El 24 de Gener de 1977 tres pistolers feixistes van assassinar a un despatx laboralista de CCOO al carrer Atocha, Madrid, a tres advocats, un estudiant de dret i a un administratiu, deixant a més a més quatre ferits. Aquest brutal atemptat, conegut com la matança d’Atocha, va causar una profunda commoció i una impressionant resposta per part de la classe obrera. L’enterrament, celebrat el 26 de Gener, es va convertir en una gegantina manifestació i centenars de milers de treballadors es van declarar en vaga a Madrid i a altres zones de l’Estat.

Els assassins d’Atocha anaven a la recerca de Joaquín Navarro, dirigent del Sindicat de Transports de CCOO a Madrid i de la vaga del transport de viatgers, que havia conclòs durant aquells dies arrancant un important triomf a la patronal. Havent-se lliurat per minuts d’una mort prematura a mans de les bandes feixistes va perseverar amb les mateixes energies a la seva labor sindical i política en defensa dels treballadors, que encara avui continua als seus vuitanta-dos anys.

A Joaquín el vam conèixer durant les mobilitzacions i vagues de la EMT valenciana, on va treballar fins a la seva jubilació. Els companys del Sindicat d’Estudiants, Joaquín, i molts altres companys de la EMT, coincidim a molts anàlisis, en especial en la necessitat de ser molt més contundent amb la patronal.

El Militant .- Explica’ns com vas començar al sindicalisme.

Joaquín Navarro .- Jo vaig anar a Madrid a treballar des de França, corria l’any 1970, al sector del transport. Vaig veure que allà tenia possibilitats de conèixer a la classe treballadora. Hi havia tres classes d’empreses: les petites i familiars, les mitjanes i les grans.

Em vaig col·locar primer a les empreses amb vuit o deu autobusos, vaig conèixer als treballadors, quines necessitats tenien, etc. Sense donar-me a conèixer, qui era, què pensava. D’allà vaig anar a les empreses que tenien quinze, vint, trenta autobusos.

Al transport cada treballador té un torn diferent. Jo arribava mitja hora abans i escoltava les converses, parlava amb els demés treballadors per assabentar-me què no era correcte i què havia d’arreglar a les empreses. Jo donava la meva opinió i els treballadors veien que no era res de l’altre món, que tenia raó i m’escoltaven. I així vam començar la lluita a Juliá, a Madrid, on em vaig presentar a les eleccions sindicals de 1975. Es va passar una nota a l’empresa exposant els punts que havia de corregir i les raons, demanant a l’empresa que ens escoltés i arreglés les coses.

Com no ens van contestar, vaig plantejar fer una assemblea, la vam fer i durant aquesta vaig dir que les coses s’havien de solucionar, que l’empresa no complia ni amb la llei d’aquella època. La vam fer a un autobús gran i es va acordar una plataforma reivindicativa. Per exemple, que els conductors no devíem carregar i descarregar les maletes dels passatgers, que la nostra feina era conduir. I com això, tot anava anotat. Jo vaig demanar que cada treballador es comprometés per escrit. Cada un va posar el que creia que havia de canviar-se. Si algú posava quelcom irrealitzable se l’explicava per què no podia ser, i si era massa poc també. Es va votar la plataforma i es va entregar a l’oficina de l’empresa. Sabent el que podia ocórrer els hi vaig dir que no ens anaven a respondre, perquè estaven acostumats a no respondre i seguir fent amb nosaltres el que volien.

Jo els vaig dir que havíem de demostrar a l’empresa que anàvem de forma seriosa, i la forma de fer-ho era fer un planti i no anar a treballar. I aleshores ens trucarien. I així va ser. Tots estàvem units. Vaig advertir: “pot ocórrer que vingui la policia i ens faci fora de l’empresa. Nosaltres molt tranquils sortirem al carrer, però donarem passeigs davant de l’empresa el temps que sigui necessari, el que es cansi que vagi al bar a prendre el cafè. Però veniu uniformats”. I així va ser.

Quan les altres empreses es van assabentar que Juliá s’havia declarat en vaga, van venir a on estàvem nosaltres i jo vaig dir-me a mi mateix: “hem guanyat la vaga”.

Es va guanyar aquella vaga, es va fer una gran plataforma, els vam fer pagar tot el que demanàvem, i els treballadors van prendre consciència, i van comprendre que les coses s’aconsegueixen, encara que pacíficament, amb la pressió dels treballadors cap a les empreses, amb vagues, mobilitzant-se, fent saber que no estem disposats a que es faci amb nosaltres el que ells vulguin.

Es va firmar la plataforma, es va recuperar molt, la gent estava contentíssima, i a mi l’empresa em va tenir sense conduir un temps. Quan em van tornar a posar a conduir, un dels caps va venir amb mi i al cap d’un temps vaig rebre l’acomiadament de l’empresa, malgrat que no podien acomiadar-me perquè era delegat sindical.

Es va celebrar un judici a Madrid, al 1976. L’empresa m’oferia una indemnització. Al saber que no podrien acomiadar-me em va trucar el jutge a mi sol i em va dir: “Navarro, o agafa vostè els diners o jo l’acomiado sigui com sigui”. Vaig parlar amb el meu advocat, i els vaig agafar. Vaig entrar a la llista negra i ja no vaig poder trobar feina a cap lloc. Aquesta llista es repartia entre les empreses. Jo vaig voler donar els diners al Partit, però no em van deixar perquè em quedava a l’atur, així que vaig donar la meitat: 125.000 pessetes.

EM .- El següent esdeveniment important a la teva experiència sindical va ser l’emblemàtica vaga del transport privat a Madrid, del 18 al 22 de Gener de 1977, relacionada directament amb la matança d’Atocha. Parla’ns d’això.

JN .- De cara al conveni provincial del transport de Madrid vam preparar una plataforma molt ben estudiada, per entregar-la a l’associació d’empresaris. Per la negociació vaig anomenar la “comissió dels nous”, que eren treballadors d’empreses on jo havia estat i que jo coneixia i confiava en ells.

A la reunió els empresaris van dir que jo no podia estar perquè ja no treballava, i jo vaig dir que als treballadors que depenia d’ells la situació. Els treballadors van dir que sí, que jo havia d’estar, i aleshores vam anar als empresaris i els vam dir: “nosaltres no els hi diem a vostès qui ha de seure per la seva part a negociar amb nosaltres, per tant el nostre representant és Navarro i ell serà qui segui a negociar, o ja saben què passarà”.

Arribar a això em va costar al voltant de quatre anys de treball clandestí. Al sindicat vertical em van ensenyar la pistola més d’una vegada. I si mostres por s’acaba tot.

Aquestes negociacions entre el Sindicat Vertical i Comissions van ser molt dures, i va arribar al punt que estant nosaltres al despatx d’Atocha, que es des d’on es dirigia la vaga, els petits empresaris ens van cridar per reunir-se amb nosaltres sense els grans. Ens van explicar que havien arribat a les mans, perquè els petits assumien les nostres reivindicacions i els grans s’oposaven. Els hi vam dir que no podíem arribar a un acord només amb ells, sense els grans, però que ells podien pressionar als grans perquè s’acceptés. L’acord, al que vam arribar amb totes les empreses, va ser molt dur però molt bo. Vam aconseguir un augment d’entre un 19 i un 21 per cent, entre altres coses.

La primera cosa que sempre he plantejat a tots els acords és que no podia haver represaliats ni acomiadats ni sancionats, i per escrit. I vaig cridar als treballadors a una assemblea per la nit perquè votessin l’acord al que s’havia arribat. I vaig dir: “Demà a treballar, però si a qualsevol empresa hi ha algun acomiadat, represaliat o sancionat, dieu-ho, que la vaga seguirà”. Jo he estat molt dur perquè les circumstàncies ho exigien. Era molt dur, però no només amb els empresaris, també amb els treballadors, amb tot el món, però si no hagués estat dur haguéssim aconseguit res.

Després d’aquesta victòria és quan es produeixen els assassinats d’Atocha, la nit del 24 de Gener de 1977. Quan es va firmar tot, al terminar la vaga, hi havia una reunió d’advocats camarades que no eren del transport, sinó d’associacions de veïns, dels barris, etc. Quan va acabar la nostra assemblea es van reunir ells, i són ells qui van morir. No eren laboralistes, el despatx sí ho era, però ells no. Aquella nit em van trucar per prendre una cervesa, vaig baixar al bar i al poc temps van començar a passar les ambulàncies, vam treure el cap i vam veure que s’aturaven a la porta. Quan vam pujar vam veure tot ple se sang, els telèfons estaven tots trencats.

Vaig marxar a casa d’un company, treballador del metro. Em va dir: “Navarro, et quedes aquí i quan vulguis marxes”, i vaig marxar en una estona, no podia dormir. No sabia on anar i vaig tornar a Atocha.

Ens vam reunir uns companys a un local del partit, encara no sabíem que venien a per mi. Després em van dir: “Navarro, has de venir amb nosaltres, perquè un dels advocats que no ha mort, diu que van preguntar per Navarro”. Em van ficar a un pis sol, a prop de la plaça de toros. Vaig estar allà un dies, no vaig ni poder anar a l’enterrament. Em portaven menjar pel matí fins que els hi vaig dir, o em treuen vostès d’aquí o marxo jo. Em van treure i em van portar a un altre pis, a casa d’un camarada, després d’un altre, dins a quatre fins que em van enviar a l’estranger, per seguretat. Vaig estar a Romania, a Moscou...

EM .- Quina opinió et mereix el sindicalisme practicat pels actuals dirigents sindicals?

JN .- Jo no estic d’acord amb el sindicalisme que s’està fent ara. Quan vaig estar a Madrid, el sindicalisme que feia era molt particular meu. Tractava per tots els mitjans de conèixer a la classe treballadora, guanyar-me-la. Per això cal tenir molta paciència i escoltar-los. Jo anava per les empreses mitja hora abans de començar la feina. Perquè quan arriben els primers treballadors abans de començar la jornada laboral parlen entre ells dels seus problemes, i jo m’anava quedant amb tot allò. Aquest és el paper d’un dirigent sindical, conèixer als treballadors, les seves prioritats. No pots anar a una assemblea sense saber què pensen els treballadors.

Quan vaig venir a València, al 1980, el primer que vaig dir a Madrid és que jo volia, abans d’incorporar-me al sindicat com alliberat, treballar a una empresa, amb la condició que fossin els treballadors els que m’escollissin. Vaig tenir una bona rebuda a la ciutat. Als quatre o cinc dies em vaig incorporar al sindicat. Vaig parlar amb el responsable de transport i li vaig dir que necessitava una reunió amb els delegats de totes les empreses de transport.

Després de tenir aquella reunió vaig començar a visitar les empreses i a preguntar pels delegats de comissions, perquè no podia arribar a les empreses dient “aquí estic jo”. Preguntava pels delegats, ells em presentaven als treballadors, fins i tot m’anava a veure’ls als lavabos. La patronal va arribar a dir que havia arribat un dimoni a València.

Al cap d’uns mesos vaig veure les negociacions i vaig pensar que havia de ficar la mà. Vaig convocar una assemblea i vaig plantejar la lluita, perquè no ho veia d’una altra manera. La vam fer a l’estació d’autobusos, i si no arriba a ser pels treballadors, quatre patrons que es van plantar allà em linxen.

Els treballadors a mi m’han respectat molt perquè sempre els he dit la veritat, els he dit el perill que corrien i a la vegada la forma de sortir d’aquest perill. Cal que sàpiguen el perill que hi ha perquè mai puguin dir que els has ficat a un carreró sense sortida. Aquest és el paper del dirigent, no es pot portar a la gent com als borregos sinó tot el contrari. Has de dir: s’ha d’anar a la lluita, perquè amb la lluita és com s’aconsegueixen les coses, i indicar-los el perill i com evitar-lo. I quan parles d’aquesta forma els treballadors recapaciten. Molt de compte, que els treballadors són molt intel·ligents. No els pots enganyar un cop perquè deixen de seguir-te, i aquesta és la crua realitat.

Al poc temps vaig veure que les coses al sindicat amb mi ja no anaven bé, que aquesta rebuda que m’havien donat ja estava canviant, i jo em vaig dir, ara tinc una família i l’haig de cuidar, així que em vaig posar a treballar a la EMT.

Va arribar el moment en que el sindicat em va sancionar. Jo pensava que m’havien expulsat, però ara m’han dit que estava sancionat, per què? Perquè els dirigents del transport estaven molestos amb mi perquè els havia deixat amb el cul a l’aire més d’una vegada.

Però encara estant sancionat jo firmava els convenis, i mai he parlat malament de Comissions Obreres. Sempre he dit que sóc fundador de comissions. Mai he pagat quota a altre sindicat.

A una vaga de la EMT em van enguixar una cama, de la pallissa que em va donar la policia. Aquesta vaga també la vam guanyar. Aquell conveni va ser tan dur que ens manifestàvem des de la porta de l’empresa fins l’ajuntament gairebé tots els dies. La comissió negociadora era UGT, CCOO, CNT, independents, quatre sindicats i els que no érem de cap. Quan vam arribar per la tarda em tenien preparat un cotxe amb un megàfon per parlar. Per la nit ens vam seure a negociar i vam arribar a un principi d’acord, i al dia següent, Pérez Casado, l’aleshores alcalde de València, em diu: “Navarro, segui vostè al meu costat”. Tot això davant la comissió negociadora. Vaig sentir pena per ells perquè anteriorment havien firmat un conveni a esquenes dels treballadors i vam haver de menjar-s’ho amb patates.

A finals dels vuitanta, a una vaga que va haver-hi, els sindicats van arribar a un acord de serveis mínims que per mi no eren mínims. Així que anava el secretari general del transport de Comissions a les empreses perquè el complissin, i jo anava darrere a dir que a aquella vaga no hauria ni un servei mínim. Per això deia que els deixava amb el cul a l’aire. I també per això em respectaven els treballadors. Perquè és fàcil entrar a una vaga, el difícil és sortir d’ella sense perdre res. Els treballadors saben qui els porta pel camí dolent. Per mi els treballadors, pensin com pensin, el que han d’aconseguir és la unitat per anar a la lluita.

EM .- Què has après dels treballadors?

JN .- Jo he aprés molt, he escoltat molt, perquè al parlar diuen la veritat, el que pensen, i d’allà pots extreure el necessari per anar a la lluita. A mi els treballadors em mereixen un gran respecte, perquè ho donen tot, com és la seva forma de ser, com pensen, tot té un sentit. Això és el que cal comprendre.

A veure quina empresa funciona sense treballadors. El capital és l’enemic, és insaciable, però el que es fica a les teves files camuflat és pitjor. Perquè porta a la gent per un carreró sense sortida.

Jo sé que Rajoy i la seva quadrilla són l’enemic, però molts dirigents de partits i sindicats també. El sindicalisme és maco portat honestament. Avui en dia el sindicat és una empresa. Cal fer una neteja. Cal dir-los: aixequeu-vos i moveu el cul una mica que se us refredi, aneu a les empreses, parleu amb els treballadors. A vegades veig coses que em posen els pèls de punta, que semblen pitjors que el vertical. Que en lloc que els dirigents vagin a veure als treballadors, són aquests els que han d’anar al sindicat a pregar, a demanar informació.

I els hi donen un paperet: vagi vostè a tal hora allà. Però això que és? Jo dels ordinadors no estic en contra, però no tants. Aneu a les empreses que és el millor ordinador que hi ha. I reconegueu els errors que hem comet, que els hem comet molt grans i molt greus. Aquesta és la crua realitat.

I si vas a una empresa, i veus que alguns del comitè s’han dedicat a ficar a la seva família, aquells s’han venut a l’empresa. Perquè fiquen a la seva dona, al seu cunyat, i què passa? L’empresa acomiada i amenaça als convenis, i per altre banda, fulano, membre del comitè, està ficant a tres familiars. Què maco! Això s’ha d’acabar.