L'onada d'escàndols de corrupció i assetjament sexual que s'estenen com una gangrena dins del PSOE han posat el govern central contres les cordes.
I en una conjuntura tan transcendental, l'absència de determinació per a rectificar aquests fets, per a frenar en sec a la reacció i enfrontar l'avarícia dels poders econòmics, i la renúncia a prendre mesures dràstiques contra l'especulació immobiliària o a favor de la sanitat i l'educació públiques, és encara més sagnant i feridora.
La compareixença de Pedro Sánchez aquest 15 de desembre va ser un exemple palmari d’això. La seva actitud complaent, limitant-se a esgrimir un guió gastat i irritant, demostra fins a quin punt aquests dirigents són aliens al sentir del poble. Lluny de respondre a la frustració i la ràbia que senten milions de treballadors i treballadores i joves, a la deterioració imparable de les nostres condicions salarials, laborals i de vida, a la pràctica d'un masclisme orgànic que se’n riu de la lluita feminista, Sánchez i els seus col·laboradors estan disposats a suïcidar-se proclamant la seva lleialtat al capitalisme, a l'Ibex 35, a la monarquia de Felip VI i a l'OTAN.
L'esgotament d'aquesta esquerra que porta a la Moncloa des del 2 de juny del 2018 és més que evident. Pensar que podran reconduir la situació apel·lant al vot antifeixista és no entendre que la gota està desbordant el got. Ja no val la propaganda, ni els brindis al sol. Res d'això funciona.
No és la primera vegada que assistim a la contradicció entre les paraules i els fets, però en aquests moments aquesta bretxa ha fet un salt de qualitat, erosionant profundament la credibilitat de Sánchez i els seus socis de Sumar. Les milions de persones que els van votar el 23 de juliol del 2023 per evitar l'arribada al poder del PP, Vox i de tot el que aquests reaccionaris representen, estan atònits amb aquests casos de misogínia, masclisme, corrupció i confabulació amb els rics i poderosos.
La doble moral no frena la dreta, l'enforteix
En la seva roda de premsa, Sánchez va dedicar uns breus minuts als “presumptes casos d'assetjament sexual i corrupció”. El just per a cobrir l'expedient i quedar-se tan ample, afirmant que el fastigós comportament masclista i sexista de nombrosos alts càrrecs del PSOE, alguns del seu cercle més pròxim, ja s'havia aturat, i que això era la prova concloent del compromís del partit amb el feminisme. Ni més ni menys! I ho diu després que les investigacions periodístiques que van destapar aquests escàndols confirmessin que l'aparell del partit els ha ocultat durant mesos, menyspreant les denúncies de les seves pròpies militants. A què juga Pedro Sánchez? És que potser creu que pot tractar les dones víctimes de violència masclista, i que s'han partit la cara contra l'extrema dreta, com si no tinguessin cervell?
Després d'acontentar-se amb aquest argumentari, Sánchez va dedicar l'hora restant a llançar-nos al capdavant xifres i estadístiques. Perquè vegem com de ximples som per no entendre que tot va molt bé i molestar-nos per detallets com la corrupció, el masclisme, els salaris de misèria, els preus estratosfèrics de l'habitatge i la resta de les promeses incomplertes del govern central en tots els terrenys.
Els qui combatem diàriament la dreta extrema del PP i la ultradreta neofeixista de Vox som els primers a sentir fàstic davant els discursos i els somriures hipòcrites de Feijóo i Abascal fent caixa electoral amb els escàndols del govern central. Els assetjadors, maltractadors i puters de tota la vida, els corruptes dels sobres i les comissions, els amics dels narcos, els que aplaudeixen als genocides i reivindiquen la dictadura franquista, parlant de defensa de les dones i la democràcia! Simplement vomitiu!
Però tot aquest menyspreu no pot tapar que, si aquests reaccionaris treuen pit i estan embravits, és perquè sis mesos després d'aquella altra compareixença de Sánchez, quan va prometre regeneració moral després de l’impacte dels àudios entre Koldo, Ábalos i Cerdán, les coses només han canviat a pitjor.
A ningú se li escapa que el PP i Vox utilitzen sense tallar-se els seus nombrosíssims punts de suport en l'aparell de l'Estat per a arribar a la Moncloa, començant per l'UCO i seguint pel poder judicial. Però també aquest aspecte, completament rellevant, mostra l'estratègia fallida d'aquesta esquerra governamental que, des de la Transició fins al dia d’avui, s'ha negat en rodó a depurar de reaccionaris i franquistes les files de l'exèrcit, de la policia, el Tribunal Suprem, el Constitucional, la magistratura en conjunt i l'alta Administració. Agenollant-se davant de l'oligarquia, la institucionalitat del règim del 78 és això.
Les dades canten: els rics cada vegada més rics
La qüestió no és que tinguin “algunes pomes podrides”, com plantegen Sánchez i el seu cercle més pròxim. Ni que s'hagi d'escometre una remodelació “profunda” del govern central, com demanen Yolanda Díaz i altres dirigents de Sumar. El problema és que els escàndols destapats són a penes la punta de l'iceberg. Un iceberg que té el seu origen en què aquest govern ha decidit plegar-se en tots els terrenys a les pressions dels empresaris, la justícia franquista i patriarcal, la dreta i l'imperialisme estatunidenc.
En 2024 les empreses de l'Ibex 35 van guanyar 62.724 milions d'euros!, “rècord històric de beneficis i gairebé de facturació”[1]. I la previsió és que en 2025 n’obtindran 65.000, batent novament la seva marca de l'any anterior[2]. Sota el “govern més progressista de la història”, el 20% més ric rep 5,4 vegades més ingressos que el 20% més pobre. En 2023 el 63% de les famílies no arribava a final de mes[3] i en 2024, més de 12 milions de persones, el 25,8% de la població, estava en risc d'exclusió social[4].
A aquest escenari d'empobriment real, se suma la privatització i la deterioració sense fi de la sanitat i educació públiques, la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions o el desastre de la xarxa de transports, especialment del metro i el rodalies, que utilitzen quotidianament les famílies obreres. I res d'això s'arregla amb ofertes promocionals tipus Black Friday, com el bo de descompte que es treia de la màniga Sánchez en la seva roda de premsa. Una burla, tal com estan les coses!
Fins i tot en aspectes on el president del govern ha apostat per diferenciar-se del PP, com les seves crítiques al genocidi sionista i l'imperialisme nord-americà, la contradicció entre fets i discursos resulta patètica. Què ha estat del famós embargament d'armes a Israel? Ni parlar de trencar relacions comercials i diplomàtiques; el govern del PSOE-Sumar sempre ho ha rebutjat. Retòrica a part, Sánchez ha dit amén als augments en la despesa militar exigits per Trump i fins i tot va córrer a estrènyer la seva mà a Egipte, contribuint a blanquejar la farsa d'un “pla de pau” que continua el criminal holocaust contra el poble palestí.
Els plans de la burgesia
Reflectint el mateix procés que veiem internacionalment, amb la formació de governs d'ultradreta, o coalicions entre aquesta i els partits burgesos tradicionals, un sector important de la burgesia espanyola secunda clarament l'estratègia del PP d'atac sistemàtic al govern.
Com a part d'això han donat llum verda a una cascada d'avançaments electorals a Comunitats que governen: Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia, conscients que la decepció massiva amb el govern central pot permetre'ls revalidar i fins i tot augmentar les seves majories i exigir eleccions anticipades per a assaltar per fi el govern central.
Un altre sector de la burgesia, especialment lligada al capital financer, fins ara valorava molt la pau social que li han brindat Pedro Sánchez i la burocràcia sindical de CCOO i UGT com un factor clau per a l'expansió dels seus beneficis. I veien amb recel que l'arribada a la Moncloa del PP, en coalició amb Vox, fes saltar aquesta pau social per l'aire.
Però les coses estan canviant i ja no fan escarafalls a canvi de govern, tenint en compte a més que compten amb un escenari parlamentari a la UE on la dreta en coalició amb l'extrema dreta domina l'escena. És simptomàtic que tant el PNB com Junts —els partits tradicionals de la burgesia basca i catalana— s'estiguin preparant per a aquest desenllaç, encara que de moment no escenifiquin una ruptura total. Però ho estan preveient i esperen a triar el millor moment de cara als seus interessos electorals.
La burgesia espanyola sap molt bé que la lluita de classes no es temperarà, tot el contrari. Els beneficis empresarials, l'increment dels pressupostos militars i la resta de les polítiques que necessiten exigeixen una guerra oberta contra la classe obrera. I les maniobres per dalt i compromisos puntuals que Sánchez pugui aconseguir amb sectors de la classe dominant, lluny d'evitar l'avanç del PP i Vox l'alimentarà.
Organització revolucionària i lluita de classes per a enfrontar el desafiament
A més de les enquestes electorals hi ha altres fets fonamentals que no poden passar desapercebuts. A diferència dels primers mesos de legislatura, quan el PP i Vox se sentien amos del carrer, des d'octubre del 2024 hem assistit a un gran desplegament de la capacitat de mobilització de la joventut i dels sectors més explotats i combatius de la classe treballadora.
Les impressionants manifestacions per l'habitatge, l'aixecament social al País Valencià contra la gestió criminal del PP durant la DANA i en els mesos posteriors, les vagues dels treballadors del metall de Cadis, Cartagena o Cantàbria, i l'extraordinària rebel·lió global contra el genocidi sionista i la complicitat de les institucions capitalistes, que a l'Estat espanyol ha tingut un dels seus punts més avançats, no poden minimitzar-se. I a l'avantguarda d'aquestes batalles han estat centenars de milers de joves, que no compren la demagògia reaccionària de l'extrema dreta malgrat el que diguin El País i altres mitjans de comunicació.
L'any acaba amb vagues i manifestacions multitudinàries de professors i estudiants en comunitats governades pel PP com Galiza, el País Valencià i Madrid, amb mobilitzacions massives a Andalusia per l'escàndol dels cribratges del càncer de mama que afecta milers de dones, amb una manifestació massiva a Santiago de Compostel·la contra Altri, amb l'anunci d'una vaga general a Euskal Herria per al mes de març, una reguera de protestes contra l'extrema dreta com les que han protagonitzat milers de joves de la universitat pública enfrontant Vito Quiles...
Una embranzida que només rep gerros d'aigua freda per part de la burocràcia sindical i del govern PSOE-Sumar. Aquesta és la gran contradicció: malgrat una correlació de forces favorable als carrers, la dreta i la ultradreta continuen avançant a les urnes pel desastre d'aquesta esquerra submisa.
Els pròxims mesos esclariran el futur d'aquest govern. Però les seves accions confirmen que no vol escoltar els milions de treballadors i joves que exigeixen una rectificació de les seves polítiques per a fer front a aquest desastre econòmic i social. Un govern que no està disposat a expropiar els pisos en mans de bancs, especuladors i rendistes, que renuncia a aixecar milions d'habitatges públics amb lloguers no superiors al 10% de l'SMI, a crear una gran empresa estatal de la construcció, a derogar les lleis i normes que privatitzen la sanitat i l'educació públiques, a enviar a les escombraries la llei Mordassa, a depurar l'aparell de l'Estat de feixistes… està escrivint el seu propi destí.
És una estupidesa pensar que el PP o Vox ofereixen cap alternativa que no sigui un autèntic malson per a la classe obrera. Però ja n'hi ha prou de culpar els treballadors i treballadores i les seves famílies, ja n'hi ha prou de denigrar la joventut, ja n'hi ha prou de demanar el vot a canvi de res. Fa vuit anys que governeu, heu rebut el suport de milions, i tot aquest capital l'esteu dilapidant a consciència.
La lluita de classes truca a la porta a tot el món. L'extrema dreta es nodreix i enforteix d'un sistema en descomposició i de les polítiques d'una socialdemocràcia que accepta les regles d'un capitalisme depredador que encoratja amb la seva gestió. I no serà mitjançant el joc parlamentari com se'ls detindrà.
Cal girar la vista al que ens fa fortes: l'organització conscient en cada centre de treball, en cada institut i universitat, en cada barri i localitat, per a construir una organització dels treballadors i treballadores que defensi sense complexos i a l'ofensiva el programa del socialisme i la revolució, i que es basi en la mobilització massiva als carrers.
No hi ha una altra sortida per a derrotar la barbàrie i conquistar una vida digna.
----
Notes
[1] “Los grupos del Ibex alcanzan un beneficio récord de 62.725 millones”
[2] “Las empresas del Ibex rompen récords de beneficios, valen más y son más generosas que nunca… con sus accionistes”
[3] “Seis de cada diez hogares españoles tiene dificultades para llegar a fin de mes, según OCU”
[4] Enquesta de Condicions de Vida (ECV) Any 2024. Resultats definitius
