Els fonaments del marxisme rus van ser establerts després d’ una intensa lluita ideològica contra el populisme i la doctrina anarquista. La persistència, els sacrificis i la solidesa política de Plejánov i els seus camarades del Grup Emancipació del Treball va tenir la seva recompensa: el marxisme va guanyar amb rapidesa adeptes entre la joventut revolucionària, desenganyada amb els mètodes narodnikis, i entre els treballadors conscients que començaven a desenvolupar la lluita de vagues en defensa de millors condicions de treball i de vida.
La popularitat que va assolir el marxisme va arribar a contagiar a altres capes de la societat, especialment els intel·lectuals, que veien en el materialisme històric un mètode d’ interpretació social avançat en la lluita contra l’ absolutisme, però distaven molt d’assimilar el marxisme com un programa revolucionari per a la supressió de la societat de classes.
El ‘marxisme legal’
En realitat, aquests intel·lectuals provinents de les files de la burgesia tractaven de fer valer els seus interessos de classe i justificar, recolzant-se en la concepció marxista, la inevitabilitat del desenvolupament del capitalisme a Rússia. El marxisme els valia com a teoria socio-històrica, reinterpretat amb una visió acadèmica i expurgat del seu tall revolucionari. De fet van rebutjar la dialèctica, substituint-la per l’ idealisme neokantiano. Els exponents més destacats d’ aquests "marxistes legals" van ser gent com M. I. Tugan-Barnovski, PÀG. B. Struve, S. N. Bulgakov i N. A. Bedyayev, alguns dels quals com Struve o Tugan-Baranovski van acabar a les files de la burgesia contrarevolucionària combatent ardentment les idees del marxisme.
Existia tanmateix un fil conductor entre aquest marxisme legal, l’ anomenat economicisme i les posteriors posicions polítiques adoptades pel menxevisme, que partien de la mateixa visió esquemàtica i antidialèctica de la revolució russa: les condicions per al socialisme eren absents, per tant la lluita contra l’ absolutisme és la lluita per la democràcia burgesa i en aquest combat el partit obrer ha de subordinar-se a la burgesia progressista abandonant qualsevol pretensió de desplegar una política de classe independent.
L‘economicisme
Amb l’ objectiu d’ estrènyer llaços amb els liders del marxisme rus en l’ exili, Lenin va partir cap a Suïssa enviat per la Lliga de Petersburgo per establir contacte amb Plejánov i el seu grup. Després d’ àrdues discussions es van arribar a acords pràctics a fi de treballar per la unificació dels cercles en un partit i publicar un òrgan central de la socialdemocràcia russa. Tanmateix a la tornada a Rússia el grup dirigent de la Lliga de Petersburgo, inclòs Lenin, va ser detingut quan es disposaven a publicar Rabochie Dielo (La Causa Obrera). Aquestes detencions dels quadres més experimentats, una cosa que seria una constant sota la dictadura tsarista, va provocar que noves capes del moviment, els joves educats a l’ escola de l’ agitació i que no sempre havien assimilat amb profunditat el programa marxista, es veiessin catapultats a les tasques de direcció. En aquestes condicions no va ser estrany que aquests sectors, impacients per fer créixer la influència política de la socialdemocràcia, busquessin dreceres polítiques i organitzatives en la construcció del partit.
En essència el que aquests sectors defensaven era adaptar-se als prejudicis més endarrerits de la classe obrera amb l’ argument peregrí que l’ agitació política era massa difícil per a la comprensió de les masses, per la qual cosa calia, posar èmfasi exclusiu en la lluita per les demandes econòmiques. Lenin i altres camarades com Mártov es van oposar decididament a aquest gir que suposava diluir el programa polític, per a fer-ho suposadament "més atractiu", i van insistir que la tasca principal era construir una sòlida organització revolucionària basada en la claredat del programa i que sense renunciar a l’ agitació per demandes econòmiques, una cosa òbvia, lligués aquestes a la lluita política contra l’ absolutisme elevant el nivell de consciència de la classe.
En realitat aquest intent de revisar l’ estratègia de la socialdemocràcia no era un fenomen aïllat a Rússia. En altres condicions materials diferents, Bernstein teòric de la socialdemocràcia alemanya va formular la seva política reformista de forma molt similar al que plantejaven aquests economicistes. De fet el socialisme bernstiano partia de la possibilitat d’ aprofundir en les reformes econòmiques a través de la lluita pacífica, del creixement dels sindicats, el crèdit, fins i tot els trust o monopolis que, segons el cap alemany del reformisme, tendien a introduir una reglamentació de la vida econòmica que acabaria amb les crisis. Sobre aquesta base i amb el creixement del poder socialdemòcrata en el parlament, ajuntaments i en la vida social i econòmica gràcies a les cooperatives de producció i consum, l’ Estat burgès deixaria de ser gradualment aquest instrument de coerció de la classe capitalista per transformar-se tranquil·lament en el garant de les conquestes democràtiques i la palanca per anar estenent el socialisme a la societat.
Plejánov va lliurar una lluita contra Bernstein, a diferència de la passivitat que van mostrar altres dirigents "marxistes" com Kautsky, especialment complaents amb les posicions del reformisme.
Tanmateix els intents de rebaixar el nivell de l’ agitació entre els obrers, per a així fer-se més populars i guanyar més suports, no van tenir l’ èxit esperat. Limitar l’ activitat a les demandes econòmiques significava a la pràctica renunciar al partit polític de la classe obrera. Aquesta forma de veure les coses s’ alimentava també per les dures condicions de la repressió: si es volia conservar certa parcel·la d’ actuació pública sense veure’ s obligats als rigors de les detencions i les deportacions a Sibèria, per què no renunciar a l’ agitació política i concentrar-se en les demandes econòmiques utilitzant fins i tot els marcs legals que ja existien. La lluita contra l’ economicisme es va estendre a tots els cercles i a poc a poc les posicions de Plejánov, Lenin i Mártov, van anar guanyant la majoria.
I Congrés del POSDR i el naixement ‘d’Iskra’
El 14 de març de 1898 es va celebrar el primer congrés del POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus): van assistir nou persones, liders dels grups socialdemòcrates de Kíev, Moscou, Petersburgo, Yekaterinoslav, del diari Gaseta Obrera i de l’ organització socialdemòcrata jueva Bund. Abans que acabés el mes la majoria dels dirigents havien estat detinguts afegint-se a cents de militants i quadres que romanien en la deportació o la presó, com era el cas de Lenin.
Aquest Congrés va tenir efectes molt efímers; si bé va reconèixer la necessitat d’ unificar als cercles socialdemòcrates en un sol partit i dotar-los d’ un centre dirigent, possibilitat que òbviament no es va materialitzar.
Després del Congrés els debats sobre què fer es van fer més intensos. Lenin a Sibèria havia arribat a diverses conclusions: era impossible celebrar un congrés en les condicions de repressió dins de Rússia, i per preparar la unificació de les forces marxistes en un sol partit es necessitava un diari revolucionari que actués com a organitzador combatent la dispersió i el localisme.Després de moltes vicissituds, Lenin va aconseguir escapar de Sibèria i arribar a Suïssa per proposar a Plejánov la nova tàctica. No obstant això, malgrat la coincidència en els objectius i de la lluita comuna contra les tendències economicistes i reformistes, Lenin també va haver de bregar contra els mètodes informals i els enfrontaments personals que la vida de petit cercle d’ exiliats havia generat en el Grup Emancipació del Treball. Finalment es constitueix el Comitè de Redacció d’ Iskra (L’ Espurna), el diari entorn del qual s’ organitzarien les forces del marxisme rus. El Comitè estaria format per Plejánov, Lenin, Axelrod, Vora Zasúlich, Martov i Protesov.
Lenin, amb la inestimable ajuda de la seva companya Krúpskaya, va desenvolupar una tasca intensa per organitzar i reunir entorn d’ Iskra el major nombre de militants sobre la base d’ un programa polític clar i conseqüent. A la seva obra Què fer? assenyala les tasques per a Iskra: "La missió d’ un diari no es limita, tanmateix, a difondre les idees, a educar políticament i a conquerir aliats polítics. El diari no és només un propagandista col·lectiu i un agitador col·lectiu, sinó també un organitzador col·lectiu (...) Amb l’ ajuda del diari i en lligam amb ell, s’ anirà formant per si mateixa una organització permanent, que s’ ocupi no solament de la tasca local, sinó també de la tasca general i regular, que habituï als seus membres a seguir regularment els esdeveniments polítics, a apreciar el seu significat i a la seva influència sobre els diferents sectors de la població (...) La sola tasca tècnica d’ assegurar un subministrament normal d’ informacions al diari i a una difusió normal del mateix, obliga ja a crear una xarxa de representants locals del Partit (...)". 
També en aquest període, per subratllar la necessitat del partit com l’ instrument imprescindible en la lluita política, Lenin va arribar a exagerar alguns plantejaments. Això va ser el que va succeir amb el famós passatge de Què fer? on afirma que la classe obrera deixada a si mateixa només pot desenvolupar en el millor dels casos una consciència sindical, mentre que la consciència socialista només pot ser introduïda des de fora a través del partit. Aquesta idea, com moltes altres afirmacions polèmiques de Lenin en altres moments, intentava fer èmfasi en la necessitat del partit, però era incorrecta tal com va reconèixer en el II congrés del POSDR i en molts escrits posteriors. La pròpia experiència de la classe obrera en la lluita, li pot portar a adoptar un punt de vista socialista, fins i tot a protagonitzar revolucions com va ser el cas d’ Espanya en els anys trenta, de França el 1968, Portugal el 1974 o actualment a Veneçuela. Sense un partit revolucionari de masses, la classe treballadora va posar en escac al capitalisme, però no va poder acabar amb ell. El partit, és a dir, el factor subjectiu de la revolució, és imprescindible per assegurar l’ èxit, consolidar el poder obrer i constitueix l’ instrument més important per desenvolupar la consciència socialista del proletariat, però fins i tot sense ell les masses poden orientar-se clarament cap a la revolució socialista.
El treball d’ Iskra va ser fonamental per cohesionar les forces del marxisme rus, coordinar l’ acció dels cercles i mostrar amb tota la seva amplitud les gegants tasques del futur. Després d’ anys de feina, les condicions havien madurat per a la constitució del partit. En realitat la seva acta de fundació tindria lloc el juliol de 1903 a Brussel·les durant el II Congrés del POSDR.
