Des del 22 de Setembre de 2016, les cúpules dels dos grans sindicats, CCOO i UGT, han estat negociant amb les patronals CEOE i CEPYME un acord salarial. Igual que a una comèdia dolenta, les dues parts han escenificat sonores ruptures i càlides reconciliacions. Els dirigents sindicals van amenaçar amb "mobilitzacions àmplies i sostingudes en el temps" i fins i tot van arribar a parlar d'un "horitzó de vaga general". Per demostrar la seva "fermesa", CCOO i UGT van convocar al Maig una ridícula concentració d'uns pocs centenars de delegats i dirigents sindicals davant la seu madrilenya de la CEOE que va passar absolutament desapercebuda per a la immensa majoria dels treballadors.

Finalment, han estat suficients poc més de 21 dies des de la presa de possessió de Pedro Sánchez perquè tots els obstacles que impedien l'acord s'evaporessin, i de la nit al dia ens trobem amb la signatura de la IV edició de l’AENC (Acuerdo para el Empleo y la Negociación Colectiva) amb vigència fins al 31 de Desembre de 2020.

Hauríem de pensar que l'arribada al govern de Pedro Sánchez ha tingut un efecte benèfic sobre la Patronal i l'ha predisposat a fer concessions després de més de deu anys d'ajustos salvatges? Tot al contrari. La urgència per signar aquest Acord no respon a "la liquidació de l'ajust social i el canvi en l'estratègia econòmica" que pregona l'editorial d’El País del 26 de Juny, sinó a la necessitat d'aixecar un dic contra el risc, cada dia més probable, d'un esclat social entre una classe treballadora que està arribant al límit del que pot aguantar.

Les mobilitzacions massives dels jubilats i de les dones, i el paper marginal jugat en els dos casos pels dos grans sindicats, ha estat un seriós avís. Al costat d'això, les mobilitzacions que han sorgit durant les últimes setmanes, com la vaga del metall a Cadis, la vaga espontània a Airbus-Puerto Real, la vaga indefinida d’H&M per pujades salarials que va finalitzar amb una victòria o anteriorment la lluita dels treballadors d'Amazon, posen sobre la taula l’enorme tensió entre sectors de la classe treballadora que veuen amb els seus propis ulls com creixen els beneficis empresarials, mentre els salaris es mantenen a nivells intolerables i la precarietat estén la sobreexplotació.

Per a prevenir una onada de vagues obreres a l'ofensiva, res millor que un acord ràpid que es pugui vendre als mitjans de comunicació com un pas endavant, i de cobertura a les direccions de CCOO i UGT per a continuar la seva política de desmobilització.

Qui s'ha beneficiat dels anteriors Pactes Socials?

No havien passat ni 24 hores des de la signatura de l'Acord quan les Patronals CEOE i CEPYME ho aprovaven per unanimitat. Amb aquesta inaudita rapidesa n'hi hauria prou per a fer dubtar a qualsevol persona assenyada que el pacte contingui cap avantatge per als treballadors.

Els dubtes augmenten quan es llegeixen les valoracions sindicals. "És una bona notícia per a la classe treballadora, ja que suposa un punt d'inflexió per a recuperar salaris, drets i igualtat, i afecta sobretot a la gent que pitjor ho està passant, que està més en precari, que més salari ha perdut, a les dones i a la joventut treballadora" proclama Unai Sordo, secretari general de CCOO. Belles paraules, però per desgràcia, les d’Unai Sordo són gairebé literalment les mateixes que proclamaven els dirigents de CCOO que van signar l'acord de 2015.

"Amb aquest Acord es posa fi a la devaluació salarial i la precarització de l'ocupació" escrivia Ramón Górriz el 9 de Juny de 2015, i no es posava vermell a l’hora d'assegurar que el pacte assegurava "l'ocupació de qualitat a través de la contractació indefinida, i l'inici d'una sendera de creixement i recuperació del poder adquisitiu dels salaris ". És clar que el seu cap, Ignacio Fernández Toxo, anava encara més lluny, ja que, segons ell, "el III Acord per a l'Ocupació i Negociació Col·lectiva esmena a la reforma laboral".

Els fets han desmentit rotundament aquestes fantasies dels dirigents de CCOO. Des del 2015 els salaris han baixat encara més, de manera que més de 8 milions de treballadors no arriben ni als 1.000 euros mensuals. Tampoc la precarietat ha retrocedit, sinó tot el contrari. I per descomptat, la Reforma Laboral segueix plenament vigent i sense cap canvi.

On sí ha demostrat les seves bondats l'Acord del 2015 ha estat en l'evolució dels beneficis empresarials, que, per a les empreses cotitzades en borsa, es van incrementar un 67% al 2017.

Què conté l'Acord del 2018?

Les pitjors sospites es confirmen en conèixer el contingut del nou Acord. El seu punt central és la recomanació d'una pujada salarial del 2% per a aquest any i els dos següents.

En primer lloc, es tracta d'una "recomanació", és a dir, que la Patronal no està obligada a res. A més, tenint en compte que l'IPC del mes de Maig va ser del 2,1%, fins i tot aquesta recomanació neix acceptant des del principi la pèrdua de poder adquisitiu.

En aquestes condicions, la pujada addicional de l'1% en funció de la productivitat i l'absentisme, i la crida a les empreses a pujar el salari mínim de conveni fins als 1.000 euros són un brindis al sol. En matèria salarial, la Patronal no ha cedit absolutament res, i cal esperar que l'evolució dels salaris segueixi la mateixa tendència negativa que ha mantingut fins ara, llevat que, com acaba d'ocórrer a H&M, la mobilització enèrgica dels treballadors arrenqui concessions.

Pel que fa a la resta del text pactat tampoc és possible identificar ni un sol punt que sigui clarament avantatjós per als treballadors.

La voluntat expressada de recuperar la ultraactivitat hagués servit d'alguna cosa si no fos perquè durant els últims sis anys s'han signat convenis tan penosos que la seva pròrroga oferiria només avantatges mínims. I, per si fos poc, la suposada recuperació de la ultraactivitat en realitat encobreix una crida a "instar la mediació obligatòria o l'arbitratge voluntari" en cas de desacord en la negociació d'un conveni. És a dir, es tracta d'evitar que sorgeixin conflictes al voltant de la negociació col·lectiva i que, si els delegats de base o els treballadors s'oposen fermament a un acord perjudicial, finalment se'ls acabi imposant per decisió de l'autoritat laboral, amb el consentiment dels dirigents dels grans sindicats.

Les propostes que Patronal i Sindicats platejaran al Govern tampoc millorarien, en el suposat cas de ser aprovades, un canvi substancial respecte als retrocessos creats per les contrareformes laborals de PSOE i PP.

La proposta estrella, les "mesures alternatives als acomiadaments", és en realitat una proposta de subvencionar encara més als empresaris perquè ens facin el favor de no destruir més ocupació. Amb els diners de les cotitzacions socials pagarem entre tota la població ocupada una part del salari dels treballadors afectats per decisions empresarials de reducció de la jornada laboral.

La proposta d'una nova regulació de les subcontractes no té cap contingut concret i donat el recurs massiu a la subcontractació de la banca, les elèctriques, i en general de totes les grans empreses, és difícil imaginar una renúncia voluntària dels empresaris a un mecanisme que els està permetent baixar dràsticament els salaris.

Que hi hagi acord sobre les polítiques de Formació no ha d'estranyar a ningú. La Formació ha estat durant dècades una font oculta de finançament dels grans sindicats i l'origen d'una corrupció generalitzada. Assegurar la continuïtat d'aquest flux de diners fàcil posa d'acord els dirigents sindicals amb la Patronal, i els fa encara més dependents del finançament estatal.

En resum. Les cúpules de CCOO i UGT renuncien a emprendre una lluita ofensiva per a recuperar el poder adquisitiu perdut, tant en els anys de recessió com en els de la suposada recuperació econòmica, i confirmen que no faran absolutament res per a obligar el govern del PSOE a derogar la contrareforma laboral i de les pensions. Una prova més de la necessitat que els treballadors tenim d'acabar amb aquest sindicalisme col·laboracionista i pactista que només serveix per a enriquir els empresaris.


Militant