El dotzè aniversari d'Octubre · 17 d’octubre de 1929

En el dotze aniversari ens trobem a la república soviètica en una situació en que els notables progressos es combinen amb les dificultats més grans, i els primers com les segones continuen avançant. Aquesta és la característica fonamental de la situació i el seu principal enigma.        

La indústria va aconseguir i continua aconseguint conquistes sense precedents sota el capitalisme. Molt menys significatiu, però també evident, és el progrés agrícola en aquests darrers anys. Alhora, observem una paradoxa absoluta; en el mercat hi ha una escassetat severa de mercaderies, que malgrat els èxits econòmics persisteix any rere any i en determinats períodes s’aguditza a l’extrem. Malgrat el ràpid creixement de la indústria, falten els articles manufacturats més necessaris. Però el que resulta especialment crític i intolerable és l’escassetat de productes agrícoles, malgrat que el país és predominantment camperol.Què signifiquen aquestes contradiccions? Es deuen a dos tipus de raons.        

Les causes fonamentals radiquen en la situació objectiva d’un país econòmicament endarrerit que, degut a la dialèctica de la història, va acabar sent el primer en arribar a la dictadura del proletariat i a la construcció socialista. Les causes secundàries es troben en la política errònia de la direcció, que cedeix a les influències petitburgeses i aplica una política la funció de la qual consisteix en satisfer únicament les necessitats immediates, i que és incapaç de comprendre les circumstàncies en el moment necessari i d’aprofitar al màxim els recursos econòmics i polítics de la dictadura.L’estat soviètic no paga interessos sobre vells deutes. Tampoc paga compensacions a la noblesa, els banquers, els propietaris de fàbriques, etcètera. Aquestes dues condicions, especialment la segona, generen per elles mateixes un gran capital per a la industrialització del país.        

L’estat obrer, a l’unificar l’administració de la indústria i el transport –condició necessària per a l’economia planificada-, va obrir possibilitats inesgotables per a l’ús lliure de l’energia i els seus recursos, és a dir, per a l’acceleració del creixement econòmic del país.Aquestes són les enormes conquistes de la Revolució d’Octubre. Els desavantatges –no de la revolució mateixa sinó de les condicions en les que es va dur a terme- són les següents: el baix nivell del desenvolupament capitalista de la Rússia tsarista, el caràcter fragmentat i extremament endarrerit de l’economia camperola, el baix nivell cultural de les masses populars i, finalment, l’aïllament de la república soviètica, envoltada per un món capitalista infinitament més ric i poderós.La necessitat d’invertir centenars de milions de rubles anuals en l’exèrcit i l’armada no és sinó la conseqüència més immediata i evident de l’entorn capitalista enemic.        

Una altra conseqüència és el monopoli del comerç exterior, tan necessari per a la república soviètica com l’exèrcit i l’armada. L’abolició, o inclús el debilitament, del monopoli del comerç exterior (Stalin va mirar de fer-ho a finals del 1922, influït per Sokolnikov) implicaria no només el retorn de Rússia al camí capitalista sinó la seva transformació en un país mig colonial. Però no cal oblidar que el monopoli del comerç exterior implica l’exclusió automàtica de Rússia de la divisió internacional del treball, que va ser la base del desenvolupament capitalista d’aquest país. La conseqüència directa de l’expansió general de l’economia va ser una notòria contracció del comerç exterior. En conseqüència, la ràpida expansió de la industrialització està determinada, en gran mesura, per la necessitat de la república soviètica de produir tot el que la Rússia burgesa rebia des de l’exterior amb més gran avantatge. Si hagués règims socialistes a d’altres països, el monopoli del comerç exterior, per descomptat, no caldria, i la URSS rebria dels països més avançats els productes que li manquen, en termes absolutament més profitosos que els que gaudia la Rússia burgesa. En la situació actual, el monopoli del comerç exterior, absolutament indispensable per protegir els fonaments de l’economia socialista, exigeix imperativament gegantines inversions en la indústria perquè el país pugui sobreviure. Va ser aquesta situació la que va produir l’escassetat crònica de productes acabats en un moment de gran avenç de la producció industrial.        

El caràcter fragmentari de l’economia camperola, herència del passat, es va exacerbar amb la Revolució d’Octubre, perquè el seu primer objectiu va ser la “revolució agrària democràtica”. La fragmentació del sector agrícola presentaria serioses dificultats per a la reconstrucció socialista de l’agricultura a Rússia encara que el proletariat ja hagués pres el poder als països més avançats. Aquestes dificultats són molt més grans perquè el país de la Revolució d’Octubre només compta amb els seus propis recursos. Mentrestant, l’extrema lentitud de la reconstrucció socialista provoca una més gran divisió de la terra i, en conseqüència, un augment de la proporció de la producció destinada a l’autoconsum.Aquesta és una de les raons de l’escassetat de productes agrícoles.        

No menys important és l’alt preu dels béns industrials. És el mitjà de que disposa la indústria per pagar la seva transició a una economia més avançada i alhora continuar invertint en aquells sectors que han esdevingut necessaris a causa del monopoli del comerç exterior. En unes altres paraules, per al camp és molt alt el cost de la indústria socialista.Els camperols estableixen una separació rígida entre la revolució agrària democràtica que van completar els bolxevics i els fonaments que aquests van crear per a la revolució socialista. La transferència de la propietat de la terra del terratinent al camperol, com a classe –la revolució democràtica- li va produir a aquest globalment al voltant de cinc-cents milions de rubles, a l’alliberar-lo del pagament de la renda. Però degut a les “tisores” dels preus, els camperols estan pagant una suma molt més elevada en benefici de la indústria estatal. Resulta aleshores que per al camperol el balanç de les dues revolucions que es van combinar a Octubre implica de totes formes un dèficit de centenars de milions de rubles. Aquest és un fet indiscutible, i a més a més molt important per avaluar tant la situació econòmica com la situació política del país. Hem d’afrontar-ho obertament. Constitueix la base de les deteriorades relacions entre els camperols i el govern soviètic.        

El ritme lent de creixement de l’economia camperola, la seva fragmentació posterior, les “tisores” dels preus industrials i agrícoles –en una paraula, les dificultats econòmiques del país- creen condicions favorables per al desenvolupament dels kulakis i perquè aquests guanyin una influència desproporcionada pel seu pes numèric i pels recursos materials de què disposen. L’excedent del cereal, que està principalment en mans dels estrats superiors de l’aldea, és un element d’esclavització del camperol pobre i de venda especulativa als elements petitburgesos de les ciutats, amb el que queda eliminat del mercat nacional. No només falta cereal per a l’exportació sinó inclús per cobrir les necessitats internes. El volum extremament reduït de les exportacions porta a haver de disminuir dràsticament la importació de béns acabats i, a més a més, la de maquinària i matèria primera industrial, fet que alhora ens obliga a pagar cada avenç de la industrialització reduint extraordinàriament els nostres recursos econòmics.        

Això explica fonamentalment per què, en una època de ressorgiment general de l’economia i amb un ritme veloç d’industrialització, a la república soviètica segueixen existint les “cues”, que és l’argument més fort contra la teoria del socialisme en un sol país.Però les cues són també un argument contra la pràctica econòmica oficial. Aquí passem dels factors objectius als subjectius, sobre tot a la política de la direcció. És indubtable que ni la direcció més correcta i previsora hauria pogut conduir la URSS a la construcció del socialisme dintre de les seves fronteres nacionals, aïllada de l’economia mundial pel monopoli del comerç exterior. Si la revolució proletària als països capitalistes avançats s’endarrereix vàries dècades, la dictadura del proletariat de la república soviètica caurà inevitablement, víctima de les seves pròpies contradiccions econòmiques, es combini o no aquest procés amb la intervenció militar. Traduït al llenguatge polític, això significa: el destí de la república soviètica, en les condicions esmentades, està determinat per la direcció econòmica interna i per la de la lluita revolucionària del proletariat internacional. En última instància el segon és el factor decisiu.        

Una correcta direcció econòmica  a la  URSS significa que s’emprin els recursos i oportunitats de tal manera que un ascens genuí i notori del nivell de vida de les masses treballadores acompanyi l’avenç del socialisme. Ara l’objectiu pràctic no és “sobrepassar” a tota l’economia mundial –una fantasia- sinó consolidar les bases industrials de la dictadura proletària i millorar la situació dels treballadors, enfortint el requisit polític de la dictadura, és a dir, la unitat del proletariat amb els camperols no explotadors.        

La política correcta a la URSS significa perllongar el més possible l’existència de la dictadura en les condicions d’aïllament en que es troba. La política correcta per a la Internacional Comunista implica impulsar en tot el possible el triomf del proletariat dels països avançats. En un cert punt aquestes dues línies s’han d’unificar. Només amb aquesta condició el contradictori règim soviètic actual podrà –sense termidor, ni contrarevolucions, ni noves revolucions- esdevenir una societat socialista sobre la base de l’expansió del socialisme que finalment haurà d’abastar tot el món.        

El temps, factor polític crucial en general, esdevé decisiu a l’encarar el problema del destí de la URSS. En canvi, des del 1923, la direcció actual ve fent tot el possible per deixar córrer el temps. Els anys 1923, 1924 i 1925 es van perdre en combatre a l’anomenada super-industrialització –denominació amb la que es referien a l’exigència de l’Oposició que s’accelerés el ritme de la industrialització- el principi de l’economia planificada i la previsió econòmica en general. L’acceleració del ritme d’industrialització es va encarar empíricament, a salts i amb canvis tan bruscos que va augmentar enormement el cost de la construcció i va ser una càrrega per a les masses treballadores. Fa sis anys l’Oposició va exigir que s’elaborés un pla quinquennal. En aquell moment es va ridiculitzar aquesta exigència en un estil totalment d’acord amb la mentalitat del propietari petitburgès que tem els grans objectius i les grans perspectives. Vam qualificar aquesta actitud de menxevisme econòmic. Per exemple, encara a l’abril del 1926 Stalin afirmava que necessitàvem la hidroelèctrica del Dnieper tant com un camperol pobre necessita un fonògraf, i alhora negava absolutament que el ritme del nostre desenvolupament econòmic depengués dels esdeveniments mundials.        

El pla quinquennal va arribar amb cinc anys de retard. Els errors, rectificacions i ajustos dels últims anys es van fer al marge d’un pla general, i per aquesta raó la direcció va aprendre molt poc d’aquests. És impossible no recordar aquí que el primer projecte de pla quinquennal, preparat el 1927, era mesquí, minimalista i econòmicament covard. L’Oposició el va criticar de forma implacable en el seu programa. Va ser aquesta crítica, basada en les necessitats reals del desenvolupament econòmic, el que va determinar que en el transcurs d’un any es revisés íntegrament el pla. De cop van quedar descartats tots els arguments contra la “super-industrialització”. L’aparell, que durant uns quants anys havia funcionat d’acord amb el menxevisme econòmic, va rebre l’ordre de considerar herètic tot el que fins el dia abans era paraula santa, i d’altra banda, d’oficialitzar l’heretgia fins aleshores anomenada “trotsquisme”. Aquesta resolució va agafar totalment desprevinguts tant als comunistes com als especialistes de l’aparell, educats en la línia exactament oposada. Els primers intents de resistència o les tímides demandes d’explicació van ser sumàriament i severament castigades. I com havia de ser sinó? Permetre explicacions implicaria descobrir que la direcció està ideològicament en bancarrota, que va deixar de costat tots els seus principis teòrics. Aquest cop l’aparell es va sotmetre en silenci. A la persona que va donar l’informe sobre el pla quinquennal (Rikov) se li atribueix la següent fórmula: és millor estar per (és a dir, donar suport) el ritme accelerat de desenvolupament que estar dins (de la presó) per posar-s’hi en contra.        

Si el nou pla es va imposar amb el fuet a la mà, no és difícil imaginar com s’oposarà l’aparell a la seva aplicació, perquè les seves nou desenes parts estan més a la dreta que la dreta oficial. Mentrestant, l’esquerra, del programa de la qual es van prendre les idees bàsiques del pla quinquennal, continua sotmesa a la repressió i a la calúmnia. L’aparell viu esperant nous canvis i girs, i ni tan sols es va atrevir a demanar ajut al sindicat de camperols pobres. El partit es troba a cada moment davant de fets consumats. L’aparell no confia en el partit i li té por. En aquesta situació ningú veu en el nou pla quinquennal l’expressió d’un gir cap a l’esquerra meditat i ferm. És a dir, ningú excepte un grapat de capituladors.        

El mateix es pot dir respecte de la política de la Internacional Comunista. Després de la unió amb Chiang Kai-shek, de la teoria del “bloc de les quatre classes”, de la crida a la formació d’un partit obrer i camperol, de la col·laboració amistosa amb el Consell General –que va trair la vaga general-, la Internacional va saltar en vint-i-quatre hores a la consigna: cap acord amb els reformistes, combatre el social-feixisme per conquerir el carrer. La nova i pronunciada ziga-zaga es va basar en la teoria del “tercer període”, especialment propícia per sembrar il·lusions, estimular les empreses aventureres i preparar el nou gir... a la dreta.        

En conseqüència, el dotze aniversari de la Revolució d’Octubre troba a la república soviètica i a la Internacional sumides en grans contradiccions i dificultats que demostren, per la negativa, la correcció de la teoria marxista de la revolució socialista. Amb Lenin vam entrar a la Revolució d’Octubre profundament convençuts que a Rússia la revolució no podia tenir un caràcter independent i acabat. Crèiem que no era més que la primera baula de la revolució mundial i que el destí d’aquesta baula estaria determinat pel de tota la cadena. I avui continuem defensant aquesta posició. Els progressos assolits en la construcció socialista avancen de forma paral·lela a les contradiccions, i seran inevitablement devorats per aquestes si en el futur les conquistes de la revolució mundial no donen suport a la república soviètica.L’expulsió del partit i la persecució acarnissada al sector revolucionari dintre de la república soviètica constitueixen una clara expressió política de les contradiccions d’una república proletària aïllada en un país endarrerit. No és sorprenent, per paradoxal que sembli, que els Bessedovskis –que són innombrables- expulsin els Rakovskis i després, a la primera oportunitat, es passin al bàndol de la reacció.        

Spinoza deia: “Ni plorar ni riure sinó comprendre”. Cal comprendre per lluitar millor per la Revolució d’Octubre.        

Durant l’any tretze s’aprofundiran les contradiccions. Es pot agafar desprevingut a un partit debilitat i escanyat. Davant la primera gran dificultat aixecaran el cap els Bessedovskis de tot calibre. L’aparell centrista demostrarà que és un aparell i res més. El nucli proletari necessitarà una direcció i només l’Esquerra comunista, temprada en la lluita, podrà proporcionar-la. Saludem el tretzè any des del desterrament, la presó i l’exili. Però no som pessimistes.El principi de la dictadura del proletariat va deixar la seva marca indeleble a la història. Va demostrar la força tremenda d’una jove classe revolucionària dirigida per un partit que sap el que vol i és capaç d’unir la seva voluntat amb el procés objectiu en desenvolupament.Aquests dotze anys han demostrat que la classe obrera, tot i produir-se en un país endarrerit, no només se les pot arreglar sense banquers, terratinents i capitalistes sinó que també pot fer avançar la indústria més ràpidament que sota el domini dels explotadors.Aquests dotze anys han demostrat que l’economia planificada centralitzada és incommensurablement superior a l’anarquia capitalista, representada per poderosos trusts que es combaten entre ells.

Les conquestes, exemples i lliçons són incommovibles. S’han gravat per sempre en la consciència de la classe obrera mundial.No rebutgem res ni lamentem res. Vivim amb les mateixes idees i actituds que a l’Octubre del 1917. Podem veure més enllà d’aquests dificultats circumstancials, perquè, per més que el riu es desbordi, sempre anirà a parar a l’oceà.