El passat 31 de juliol Fidel Castro va anunciar oficialment el traspàs de responsabilitats al seu germà Raúl Castro, vicepresident del partit i del Consell d'Estat. Una greu malaltia intestinal l’obligava a retirar-se de les seves tasques de govern per temps indeterminat.

Les reaccions no es van fer esperar; els elements contrarrevolucionaris que resideixen a Miami van expressar el seu goig, davant el que ells pressentien com els últims moments de la vida de Fidel, amb manifestacions carnavalesques pels carrers d'aquesta ciutat. Fins i tot des de la Fundación Nacional Cubano Americana (institució de caràcter clarament feixista) es va exhortar de forma més o menys clara, a les Forces Armades revolucionàries de Cuba que portessin a terme un cop d'estat.

Per la seva banda el sector de la premsa internacional que amb major o menor virulència sempre ha atacat al govern cubà, també amb goig poc dissimulat, va començar a especular sobre possibles mesures, passos i persones que poguessin dirigir la “transició” a Cuba. Alhora que esperaven una reacció massiva per part de la població cubana, segons ells fastiguejada del règim que governa l’illa.

Però tots els seus anhels, tots els castells en l'aire que van construir en les primeres setmanes de la retirada de Fidel, s'han esfondrat estrepitosament. Lluny de les explosions de goig esperant el final de “l'odiat dictador”, el que ens hem trobat és amb la profunda preocupació de la majoria de la població pel futur de l’illa.

La revolució cubana, els seus èxits i la figura de Fidel, segueixen gaudint d'un sòlid suport entre la majoria dels treballadors, camperols i el poble cubà en general.

La realitat cubana

És evident que el fet que Fidel es trobi convalescent, introdueix un nou element important en la situació política; cap altre dirigent cubà té l'autoritat i el carisma del que gaudeix Fidel.

D'altra banda, Fidel ha deixat clar la seva oposició inflexible a que el capitalisme torni a imposar-se a l’ illa. La seva retirada de l'escena, encara que les autoritats cubanes i el mateix Fidel insisteixin que és temporal, ha aixecat expectatives entre la burgesia internacional en el possible nou rumb que pugui prendre la política dels que avui dirigeixen el govern cubà.

Així les paraules de Raúl Castro, el passat 2 de desembre, en l'acte de commemoració del 50 aniversari del desembarcament del Granma, en el sentit de fer un cridat al govern d'Estats Units a “resoldre en la taula de negociacions el perllongat diferendo entre EEUU i Cuba”, ha aixecat tota una polseguera en els mitjans de comunicació burgesos de tot el món.

Una delegació de deu congressistes nord-americans va visitar l’illa el 16 de desembre. Aquests mantenen pel que fa a Cuba una política semblant a la de la burgesia europea; això és, són partidaris de suavitzar l'embargament a canvi, això sí, que el govern cubà apliqui mesures per a facilitar l'entrada progressiva però ferma del capitalisme a l’illa.

Aquesta visita cal contemplar-la dintre de l'estratègia d'aquest sector dels representants polítics de la burgesia que persegueixen, igual que els partidaris de l'embargament (només que amb altres mètodes), fer retrocedir a Cuba a la situació d'abans de la revolució.

Era una missió exploratòria que tenia per objectiu sondejar als alts càrrecs del govern cubà sobre quin serà la política que seguiran, i intentar esbrinar el pes i la capacitat de decisió que tenen els sectors procapitalistes. Tot sembla indicar que de moment no han tret res en clar.

Els perills de la corrupció i el burocratisme

Però més enllà d'aquestes maniobres, que no són cap novetat, és innegable que a Cuba hi ha problemes i existeixen perills greus que fan perillar la revolució i amenacen amb destruir-la. Un element important que alimenta aquestes dificultats és l'assetjament criminal de l'imperialisme USA.

El bloqueig econòmic sobre Cuba té greus efectes. Les mesures que l'administració Bush va prendre per a reforçar-lo van provocar que el 2005 Cuba perdés 4.186 milions de dòlars. En total, segons dades oficials, 45 anys de bloqueig han suposat pèrdues globals de 86.108 milions de dòlars per al poble cubà. Però seríem uns ingenus i no  faríem cap favor a la revolució, si concloguéssim que els perills que amenacen a les conquestes del poble cubà provenen només de l'assetjament extern.

El propi Fidel declarava, en el discurs del 17 de novembre de 2005, que el major perill per a la revolució cubana no es troba als EEUU sinó a la mateixa illa, especialment, com ell va esmentar específicament, els perills de la corrupció i el burocratisme. Va ser precisament aquest discurs el tret de sortida d'una campanya interna amb la qual es pretén lluitar contra la corrupció i el burocratisme a tots nivells.

Com part d'aquesta campanya es van crear els grups de treballadors socials, la labor dels quals és la de vetllar pel compliment de les normes de distribució i evitar el robatori dels recursos de l'Estat; també es van incrementar i van enfortir els controls i inspeccions. El que aquesta campanya està traient a la llum és veritablement preocupant i vam pensar que exigeix analitzar les raons de fons d'aquesta situació i prendre mesures que ataquin el problema d'arrel.

Fins a agost de 2006 els inspectors integrals de L'Havana van realitzar 22.692 verificacions i en 11.692 centres van trobar violacions de preus i alteracions en la norma dels productes. El 52% dels centres examinats va tenir problemes. Les infraccions més comunes en aquests centres eren entre altres: entrepans amb menys pernil de l'estipulat, gerros de cervesa de 260 cl. quan haurien de tenir 350 cl., terrines de gelat amb un contingut real molt inferior als 250 gr. que anuncia l'etiqueta, etc.

Aquests són casos concrets en la distribució al detall que demostren l'amplitud del problema, encara que és evident que el més lesiu per a l'economia cubana són les irregularitats provinents de la gestió que alguns funcionaris fan de les empreses estatals. En aquest àmbit s'està desenvolupant una campanya d'auditories i les dades també són preocupants: de les empreses auditades, al voltant d'un 60%, més d'un 30% han presentat problemes.

També hem de tenir en compte l'efecte que va tenir la introducció de reformes de mercat a l’illa després de la caiguda de la URSS. Aquestes han donat lloc al naixement d'una capa dintre de la societat cubana amb interessos en el restabliment del capitalisme a l’illa. Els durs anys del període especial (període posterior a la caiguda de la URSS amb importants restriccions de tot tipus*) han sembrat també il·lusions en certes capes que sota el capitalisme gaudirien d'una vida més còmoda. De fet, per a molts cubans del carrer infringir les normes de “distribució” per a dur uns pesos a casa és imprescindible per a cobrir les necessitats bàsiques de la família. El salari mig (uns 300 pesos mensuals) no dóna per a arribar a fi de mes; a més molts dels productes essencials cal adquirir-los amb divises, el que incrementa encara més la necessitat d'aquests pesos extra. El cubà ha de “lucharla” diàriament per a tenir les seves necessitats bàsiques cobertes. És clar que l'efecte del criminal embargament juga un important paper; limita a l'Estat cubà la capacitat de poder accedir a productes bàsics a preus de mercat i, per tant, això repercuteix tant en la quantitat disponible d'aquests productes com en el seu preu final.

La implicació conscient de la classe obrera: determinant

És evident que no estem davant problemes aïllats, ens trobem davant una malaltia que posa en perill la revolució i les seves conquestes. Per a neutralitzar l'extensió d'aquesta capa és imprescindible aprofundir en les mesures que facin possible la participació decisiva de la classe obrera en la gestió i control de la societat.

Raúl Castro en el seu discurs de clausura del XIX congrés de la Central de Treballadors de Cuba, el 30 de setembre del 2006, feia un esforç per treure a la llum les qüestions de fons que podrien estar en l'origen d'aquesta situació. Deia: “Un dels més difícils reptes del treball ideològic és aconseguir que el treballador es senti amo col·lectiu de les riqueses de la societat i actuï en conseqüència”.

Des del nostre punt de vista, el company Raúl Castro dóna en el clau al referir-se a aquesta qüestió perquè l'economia planificada funcioni i es desenvolupi.

Parlant de com enfrontar-se a la corrupció en el mateix discurs, Raúl Castro explicava: “Però en les condicions del socialisme és molt difícil enfrontar aquests perillosos vicis sense el concurs dels treballadors, ells són la força essencial”.

Efectivament, la participació dels treballadors és decisiva. Que aquests sentin que els mitjans de producció són la seva propietat col·lectiva és un dels factors clau i determinant perquè la revolució avanci i s'enfronti victoriosa als perills.

En aquest sentit la clau per aconseguir aquest objectiu és enfortir, dotar de funcions, de capacitat de decisió i autoritat els treballadors. Els comitès en cada fàbrica, barri, coordinats a nivell de localitat, ciutat i a escala nacional, han de ser els organismes on els treballadors opinin, organitzin, aprovin plans, dirigeixin empreses, controlin la distribució de productes; organismes en els quals els responsables puguin ser triats pels treballadors i puguin ser revocats per ells mateixos en el moment que considerin que no estan complint la seva comesa. Pensem que aquestes són les mesures concretes, que  aprofundiria la democràcia revolucionària, possibilitaria que els treballadors se “sentissin amos col·lectius de la riquesa de la societat i actuessin en conseqüència”.

La revolució internacional, clau per a la revolució cubana

Com va explicar Fidel en el citat discurs, la distribució il·legal i el burocratisme en la gestió econòmica afecta a la qualitat i quantitat de les mercaderies disponibles.

Però aquests no són els únics elements. El socialisme, com explicava Marx, per a establir-se, necessita dues condicions bàsiques, la primera, la participació conscient de la classe obrera en la gestió de la societat i la segona el seu caràcter internacional. La història ha demostrat de forma dramàtica, la inviabilidad del socialisme en un sol país. Avui la revolució cubana es troba en un context històricament favorable per a sortir del seu aïllament. El procés revolucionari que es desenvolupa en tota Llatinoamèrica, amb Veneçuela al capdavant, és una oportunitat immillorable perquè la ruptura amb el capitalisme, que en el seu moment es va produir a Cuba, s'estengui a tot el subcontinent. En aquesta tasca Cuba hauria de ser el seu principal impulsor.

La combinació de la riquesa intel·lectual generada a Cuba amb els recursos humans i materials de països com Veneçuela o Bolívia, sota control dels treballadors, possibilitaria que totes les necessitats de les masses cubanes i de tots els països quedessin cobertes amb escreix.

Una federació socialista d'aquests països seria un irresistible pol d'atracció per a les masses oprimides de la resta d'Amèrica Llatina i del món sencer. Avui aquest objectiu és més possible i més necessari que mai, el futur de la revolució cubana està íntimament lligat al de la revolució mundial, en aquests moments clarament en ascens. Aprofitem-ho!  *nota del traductor