“Ha estat com un 15M dins la plantilla”. Així definia un dirigent de la vaga a Airbus el que ha estat la vaga indefinida en el gegant aeroespacial. Després d’anys de política sindical burocràtica basada en la pau social imposada des de dalt, pactisme als despatxos i retrocés continu de les condicions de vida de la classe treballadora, el conflicte desfermat a les plantes d’Airbus ha estat una mostra de força i dignitat obrera.
L’espurna va saltar a la planta de Getafe, que concentra a 9.000 dels 15.000 treballadors d’Airbus a l’Estat espanyol, i el conflicte es va estendre ràpidament als centres d’Illescas, Albacete, Cadis, San Pablo i Tablada a Sevilla. Fins i tot hi ha hagut ecos entre les plantilles de la multinacional a França i Alemanya.
El detonant que va encendre el polvorí va ser la retallada del teletreball imposada de forma unilateral per la direcció. Però el malestar era molt més profund i el conflicte va evolucionar ràpidament. Les reivindicacions de la plantilla van situar al centre la recuperació del poder adquisitiu lligat a l’IPC, la restitució del complement IT durant les baixes mèdiques, el manteniment de les ajudes a la formació i la protecció estricta de les condicions laborals d’entre 1.500 i 1.700 treballadors amenaçats pel Projecte Bromo: una gran fusió empresarial entre les aeroespacials Airbus, Thales (França) i Leonardo (Itàlia), per competir contra l’americana SpaceX. A costa dels treballadors, evidentment.
El desenvolupament de la vaga no només ha posat entre l’espasa i la paret una de les majors multinacionals d’Europa, sinó que deixa lliçons polítiques de primer ordre per tot el moviment obrer i l’esquerra combativa.
La política de rearmament omple les butxaques dels capitalistes i dispara la precarietat
Airbus no és una empresa en crisi. El primer semestre de 2026, la multinacional va incrementar la seva facturació un 11,6%, arribant als 33.873 milions d’euros, mentre que els seus beneficis nets es van disparar un 50,9% fins a situar-se en els 2.179 milions. Aquest salt financer vertiginós respon directament al boom de la despesa militar impulsat pels governs europeus, amb un increment del 83% en les demandes de la seva divisió de defensa. A tot això s’hi suma el crèdit històric de 3.000 milions d’euros concedit pel Banc Europeu d’Inversions, tramitat en temps rècord sota el pretext de garantir “l'autonomia militar estratègica”.
Òbviament, aquesta pluja de milions no té cap intenció social ni progressista. Per satisfer la política de rearmament europeu, ser competitius i mantenir l’orgia de beneficis pels grans accionistes, Airbus ha de mantenir un flux constant de liquiditat alhora que aposta per endurir dràsticament les condicions laborals de la seva plantilla i de les auxiliars.
Aquesta política de rearmament i militarització també implica als diferents governs europeus, incloent-hi l’Executiu del PSOE-Sumar, tot i la seva xerrameca demagògica contra la guerra. En lloc de lluitar contra la precarietat laboral donant suport als vaguistes o defensar qualsevol política genuïnament d’esquerres, el Govern de Sánchez ha estat el principal apuntador d’Airbus en el moment en què la burocràcia sindical s’ha vist impotent.

El 7 de setembre, després que Airbus s’aixequés de la taula de negociació amb els sindicats que van convocar de vaga, el Ministeri d'Indústria va citar als sindicats CCOO, ATP i SIPA, els firmants de l’acord que la plantilla va rebutjar, i també UGT. En canvi, CGT i UTIL, sense cap explicació, van ser vetats de la reunió i no se’ls va permetre entrar. El resultat va ser obvi: un nou acord firmat d’esquena a la plantilla per exercir la màxima pressió, dinamitar les decisions de les assemblees i forçar la desconvocatòria de la vaga i de la gran manifestació del 12 de setembre. Però de moment no ho han pogut aconseguir.
“Aquesta és la nostra vaga, aquí els treballadors manen i els sindicats obeeixen”
Des dels seus inicis el mes de juliol, la vaga ha desbordat a les direccions sindicals tradicionals. Acostumades a la lògica de la concertació social, les direccions de CCOO, SIPA i ATP van intentar en repetides ocasions contenir la combativitat dels treballadors. Després de la manifestació multitudinària de més de 7.000 persones a Getafe que va obligar al CEO de la companyia, Guillaume Faury, a asseure’s a negociar, la burocràcia sindical va intentar perpetrar una maniobra clàssica: firmar d’esquena a la plantilla un acord d’engrunes per desconvocar la mobilització. La resposta dels treballadors va ser contundent i va imposar un NO a l’acord en el referèndum-farsa dissenyat per la burocràcia a la mida de la patronal.
En reactivar-se la vaga el 25 d’agost, la direcció de l’empresa es va llançar a l’ofensiva amb pressions i xantatges públics a través de la cap mundial de Recursos Humans. La direcció d’UGT, convocant de la vaga al costat de CGT i UTIL, va ser l’eco de la patronal entre la plantilla: va cridar a parar la vaga i negociar sense mesures de pressió, intentant minar la moral dels vaguistes. Un cop més, la votació de l’1 de setembre, després de la reincorporació d’una bona part de la plantilla passades les vacances, en una assemblea de més de 1.500 treballadors, es va aprovar amb el 81,2% del vot no cedir davant la patronal.
Aquesta vaga, com està succeint entre el professorat del País Valencià, Catalunya i Madrid, o com va succeir a la vaga del Metall gaditana, ha rescatat les millors tradicions dels moviment obrer: la democràcia assembleària, la sobirania de la plantilla per decidir, la solidaritat mútua i el convenciment d'arribar fins al final.
La vaga d’Airbus no és un fet aïllat, és la punta de llança d’un descontentament social que comença a cristal·litzar en diversos fronts. No és una casualitat el salt qualitatiu que s’ha donat en els conflictes sindicals més rellevants. Vagues indefinides llançades amb decisió, imposades des de baix i amb dures crítiques al sindicalisme agenollat i burocràtic.
Quan la classe treballadora reconeix la seva pròpia força, paralitza la producció i pren el control, fins i tot les multinacionals més poderoses es veuen obligades a cedir. La lluita és l’únic camí!








