uneteMovilmex 01


Som ja milions els que quan, el 6 de desembre de 1978, es va ratificar la Constitució amb monarquia inclosa no teníem edat per votar. A nosaltres ningú no ens ha preguntat, només porten 30 anys bombardejant-nos des de l'escola: el cel és blau, l'aigua mulla, el rei és “campechano” i de tots els espanyols. Però hi ha una cosa que no quadra, i és que, escolti, al rei el va posar Franco i allà es va quedar... A més, entre la cacera de l'ós borratxo a Rússia, el segrest d'El Jueves i els diners que s’emporta ell i la seva prole (incloent el piset del príncep, que molts problemes d'hipoteca no tindrà), per què em té a mi que agradar el Rei?

Per què ens ha d'agradar el rei?

El 1969 Franco va designar al llavors príncep Juan Carlos com el seu successor. Aquest mai no va criticar 40 anys de dictadura salvatge en la qual les execucions, la persecució política i la falta de llibertats democràtiques van ser la norma. El 22 de novembre de 1975 va ser proclamat rei d'Espanya, jurant lleialtat als principis del Moviment franquista. La revista Forbes estimava, el 2003, que la riquesa del rei ascendia a 1.790 milions; és de suposar que una fortuna tan immensa va començar a amassar-se en els anys de la dictadura.
"Però no veus el que va passar? -ens diuen reiteradament- el rei era un demòcrata i els estava enganyant tots, esperant la millor ocasió per descobrir-se com l'arquitecte de la democràcia." Més milongues, no si us plau. La dictadura estava en crisi, tot el sofriment, el sacrifici i els horrors viscuts per milions de treballadors durant 40 anys s'estaven convertint en ràbia acumulada i un anhel imparable de canviar la situació, d'aconseguir llibertat i drets negats durant tant temps. Les terribles ferides de la derrota en la guerra havien curat i l'ànsia de viure millor i amb dignitat s'havia apoderat de la imaginació de la classe obrera. Un sector de la classe dominant sabia que hauria de fer concessions per no perdre'l tot.
D'allà va venir la miraculosa conversió a la democràcia de tot un sector de la classe dominant i d'elements polítics, fins llavors fonamentals en la dictadura. La Transició va ser la maniobra que es va veure obligada a fer la burgesia per no ser arrossegada per una classe treballadora que es va posar dreta amb milers de vagues, lluites econòmiques i polítiques al llarg i ample de tot l'Estat espanyol. La vella camisa del Movimento feia pudor, era hora d'una jaqueta nova: la democràcia burgesa. Mentre la propietat privada seguís intacta i els beneficis garantits, la cosa no els aniria malament. Per a això comptar amb la necessària col·laboració de les direccions de les organitzacions tradicionals de la classe treballadora, que van renunciar una vegada més a transformar la societat.

Per a què serveix realment el rei?

Llegint detingudament la Constitució de 1978 t'adones del que ens volen fer creure que el Rei és molt més. El rei anomena el president del govern, al del Tribunal Suprem i als vint integrants del Consell General del Poder Judicial, al president i als dotze integrants del Tribunal Constitucional. Si es declarés l'estat d'alarma, excepció o setge, quedarien eliminats drets com el de vaga, manifestació, expressió escrita, inviolabilitat del domicili i de comunicacions postals o telefòniques. Qualsevol podria ser detingut de forma indefinida sense cap càrrec o dret, tots, menys el rei, que segons l'article 56.3 és "inviolable". Aquest individu quedaria al comandament de l'Estat com a cap de les Forces Armades.
Aquest “campechano” pot, si es donés el cas i la burgesia el necessita, prendre el control de l'Estat suprimint d'un cop de ploma totes les llibertats i drets, i seria constitucional. Però és possible arribar fins a aquest punt? Sembla que en 30 anys el rei ha fet cas de les propostes del parlament i mai no ha imposat res. Però clar que podria arribar-se a aquest punt, si no per a què salvaguardar aquest recurs? Segons la Constitució, el govern de torn podria declarar l'Estat d'Alarma si es donés per exemple la "paralització de serveis essencials per a la comunitat", i una vaga general de diversos dies o setmanes es pot considerar precisament això. Podria acabar tenint el rei les atribucions pròpies d'un dictador? Pel que disposa la Constitució, la resposta és evident.

Si no m'agrada el rei, sóc republicà?

Cada vegada som més els treballadors i joves que posem en dubte la figura del Rei. Gairebé un 60% de la població opina que la monarquia cada vegada té menys sentit. Entre els joves, són una majoria els que opinen que és preferible la república a la monarquia.
El sentiment que alguna cosa fa pudor sota de la corona és totalment sa. Sentir-se republicà és normal per a qualsevol jove i treballador amb inquietuds, que vulgui lluitar per un món millor. De fet, la monarquia és, com el seu dia la dictadura, una forma més d'assegurar els beneficis d'uns quants davant els sacrificis de la majoria. El sistema capitalista està en crisi i no pot oferir-nos mes que repressió, atacs als nostres drets laborals i socials, guerra i misèria. Per aspirar a una vida digna, és necessari enfrontar-se amb aquest ordre de coses i trencar amb el capitalisme. La lluita és, per aquesta raó, no solament contra la monarquia sinó també contra el sistema que la sustenta. En tindríem prou amb acabar amb la figura del rei? Si els fils els continuen movent els mateixos, evidentment no. Igual com van treure’s la camisa blava del Movimento quan feia pudor, ho faran amb la corona. Els líders del Movimento es van convertir en demòcrates de tota la vida, i si es donés l’ocasió per què no en republicans?
Estats Units és una república, igual com França o Alemanya. Això no evita l'explotació, la repressió sindical, els salaris miserables, la carestia de la vida i la impossibilitat d'accedir a un habitatge, etc., etc. Estats Units és l'Estat imperialista per excel·lència, i malgrat la seva república, ha destruït amb la seva guerra preventiva les esperances de milions de persones a tot el món sota la seva bota militar.
Si volem realment un món millor, hem d'anar més enllà. Volem república, sens dubte. El rei és un símbol i un as a la màniga de la burgesia per mantenir la seva dominació. Però l'arrel del problema és el propi capitalisme. Sense acabar amb ell no aconseguirem res. Per tant volem república, però si no és socialista no haurem avançat en res.

República sí, però socialista

Quan acabem amb la dominació d'uns quants sobre la majoria, podrem realment constituir una autèntica democràcia. No hi ha cap altra forma per arrabassar, en la lluita contra la classe dominant, les regnes de la societat, posar els mitjans de producció a treballar a favor de la majoria i eliminar tots els mitjans repressius que avui en dia estan a les seves mans. Això és, acabar amb el capitalisme i començar a construir el socialisme. Una república socialista, basada en la democràcia obrera, amb els mitjans de producció sota el control dels treballadors, sí que és parlar de forma realista d'un futur digne per a tots, i no només per a uns quants privilegiats.