A nivell municipal, la reacció també millora els seus resultats. El més destacat és el triomf espectacular a València, on, amb una participació similar a fa quatre anys, Rita passa del 51,1 al 56,6%, i de 19 a 21 regidors, mentre el PSPV-PSOE descendeix dos punts des del 35,7% i es queda en 12 edils. En els 19 districtes de la capital ha guanyat el PP, i en tots menys en u amb més de la meitat dels vots. És a dir, l'oposició no ha guanyat ni en els districtes populars (Benimaclet, Poblats Marítims, Rascanya); dels 87 barris, l'esquerra és majoria només en tres (u d'ells, el barri de la subestació elèctrica de Patraix). En Castelló i Alacant també ha guanyat el partit de Rajoy amb majoria absoluta, si bé cal dir que a Alacant és només per un regidor i que el vot d'esquerra és àmpliament majoritari (la suma de PSOE, EU i altres grups és del 49,6%, enfront del 45,4 de PP i Ciutadans); així mateix, a Castelló la diferència és petita (49,1% la dreta enfront de 47,3 l'esquerra).
El PSOE baixa en quasi tots els municipis. De totes maneres, els tradicionals nuclis de població d'esquerres mantenen una majoria d'esquerres, si sumim PSPV, EU, Bloc i altres grups; és el cas de Bunyol, Requena, Oliva, Almussafes, Elx, Gandia, Dénia, Xàbia… Quant al cinturó roig de València, que alguns (El País, Levante) han intentat enterrar o fins i tot ratllar de mite, manté la seua majoria d'esquerres. L'esquerra és majoritària a Alaquàs, Aldaia, Alfafar, Burjassot, Picanya, Quart de Poblet, Sedaví i Xirivella, totes poblacions de l'extraradi. Sí és cert que la dreta gana en vots i regidors a Paterna, que manté la majoria a Mislata i Manises, i que també supera per un regidor a PSOE i BNV a Torrent, encara que ací, la segona població de la província valenciana, l'esquerra segueix sent majoritària en vots. El cinturó roig existeix, però ha donat un avís molt clar als dirigents del PSOE (i en menor mesura d'EU); i en el cas de Torrent i Paterna, ha sigut un càstig molt clar a la política municipal del PSPV (a Paterna el PP va centrar la campanya en la seua oposició a la brutal pujada de la taxa de fem decidida per l'alcalde).
Esquerra Unida, que s'ha presentat sola en la majoria de municipis (contradient així la seua coalició amb el Bloc per a les autonòmiques), jugarà un paper prou marginal en les institucions. De fet, desapareix dels tres Ajuntaments capital de província (per primera vegada no està en el consistori valencià), i no arriba al 5% en els resultats globals de les municipals.
Raons de la derrota
Som els valencians tan de dretes com es suposa? Per què el País Valencià sembla haver-se convertit en el seu feu? De qui és la responsabilitat? Com evitar-lo?
La primera reflexió és que aquestes eleccions reflecteixen una important polarització. La campanya de l'esquerra, també la realitzada pel Bloc i per EU, va posar l'accent a desbancar a la dreta del poder i acabar amb la seua política de corrupció urbanística, la precarització de la sanitat, l'ensenyament i l'habitatge públiques, etc. Amb això pretenien connectar amb un sentiment molt estès en part de la societat. Aquest sentiment explica les importants mobilitzacions que s'han produït en els últims mesos, amb milers de participants: les manifestacions per l'habitatge, contra l'especulació urbanística, etc.; el massiu 25 d’Abril (cita nacionalista anual que es va convertir en un clam anti-PP de 60.000 persones); les vagues en la sanitat pública, convocades pels tres sindicats de classe per l'augment de plantilles i mitjos; la mobilització d'estudiants i directors contra la concertació del Batxillerat; la reeixida vaga docent del 26 d'abril; la participació important en el Primer de Maig (a València doblava la de l'any passat); les lluites dels veïns del barri valencià de Patraix contra la subestació elèctrica i dels familiars de les víctimes de l'accident de metro del 3-J… Encara que tinga el seu efecte, la victòria del PP no ferà desaparèixer a aquest sector de la població (superior, per descomptat, al 43,2% dels votants que han votat esquerra), no els acontentarà ni pararà les seues lluites.
Aquesta polarització a nivell electoral és més evident per la dreta. El PP ha fagocitat el blaverisme. Hi ha hagut un tancament de files de la reacció, que a pesar de les divisions internes està fortament darrere de Camps, Rita i companyia.
No hi ha espai per a posicions conciliadores. Aquest va ser el paper que va intentar jugar el Bloc fa quatre anys (quan va intentar mantenir-se equidistant de PSOE i PP i fins i tot va flirtejar amb UV), i també, des de la dreta, UV, i aquest paper ha quedat abandonat per ambdues parts, perquè els caladors del centre estan més aviat secs.
Simplificant els resultats, podríem dir que un poc més d'un terç de la població amb dret a vot confia en la dreta, que un poc menys d'un terç va votar a l'esquerra (més exactament, contra la dreta), i que un poc menys d'un terç no va votar. Però el fet de no votar, encara que sempre obeïx a infinites raons, en una part important és una crítica a la política oficial: “canviaran les meues condicions de vida, el meu treball, l'educació dels meus fills, o la fam en el món, perquè jo vote a u o a un altre?”. En altres paraules, “en el fons, són tan diferents uns d'uns altres?”. Si els de dreta voten massivament (es juguen molt), els abstencionistes majoritàriament no ho són. Això es comprova empíricament comparant aquestes eleccions amb les del 14-M, les quals en 2003 van donar la victòria a Zapatero. Llavors, al País Valencià, el 49,4% va votar esquerra, enfront del 47,5 de la dreta; van ser les primeres eleccions des de les generals del 96 que PSPV+EU+BNV treia més que PP+UV. Com es va aconseguir això? Mobilitzant almenys a un sector dels abstencionistes: va votar el 79,7%, 9 punts més que ara. I per què? Perquè van veure que havia molt en joc: eliminar del Govern a uns dirigents perillosos per als drets democràtics, treure les tropes de L'Iraq, acabar amb la manipulació descarada dels mitjans públics…
La responsabilitat dels dirigents d'esquerra
No obstant això, aquesta vegada fer campanya contra la dreta no ha sigut suficient. En primer lloc, ha sigut prou tímida, intentant treure un poc d'aquest terç de la dreta, sense cap possibilitat. Per exemple, no va haver oposició nítida a la visita del Papa, ni a la Copa de l'Amèrica, ni tan sols al circuit urbà de Fórmula 1, i sobretot no han explicat quines millores en les infraestructures dels barris, en l'educació i sanitat públiques, etc., es podrien fer amb tots els diners que es dedica a aquests esdeveniments, diners que al final només es traduïx en beneficis per a les empreses.; els quals pensen que tots aquests negociets els beneficien no tenen dubtes: voten al PP! Són als quals s'adonen, o almenys intuïxen, que tot això no els dóna gens, que tenen necessitats bàsiques sense cobrir, i que per això val la pena votar contra el PP, als quals cal mobilitzar.
Per altra banda, la campanya electoral és un poc tard com per a fer una labor real d'oposició; la gent no és tan ximple. És enormement positiu que Carmen Alborch, per exemple, acudís a tota manifestació anti-PP que hagués, però… on estaven els dirigents socialistes en els quatre anys anteriors?
És més, ha sigut tan distinta l'actuació d'Ajuntaments d'esquerres de la dels altres? En alguns casos sí, però en general no. L'especulació urbanística (i la seua companya inseparable la corrupció), la falta d'habitatge barat, els serveis públics privatitzats, la falta d'oci per a la joventut, són problemes que no han desaparegut (ni han anat a menys) en la majoria d'Ajuntaments governats per l'esquerra.. Alguns dels pilotasos més polèmics han sigut d'ajuntaments socialistes, per exemple a Catral –on ara té majoria el PP- l'alcalde va fer diverses actuacions il·legals que van motivar la intervenció de la Conselleria; a Paiporta també el PP ha guanyat gràcies a la personalitat de l'antic alcalde del PSOE, amb quatre judicis pendents; en Gandia l'Ajuntament de PSPV-Bloc va ser condemnat per vendre patrimoni municipal reservat per a VPO al millor postor.
Per descomptat, a tot això cal sumar-li la política de Zapatero, que mobilitza a la dreta mentre desmobilitza a la seua pròpia base. El PSOE duu tres anys en el Govern central i per a un sector important de la població no ha donat cap raó de pes per a votar-li. Esquerra Unida, que en el fonamental ha donat suport aquest Govern, tampoc.
És evident que la reacció té una base, qui crea que en aquesta època de crisi capitalista es va a dissoldre com sucre en l’aigua està molt equivocat. Al contrari, la falta d'una alternativa clara d'esquerres pot cohesionar-la, animar-la i radicalitzar-la per la dreta. En aquesta base, a més de sectors molt endarrerits i desclassats, hi ha capes mitges als quals en general els ha anat bé amb el PP i els seus negocis; elles es delecten de les engrunes que sobren, que cauen del festí d'especuladors i explotadors, mentre són altres sectors (usuaris massius dels serveis públics, el 20% de valencians en el llindar de la pobresa o per sota, treballadors, joves sense dret a l'habitatge… sense contar als immigrants, que majoritàriament no tenen dret a vot) els quals sofrim (i més que sofrirem) el saqueig de l'Estat en benefici dels burgesos. Aquestes capes mitges agraïdes tenen més pes en València capital.
Un programa revolucionari
Els activistes d'esquerres, del partit que siguem, o sense partit, hauríem d'oblidar tots les anàlisis, fets interessadament, sobre la necessitat de competir amb la dreta per la seua base social. Per a una política de dretes, el més coherent és la dreta. L'esquerra ha de dirigir-se a la seua base natural, en el seu sentit més ampli, i que malgrat tot és majoritària. Elevar el seu nivell de consciència en comptes de callar-se davant els prejudicis que expandeix el PP, participar des del principi en les seues lluites en comptes d'apuntar-se només quan són massives i sense aportar gens ni animar-les que vagen a més, demostrar en el carrer, dia a dia i barri a barri, que hi ha una alternativa. Una alternativa clara, coherent, d'esquerres, que (especialment en aquesta època de crisi capitalista) només pot ser revolucionària, de ruptura amb el sistema, enllaçant els problemes concrets amb la necessitat de la revolució.
Els sectors més dinàmics de la societat (la classe obrera, els joves i altres), els quals li podem donar un futur, tenim més pes, habitualment, en el carrer. La política del PP (més de dretes si cap), la pròxima crisi immobiliària i la inevitable ressaca per l'històric deute acumulat per Generalitat i Ajuntaments com el de València, faran que les lluites continuen. Les tensions socials no s'esmorteiran, aniran a més. I, en determinat moment, explotaran, com van explotar a Galícia (ex-feu del PP) quan l'enfonsament del Prestige. Grans esdeveniments sacsejaran la consciència de centenars de milers de valencians. En eixos moments, amb o sense eleccions, el treball, pacient i constant, per crear una consciència realment socialista, per estimular les lluites donant-los un contingut revolucionari, donarà els seus fruits. L'inevitable moviment massiu, contra la dreta, per les nostres condicions de vida, serà invencible si es dota d'un programa capaç d'unificar-lo, enfortir-lo i brandir-lo contra aquesta minoria de paràsits que avui gaudeixen del seu triomf.
| Força política | Vots (aprox.) | % (aprox.) | Escons |
| PP | 1.272.000 | 52,2 | 54 |
| PSPV-PSOE | 834.000 | 34,2 | 38 |
| CPV[1] | 194.000 | 8 | 7 |
| UV | 23.000 | 0,9 | |
| CV[2] | 17.000 | 0,7 | |
| Dreta en total[3] | 1.330.000 | 54,4 | 54 |
| Esquerra en total | 1.051.000 | 43,2 | 45 |
[1] Compromís pel País Valencià, coalició d’Esquerra Unida (EU), el Bloc Nacionalista Valencià (BNV) i altres grups.
[2] Coalició Valenciana, grup d’extrema dreta anticatalana, de recent creació.
[3] Suma de vots de PP, CV, UV i altres grups de dreta. En el total de l’esquerra incloc a PSOE, Compromís i altres grups d’esquerra.
