Avui es compleixen nou anys de la celebració del Referèndum pel dret a decidir, una fita política que va marcar un abans i un després en la història de Catalunya. El moviment de masses a favor de la República catalana, que va resistir exemplarment la repressió salvatge de l'Estat i va protagonitzar una vaga general històrica el 3 d'Octubre, va posar contra les cordes el règim del 78 i va obrir la crisi revolucionària més profunda a l'Estat espanyol des de la Transició.
Milers de policies i guàrdies civils van desplegar una repressió salvatge per impedir el dret al vot en el referèndum. Però ni les porres, ni els martells amb els quals van trencar els vidres dels col·legis, ni el robatori de les urnes com trofeus, ni els antiavalots enviats pel govern del PP i l'Estat a ocupar Catalunya, van poder evitar que votéssim. Vam votar i vam guanyar demostrant que la mobilització de masses és el camí per a conquerir el dret d'autodeterminació.
Des de l’1-O del 2017 fins ara, han succeït moltes coses. L'empresonament dels dirigents independentistes, l'aixecament popular contra el judici farsa, el fracàs de la via repressiva i els posteriors indults, la ‘taula de diàleg’, l'aparell judicial franquista contra el poble de Catalunya, la traïció dels dirigents burgesos i socialdemòcrates del Procés a la voluntat de milions i, com a conseqüència, a recent aparició de l'extrema dreta d’Aliança Catalana.
Les centenars de milers de persones que vam posar el cos aquell 1 d’octubre i que hem lluitat per una república catalana per a decidir-ho tot, antifeixista i antirracista, ens podem preguntar com és possible aquest aparent gir a la dreta en les files de l'independentisme.
La consolidació d’una nova força d’ultradreta, racista i sionista és una amenaça seriosa. El creixement d’Aliança Catalana no es pot comprendre sense l’experiència d’aquests 9 anys. La catapulta d’AC ha estat la traïció dels dirigents de Junts i ERC a la mobilització popular per l’autodeterminació i la república catalana. El Procés va reflectir un enorme gir social a l’esquerra. Però després de l’1-O, vagues generals exitoses i innumerables manifestacions massives, en què destacava el seu caràcter progressista i la lluita per la independència anava unida a transformar la societat, els dirigents van donar l’esquena al moviment d’alliberament nacional i van reconstruir ponts amb l’Estat espanyol i el règim del 78. Això ha provocat una profunda frustració i desil·lusió. Un escenari ideal perquè els sectors més reaccionaris hagin guanyat pes.
Cal aprendre de l’experiència de la lluita de masses per la república. La col·laboració de classes i aparèixer de la mà de Junts i ERC, especialment en els moments clau, va causar un evident impacte negatiu dins de la militància independentista combativa. Cal extreure les conclusions dels errors comesos.
La batalla per la república catalana que volem no pot estar liderada per aquells que defensen un sistema criminal com és el capitalisme i contra el qual ens alcem. Una república dels treballadors i treballadores i la gent jove, del poble, haurà de prendre el futur amb les pròpies mans i expropiar els responsables de la crisi econòmica i social, començant per monopolis financers, els rendistes, bancs i fons voltor.
La nostra república és la república que proclama que nativa o extranjera la mateixa classe obrera, que el feixisme no passarà, que aixeca la bandera de l’educació i sanitat publiques i un habitatge digne i universal.
Les mobilitzacions per Palestina, contra la violència masclista i l'extrema dreta, per l'educació pública i el dret a l'habitatge ens omplen de força i mostren que podem acabar amb aquest sistema bàrbar.
Avui més que mai l'únic camí per derrotar el règim del 78 i conquerir una república catalana socialista és construir una esquerra revolucionària armada amb el programa del comunisme. És el moment de fer el pas: organitza’t amb nosaltres per fer-la realitat!
