Des de principis de novembre el poble xilè ha posat contra les cordes el govern reaccionari de Piñera impugnant amb la seva mobilització el sistema capitalista. No només s'han produït les manifestacions més massives de la seva història, i fins a sis vagues generals imposades pel moviment a la direcció de la CUT, el jovent s'ha aixecat lliurant una batalla heroica als carrers. Xile continua en rebel·lió però la burgesia, amb l'escandalosa col·laboració de les direccions reformistes del Partit Socialista i el Partit Comunista, està maniobrant a fons per a descarrilar-la.

El Govern de Piñera ha intentat absolutament tot. Va recórrer a una repressió salvatge que s'ha cobrat la vida de 30 manifestants assassinats per les forces militars i policials, milers de ferits —dels quals centenars han perdut la vista— i més de 22.000 detinguts. Segons l'últim informe de l'Institut Nacional de Drets Humans (INDH) s'han interposat un total de 1.383 denúncies vinculades a la repressió contra manifestants, entre elles, 192 per violència sexual, 405 per tortures i altres tractes cruels i 787 per ús excessiu de la força. En aquests moments hi ha més de 3.000 presos polítics a les presons de Piñera.

L'aparell de l'Estat xilè s'ha tret la seva màscara democràtica deixant al descobert la total pervivència de l'esperit pinochetista a les seves institucions. Però aquest desplegament de força s'ha mostrat impotent enfront la determinació del poble. Davant l'avanç de la revolució, Piñera es va veure forçat a realitzar algunes concessions formals però es va negar rotundament a dimitir. Ara pretén desarmar la lluita convocant un plebiscit sobre la reforma de la Constitució. Una nova farsa disfressada sota l'aparença de transició democràtica, que reprodueix l'estratègia utilitzada durant els anys 90 després de la caiguda de la dictadura.

Els dirigents reformistes de l'esquerra xilena estan salvant Piñera

El Govern, acorralat per la pressió de les masses, no ha tingut més opció que aferrar-se a l'únic salvavides disponible per a evitar el seu total enfonsament: l’ofert pels partits de l'esquerra parlamentària xilena.

El passat 15 de novembre el Partit Socialista (PS) i el Front Ampli (FA) van signar, al costat dels partits de la dreta, l'anomenat “Acord per la pau social i nova constitució”. Aquesta traïció ha partit en dos el FA, quedant-se dins la coalició el sector més dretà. El Partit Comunista (PCCh) es va desmarcar inicialment de la signatura de l'acord per l'enorme pressió dels carrers, però la seva direcció ha anunciat ja el seu suport “crític” al procés de renovació constitucional batejat com a Convenció Constituent.

La “nova transició democràtica xilena” començaria amb la celebració d'un referèndum el proper 26 d'abril per a secundar o rebutjar l'elaboració d'un nou text constitucional, i decidir també sobre quin tipus d'òrgan hauria de redactar-la. Després d'aquesta primera consulta s'haurà d'esperar fins al mes d'octubre per a triar als membres de la futura Convenció, i una vegada elaborat el nou text constitucional seria sotmès a una posterior ratificació. És a dir, l'esquerra reformista xilena proposa regalar gairebé un any de pau social a un criminal com Piñera a canvi d'una reforma legislativa sota el seu estricte control.

Les úniques exigències del PCCh davant les maniobres de la reacció han estat demanar que existeixi “paritat de gènere” entre els representants, establir una quota per a pobles indígenes en aquesta, assegurar la participació de diputats constituents independents i un quòrum per a les votacions menors de l’ imposat per la dreta i els seus socis (previst en 2/3). El Senat ja ha rebutjat aquestes mesures. La postura del PCCh la resumia el seu senador Daniel Núñez abans de la votació a la cambra: “Votaré contra el projecte ‘Acord per la Pau’ perquè es va fer donant l’esquena al poble mobilitzat. Però com els comunistes som part del procés constituent, aprovaré el plebiscit del 26 d'abril, malgrat les seves limitacions. Continuarem lluitant per una veritable nova Constitució”.

Això és una completa capitulació embolicada en arguments falsos. Els revolucionaris mai haurien de ser part d'un “procés constituent” que tracta de salvar al règim capitalista i mantenir un assassí com Piñera en el Govern. El deure d'una direcció que es diu comunista no sols és estar colze a colze amb dels milers de xilens que es mobilitzen, és també posar totes les forces del partit al servei d'una estratègia per a transformar la societat.

La Mesa d’Unitat Social (MUS), principal agrupació de moviments socials i sindicats del país, ha mantingut una postura semblant. Encara que formalment està contra “l’Acord de Pau”, no ha fet crides a la vaga ni a grans mobilitzacions durant les últimes setmanes i no és per falta de motius, per descomptat. El pes del PCCh i de la burocràcia sindical de la CUT dins de la MUS és molt gran, quelcom que sens dubte està sent determinant per a evitar una nova onada de vagues que faci volar per l'aire la pau social que tant els està costant imposar.

Ara més que mai: tot el poder pels treballadors i el poble xilè

Les direccions reformistes de l'esquerra han convertit des del principi la consigna de l'Assemblea Constituent en el punt central. Òbviament, per a la població que està jugant-se la vida als carrers aquesta consigna té un contingut molt concret: trencar definitivament amb l'actual estat de les coses i transformar radicalment les seves condicions d'existència. No obstant això, “l’Assemblea Constituent”, ja vagi acompanyada de l'adjectiu “popular”, “lliure” o “sobirana”, només ofereix un marc parlamentari per a “debatre” sobre les qüestions en litigi.

Un nou parlament capitalista no alterarà la naturalesa del poder real, que es concentra a les mans d'una oligarquia parasitària que ningú ha votat ni triat, i que exerceix la seva dictadura sobre la societat a través de la propietat dels mitjans de producció i el control de l'aparell de l'Estat. Si aquest nou parlament —tingui el nom que tingui— i la nova constitució respecten l'ordre capitalista i deixa intacte el poder econòmic de les 10 famílies que controlen Xile, res substancial canviarà pels milions de treballadors i joves que lluiten heroicament.

Mentre la burgesia parla de “reformar la Constitució”, paral•lelament reforça el seu aparell repressiu per a assestar un cop al moviment quan les condicions siguin més favorables. Per això és una completa vergonya que els diputats de l'esquerra hagin secundat, o s'hagin abstingut com han fet els del PCCh, la nova legislació anti-vaga presentada per la dreta com la “Llei antisaquejos”, que endureix les penes previstes en el codi penal contra els manifestants.

La tasca estratègica de l'esquerra militant i classista a Xile és aprofundir i donar consistència a aquest poderós aixecament, unint-lo a un pla de lluita per a organitzar la vaga general indefinida —amb ocupacions dels centres de treball i estudi—, un programa conseqüent que doni resposta a les necessitats del poble: nacionalització de la banca, dels monopolis i de la terra, sense indemnització i sota el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions; educació i sanitat públiques, dignes, gratuïtes i universals; salaris dignes i ocupació estable; dret a un habitatge públic assequible; jubilacions dignes cent per cent públiques, i fi de les AFP; llibertat per a tots els presos polítics i depuració immediata de feixistes de l'exèrcit, la policia i la judicatura; judici i càstig als responsables de la repressió i els crims de la dictadura; tots els drets pel poble maputxe. Per la Federació Socialista de l’Amèrica Llatina.

En comptes d'un parlament capitalista, controlat pel règim, cal estendre els cabildos i les assemblees populars, i promoure els comitès d'acció a totes les fàbriques, centres de treball, d'estudi, barris… Aquests organismes han de ser coordinats nacionalment, mitjançant delegats elegibles i revocables, en una Assemblea Revolucionària que triï un govern dels treballadors per a trencar amb el règim capitalista.

La correlació de forces continua sent favorable per a aconseguir aquests objectius. Ni tan sols les festivitats nadalenques han parat les protestes. El divendres 28 de desembre moria un jove manifestant en intentar fugir dels gasos lacrimògens i els canons d'aigua emprats pels milicos i la policia. La tradicional celebració de cap d'any a la Plaça Itàlia va ser transformada en una enorme protesta on es va exigir una vegada més la renúncia de Piñera. És una gran inspiració veure com es manté la resistència popular malgrat l'enorme pressió dels dirigents per a descarrilar-la.

La classe obrera i l jovent xilè estan relligant el nus de la seva pròpia història, i no hi ha cap mena de dubte que la caiguda del sistema capitalista seria una realitat a Xile si existís un partit dels treballadors disposat a liderar aquest magnífic potencial revolucionari. I aquesta és la tasca més important del moment: construir aquesta organització amb el programa del marxisme per a convertir el potencial en una força real irresistible.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA