La candidatura peronista encapçalada per Alberto Fernández i Cristina Fernández de Kirchner, "El Frente de Todos", ha guanyat les eleccions argentines del passat 27 d'octubre amb el 48’10% (12.473.709 vots) davant el 40’37% (10.470.607 vots) aconseguit per la candidatura de Mauricio Macri "Juntos por el Cambio". Una victòria prou àmplia com per no necessitar una segona volta, encara que menys àmplia que l’obtinguda en les PASO -eleccions primàries celebrades l'11 d'agost on la diferència a favor del peronisme va ser de 16,5 punts i prop de quatre milions de paperetes.

A més a més de l'elecció de president i vicepresident, també es van renovar 130 diputats nacionals (de 270) i 24 senadors (de 72) i es van triar diputats a tres províncies i a la Ciutat Autònoma de Buenos Aires.

Encara que en el Senat el peronisme obté la majoria absoluta no és així al Congrés, on el macrisme és la primera força amb 120 escons front dels 109 del "Frente de Todos". Això contribuirà a introduir encara més inestabilitat a la ja de per sí convulsa situació política argentina.

Macri recupera terreny davant la passivitat dels dirigents peronistes i la seva aposta pel pacte social

El proper 10 de desembre Alberto Fernández serà investit president de la República Argentina, però això no pot amagar que la derrota del macrisme ha estat menys contundent del que s'esperava. Diversos factors expliquen aquest desenvolupament.

En primer lloc, Macri ha liderat una campanya electoral molt agressiva apel•lant al vot de la por, aconseguint mobilitzar no només a l'oligarquia tradicional, també a la petita burgesia i als sectors endarrerits de la població. Presentant-se com l'únic mur de resistència davant el kirchnerisme i a la lluita que la classe obrera i el jovent han protagonitzat durant aquests anys, Macri ha encapçalat eficaçment la polarització de la societat per la seva banda dreta, arrencant centenars de milers de vots a la resta de candidats reaccionaris.

L'altre aspecte que explica els resultats del macrisme és la política d'Alberto Fernández i l'oficialisme peronista. Des que va guanyar les PASO no han fet més que enviar missatges de tranquil•litat als banquers, a l'FMI i al Banc Mundial, insistint una i altra vegada que la seva intenció és la de seguir pagant el deute -encara renegociant terminis i condicions, quelcom que tots els creditors consideren inevitable-, i salvaguardar els interessos dels capitalistes nacionals i estrangers.

Fernández ha dedicat gran part del seu temps i energies a la tasca de compondre un nou pacte social entre la gran patronal i la burocràcia dels sindicats peronistes, amb el gens dissimulat objectiu de desactivar les mobilitzacions de la classe obrera, afavorir més retallades salarials i socials, i desviar el profund descontent popular cap a les aigües del parlamentarisme.

Mentre han brillat per la seva absència les mesures concretes que aplicaria per solucionar o almenys pal•liar el desastre social que assola a la majoria de la població argentina, Fernández no s'ha tallat en exigir més "sacrificis" per "tornar a aixecar l'Argentina".

Els resultats del FIT-Unidad

En qualsevol cas, la victòria de "El Frente de Todos" ha estat rotunda i la derrota macrista inapel•lable. Milions de treballadors argentins han utilitzat l'opció que els oferia el kirchnerisme per colpejar a aquells que han arrasat centenars de milers de llocs de treball, emprès brutals contrareformes socials i enfonsat a amplis sectors de la població en la pobresa. Per descomptat, el record dels anteriors governs dels Kirchner en comparació al malson que ha suposat Macri ha tingut un pes electoral molt fort entre les capes més explotades i desfavorides.

El FIT-Unidad, coalició electoral integrada pel Partit dels Treballadors Socialistes (PTS), el Partit Obrer (PO), Esquerra Socialista (IS) i el Moviment Socialista dels Treballadors (MST), concorria a les eleccions després d'haver aconseguit en les PASO d’Agost 723.000 vots, el 2,83%, col•locant-se com a quarta força política, encara que a gran distància de les tres primeres. Revalidar aquests resultats era un dels objectius centrals.

Un altre era augmentar la seva bancada d'escons. Un dels tres parlamentaris del FIT-U, corresponent a la Província de Buenos Aires, havia de ser renovat, motiu pel qual es va presentar com a primer candidat al dirigent del Partit Obrer, Néstor Pitrola. Els dirigents del FIT-U també aspiraven a guanyar una cambra parlamentària, en concret a la Ciutat Autònoma de Buenos Aires, amb Myriam Bregman, dirigent del PTS, com a cap de llista.

Finalment, el resultat no ha complert les expectatives i ha suposat un clar retrocés electoral per al FIT-U. La candidatura presidencial ha aconseguit 561.000 vots, el 2’16%, un 30’9% menys que en les presidencials de 2015 (quan el FIT va aconseguir 812.530 paperetes). El mateix Néstor Pitrola assenyala que "en un quadre de polarització que no té antecedents des del 1983, FIT-Unidad va patir una fuga de vots de la seva pròpia base electoral". (Els aires de la victòria peronista https://prensaobrera.com/politicas/66183-editorial-los-aires-de-la-victoria-peronista 29 d'Octubre del 2019). Tot indica que la majoria d'aquests vots perduts van anar a parar a el "Frente de Todos".

Respecte a Congrés Nacional, el FIT-U no ha aconseguit renovar el diputat per la Província de Buenos Aires, i tampoc es va aconseguir l'acta esperada per la Ciutat Autònoma de Buenos Aires.

El sectarisme és una recepta per als majors desastres

El marxisme explica que el front electoral és un element més (i en general ni tan sols és el més important) dels molts a valorar quan analitzem la situació de la lluita de classes, el nivell de radicalització a què la crisi capitalista ha portat a la classe obrera i fins a quin punt el sistema està qüestionat per amplis sectors de les masses.

Indubtablement dins del FIT convergeixen milers de militants obrers i activistes juvenils que han estat en primera línia de la lluita de classes i estan fermament compromesos amb la causa del socialisme. Per això el balanç polític d'aquestes eleccions tindrà un pes important de cara a preparar les batalles decisives que estan per arribar.

A l'article que abans hem citat, Néstor Pitrola escriu el següent respecte al vot peronista: "El vot a Alberto Fernández té un caràcter contradictori: explica el descontent i el cansament amb el Govern responsable de les privacions a les quals s’ha sotmès a la població, però d'altra banda expressa la il•lusió i el suport a una sortida patronal que pregona una política de rescat i estímul al capital i a l'empresariat, i de compromís amb l'FMI i els creditors. En altres paraules, la il•lusió que es podria treure al país de la crisi sense afectar els interessos del capital, prescindint així d'una política anticapitalista”.

No hi ha cap dubte en que la classe obrera ha vist en “El Frente de Todos” l’instrument electoral per desfer-se de Macri. Però concloure d'aquesta votació que els treballadors donen suport incondicionalment al full de ruta d'Alberto Fernández i el seu programa ( "suport a una sortida patronal que pregona una política de rescat i estímul al capital i l'empresariat”, ni més ni menys!), no només és un greu error que contradiu l'experiència d'aquests últims anys en què la classe obrera i el jovent ha enfrontat durament la política de Govern de Macri, també ho és perquè considera que els oprimits de l’Argentina, amb el seu vot, han estès un xec en blanc a la direcció peronista i es quedaran de braços creuats quan aquest posi en marxa la seva agenda.

La classe obrera va plantar cara a la política de Mauricio Macri des de l'inici del seu mandat a finals del 2015. A més a més, i això és molt important, mentre els "caps" parlamentaris peronistes advocaven per una oposició "responsable" treballant per l'entesa amb el Govern, i els dirigents sindicals de la CGT i la CTA mantenien una posició conciliadora amb Macri donant prioritat a la concertació i la pau social, la classe obrera es va enfrontar a aquesta estratègia i va saltar gran part de les barreres que la burocràcia peronista, política i sindical, els hi havia posat per davant. La pressió exercida pels treballadors, que es va manifestar en nombrosos episodis d'indisciplina sindical, va obligar a convocar 5 vagues generals.

L’Argentina ha viscut mobilització rere mobilització. Des de les impressionants manifestacions que van rodejar el Congrés contra la privatització de les pensions i van ser durament reprimides, passant per la de centenars de milers d'estudiants i docents que abarrotant Buenos Aires lluitant per l'ensenyament públic, l'impressionant moviment de dones desafiant el poder de l'oligarquia i l'Església pel dret a l'avortament lliure i gratuït, cinc vagues generals.... És que aquests esdeveniments no tenen cap importància? Com es concilia aquesta realitat amb la de "donar suport a una sortida patronal"?

Treure com a conclusió que els més de 12 milions de votants de la coalició peronista reflecteixen un baix nivell de consciència, o que simplement van optar "per una de les dues opcions de la burgesia", és completament aliè al mètode marxista i no té res a veure amb els curosos anàlisi que Lev Trotski va realitzar de fenòmens semblants.

Citem a Trotski perquè les organitzacions que integren el FIT-U es declaren "trotskistes", encara que molts dels seus dirigents semblen haver oblidat els ensenyaments del fundador de la Quarta Internacional. Trotski mai va afirmar, ni tampoc se li va acudir insinuar, que els milions de vots obrers que va rebre el Front Popular francès o espanyol al 1936, o el KPD i la socialdemocràcia alemanya en els anys trenta, ho eren per donar suport a les polítiques contrarevolucionàries i procapitalistes de seus dirigents reformistes. Trotski, a diferència dels sectaris, comprenia que sota l'embolcall d'aquest vot hi havia una determinació classista per lluitar contra el feixisme i la reacció.

La tasca dels marxistes, ahir i avui, no és desqualificar i acusar els treballadors que donen suport a les urnes als dirigents socialdemòcrates i estalinistes, del tipus que siguin, sinó trobar el camí per establir la connexió amb milions de lluitadors mitjançant una crítica seriosa i rigorosa de la política dels seus líders, proposant al mateix temps un front únic de lluita per les demandes i reivindicacions immediates que afecten la vida de les masses. Només així serà possible arrencar a la classe obrera de la influència nefasta d'organitzacions que es comporten com els doctors "democràtics" del capitalisme, però amb els seus fets preparen el terreny perquè el capital ens aixafi.

Els obrers espanyols, francesos o alemanys d'aquell període, com els argentins, els equatorians o els xilens en l'actualitat, no són cecs ni estan sords.

En aquest període la consciència de la classe obrera argentina ha donat un important pas endavant. Les lliçons que la lluita contra Macri ha brindat al moviment obrer, reivindicacions com les de defensar les empreses públiques front les privatitzacions, la necessitat de trencar amb l'FMI, deixar de pagar el deute i utilitzar aquests recursos per a satisfer les necessitats socials, i moltes altres, han anat guanyant audiència en sectors cada vegada més amplis de les masses.

No, la classe obrera no ha votat per una "sortida patronal" ni té la "la il·lusió que es podria treure al país de la crisi sense afectar els interessos del capital". La classe obrera argentina, almenys milions de treballadors conscients que no són ingenus ni xarlatans, saben perfectament que està arribant un període de grans lluites de classe, de combats terribles i que hauran de confiar en les seves pròpies forces. Des del punt de vista electoral han utilitzat l'instrument que tenien al seu abast per escombrar la dreta. Però no s'han lligat de peus i mans a Alberto Fernández, ni tampoc a la burocràcia sindical. Qui pensi això té una imatge molt pobre dels treballadors argentins.

Els temps de gràcia dels quals va gaudir Alberto Fernández seran més curts que els dels anteriors governs kirchneristes. Però no només per les insostenibles condicions materials a les quals la crisi capitalista està sotmetent a les masses argentines -davant les quals la política defensada per Fernández no ofereix cap solució- també per la potent voluntat de lluita desplegada en el període anterior -que ha estat una gran escola d'aprenentatge-, i per l'impacte que en el moviment obrer argentí estan tenint les rebel•lions i aixecaments que recorren el continent llatinoamericà i el món sencer.

L’Argentina no és Xile? La rebel·lió continental de la qual Argentina no escaparà

En una altra part de el mateix article, Néstor Pitrola escriu: "El contrast entre el Xile que qüestiona trenta anys de Governs de tots dos pols de la democràcia pinochetista -la Concertació i la dreta de Piñera- i la seva herència de sobreexplotació i entrega, i l'Argentina, on el 81% de l’electorat vota a dues forces socials responsables de la deriva que ha portat a una de les crisis capitalistes més explosives de l’Amèrica Llatina, és evident”.

És sorprenent que algú que es proclama trotskista sigui capaç d'escriure quelcom així. Segons el dirigent del PO, l’Argentina no és Xile. Aquesta consideració parteix d'un fet empíric inqüestionable: Xile viu una crisi revolucionària i l'Argentina no. És obvi. Però que es vol dir realment quan s'afirma que a l’Argentina el 81% vota forces capitalistes, mentre que a Xile es posa en qüestió a tots dos pols de la democràcia pinochetista? Que la consciència de la classe obrera xilena és molt més alta, molt més avançada que la de la classe obrera argentina?

Això no té res a veure amb la dialèctica materialista que és el mètode del marxisme. La mateixa classe obrera xilena que avui està protagonitzant un aixecament exemplar, va votar en moltes ocasions per la Concertació i el PS, i pel Partit Comunista de Xile (PCX), les polítiques dels quals es diferencien molt poc de les dutes a terme pel kirchnerisme. A les eleccions presidencials xilenes del 2017, Sebastián Piñera va obtenir el 54'58% dels vots, si bé és cert que hi va haver un 50% d'abstenció. Una part de la classe obrera xilena decebuda no va votar, i una altra va tornar a donar suport a les urnes a la coalició (la Concertació) que formaven, entre d'altres, el Partit Socialista i el Partit Comunista, organitzacions que porten molts anys contribuint al profund deteriorament de les condicions de vida de les masses, que van blanquejar la dictadura i van sostenir un pacte social prolongat amb la patronal i el gran capital.

I, no obstant això, són aquestes mateixes masses de treballadors i joves les que han sortit valentament als carrers, han derrotat el toc de queda enfrontant-se a la repressió brutal dels milicos i els carrabiners, que han posat contra les cordes a el govern de Piñera i han obert una crisi revolucionària com no es coneixia des dels anys de la Unitat Popular.

Per a una organització marxista és de vital importància estar preparada políticament per quan les masses irrompin massiva i abruptament en l'escena. Òbviament preveure el moment precís en què això passarà és molt complicat, però si és imprescindible que els esdeveniments no enxampin al partit per sorpresa.

Lamentablement amb el mètode d'anàlisi aplicat pel company Pitrola, l'esclat social que s'està covant a l'Argentina podria agafar per sorpresa al PO i al FIT-Unidad limitant la seva capacitat per intervenir i oferir una política justa. La pròpia experiència xilena ho demostra: enlloc de proposar una alternativa socialista que trenqui amb el capitalisme i posi la lluita per la democràcia obrera com a eix, la majoria de les organitzacions que componen el FIT-U defensen com a consigna una "assemblea constituent, lliure i sobirana " o, el que és el mateix, una fórmula “més genuïna i avançada”, i més utòpica, de democràcia burgesa en el context del capitalisme decadent de segle XXI.

El sectarisme i l'oportunisme, com assenyalava Trotski, sempre van de la mà. Els factors fonamentals que han provocat la rebel•lió a Xile també són presents a l'Argentina, alguns, com el deteriorament de la situació econòmica, fins i tot a un nivell superior. Demà, la mateixa classe obrera que ha votat a Alberto Fernández per desfer-se de Macri, entrarà en escena fent tremolar els fonaments del capitalisme argentí.

L'actual col•lapse econòmic fa inevitable recordar el corralito i el posterior Argentinazo. El marge de maniobra amb què comptarà el Govern d'Alberto Fernández és limitat. L'experiència d'aquests anys no ha passat en va: malgrat els agosarats esforços del futur president per arribar a un pacte que garanteixi la pau social, més aviat que tard la classe obrera i el jovent exigiran mesures reals i efectives per acabar amb l'atur, la inflació, la precarietat laboral i la pobresa.

Les condicions objectives per a una escalada revolucionària són presents a l'Argentina. Aquesta és la perspectiva pel qual ha de preparar-se la avantguarda obrera i les seves organitzacions de lluita.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA