A l'abril de 1993, fa 15 anys, un jove de Burjassot (València) anomenat Guillem Agulló, a punt de complir 18 anys, i ple de ganes de canviar el món, moria a Montanejos, Castelló. El motiu: dur pintes i un adhesiu antiracista. Guillem, militant de Maulets, es trobava amb companys seus en un bar quan un grup de neonazis organitzats van irrompre, com tantes altres vegades, a provocar, amenaçar i finalment agredir: un d'ells va donar la ganivetada de mort a Guillem.

El temps transcorregut des de llavors deixa al descobert moltes coses. En primer lloc, el ben relacionats que estan els elements feixistes i les seues organitzacions amb les institucions i els que posseeixen el poder. I l'impossible que és fer justícia plena en aquest sistema capitalista. Mentre quatre dels cinc membres d'aqueixa banda nazi no van ser detinguts en cap moment, les manifestacions antifeixistes van ser en ocasions acorralades i reprimides per la policia. Els mitjans de comunicació van manipular fins a tal punt que el periòdic valencià Las Provincias va intentar crear la mentida de que l'assassí, Pedro Cuevas, havia tingut contacte amb organitzacions i ràdios d'esquerra; el típic intent de relativitzar el rerafons polític i de comparar als feixistes amb els que lluitem en contra d’ells. Finalment, tres anys després, es va celebrar el judici: tots els integrants de la banda van ser absolts menys Pedro Cuevas, autor de la ganivetada, i no es va reconèixer cap mòbil polític. Aquest subjecte va ser condemnat a 14 anys de presó, però només va complir 4; la impunitat d'aquests elements és tan gran que el tipus es va presentar a les últimes municipals, a Xiva, pel partit franquista Aliança Nacional, els alts càrrecs de la qual han estat condemnats per agressions feixistes.

Les bandes feixistes, racistes, espanyolistes, organitzades amb l'escòria de la societat al servei dels rics, segueixen actuant impunement. La ràbia per l'última víctima mortal, Carlos Palomino, encara està fresca en nosaltres. Aquesta monarquia capitalista i espanyolista va començar el seu regnat amb 30 assassinats per feixistes i policies en el seu primer any, i continua i continuarà amb repressió qualsevol intent de lluitar i organitzar-se. Pretenen desanimar-nos, especialment als joves, de mobilitzar-nos, de donar una alternativa a la seua podrida societat. Però cada atac ens recorda la necessitat de fer-lo.

Al País Valencià, els últims anys, l'onada d'atemptats feixistes és molt greu. Assalts a llibreries i locals d'esquerra, bombes casolanes contra les oficines d'una ONG d’ajut al refugiat, agressions contínues en ple carrer… Enfront d'açò l'alternativa no és amagar-se, no donar-los publicitat, com ens aconsellen els reformistes. No és tampoc la lluita física individual, no perquè no tinguem dret a l'autodefensa (que per descomptat que sí que el tenim), sinó perquè no és efectiva: en aqueix terreny ells tenen les de guanyar, tenen mitjans per a entrenar-se, impunitat policial i judicial assegurada, etc. Es poden neutralitzar a uns quants feixistes, però no es pot neutralitzar al nauseabund fenomen del feixisme, fill bastard del capitalisme. A més, la resposta física individual és fàcilment manipulable per part dels mitjans, que intenten transmetre la idea de que açò ‘és una baralla de bandes’, ‘són tots ultres, d'un costat o l’altre’, etc. No, qualsevol treballador, jove, amb idees d'esquerres, ha de mobilitzar-se en contra d’unes bandes que són el seu enemic, que en determinat moment poden anar a per ell quan decidisca lluitar. Aquesta és la idea que cal popularitzar. Estendre la lluita contra el feixisme, especialment a les zones més sensibles (a València, per exemple, els barris de Russafa i Orriols); explicar que intenten dividir-nos als treballadors segons on haguem nascut, per a poder exculpar als capitalistes de l'augment brutal de l'atur que s'aveïna; organitzar-se; eixir al carrer. I, sobretot, organitzar-se en contra d’aquest sistema.