Aquesta declaració electoral va ser escrita abans que es conegués la notícia sobre l'acord de govern entre el PSOE i Unides Podem. Durant les properes hores actualitzarem aquest article.

Necessitem una esquerra combativa per lluitar contra el sistema!

Les eleccions del 10-N ofereixen importants lliçons sobre la situació política de l'Estat espanyol. En primer lloc, el bloc de la dreta (PP, Vox, Cs i Navarra Suma) quasi no avança: encara que guanyen dos diputats més, retrocedeixen 881.000 vots respecte a les eleccions d'abril. El partit d'Albert Rivera pateix un col·lapse complet, i els sufragis de Vox i el PP no recullen el total del que perd Cs. En segon lloc, l'estratègia del PSOE, basada en una campanya espanyolista i repressiva contra el poble català, fracassa i encoratja l'avanç de l'extrema dreta. Pedro Sánchez guanya les eleccions però es deixa en el camí 727.772 vots (passa de 7.480.755 a l'abril a 6.752.983 el 10-N) i 3 diputats (de 123 a 120).

A Catalunya, PP, Vox i Cs sumen tan sols 6 diputats d'un total de 48. L'esquerra independentista aconsegueix 15: ERC 13 i CUP 2. En la Comunitat Autònoma Basca no obtenen representació parlamentària ni el PP, ni Vox, ni Cs, mentre que a Nafarroa la coalició de dretes Navarra Suma aconsegueix 2 diputats —els mateixos que a l'abril— i Vox no aconsegueix escó. Aquest és el resultat d'anys de furiosa repressió franquista contra el dret a decidir.

Col·lapse de Ciutadans

Un dels aspectes més rellevants d'aquestes eleccions ha estat el brutal col•lapse de Cs. L'extrema polarització i volatilitat de la situació política es reflecteix en què tan sols fa 7 mesos, en les eleccions d'abril, Ciutadans es va col·locar 200.000 vots per sota del Partit Popular (4.136.600 de sufragis enfront de 4.356.023) i només 9 escons (57 enfront de 66). Avui, amb Albert Rivera dimitit i fora de la política, amb Cs desapareixent de nombroses comunitats autònomes i amb unes dades extremadament negatives a Catalunya (216.000 vots, un 5,61%, quan en les autonòmiques catalanes de desembre de 2017 va obtenir 1.109.732, el 25,2%), una de les apostes estratègiques més importants de la classe dominant es descompon.

La causa d'aquesta desfeta no s'explica únicament pels errors tàctics de Rivera (no facilitar la investidura de Sánchez) o per la seva superba (insistint amb el sorpasso al PP). En realitat, l'enfonsament de Cs té més a veure amb l'orientació general de la classe dominant, que ha fet de l'agitació espanyolista i la repressió als drets democràtics del poble de Catalunya, el sant i senya de tots els partits que es consideren pilars del règim del 78.

Rivera va basar la seva política a veure qui era més fatxa, qui deia les barbaritats més grolleres contra Catalunya, qui proclamava amb més força que calia tornar al 155 i detenir Torra. No volia quedar-se al marge d'aquesta carrera. I, en un context de polarització tan forta, la base social i electoral de la dreta —mobilitzada amb una sobredosi de verí anticatalà i un enorme desig de venjança contra la classe obrera i el jovent per les lluites d'aquests anys— s'ha agrupat entorn de les formacions que millor ho garantien. Així, més de dos milions i mig de votants han abandonat Rivera portant a la fallida l'empresa Ciutadans S.A., i privant de pas a centenars d'arribistes de la seva font d'ingressos.

L'avanç de l'extrema dreta

PP, Vox, Ciutadans i Navarra Suma van agrupar en les eleccions d'abril un total d'11.276.920 vots, equivalent al 43,2%, i 149 diputats. El 10-N han reunit 10.395.920, és a dir, 881.000 menys que fa set mesos, un 43,1% i 152 diputats (tres més), en un context de creixement de l'abstenció (10,5 milions i 6 punts més que a l'abril).

No serem els marxistes els qui minimitzem la transcendència de l'augment electoral de l'extrema dreta, però igual d'erroni seria exagerar-lo ocultant l'autèntica correlació de forces en la societat i la capacitat que posseeix la classe obrera per a batre a aquesta morralla política.

En primer lloc cal subratllar que l'extrema dreta de Vox no és una cosa nova, és la mateixa que ha estat agrupada en el si del Partit Popular però que avui es mostra a la vista de tots, embravida per a frenar tant la mobilització social com la lluita del poble català per la república. Quan les forces que van fundar Vox al desembre de 2013 es van escindir del PP, estàvem encara en el moment àlgid de la rebel•lió social contra el govern de Rajoy. Des d’aleshores moltes coses han canviat.

La irrupció de Podem no només va ser un dur cop per a la socialdemocràcia tradicional. La formació de Pablo Iglesias va expressar en les urnes el moviment de masses més important des dels anys de la transició, i reflectia el profund gir a l'esquerra entre milions de treballadors, joves i de sectors empobrits de les capes mitjanes. Poc temps després, a Catalunya es desenvolupava un moviment sense precedents que va manar un obús a la línia de flotació del règim capitalista espanyol. Les jornades de l'1 i 3 d'octubre del 2017 van obrir una crisi revolucionària de llarg abast i conseqüències descontrolades que encara no s'ha pogut liquidar.

En un context semblant, les forces combinades de l'aparell de l'Estat, l'oligarquia financera —incloent la burgesia catalana—, els partits del sistema i els mitjans de comunicació afins, s'han llançat a una carrera desenfrenada de criminalització d'aquest moviment, ovacionant el nacionalisme espanyolista més rabiós. Vox ha portat fins a les últimes conseqüències el programa que han esgrimit la resta de les formacions del règim, inclòs el PSOE.

La petita burgesia enfurida i nostàlgica del franquisme, milers de “petits empresaris” que no són més que escòria explotadora, centenars de milers de funcionaris de l'Estat i de les forces repressives de la policia, la Guàrdia Civil i l'exèrcit… tota aquesta pols social mobilitzada entorn la propaganda més reaccionària en defensa de la “unitat sagrada de la pàtria”, el racisme i l'homofòbia, ha vist una bandera de lluita en Vox. Atrets per la falta de qualsevol complex a l'hora de defensar el seu caràcter feixista, han elevat a Abascal a un pedestal. Ha estat potser diferent en altres països i en altres moments semblants de la història?

L'extrema dreta es nodreix de la crisi social del capitalisme, i de la impotència de la democràcia parlamentària i els seus representants tradicionals per a treure a la societat del punt mort. Vox és el partit de la desesperança contrarrevolucionària, i constitueix una gran amenaça per al moviment obrer, per a les seves conquestes econòmiques i polítiques, i per als drets democràtics. Precisament per això, només aplicant una política que trenqui definitivament amb les xacres d'aquest sistema i mobilitzi la força de milions de treballadors i joves, es podrà combatre amb èxit a l'extrema dreta.

Malgrat tot això, l'avanç de Vox cal abordar-lo amb un sentit de la proporció. Respecte a les eleccions d'abril guanyen 962.890 vots (passen de 2.677.173 paperetes, el 10,26%, a 3.640.063 i un 15,09%) i a més dupliquen els seus diputats: de 24 a 52. Es col•loca com a primera força a Múrcia i Ceuta, i a Almeria, Huelva, Sevilla i Cadis avancen al PP i passen de sis a dotze escons a Andalusia.

Aquests resultats mostren la progressió de l'extrema dreta, però sobretot assenyalen la redistribució de forces en un bloc reaccionari que torna a fracassar en el seu objectiu de fer-se amb el Govern. Vox i PP avancen junts 1’6 milions de vots respecte al mes d'abril, però Cs perd 2,5 milions. Aquestes dades mostren que la dreta segueix lluny dels seus resultats històrics, i té enormes dificultats per a eixamplar la seva base social.

L'altra conseqüència d'aquest avanç de Vox és que posa molta pressió sobre Pablo Casado. Collint el seu pitjor segon resultat de la història, el PP s'ha de conformar amb una remuntada modesta: passa de 4.356.023 vots, el 16,7% i 66 diputats a l'abril, a 5.019.869, el 20,82% i 88 diputats al novembre. A les eleccions del 2016, amb Rajoy al capdavant, van obtenir 7,9 milions de vots, el 33% i 137 diputats, i en 2011 van ser 10,8 milions, el 44,6% i 186 diputats (majoria absoluta).

Si en nom de la governabilitat Casado facilita la investidura de Pedro Sánchez, no hi ha dubte que Vox reforçaria el seu suport en la base social del bloc reaccionari. En definitiva, un escenari que la classe dominant tampoc desitja i complica molt els seus plans de dotar d'estabilitat a un Govern que ha d'aplicar una agenda de més austeritat i retallades.

Les conseqüències del “Ahora España” de Sánchez

Tal com hem assenyalat, si a l'abril el bloc de la dreta (PP, Cs, Vox i NA+) van sumar un total de 11,2 milions de vots, el 43,2% i 149 diputats, la suma del PSOE, Unides Podem i l'esquerra independentista (EHBildu, ERC, BNG) va aconseguir 13.239.980 vots, un 50,8% i 185 diputats.

El 10-N el bloc de la dreta ha perdut gairebé 900.000 vots, mentre que PSOE, UP, Més País, ERC, EHBildu, CUP, BNG i altres petites formacions, encara que sobrepassen al bloc reaccionari clarament, també cauen: es queden en 12.141.507 paperetes, 49,3% i 179 escons. Òbviament dins d'aquesta pèrdua global el partit que més retrocedeix, tal com hem assenyalat al principi d'aquest article, és el PSOE.

L'objectiu de Pedro Sánchez per a augmentar el seu suport de l'anomenada “majoria cautelosa”—utilitzant les paraules del Guru de la Moncloa, Iván Redondo— ha patit un fort revés. No han esgarrapat res dels vots perduts per Ciutadans i s'han deixat centenars de milers embutxacats en l'abstenció. Però hi ha molt més.

La menyspreable campanya de la direcció del PSOE, enfundada en la bandera rojigualda i actuant amb una fúria sense igual contra el poble català, ha donat ales a l'extrema dreta. A Andalusia, que ha estat el graner tradicional de vots de socialdemocràcia, Vox s'ha convertit en la tercera força a només un 0,15% del PP, aconseguint 867.429 vots, el 20,39% i 12 diputats. L'extrema dreta passa de 0 diputats en 2016, a 6 a l'abril de 2019 i 12 el 10-N. La suma de PP i Vox avança i molt a Andalusia: gairebé 10 punts percentuals des d'abril (passa del 30,6 al 41%), guanya 345.200 vots (d'1.396.419 a 1.741.619) i incrementa en 10 els diputats (de 17 a 27). Aquestes són les conseqüències de la política del PSOE.

Pedro Sánchez es va creure les seves pròpies mentides i ha pagat el preu. Va pretendre descarregar sobre Unides Podem la responsabilitat del fracàs del Govern de coalició, quan en realitat va ser la seva actitud de servilisme davant els grans poders econòmics el que ho va empènyer a aquesta nova convocatòria electoral. La fi estava clara: aconseguir una aliança flexible amb el partit d'Albert Rivera en tots els anomenats assumptes de “Estat”, per a poder descarregar sobre les esquenes de la classe obrera i el jovent noves retallades i contrareformes.

Però Rivera ja és el passat, i la campanya espanyolista del PSOE només ha servit per a llançar aigua al molí de la dreta franquista.

Pablo Iglesias i Alberto Garzón paguen car els seus errors

Si la socialdemocràcia s'ha erigit com un pilar fonamental de la institucionalitat del 78, i assumeix amb naturalitat les seves aliances amb els grans poders fàctics en els assumptes fonamentals, la direcció d'Unides Podem ha donat mostres d'una gran incongruència política.

Els dirigents d'Unides Podem han volgut emmascarar una reculada molt acusada en tot just tres anys. El 10-N la coalició formada per Podemos i IU va obtenir 3.097.185 vots, quelcom que significa una reculada de 635.744 respecte a abril (va aconseguir 3.732.929) i d'1.952.549 des de les eleccions de juny de 2016 (en aquell moment va aconseguir els 5.049.734 de paperetes). En diputats significa passar dels 71 obtinguts el 26 de juny de 2016, a 42 a l'abril de 2019 i 35 aquest 10-N. En definitiva, perd més del 50% dels seus diputats i gairebé el 40% dels seus vots en aquests tres anys.

Si al 2016 el sorpasso estava a l'abast de la mà, amb un PSOE que treia a Podem menys de 375.000 vots (el primer tenia 5.424.709 i el segon 5.049.734), després del 10-N la diferència ha passat a ser de més de 3.600.000 vots a favor del partit de Sánchez, que duplica els vots d'Iglesias i obté gairebé 16 punts de distància (28,6% per al PSOE i un 12,8% per a Unides Podem).

Per a matisar aquesta caiguda es pot argumentar que Més País d’Errejón i Compromís obtenen 554.066 vots dels 635.744 que perd UP, però la qüestió de fons és que els més de 800.000 vots que es deixa Sánchez no són guanyats per Unides Podem, incapaç de mobilitzar als sectors abstencionistes de l'esquerra i presentar un programa que es diferenciï prou del PSOE per a enfrontar a la ultradreta.

Les dades en els diferents territoris són molt eloqüents. A Catalunya van ser la primera força en les eleccions de 2016, amb 848.526 vots, 12 escons i un 24,5%. En aquest 10-N mantenen els 7 diputats d'abril, però passen de 614.738 vots a 546.733. En la Comunitat Autònoma Basca passen de ser la primera força en 2016 amb 333.730 vots, el 29% i 6 escons, a ser la quarta amb 181.337, el 15,4% i 3 diputats. A Andalusia obtenen 6 diputats, és a dir, perden 3 dels 9 que tenien, i retrocedeixen de 651.160 vots i un 14,2% aconseguit a l'abril, a 555.902 i un 13% al novembre. A Madrid també perden 150.772, en passar de 609.802 a l'abril a 459.030 aquest 10-N, quelcom que es tradueix en un diputat menys, de 6 a 5 i del 16,2 al 13% (al juny de 2016 van obtenir 729.870 vots, el 21,2% i 8 diputats).

La direcció d'Unides Podem ha renunciat a realitzar la menor autocrítica. De la mateixa manera que no ha fet gairebé res per a combatre aquesta onada d'espanyolisme nauseabund que ha estat l'eix de campanya dels partits del règim del 78. Al contrari, la seva insistència que no volien parlar de Catalunya perquè així s'ocultaven els “problemes socials”, ha estat el pitjor error de tots.

Molts dirigents d'Unides Podem es declaren republicans, anticapitalistes i no pocs comunistes. No obstant això, han jugat el penós paper de blanquejar “l’ordre institucional” que nega el dret a decidir i castiga amb la repressió i la presó a un poble que lluita per la república. L'oportunitat que han desaprofitat per a unificar aquest moviment extraordinari amb les aspiracions de la classe obrera i el jovent de la resta de l'Estat, els hi resta molta credibilitat.

La seva acusació que el moviment d'alliberament nacional a Catalunya fa joc a les elits, és completament absurda. Els centenars de milers de treballadors, de joves, o els provinents de les capes mitjanes empobrides que omplen els carrers de Catalunya en les demostracions multitudinàries, no volen una república de retallades i austeritat. Al contrari. Han deixat més que clar el seu rebuig de l'oligarquia catalana que, per cert, està fosa amb l'espanyola combatent aquest moviment.

El veritablement increïble és que Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Ada Colau pretenguin establir una equidistància impossible entre un poble que lluita i aquells qui el reprimeixen. O pitjor encara, que cridin a acatar la sentència del Suprem, i justifiquin el seu suport al PSOE en aquesta qüestió, incloent l'aplicació del 155 i la violència policial, amb la condició d'obtenir uns ministeris en un Govern de coalició.

Els dirigents d'Unides Podem han errat en la seva anàlisi de la qüestió nacional, com ho ha fet renunciant a defensar un programa de ruptura amb el capitalisme, abandonant les reivindicacions més classistes i avançades amb les quals Podem va irrompre fa cinc anys, i substituint la lluita de classes i la mobilització als carrers per les butaques del parlament i les regidories.

Necessitem construir una esquerra combativa contra el sistema

A diferència del PSOE o Unides Podem, l'esquerra independentista ha collit resultats molt bons. A Euskal Herria, EHBildu passa de 4 a 5 parlamentaris, i de 184.092 vots en 2016, a 258.840 a l'abril de 2019 i 276.519 el 10-N. A Catalunya, la CUP aconsegueix 2 diputats per Barcelona i 244.754 vots, mentre ERC, encara que baixa de 15 a 13 escons i d'1.015.355 vots a 869.934, continua mantenint uns bons resultats si tenim en compte que al juny de 2016 va obtenir 629.294 vots i 9 diputats. També el BNG ha recuperat el seu diputat i passa de 44.902 paperetes en 2016, a 93.810 a l'abril de 2019 i 119.597 el 10-N.

L'escenari que es dibuixa de cara a compondre un nou Govern és molt més complex que fa dos mesos. Com ja hem assenyalat, els plans de Sánchez d'enfortir la seva posició —i esquivar així una coalició amb Unides Podem— s'han complicat notòriament amb l'enfonsament de Cs i l'ascens de Vox.

És evident que les pressions per a aconseguir un acord amb Unides Podem es refermaran durant les pròximes setmanes. En el cas que vulgui prescindir del suport del PP, Sánchez necessita si més no l'abstenció d'algunes formacions de l'esquerra independentista per a aconseguir la investidura. Però aquest suport sense un acord previ amb Unides Podem serà molt difícil.

D'altra banda, encara que Sánchez estigués disposat al fet que el PP s'abstingués en segona votació, quedaria lligat a Pablo Casado per a aplicar una dura agenda de contrareformes. Però aquesta possibilitat tampoc està clara, tenint en compte l'avanç de Vox i els rèdits que Abascal trauria d'aquesta maniobra.

És difícil assegurar com serà la combinació final. Unes terceres eleccions semblen poc probables: acabarien per provocar una forta desmobilització de la base social de l'esquerra i podrien donar el triomf al bloc reaccionari. Per això, tampoc es pot descartar que Sánchez es vegi obligat a buscar una fórmula que satisfaci la direcció d'Unides Podem.

I aquí està un dels problemes fonamentals que planteja aquesta legislatura. Si Unides Podem vol continuar jugant el paper d'acompanyant del PSOE en aquesta etapa de crisi aguda del capitalisme, austeritat, retallades i polarització extrema, només farà més visible la seva complicitat. És impossible que el PSOE accepti una agenda diferent de la que ha mantingut en aquests anys. Unides Podem no té res a guanyar en un Govern de coalició. És molt més encertat no bloquejar la investidura de Sánchez per a evitar així que l'aliança reaccionària accedeixi al poder per via directa o indirecta, sense cap compromís amb la política del PSOE, i passar a realitzar una forta oposició d'esquerra en el parlament i, sobretot, amb la mobilització massiva als carrers per a derrotar els plans de la burgesia.

El sistema capitalista s'enfronta a una rebel•lió de masses en nombrosos països del món, quelcom que posa en l'ordre del dia l'enorme força dels treballadors i el jovent per a transformar la societat. Els polítics del reformisme —tant els tradicionals com els d'última generació—negociadors hàbils que sempre es presenten com a homes experimentats en les combinacions parlamentàries i ministerials, revelen la seva autèntica naturalesa quan els esdeveniments els situen fora del seu mitjà confortable i els enfronten a fets decisius.

Com el marxisme sempre ha insistit, la representació parlamentària d'una classe oprimida està considerablement per sota de la seva força real. El fonamental és entendre que només la lluita revolucionària desemmascara l'autèntica correlació de forces que les eleccions burgeses sempre oculten. Si volem combatre a l'extrema dreta, si volem trencar definitivament amb l'austeritat i les retallades, necessitem construir un partit dels treballadors armat amb el programa del marxisme i que plantegi sense complexos la lluita per la transformació socialista de la societat. Aquesta és la tasca més important d'aquesta època històrica.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA