Les polítiques capitalistes de Macri provoquen una catàstrofe social

El president argentí, Mauricio Macri, va patir una estrepitosa derrota a les eleccions primàries celebrades a l’Argentina el passat 11 d'Agost: la candidatura peronista encapçalada per Alberto Fernández i Cristina Fernández de Kirchner va aconseguir el triomf, superant en quatre milions de vots a la dreta macrista (12.205.885 de vots i el 47,79% per al Frente de Todos i 8.121.596 i el 31,80 per Juntos por el Cambio). Una desfeta que reflecteix sobretot l'enorme moviment de masses que ha recorregut l’Argentina aquests últims quatre anys contra les retallades, l'austeritat i els acords assolits amb l'FMI que han arrasat socialment el país.

La resistència als carrers, les mobilitzacions massives de pensionistes, dels estudiants i docents, l'aixecament de les dones treballadores pel dret a l'avortament, les vagues generals... tot això ha suspès al govern macrista en l'aire, assetjat per una crisi econòmica devastadora i per una classe obrera que es troba en peu de guerra.

L'economia s'enfonsa

Des de les primàries, l'economia del país austral ha seguit aprofundint el seu viatge als inferns. Ofegada per la inflació, que ja arriba al 65% anual, l’imparable caiguda del pes argentí respecte al dòlar (el divendres 30 d’Agost va superar les 61 unitats per dòlar, enfront dels 45 del 9 d'Agost), el pes del deute públic -proper al 100% del PIB- i els desorbitats interessos al voltant del 85% que ha de pagar per ella, l'economia argentina es troba a la vora del precipici.

És impossible que l'Argentina pugui assumir el pagament del deute i del crèdit de 57.000 milions de dòlars que l'FMI li va concedir en 2018. Encara la suspensió de pagaments no és oficial però en la pràctica és un fet. El dimecres 28 d'agost, el ministre d'Hisenda, Hernán Lacunza, va sol·licitar a l'FMI i a tots els seus creditors institucionals un ajornament en el pagament del deute per "dificultats de liquiditat" i posteriorment un pla de reestructuració de la mateixa per una suma superior a 100.000 milions de dòlars.

Macri, es va presentar com el salvador d'Argentina. Comptava amb l'aval de la burgesia i els terratinents, de les multinacionals i del Govern dels EUA. Amb la seva victòria electoral el 2015, l'imperialisme nord-americà semblava donar un pas important en el camí de tornar a comptar a tota Llatinoamèrica amb governs sota el seu estricte control. També va ser el senyal perquè molts politòlegs i suposats "marxistes" clamessin sobre el "gir a la dreta" al continent i el "baix nivell de consciència" de les masses argentines.

Menys de quatre anys després, Macri ha conduït al país amb pas ferm cap a un col•lapse econòmic les conseqüències del qual poden superar la crisi de 2001, incloent un esclat social revolucionari amb profundes repercussions continentals. El seu fracàs és també el fracàs de l'imperialisme.

Desigualtat, fam i lluita de classes. El context de les eleccions presidencials

El saldo de quatre d'anys de gestió no deixa lloc a dubtes. La pobresa, segons l'Enquesta Permanent de Llars (EPH), va arribar a 14 milions d'argentins el Març d’aquest any, el 35% de la població. Al diari El País podíem llegir el 7 de juny passat el següent: "En 2018 l'escassetat a l’edat infantil va pujar al 51,7% i el 13% dels menors va passar fam, segons la Universitat Catòlica (...) Un de cada dos argentins menors d'edat és pobre i un de cada deu passa fam en un país que exporta aliments per a 400 milions de persones". Tots els analistes coincideixen que aquests percentatges s'incrementaran notablement en els propers mesos. La situació és tan greu, que l'església argentina va demanar al cadàver polític que ocupa la Casa Rosada que declarés l'emergència alimentària.

En aquest rerefons de desastre social, els treballadors argentins, el jovent i els sectors més desfavorits estan protagonitzant constants mobilitzacions. Algunes de les més significatives van ser les del passat 22 i 28 d'agost quan centenars de milers de manifestants van recórrer els carrers de les principals ciutats argentines, convocats pels moviments socials i els agrupaments sindicals combatius i classistes.

El Govern de Macri intenta desesperadament maniobrar i evitar un esclat, seguint les directrius de l'imperialisme i l'oligarquia. Per a això ha adoptat algunes mesures, purament cosmètiques, com la de reduir els impostos sobre les "classes mitjanes", elevar simbòlicament el salari mínim i ampliar el termini perquè les petites empreses puguin pagar alguns impostos...

Però aquestes maniobres no frenaran les masses argentines. Tampoc la política seguida per les direccions burocràtiques dels principals sindicats peronistes, la CGT i CTA, que intenten per tots els mitjans frenar les lluites concentrant els seus esforços estèrils en taules de negociació, i actuant en la pràctica com crosses d'un Govern moribund.

La classe obrera argentina, que ha plantat cara a aquest Govern des del primer moment i que ha protagonitzat des de 2015 cinc vagues generals, ha tornat a prendre els carrers amb força redoblada amenaçant amb fer saltar pels aires el fràgil statu quo que la direcció oficialista del peronisme pretén imposar.

El candidat peronista pel Frente de Todos, Alberto Fernández, alhora que critica amb la boca petita la política de Macri per fer-lo responsable del desastre que travessa el país, llança missatges tranquil•litzadors als capitalistes i al mateix FMI sobre les mesures que aplicarà si, com sembla el més probable, accedeix a la presidència de l'Argentina a les eleccions del proper 27 d'octubre.

La seva intenció és la de seguir pagant el deute, tot i que renegociant terminis i condicions i respectar i salvaguardar els interessos dels capitalistes nacionals i estrangers en tot moment. Per aquest motiu ha renunciat a una resposta coherent de lluita, i ha establert un front únic amb la burocràcia sindical negant-se rotundament a impulsar la vaga general per treure a Macri del poder d'una vegada per totes. Les raons són òbvies: alimentar la lluita de classes i l'acció independent dels treballadors pot provocar una crisi revolucionària que col·loqui al peronisme contra les cordes i els escindeixi en línies de classe.

L'objectiu del Govern és mantenir-se fins les eleccions presidencials. Tot i les pilotes d'oxigen que rep dels dirigents de la CGT, la CTA i d'Alberto Fernández, la crisi política, econòmica i social és tan profunda que no és segur que ho aconsegueixi.

Tots (burgesia, FMI, Govern, dirigents sindicals i el propi Alberto Fernández), pretenen canalitzar la rebel·lió social que està tenint lloc a l'Argentina, cap a les eleccions d'octubre, la proclamació d'un nou president i la constitució d'un altre Govern. Intentar donar una sortida "parlamentària" a aquesta situació catastròfica no resoldrà res. La població argentina ha passat per una dura escola i, tot i les il·lusions existents en un nou govern peronista, no s'acontentarà amb discursos ni amb més del mateix. Vol un canvi radical i això assegura una escalada de l'acció directa de les masses per aconseguir-ho.

L'esquerra revolucionària i les seves tasques

És evident que el canal electoral pel qual s'expressen anys de descontent social i de mobilitzacions de masses contra Macri és el peronisme. Però això no vol dir, ni molt menys, que la classe obrera l'hagi donat un xec en blanc a Alberto Fernández.

El més que probable futur president i el seu Govern es veuran sotmesos a enormes pressions, atrapats per la catàstrofe econòmica i la decisió de lluita de les masses. La burgesia argentina i l'imperialisme li reclamaran que en el més fonamental, continuï amb la política aplicada per Macri, exigències a les quals Alberto Fernández no tindrà cap inconvenient a atendre. Però l'experiència d'aquests anys no ha passat en va: la classe obrera i el jovent exigirà contundentment mesures reals i efectives per acabar amb l'atur, la inflació, la precarietat laboral i la pobresa. La perspectiva d'una crisi revolucionària a l'Argentina s'obre pas inexorablement.

La principal força de l'esquerra que es reclama marxista a Argentina és el Frente de Izquierda y de los Trabajadores - Unidad (FIT-U). Aquesta coalició electoral, integrada pel Partit dels Treballadors Socialistes (PTS), el Partit Obrer (PO), Esquerra Socialista (IS), i el Moviment Socialista dels Treballadors (MST), va aconseguir més de 700 mil vots, mantenint el sòl electoral conquistat en els comicis anteriors. A les seves files i entre els seus simpatitzants es troben milers de revolucionaris i lluitadors, que formen part dels sectors d'avantguarda de la classe obrera. El nombre de vots obtinguts, però sobretot, la seva influència en les lluites i mobilitzacions que recorren l’Argentina, reflecteixen l'existència d'un ampli espai per a seguir construint les forces revolucionàries.

El FIT podria convertir-se en l'organització que agrupés als sectors decisius de la classe obrera. Perquè això sigui possible és necessari, a més de defensar un programa revolucionari, saber establir una tàctica adequada per conquerir a les masses que avui marxen darrere de les formacions peronistes, especialment de les que s'han inclinat a l'esquerra en aquests anys tant en el front sindical com en els moviments socials.

El FIT-U ha de treballar coherentment i concretament pel front únic amb les tendències i els afiliats i afiliades combatius dels sindicats peronistes i de les organitzacions socials, impulsant conjuntament la mobilització i defensant de forma constructiva i positiva el programa socialista, trencant amb qualsevol tipus de sectarisme. Ficar en el mateix sac a tot el peronisme, sense tendir un pont per guanyar influència dins l'esquerra i dins la base social d'aquest moviment, és aixecar un obstacle entre el FIT i amplis sectors de les masses. La crítica principista als dirigents reformistes i pro capitalistes del peronisme oficialista, no està renyida amb una tàctica fraternal que construeixi la unitat d'acció en la lluita amb milions de treballadors peronistes que, a més en el context argentí actual, són molt permeables a les consignes i reivindicacions revolucionàries.

Per resoldre els problemes fonamentals de les masses és imprescindible defensar i combatre per un programa socialista i presentar-lo amb energia i confiança. Un programa que parteixi de les reivindicacions i necessitats immediates de les masses, i que al desenvolupar-lo, enllaci amb les mesures que suposarien l'organització en línies socialistes de l'economia i la societat argentines.

Cal defensar que cap salari pot estar per sota del cost de la cistella bàsica familiar, l'escala mòbil de preus-salaris perquè la inflació no es mengi els ingressos de les famílies treballadores i que aquesta mateixa mesura s'apliqui a les pensions. Lluitar per l'anul•lació de les pujades del transport, la llum i els combustibles, exigint la nacionalització de tots aquests sectors estratègics sota el control democràtic de la classe obrera. Defensar el sistema sanitari i educatiu públics amb un pla de xoc. La lluita contra la desocupació partint de l'ocupació i posada en funcionament de tota empresa que tanca o acomiadi i exigir la seva nacionalització sota control obrer.

Lluitar per acabar amb la fugida de capitals que protagonitzen els especuladors i els monopolis implica, en primer lloc, deixar de pagar el deute extern i, en segon, nacionalitzar el sistema financer i bancari sota la direcció i control democràtic dels treballadors, per preservar els estalvis de la població i utilitzar aquests fabulosos recursos en mesures urgents contra la pobresa i l'exclusió social. Només la planificació socialista de l'economia pot garantir unes condicions de vida digna.

Així mateix és necessari el monopoli estatal del comerç exterior per evitar que un grapat d’exportadors manegi com vulgui la liquidació de les divises.

En definitiva, fer fora Macri i acabar amb el Govern de l'oligarquia i el capital mitjançant la mobilització revolucionària dels treballadors, per crear les condicions d'un poder obrer alternatiu i socialista.

L’Argentina ha entrat en un període decisiu de grans xocs entre les classes i d'oportunitats per aixecar una alternativa revolucionària, socialista i internacionalista que tindrà un efecte elèctric a tota Llatinoamèrica i la resta del món.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA