Després de 4 anys de Cruzada nacional-catòlica, atiant l’espanyolisme més ranci amb la qüestió de l’Estatut de Catalunya i del “España se rompe”, d’utilitzar la immigració i el terrorisme en la línia dels partits d’extrema dreta, de manifestacions sota pal·li amb la Jerarquia eclesiàstica, el passat 9 de març el PP va recuperar 400.000 vots respecte el 2004, incrementant així la seva base electoral. Però aquesta mateixa instrumentalització de la qüestió nacional en línies completament reaccionàries per part del PP és la que ha impulsat el vot al PSOE a Catalunya, Euskadi i Galícia. És a les nacionalitats històriques on el PP mostra una debilitat més gran i on el vot útil al PSOE per evitar un triomf del PP es va manifestar amb més claredat. La derrota del PP és una bona notícia per als treballadors i la joventut, a més de resultar una demostració de que no hi ha cap il·lusió per part de la classe obrera en la unitat amb el PP per a resoldre la qüestió nacional, malgrat la campanya permanent en el sentit contrari, apel·lant a la unitat dels dos grans partits en les “qüestions d’estat”, de grups de comunicació poderosos, com PRISA i d’altres, i de polítics com Bono.
La caiguda d’ERC (355.000 vots menys que fa quatre anys, el 54% menys) i la caiguda d’IU-ICV (una quarta part dels vots perduts a nivell estatal respecte el 2004, arribant a ser del 40% a Euskadi, on governa en coalició amb la dreta del PNB i EA) són conseqüència directa de la seva política seguidista respecte del PSOE i d’adaptació a la política “oficial” i de la rutina parlamentària, de la que amplis sectors de la joventut i dels treballadors se senten completament allunyats. Molts dels que el 2004 van votar a ERC com a recompensa per la seva posició més bel·ligerant en contra del PP, ara s’han decantat per l’abstenció, decebuts per la realpolitik en el si del govern del tripartit i a Madrid. El mateix es pot dir del votant d’ICV-EUiA, desconcertat davant del seu principal dirigent (Joan Saura) lluint-se com a cap dels Mossos (que li diguin als conductors de TMB i als estudiants de la UAB, que han estat objecte de càrregues policials durant la campanya electoral!). Ni en política d’habitatge, ni en el front laboral, en què hi ha hagut una llarga llista de conflictes i vagues, ni en el terreny educatiu (Llei de privatització de l’ensenyament, plans de privatització i elitització de la universitat), ni en el dels drets democràtics (no s’ha fet res per depurar de feixistes els cossos policials i la judicatura, ni pel que fa a la desarticulació dels grups feixistes que actuen amb total impunitat, ni per la derogació de la Llei de Partits, ni per acabar amb la ilegalització de l’esquerra abertzale…). En cap d’aquests punts, ERC i ICV-EUiA s’han diferenciat, s’han desmarcat clarament del PSC per l’esquerra. I els dirigents d’aquests partits es lamenten de la polarització i del vot útil! Però si ho han supeditat tot a la seva permanència en el govern! A qui se suposa que havia de votar un jove o una jove treballadora que volia expressar el seu suport a una política clarament a l’esquerra del PSOE? A ERC? A Iniciativa? Ja hem vist que en cap dels punts anteriors no hi ha hagut cap diferenciació.
La crisi, que la paguin els capitalistes
Els dirigents del PSOE s’equivoquen completament si interpreten els resultats de les eleccions com un xec en blanc per part de la classe obrera. A la investidura de Rodríguez Zapatero com a president ja s’està veient que els dirigents del PSOE volen pactar amb CiU. I la burgesia se sent molt reconfortada per aquesta perspectiva. Un pacte PSOE-CiU reblarà el clau d’una política econòmica en benefici dels empresaris i els banquers, de la que el ministre d’Economia Solbes n’és el màxim vigilant. Amb l’actual situació de deteriorament econòmic accelerat, amb la perspectiva d’una recessió a les portes, els capitalistes volen carregar el pes de la crisi a les espatlles dels treballadors. La patronal CEOE ja ha plantejat que vol salaris per sota de la inflació, una nova reforma laboral per tenir encara més flexibilitat, retalls a les pensions per fomentar els plans de pensions privats, reforma dels convenis laborals (que cada conveni es comenci a negociar a partir de zero i no del conveni anterior) i més subvencions i ajudes de l’estat.
L’escenari de crisi es veu clarament en la caiguda interanual en la compravenda de vivendes, que pot ser d’un 40%. Ja han entrat en suspensió de pagaments immobiliàries com Grupo Sánchez, Llanera, Prasi, Seop, Ereaga, Expofinques... D’altres miren de salvar-se renegociant el deute amb la banca. La incidència del sector de la construcció en l’economia representa un 30% del conjunt de la producció. Només des del punt de vista de la l’ocupació, la crisi de la construcció representarà la pèrdua de 600.000 llocs de treball en un any, potser el doble en dos anys.
En aquest context de crisi, el marge de maniobra per al dirigents del PSOE per intentar conciliar els interessos de treballadors i empresaris s’estreny considerablement. La pressió de la burgesia s’intensificarà moltíssim en els propers mesos: volen els diners públics (que surten fonamentalment de les butxaques dels treballadors) per a rescatar les seves empreses i bancs, no per pagar als desocupats o millorar la sanitat i l’educació públiques.
Totes les condicions s’estan acumulant per a un dur enfrontament entre les classes. Les lluites com la vaga dels conductors de TMB, la dels conductors de l’EMT a València, la vaga de la neteja a Cornellà, la vaga de l’ensenyament el passat 14 de febrer, són una anticipació del nou període que s’obre. Els joves i els treballadors necessitem urgentment posar les organitzacions de la classe obrera a l’alçada de les circumstàncies, començant pels sindicats, la política de pactes i concertació social dels quals és una recepta desastrosa per a la defensa dels interessos de la classe obrera. Hem d’exigir als dirigents de CCOO i UGT que no continuïn amb aquesta política. Hem d’aconseguir que els sindicats s’oposin rotundament a acceptar qualsevol “paquet de mesures urgents” que impliqui carregar el pes de la crisi sobre les espatlles dels que menys tenen. Ja n’hi ha prou de pèrdua de poder adquisitiu! No més acomiadaments! Cap transferència de diners públics a les butxaques dels rics! La crisi, que la paguin els capitalistes, els mateixos que han obtingut beneficis fabulosos mentre els joves i els treballadors seguíem en condicions precàries i salaris de misèria.
Més que mai, la lluita i les idees del marxisme seran necessàries per acabar amb el capitalisme. Uneix-te al Corrent Marxista Internacional - Militant.
