Bob Dylan es va fer famós, a finals dels anys seixanta, per cançons que connectaven amb l'ambient de rebel·lia que dominava entre milions de joves en EUA i a la resta del món. En una de les seves lletres més famoses, el cantautor nord-americà feia referència a la tempesta que el cel anunciava. Utilitzant aquesta lírica metàfora podem afirmar, sense temor a exagerar, que el cel ja està descarregant la tempesta; una tempesta en forma de crisi econòmica, atur i endeutament, que transformarà la consciència de milions de treballadors dels cinc continents i, sens dubte, de l'Estat espanyol.
La tempesta, amb el seu vent huracanat, tindrà molts efectes. En primer lloc remourà violentament les estancades aigües dels sindicats de classe, netejarà l'aire putrefacte que deixen anar els aparells sindicals i obrirà les comportes per a que tota la frustració i el ressentiment que s'ha anat acumulant sordament a les entranyes del moviment obrer, s'expressi amb llibertat. Aquest aire fresc portarà una potent onada de vagues en demanda de contundents pujades salarials i defensa dels llocs de treball, molt diferents de les que ens han acostumat en els últims deu anys. Seran vagues dures, radicalitzades, en molts casos de durada indefinida, amb una gran participació de les plantilles, fins i tot amb ocupació del lloc de treball. Vagues com la dels treballadors del metall de Vigo, de la construcció de Pontevedra, del sector de la netedat a Astúries o al metre de Madrid. Com la de la sanitat pública a Euskadi o la magnífica i reeixida lluita dels treballadors de la justícia. Lluites victorioses com les dels obrers dels Transports Municipals de Barcelona. Vagues que desbordaran els dirigents sindicals que, anquilosats en una política de desmobilització i col·laboració amb els empresaris, quedaran superats per una nova generació de treballadors. Una generació nodrida, en aquesta última dècada, per cents de milers de joves treballadors feta l'explotació més despietada, que no es vulguin llançar el Gòlgota voluntàriament i que no acceptaran les receptes de més sacrificis i penúries que té preparada la patronal, madurar joves.

Polarització econòmica al mig d'un “boom”

En aquestes mateixes pàgines hem analitzat exhaustivament les causes últimes de la crisi i les perspectives a què s'enfronta el moviment obrer. Però no està de més recordar certes xifres per situar-nos en el context actual, xifres que diuen molt d'un boom econòmic aixecat a costa dels nervis i músculs de la classe obrera.
Segons les enquestes de l'INE, més de deu milions de treballadors a l'Estat espanyol tenen salaris de menys de mil euros al mes o freguen aquesta xifra. En comunitats com Madrid, prop d'1,4 milions d'assalariats -gairebé la meitat del total, 2,9 milions- cobren menys de mil mensuals. Segons xifres oficials de la Unió Europea, l'Estat espanyol segueix al capdavant de la precarietat laboral: més del 34% del total de la força de treball és precària. En el cas dels joves menors de 30 anys, el percentatge puja el 45% i triplica la mitjana comunitària.
Els dividends empresarials han tingut un creixement exponencial en els últims cinc anys: les empreses que cotitzen en l'Ibex 35 van obtenir el 2007 uns beneficis superiors a 49.000 milions d'euros, un 15,7% més que l'any 2006; però aquell any també va ser fantàstic: van aconseguir un 31,2% d'augment sobre l'any anterior. En un moment en què creixen les pujades de preus en serveis fonamentals com l'aigua i l'electricitat, que el pes mort dels interessos usurers de la gran banca es converteix en un malson per a les famílies obreres, els monopolis del sector elèctric junt amb el bancari, van distribuir entre els seus accionistes el 50% del total dels dividends de totes les empreses cotitzades en borsa.
Com a efecte directe de la desacceleració econòmica i la caiguda del sector immobiliari i de la construcció, l'atur va superar, a febrer de 2008, la xifra de 2,3 milions d'aturats, la més alta des de juny de 1998. En el primer trimestre d'aquest any l'atur s'ha incrementat en 246.600 persones, per observar un repunt tan accentuat cal remuntar-se a la recessió de 1993. El número de nous aturats ha augmentat dramàticament en la construcció -les previsions de la patronal assenyalen per a aquest any 600.000 acomiadaments al sector-, i significativament en les comunitats governades per la dreta com Madrid, València i Múrcia, on l'economia està estretament vinculada a l'apogeu del maó.
L'atac contra el poder adquisitiu dels treballadors s'ha produït des de molts angles. A la congelació salarial d'aquests últims anys s'ha unit les dentades de la inflació, desbocada entorn del 4,3% interanual. Al seu torn, l'augment de l'euríbor estrangula una mica més els cents de milers de famílies treballadores hipotecades fins a les celles. Segons dades del Banc d'Espanya, el deute de les llars va créixer el 2007 fins a apropar-se al nou rècord històric dels 900.000 milions d'euros i gairebé igualar el PIB espanyol (1,037 bilions d'euros).

La socialdemocràcia, amb els empresaris

La crisi del capitalisme mundial ha encès totes les alarmes de la classe dominant. Des de tots els governs del món, siguin del color que siguin, s'han posat en marxa paquets d'anticrisi mesurades. Als EUA, per exemple, George W. Bush, ha "regalat" a cada treballador nord-americà 600 dòlars per a què pugui fer front al pagament de la seva hipoteca i estimular així el malparat consum intern (del qual depèn el 70% del PIB nord-americà). Òbviament, aquesta "mesura" intenta ocultar-ne altres de més importants; a saber: la nacionalització de les pèrdues multimilionàries dels bancs d'inversió producte de les subprime; un nou programa de rebaixes fiscals als més rics; suport als plans empresarials d'acomiadaments massius; retalls en els subsidis de desocupació i en els programes d'ajuts als més pobres....
Casualment, les últimes mesures aprovades pel govern PSOE tenen un color molt semblant. Per exemple, la decisió de tornar 400 euros de les retencions de l'IRPF a tots els treballadors, autònoms i pensionistes, ha estat presentada com la quinta essència del que és fer una política econòmica progressista. Però pal·liarà aquesta mesura els efectes de la pujada de la inflació i les hipoteques? Evidentment, no ho farà.
En el que es refereixi a mesures més de fons, per tal de treure del marasme al sector de la construcció, el govern ha decidit un paquet més ampli: a) fomentar la construcció d'habitatge protegit; b) reconvertir, gràcies a les subvencions de diners públics, una part del parc d'habitatge privat en VPO; c) rebaixar la fiscalitat de la rehabilitació d'habitatges; d) fer més obra pública impulsant el pla d'infraestructures; e) ampliar el temps de pagament de les hipoteques per a aquelles famílies amb dificultats, sense cost aparent. Si analitzem aquestes mesures totes tenen un comú denominador: treure les castanyes del foc a les empreses i garantir-los mercats, contractes i beneficis. En el cas dels bancs, l'objectiu és també transparent: impedir que la morositat creixi dramàticament i que els salaris dels treballadors continuïn fluint amb regularitat cap al compte de resultats de la banca.
Altres decisions adoptades tenen també un clar beneficiari: els empresaris. Tal és el cas de la desaparició de l'impost de patrimoni, la reforma del de successions i donacions i, això no és res, reduir un 30% totes les càrregues administratives per a les empreses. On és el famós esperit de la socialdemocràcia de promoure, a través dels impostos, una millor i més justa cohesió social?
El president Zapatero ha enviat altres missatges igual de nítids. Al capdavant del Ministeri de Treball i Immigració ha situat un conegut representant de l'ala de dretes del partit, a l'exalcalde de L'Hospitalet, Celestino Corbacho, que ja s'ha despatxat de gust amb declaracions públiques a favor de la mà dura contra els immigrants. També la vicepresidenta del govern ha anunciat l'estudi “d'ajuts" per facilitar la repatriació dels treballadors immigrants als seus països d'origen. Són absolutament conscients que aquesta enorme massa de treballadors, que ha estat utilitzada com a carn d'explotació en el període de boom, es pot convertir en una bomba de rellotgeria en aquesta fase de crisi, ampliant el potencial de combat del moviment obrer. La burgesia necessita intensificar la propaganda racista i xenòfoba per dividir el cos viu de la classe treballadora, i posar una falca per la qual colar els seus plans.
El govern del PSOE, la política econòmica del qual està fermament controlada per elements obertament lligats al gran capital, com Pedro Solbes i Miguel Sebastián, pretén que la crisi la paguin els de sempre. Però tenen un problema: l'actitud desafiadora de la classe obrera, una actitud que s'ha enfortit per la derrota electoral de la dreta -l'amenaça de la qual ha desaparegut a curt termini de l'horitzó- i pels sacrificis i privacions soferts en el període de creixement econòmic.

És possible un nou període de pau social?

És evident que els estrategs del govern necessiten un clima de pau social per imposar aquestes mesures d'atac. I per això Rodríguez Zapatero, a la seva presa de possessió com a president de govern, realitzés una crida immediata als sindicats i a la patronal per assolir nous pactes socials. En una decisió tàctica calculada, Zapatero va llançar una picada d'ull als sindicats en anunciar la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI) a 800 euros i comprometre's a reduir la temporalitat. Aquestes mesures, col·locades unes al costat de d'altres, semblen raonables i justes, però si ens detenim un instant podem comprovar que són insignificants en comparació a les concessions fetes a la patronal i que ja hem descrit anteriorment.
Si el govern ha dibuixat amb relativa claredat quin serà la seva orientació de fons, la patronal CEOE (a la qual li ha faltat temps per exigir l'ajornament de la pujada del SMI per dos anys) no ha deixat lloc a dubtes. Segons ha explicat el seu president, Gerardo Díaz Ferrán, en les pròximes setmanes proposarà al govern i als sindicats avançar "a curt termini" cap a un sistema mixt de pensions. Per a la CEOE l'objectiu és aconseguir que l'Estat garanteixi unes quantitats mínimes de pensió i la resta es complementi amb prestacions privades, és a dir, més negoci per a la banca. D'aquesta manera, les quotes patronals a la seguretat social descendirien significativament.
El president de la CEOE, també advoca per una nova reforma laboral que garanteixi l'acomiadament gratuït. Respecte a la inflació i les demandes salarials dels treballadors, ha estat contundent: "es tracta que estiguin per sota perquè contribueixin a que aquesta baixi". En matèria fiscal, el president de la patronal ha demandat més reduccions en l'impost de societats, malgrat que en la passada legislatura ha baixat del 35% al 30% per a les grans empreses i fins al 25% per a les petites i mitjanes.
Davant d'aquestes perspectives, és possible un nou període prolongat de pau social? Des de la vaga general del 20 de juny de 2002 contra el PP, els dirigents sindicals han estat en "pausa", han viscut en un altre món. Les seves accions i declaracions demostren que han estat enlluernats per una dècada de creixement econòmic de la qual només han vist les "brillantors". Tota la seva política "realista" de pactes ha anat cedint, pam a pam, conquestes històriques del moviment obrer. El seu model d'acció sindical s'ha reduït a un "diàleg" permanent amb els empresaris, fins a acabar convençuts que el que és bo per als capitalistes també és bo per a la classe obrera. Ha estat una fase històrica d'absoluta fallida política per part dels dirigents sindicals, fins a convertir-los en magnífics gestors de l'economia de mercat. Però tot té els seus límits. Si tot això ha ocorregut en un període de creixement econòmic, què exigirà la burgesia en un context de crisi?
Els anys daurats del sindicalisme de moqueta i d'acords relativament fàcils amb la patronal, han arribat a la seva fi. Després d'una experiència molt dura, la classe obrera està mostrant que no acceptarà més sacrificis sense una lluita a mort. Per a una bona quantitat d'activistes cremats i escèptics, la preponderància de la burocràcia sindical en aquest període era sinònim d'una classe treballadora dòcil i domesticada, amb un "baix nivell de consciència". Aquests sectors, que en realitat reflecteixen tots els prejudicis ideològics de la petita burgesia, confonen l'actitud de les cúpules sindicals amb l'ambient real de la classe treballadora. I aquest ambient està carregat d'un gran odi i ressentiment acumulat a les seves entranyes, que prepara una nova escalada de vagues i mobilitzacions obreres.

Per un sindicalisme de classe, democràtic i combatiu, amb un programa socialista

Les vagues recents estan mostrant totes les característiques del que veurem en els pròxims mesos i anys. Els treballadors no es deixaran arrabassar els seus salaris i els seus llocs de treball fàcilment. Al contrari, en una època de crisi podrem veure lluites enormement radicalitzades, en les quals seccions senceres dels treballadors comencin a treure conclusions polítiques avançades i abracin les idees del marxisme.
Una vegada més, quedarà clara una idea que els marxistes sempre hem defensat davant tot tipus de tendències sectàries: que els sindicats de classe són organitzacions amb profundes arrels en el moviment obrer i no desapareixeran per molt a la dreta que en un moment donat es trobin els seus dirigents. En última instància, els sindicats sempre acaben per reflectir la lluita de classes i la radicalització política dels treballadors, encara que les cúpules sindicals tendeixin a fusionar-se amb l'aparell de l'Estat en èpoques de decadència capitalista. Els treballadors i sindicalistes marxistes d'El Militante participem en els sindicats de masses per defensar en ells el programa més avançat, les consignes més resoltes, els millors mètodes per assegurar la victòria en cada lluita.
El sindicalisme marxista, alhora que considera absolutament necessària la lluita per les millores salarials i laborals, per la defensa de l'ocupació, no l'observa com una realitat al marge de la societat capitalista. Qualsevol combat parcial per millorar les condicions de vida dels treballadors, ha de formar part d'un altre de més global i general per acabar amb el capitalisme i transformar la societat en línies socialistes. Marx va explicar, i continua sent una explicació completament vàlida, que l'emancipació de la classe treballadora no pot realitzar-se fàbrica a fàbrica.
La gran contribució del marxisme a la causa obrera no va ser inventar una panacea social per acabar amb les injustícies del món, sinó l'haver fet conscients els treballadors dels objectius històrics que es deriven de la lluita de classes. És veritat que en èpoques "normals" del capitalisme aquestes idees no són presents en la consciència dels treballadors, és més, poden passar anys sense que aquests qüestionin l'ordre social existent, la qual cosa permet als dirigents reformistes i a la burgesia mantenir la seva influència. Però també hi ha moments en què el capitalisme entra en crisi, la rutina i la inèrcia es trenquen sota el pes de les contradiccions econòmiques i polítiques del sistema, i la majoria de la gent comença a abandonar les velles creences i prejudicis de tota la vida i busca organitzar-se per canviar la societat.
Els marxistes plantegem al conjunt de la classe obrera i de les seves organitzacions un programa per combatre la crisi i que a més contribueixi a enfortir la lluita per la transformació socialista de la societat. Molts se'n preguntaran d'on sortiran els recursos per dur a terme aquestes reivindicacions. Nosaltres ho diem amb claredat: de la nacionalització de la banca, la terra i els grans monopolis, que concentren la part del lleó de la riquesa que els treballadors hem creat. Aquestes palanques, posades a produir sota el control democràtic dels treballadors, podrien resoldre totes les immediates necessitats que avui pateixen milions de persones a l'Estat espanyol: l'atur, l'escassetat d'habitatge, el deteriorament de l'educació i la sanitat pública, les mancada de serveis socials, els sota salaris, etc. Alliberada del màxim benefici capitalista, una economia planificada en bases socialistes faria possible la reducció immediata de la jornada laboral perquè el conjunt de la població pogués participar directament en les tasques de control i gestió de la vida pública, de l'economia, la política, la cultura..., obrint així el camí per a un progrés social inimaginable. Només la transformació socialista de la societat podrà garantir un desenvolupament harmònic, sostenible i per igual de tot el planeta.