Fa unes setmanes George W. Bush va aparèixer en dues ocasions davant les càmeres de televisió de tots els EUA. La primera per a presentar la seva nou “pla” per a la guerra de L'Iraq i la segona per a pronunciar el seu discurs sobre l'Estat de la Unió. Aquestes dues aparicions es produeixen enmig d'una atmosfera de crisi, divisions i desmoralització palpable de la classe dominant nord-americana.  

 

Pel que fa a la nova “estratègia” per a L'Iraq, més que un pla sembla una fugida cap a endavant que demostra l'atzucac en el qual es troben. La pròpia premsa capitalista feia una valoració sinistra del pla: “Després de gairebé quatre anys de combat sagnant, el discurs de Bush potser sigui l'última oportunitat creïble d'intentar presentar una estratègia vencedora a l'Iraq i canviar l'opinió que tenen els nord-americans sobre una guerra impopular que ha costat la vida a més de 3.000 soldats i més de 400.000 milions de dòlars” (Forbes, 11/1/07).  

 

El pla és una bogeria i ha encès les llums d'alarma entre la classe dominant nord-americana. Enviar 21.500 soldats més i perllongar l'ocupació almenys altres dos anys. Duplicar el nombre de tropes de combat a Bagdad. Enviar 4.000 marines a l'oest de L'Iraq, a la província d’Anbar, on els comandants nord-americans han hagut d'admetre que els 30.000 soldats que hi ha allí estan empantanats i han perdut el control de la província. I potser la més perillosa de totes les propostes: entrar a Bagdad i iniciar una batalla que podria ser el toc de difunts que podria accelerar la sortida de l'imperialisme nord-americà de l'Iraq.  

 

Als pocs dies el periòdic britànic The Independent feia ressó d'un estudi de la Brookings Institution. L'estudi diu que les tropes nord-americanes haurien de retirar-se de les ciutats iraquianes, que aquesta seria l'única “mesura racional” si volen contenir la guerra civil i els seus efectes.  

 

El document recorre a l'experiència de les guerres civils a Líban, Iugoslàvia o Afganistan, i també parla dels efectes que tindria en tota la regió del Golf Pèrsic. Adverteix de la radicalització i possibles moviments de secessió en països propers, l'augment del terrorisme: “Requeriria una força de 450.000, tres vegades el desplegament actual de tropes nord-americanes, fins i tot després d'haver enviat els 21.500 que ha ordenat el president Bush aquest mes”. No és el mateix lluitar en el desert que en una ciutat amb més de quatre milions d'habitants que és el lloc idoni per a una guerra d'escamots urbana i on el nombre de baixes nord-americanes podria augmentar ràpidament.  

 

Aquest pla ha provocat l'oposició no només dels demòcrates, sinó també de sectors del Partit Republicà i d'alts comandaments de l'exèrcit que entenen perfectament el que és: una tàctica suïcida cap a la derrota. Pocs dies després del discurs, compareixia davant el Senat el general John Abizaid, comandant en cap per a Orient Mitjà, i quan li van preguntar sobre aquest pla va dir: “No hi ha suficients tropes per a mantenir una força tan gran a l'Iraq durant molt temps. Podem posar 20.000 soldats més demà i aconseguir un efecte temporal. Però quan es mira la força global dels EUA disponible allí, la capacitat de sostenir aquest compromís senzillament és quelcom que sobrepassa la grandària del nostre exèrcit”.  

 

A l'endemà The Washington Post / ABC News publicava una enquesta que demostrava com l'oposició a la guerra dintre dels EUA segueix augmentant. Segons aquesta enquesta publicada el 10 de gener, el 61% s'oposa a aquest pla i el 52% s'oposa enèrgicament, només un 36% hi donava suport. Aquesta creixent oposició també es comença a veure al carrer, el passat 27 de gener desenes de milers de persones es manifestaven a Washington contra la guerra i per a exigir als demòcrates que utilitzin la seva majoria en les dues càmeres per a acabar amb aquesta guerra.  

 

El discurs sobre el ‘mal’ Estat de la Unió  

 

El discurs sobre l'Estat de la Unió arriba en el moment de menor popularitat de Bush que s'ha convertit en el president amb menys suport des de Richard Nixon, quan va esclatar el cas Watergate, qui pocs mesos després havia d'abandonar la presidència. Bush va recórrer a l'habitual retòrica sobre la “guerra contra el terrorisme”, la “democràcia”, la “seguretat”, etc. Aquest discurs va servir també per a comprovar que l'administració Bush continuarà amb la seva política reaccionària d'atacs a les condicions de vida dels treballadors i als seus drets democràtics.  

 

Les paraules de Bush es van trobar amb una dura oposició dels demòcrates, però la crítica més ferotge no va venir dels escons demòcrates sinó de les pròpies files del Partit Republicà. El senador James Webb (que va ocupar un càrrec en l'administració Reagan) va criticar molt durament el discurs del president denunciant la incompetència del seu govern tant en el tractament de la guerra de l'Iraq com de ser incapaç de frenar les creixents desigualtat socials i econòmiques que hi ha al país. Les paraules de Webb i de la resta de representants del capitalisme nord-americà destil·len hipocresia, perquè ells, igual que Bush i companyia, són els únics responsables que milions de nord-americans visquin en condicions de pobresa, explotació i misèria. Les seves crítiques només responen a la seva paüra al veure que la continuïtat d'aquest govern amb Bush al capdavant tard o d'hora provoqui una explosió social que posi en perill els seus propis privilegis i interessos com a classe dominant.