa de vots del PSOE, a causa d'una major apatia de la seva base social.

Construir una alternativa revolucionària, la tasca fonamental