A les insurreccions populars a l’Algèria i Sudan, es va unir l’esclat de les masses iraquianes el passat 1 d'octubre col•locant el govern d'Adel Abdel Mahdi contra les cordes. Tot just dues setmanes després, el dia 17, va donar començament el major aixecament que es recorda en dècades al Líban, que ha culminat de moment amb la dimissió del primer ministre Hariri. Els històrics esdeveniments de l’Algèria, Sudan, l'Iraq, Líban, Tunísia... anuncien un segon i grandiós acte de la Primavera Àrab, una revolució en marxa contra el capitalisme i l'ordre imperialista.

En un intent de banalitzar el que ha passat al Líban, els mitjans de comunicació burgesos han posat el focus en què el punt de partida de les protestes va ser un "impost sobre les trucades per Whatsapp", sense explicar res més. Si bé aquest surrealista impost ha estat molt real i va contribuir al fet que el polvorí social esclatés, el que estem veient és un moviment revolucionari clàssic que enfonsa les seves arrels en unes causes també molt clàssiques.

El saqueig de l'economia per l'oligarquia

Líban està a la vora del col·lapse econòmic després de dècades de polítiques capitalistes en benefici de l'oligarquia i l'imperialisme, i una corrupció crònica que ha deixat el 60% de la riquesa nacional en mans de 2.000 famílies. El deute públic arriba al 150% del PIB, l’equivalent a 75.800 milions d'euros. La lliura libanesa mantenia un canvi fix amb el dòlar des de 1997 i ja s'ha devaluat un 10%.

Per fer front a aquesta situació l'imperialisme va oferir una injecció de 10.000 milions d'euros a canvi d'un pla de retallades socials. El primer ministre Saad Hariri es va posar ràpidament mans a la obra, declarant “l’estat d'emergència econòmica" i anunciant "les mesures més austeres de la història del Líban".

La realitat concreta per a les masses és que el 30% de la població viu sota el llindar de la pobresa i la taxa d'atur és del 25%; l'1% més ric acapara el 25% de la riquesa, mentre que el 50% més pobre amb prou feines supera el 10%. L'estat de les infraestructures és lamentable: els talls d'electricitat són diaris i abasten fins a dotze hores, i la població pateix les màfies que fan negoci amb l'aigua i electricitat, alhora lligades a diferents grups polítics i religiosos; hi ha sistemes molt deficients de transport, de tractament d'escombraries i aigües residuals, i el mateix passa amb els sistemes de sanitat pública o pensions.

En aquest context el Govern va anunciar la famosa "taxa WhatsApp", tan sols uns dies després de fer-se públic que el primer ministre Hariri havia gastat 16 milions de dòlars en regals a una model sud-africana amb la qual va mantenir una relació. Tot això en un país en què l'Estat paga interessos de fins a un 10% a bancs i prestamistes pels seus crèdits. Va ser la gota que va fer vessar la paciència de les masses contra la l’autocràcia que governa el Líban.

Qüestionament del règim sectari

Des que van començar les protestes una idea va dominar la consciència dels centenars de milers que van prendre els carrers: el qüestionament de tot el règim polític sectari establert fa dècades per l'imperialisme, i la seva identificació com el culpable de l'actual situació. La revolució ha lligat ràpidament el rebuig a les retallades i la reivindicació d'unes condicions de vida dignes amb el propi règim com la causa de fons.

L'Estat libanès és un monstre erigit en el procés de descolonització. La seva constitució de 1926 i el seu Pacte Nacional de 1943 (any de la independència de França) van consagrar la divisió religiosa del país, dividint la representació parlamentària entre musulmans i cristians i, dins d'aquests dos blocs, entre les 18 confessions diferents reconegudes. Al seu torn, els principals càrrecs de l'Executiu van quedar repartits sobre una base sectària: president cristià, primer ministre sunnita i president de parlament xiïta. Aquest repartiment es va fer sobre la base d'un cens de 1932, que és el que es manté vigent. L'acord de Taïf de 1989 -també afavorit pel imperialisme-, que va posar fi a 15 anys de guerra civil libanesa, no va tocar aquest sistema.

Molts dels dirigents parlamentaris actuals són membres de les mateixes famílies que dominaven les diferents agrupacions polítiques al 1943. Un procés que ha donat lloc a una casta política paràsita i corrupta que saqueja a mans plenes la riquesa de país.

Un moviment revolucionari que reflecteix canvis profunds en la consciència

Les mobilitzacions que s'estan desenvolupant no tenen precedents, ni en l'extensió geogràfica ni en el que reflecteixen pel que fa a la transformació de la consciència. Es calcula que han participat al voltant d'un 30% de la població libanesa per tot el país: una mostra d'això va ser la cadena humana de 171 quilòmetres de nord a sud convocada el 28 d'octubre. Les protestes, aturades, manifestacions, talls de carreteres, etc., es duen a terme de forma ininterrompuda des del 17 d'octubre.

"El poble vol la caiguda de el règim", la històrica consigna de la primavera àrab és també la principal reivindicació de la revolució libanesa. I precisament aquesta consigna és la que ha unit a treballadors, pobres, joves a l’atur, dones ..., de totes les confessions en un únic moviment. És la primera vegada que això passa. En els últims anys s'han produït lluites importants al Líban. Però o bé les diferents organitzacions aconseguien imposar la seva línia sectària (com Hezbollah al 2006-2008) o quedaven aïllades a Beirut (com l'aixecament de 2015 per la recollida d'escombraries).

En l'últim any, fruit de la situació econòmica cada vegada més difícil i també de la influència dels processos en altres parts de món, s'han desenvolupat mobilitzacions al Líban que trencaven amb el sectarisme. Al desembre de 2018, alhora de les "armilles grogues" franceses, es van produir manifestacions similars al Líban, que van culminar en la convocatòria d'una vaga general el 4 de gener d'aquest any.

Aquesta rebel•lió també ofereix moltes lliçons a debats recurrents sobre la "baixa consciència revolucionària", "el paper de la classe obrera" o la seva suposada "debilitat". El Líban és un país urbà, el 90% de la població viu en ciutats, i des de fa mesos assistim a lluites obreres en ascens que en l'actual context s'han estès i poden convertir-se en la punta de llança de el moviment. El moviment obrer ha jugat un paper central en les vagues generals convocades el 21 d'octubre i el 4 de novembre, i en les nombroses aturades que s'han produït en diferents sectors durant el transcurs d'aquestes setmanes.

Aquest és el país de la divisió sectària més refinada, organitzada legalment al llarg de dècades. I l'única força que ha estat capaç de posar tot aquest entramat en dubte ha estat la mobilització de masses, armada amb els mètodes de lluita clàssics de la classe obrera: la vaga, les assemblees, la paralització de el país fins aconseguir la caiguda de règim.

El Líban, un punt clau de l'enfrontament entre les potències

Fa tot just unes setmanes es produïa l'últim intercanvi de míssils entre Israel i Hezbollah. El Líban ha estat durant dècades escenari dels enfrontaments entre les diferents potències regionals i un punt clau també per a l'imperialisme nord-americà. A l'igual que a l'Iraq, el moviment de masses ha encès les alarmes a tots els implicats i tots intentaran treure partit del que està passant: els EUA, Israel i l’Aràbia Saudita intentaran soscavar la força de Hezbollah -la principal força organitzada al Líban , enfortida per la guerra a Síria- i per extensió de l'Iran. Fins i tot Rússia, amb un paper cada vegada més destacat a l'Orient Mitjà, pot intentar rendibilitzar aquesta posició que ha guanyat a la zona.

D'altra banda, tots estan interessats en la formació ràpida d'un nou govern, no volen veure de cap manera una victòria del moviment revolucionari. Quelcom que van poder evitar el 2011 i que intentaran evitar ara.

Retrocés del Govern i dimissió de Hariri

Després d'una setmana de protestes, Hariri va oferir un paquet de mesures per "satisfer a la població": reducció del 50% dels sous als ministres, una llei "per tornar els diners públics robats" i qüestions similars. Quelcom que arribava tard i que ningú es creia. Uns dies després, el 29, Hariri va presentar la seva dimissió. Això, en lloc de posar fi a les protestes, va ser rebut en les manifestacions per la consigna principal de el moviment: "Tots significa tots!", no hi haurà treva fins a la caiguda de tot el règim.

En aquest moment el govern està en funcions fins que es formi un de nou. Encara no està clar qui l'encapçalarà. Malgrat tot l'entramat sectari de govern i l'aparell de l'Estat, hi havia un Govern pràcticament d'unitat nacional. El simptomàtic és la resistència a la convocatòria de noves eleccions i a la renúncia de Hariri, en primer lloc de Hezbollah. L'organització xiïta, aliada de l'Iran, va sostenir la seva influència en el passat presentant-se com “l’organització dels pobres xiïtes". No obstant això, en el moment en què va esclatar el moviment revolucionari, el seu dirigent Nasrallah ha estat el més bel·ligerant a cridar públicament a abandonar les protestes, fins i tot els seus milicians s'han enfrontat als manifestants mostrant el caràcter reaccionari de l'organització i deixant en evidència que les seves posicions no són més que demagògia populista.

Una alternativa revolucionària per lluitar pel socialisme

Si bé la classe obrera ha jugat un paper central, el moviment mostra debilitats que cal superar. El fet que cap de les organitzacions tradicionals hagi dirigit, ni tan sols donat suport, les mobilitzacions han fet més difícil a l'Estat controlar-les, i és un símptoma de la manca d'autoritat d'un sistema polític podrit. Però, alhora, això ha d'obrir pas a la construcció d'una força política revolucionària genuïna, armada amb el programa del marxisme internacionalista. Quant més tardi en aixecar-se més marge de maniobra tindran els adversaris de la revolució en descarrilar la lluita de les masses.

L'experiència del primer esclat de la Primavera Àrab és molt clara al respecte. L'enorme força del moviment revolucionari que va fer caure en escassos vint dies la dictadura de Mubarak a Egipte el 2011 va ser insuficient per enderrocar el sistema capitalista en què se sustentava, que sí que va ser capaç de recuperar-se i aixafar la revolució amb el cop d'Al Sisi.

L'oligarquia libanesa, les seves diferents variants sectàries, i l'imperialisme maniobraran de totes les formes possibles per descarrilar la lluita de el poble libanès. Tenen experiència i organitzacions preparades per a això. Està per veure què passa amb el nou Govern, com es desenvolupa, qui l'encapçala, però ja tenen un objectiu clar: aixafar l'aixecament per totes les vies possibles.

La solidaritat internacionalista amb el poble del Líban és més necessària que mai. I la primera tasca és contribuir al fet que aquesta rebel·lió compti amb un partit revolucionari, basat en la classe obrera, el jovent i els oprimits, l'única força que s'ha demostrat capaç de posar cap per avall el règim capitalista libanès. Un partit que sigui capaç de posar-se a al capdavant de la població per enderrocar l'oligarquia, que aconsegueixi l'expulsió de l'imperialisme i l'expropiació de les palanques fonamentals de l'economia sota el control democràtic de la població. D'aquesta manera, un govern dels treballadors podria començar la transformació socialista de la societat i tindria un efecte formidable en tot Orient Mitjà i el món àrab, unificant la lluita dels oprimits dl Líban, l'Iraq, el Sudan o l’Algèria.