Unes manifestacions enormes han recorregut els carrers valencians a la tercera setmana de gener. El 21, 160.000 professors, pares i estudiants (a València i a Alacant) exigien una educació pública de qualitat. El 26, uns 200.000 manifestants (a les tres capitals), vam expressar un rebuig clar als atacs salvatges que la Generalitat d’Alberto Fabra està portant a terme contra els serveis públics i els treballadors del sector públic.
El País Valencià s’apropa, segons els indicis, a un estat de convulsió social. Hi ha prou elements que demostren la ràbia enorme, la indignació ja no continguda, la ganes de lluitar de sectors molt amplis de la població. A primera línia, els treballadors del sector públic, que estan protagonitzant concentracions, ocupacions de despatxos, talls de trànsit, etc. Cal destacar el grau d’organització i combativitat dels treballadors de la sanitat i, molt especialment, dels docents, per als que l’experiència de lluita dels últims anys no ha estat en va.
L’aprovació d’un decret-llei a principis de gener va agafar per sorpresa a gran part de la població. Igual que el seu padrí polític, Rajoy, abans de les eleccions de novembre, Fabra prometia l’any passat demagògicament fer retallades que no afectessin els serveis públics i baixar els impostos. Mentrestant, el seu conseller d’Hisenda, José Manuel Vela, declarava: “baixar el sou als funcionaris seria una atracament”.
Aquestes són algunes de les mesures del decret-llei i decisions posteriors quant als serveis públics i els seus treballadors:
- Una reducció de 271 milions a la massa salarial. Per a això, redueixen la jornada laboral (i també els salaris) dels interins i temporals; en el cas dels docents, un 33%; en el cas de sanitat, entre un 25% i un 50%. Els complements també es redueixen, en alguns casos a la meitat, i no es concediran més d’alguns d’ells (els sexennis dels professors). Tot això implica una reducció de centenars d’euros (fins a 800) al mes! Els interins (i altres col·lectius docents) seran acomiadats a final de curs, per així no pagar les seves vacances. Es rebaixa la cobertura salarial dels dies de baixa, excepte per malaltia professional, i es rebaixen les ajudes socials. I es fan els requisits legals previs per a l’acomiadament de fins el 25% dels interins. Per a cobrir la seva feina a l’educació pública pretenen augmentar en tres hores la jornada lectiva dels docents. Aquests acomiadaments i la reducció de jornada implica, evidentment, més treball per a menys mans. És a dir, representa una brutal saturació dels serveis públics. Un exemple: a Algemesí (València), amb 30.000 habitants, un sol metge atendrà les Urgències durant la nit.
- Una retallada generalitzada a la prestació de serveis. Pràcticament tots els conceptes i tots els serveis públics el pateixen. A la sanitat implica el tancament de centres de salut teòricament obsolets i de punts d’atenció continuada (les urgències d’Atenció Primària), el retard de l’obertura d’Urgències de les 15 a les 21 h. (és a dir, els serveis de Primària, amb una plantilla retallada, hauran de fer-se càrrec de les urgències en el seu horari de tarda), la paralització del desviament a clíniques privades (el que, segons CCOO, augmentarà les llistes d’espera en 40.000 pacients), el tancament dels consultoris els dissabtes, el cobrament de la tarja sanitària, i l’estalvi fins a extrems ridículs (un bolquer per pacient, sutures sense grapes) en despesa hospitalària (s’obliga als pendents d’operació quirúrgica a ingressar a les 7 h. del mateix dia i es farà un control sobre els pacients que superin els 9 dies d’ingrés hospitalari). Per últim, la Generalitat del PP ha anunciat la possibilitat del copagament sanitari.
- El tancament d’empreses públiques i l’avenç en la privatització. Així, a Ràdio Televisió Valenciana es preveu un ERO de mil treballadors (el 60% de la plantilla), el projecte del qual, de manera molt significativa, s’encarrega a un liquidador d’empreses, mentre obren al negoci privat futurs canals temàtics de Canal 9 codificats. Al Centre d’Investigació Príncep Felip, la retallada ja va afectar, al setembre, a la plantilla (gairebé la meitat, acomiadada; la resta, amb menys salari), a 16 laboratoris (tancats), i als probables beneficis públics de 14 línies d’investigació (abandonades). El Palau de les Arts tancarà en la temporada estival i retalla salaris fins a un 15%. Mentrestant, a sanitat, es generalitzarà la introducció de l’empresa privada.
- L’augment d’impostos, que afecta principalment a la classe obrera i a capes mitjanes. Es concreta en: augment del tram autonòmic de l’IRPF, pujada del 100% del mal anomenat cèntim sanitari (es cobraran gairebé 5 cèntims per litre de gasolina); tisorada a les deduccions fiscals (per naixement, fills discapacitats, conciliació familiar-laboral, etc.), que afectaran a 278.000 famílies; i eliminació de beneficis per a jubilats i joves al metro de la capital (de competència autonòmica). En aquest últim cas, els jubilats hauran de pagar un 33% més i els joves de València un 36% més (46% més si són de les poblacions obreres de l’extraradi). A tot això se li ha de sumar l’augment impositiu anunciat per Rajoy i el dels ajuntaments (per exemple, l’increment dràstic de l’IBI). A València (i la seva àrea metropolitana), des del desembre, la taxa d’escombraries ha augmentat un 150%.
Impagaments de la Generalitat
Aquesta situació tan dramàtica, que deixa als ossos conquestes vitals del passat, es veu amplificada per la suposada falta de liquiditat de la Generalitat. El caos financer es fa amo d’ella, provocant un impagament recurrent als centres públics de tot tipus, als proveïdors i a les moltes empreses que trafiquen amb els serveis socials, repercutint aquestes les conseqüències en els seus treballadors i usuaris. Un dels casos més greus és l’ensenyament públic. Les escoles i instituts subsisteixen dia a dia sense fons suficients per a les despeses corrents. Fins el 25 de gener, la Conselleria no va enviar la tramesa corresponent al 3r trimestre del 2011. I encara deu el 4t trimestre. Tot i aquesta transferència, el perill de col·lapse, a molts centres, no ha desaparegut, i així fins i tot després del dia 25 hi ha instituts sense calefacció, o que suspenen classes per falta de llum (el Jordi Joan d’Alacant). La paralització d’activitats extraescolars i de les classes pràctiques en el cas dels cicles és generalitzada (al cicle de Pròtesis Dental de l’Ausiàs March de València els professors van exigir 2.000 euros als alumnes per poder-les fer). Les substitucions van ser interrompudes durant mes i mig. Ara es tornen a fer, però de manera parcial. La falta d’espai és endèmica (es fan classes a despatxos, passadissos, vestidors...). Fins la molt pia patronal Escoles Catòliques ha amenaçat amb la mobilització si els concerts no es posen al dia. Aquests senyors tan cristians, davant la bufetada de la Generalitat en forma d’impagament, posen l’altra galta... dels pares, obligant-los a pagar voluntàriament per les despeses (els retornaran els diners quan rebin el concert?). Per descomptat, al conseller del ram, aparentment, li és més urgent la salvació de la seva ànima que la de l’ensenyament públic, perquè aquest deute ja ha estat liquidat.
La Universitat també ha donat vàries senyals d’alarma, amenaçant amb el tancament si no es lliura almenys part del deute que té la Generalitat amb ella (900 milions). D’altra banda, responsables d’àrees de salut han avisat al conseller de Sanitat que si els retards en els pagaments es mantenen podrien deixar de pagar les nòmines dels treballadors. Els centres d’ocupació de discapacitats exigiran 27 milions per via judicial, mentre preveuen acomiadar a 200 treballadors i el tancament de 13 centres abans d’abril. La majoria de la plantilla no cobra des de fa mesos. A tot això s’afegeix la situació brutal de l’economia valenciana: en aquests moments hi ha 641.000 aturats i 100.000 famílies sense ingressos.
El panorama no és millor a nivell municipal, on l’endeutament també és elevat. L’Ajuntament d’Alboraia (València) farà fallida a mitjans d’aquest mes si no aconsegueix pagar el seu deute amb l’empresa de l’aigua. Per evitar-ho permetrà l’embargament de propietats municipals. La Federació Valenciana de Municipis calcula que 80 municipis es veuran abocats a la fallida aquet any.
Els “grans esdeveniments”
Els impagaments i les retallades són la conseqüència fatal, no només de la crisi econòmica, sinó de la política del PP. Tota l’estratègia en la que s’ha basat per mantenir el control durant dècades del País Valencià fa aigües. Des de l’arribada del PP al Palau de Manises (seu de la Generalitat), el 1995, ha saquejat els recursos públics en benefici de la classe dominant (i d’ells i els seus familiars i amics, com una camarilla dins d’aquesta classe). Una política que es va accelerar amb el boom de la totxana, coincidint amb els últims anys d’Eduardo Zaplana i l’arribada de Francisco Camps al capdavant del Consell. Mentre privatitzaven la sanitat i l’educació (deteriorant la pública mentre multiplicaven concerts amb la privada), i infiltraven els serveis públics d’empreses privades, esdevenint aquells en menjadores d’aquestes (a sanitat, Canal 9, l’atenció a la tercera edat, atenció al menor, atenció al discapacitat...), convertien la política de grans esdeveniments en una gran oportunitat de negoci. La Ciutat de les Arts i les Ciències, Terra Mítica, la Ciutat de la Llum a Alacant (estudis cinematogràfics que paguen als productors perquè hi vagin a filmar allí), la Fórmula 1, la Copa d’Amèrica, o el famós aeroport de Castelló, tot era una gran oportunitat per a constructores, empreses hoteleres, immobiliàries, i tot un univers de companyies que xuclaven dels recursos públics abundants. Les caixes valencianes (CAM i Bancaja), la Societat de Garantia Recíproca, i altres mecanismes de societats semipúbliques aportaven la liquiditat necessària per dissimular la realitat (la majoria d’aquests esdeveniments o construccions han estat, alhora que rendibles per a les grans empreses, un desastre financer per a les arques públiques: Ciutat de les Arts, F 1, Terra Mítica... i no parlem ja de l’aeroport). Avui, Ciutat de les Arts i la Societat de Projectes Temàtics, després d’una inversió de 1.750 milions tenen un deute de 1.325. Però el cas de la F1 és un escàndol encara més gran: la Generalitat ha hagut de nacionalitzar (comprar per un euro) Valmor Sports, que era la intermediària que pagava al paràsit decrèpit de Bernie Ecclestone, amo de la Fórmula 1. Amb aquesta acció s’ha fet càrrec del deute de 94 milions per les tres edicions que falten. Fabra està valorant rescindir el contracte, però si no aconsegueix negociar amb Ecclestone haurà de pagar en qualsevol cas aquesta quantitat. Però el més greu és que just abans de dimitir Camps va firmar un contracte que obliga la Generalitat a pagar 24 milions anuals... fins el 2020! per la continuïtat de la cursa a València fins a aquell any, sempre i quan Catalunya renunciï a organitzar-la (renúncia que ja ha anunciat la Generalitat catalana).
Aquesta política de grans esdeveniments l’aparell popular la va vendre davant la seva base social, un sector ampli (tot i que no majoritari, com després explicarem) de capes mitjanes i obrers políticament endarrerits. Alguns d’ells sí que van treure profit, en forma de beneficis a establiments hotelers o petits comerços, o contractes de petites empreses i quadrilles a la construcció. En canvi, la política de transvasament ingent de capital públic a mans capitalistes només es va poder mantenir en base a un endeutament accelerat (basat en una perspectiva de boom immobiliari i turístic permanent) i a una precarització dels serveis públics, com sanitat, educació i transport públics (l’accident de metro del 3 de juliol de 2006, amb 43 morts, és una demostració luctuosa d’això).
Lerma, acusat de malbaratador pel PP, va deixar un deute de 2.500 milions. Al juliol, quan Camps va dimitir, el deute era de 20.500, o sigui, 6 cops més. El País Valencià està al capdamunt: és la comunitat amb el deute més gran en funció del PIB (un 20% per un 6% que havia deixat Lerma). Cada valencià deu de mitjana 4.331 euros pel deute autonòmic. I els bancs no perdonen: Fabra pot deixar de pagar als hospitals, a les escoles o als parcs de bombers, però no s’oblidarà de pagar els banquers.
El Govern central ha hagut d’ajudar a la Generalitat tres cops des del desembre, avançant-li les seves transferències (la primera, per fer front als pagaments corresponents als bons patriòtics; la segona, per pagar un crèdit vençut una setmana abans del Deutsche Bank). Ara bé, les finances autonòmiques s’assemblen a un equilibrista sense experiència que recorregués un cable del Palau de Manises a les Torres de Serrans. Aquest any ha de fer front venciments per valor de 4.000 milions. D’aquests, 1.500 al maig. L’única manera de fer-ho, segons el conseller Vela, és creant hispanobons, és a dir, bons amb el recolzament de l’Estat. Però, de la mateixa forma que la burgesia europea més forta (l’alemanya) s’oposa amb ungles i dents als eurobons, el nucli de la burgesia espanyolista no salvarà a sectors accessoris de la seva classe social. Aquests hauran de fer el que temen: enfrontar-se a cara de gos amb el moviment obrer, i amb el moviment social en general, per extreure molt més de la classe obrera i d’altres sectors (també dels sectors de la base del PP). La possibilitat (anunciada pel ministre d’Economia, Luis de Guindo) de la intervenció de les Comunitats Autònomes és molt real, almenys en el cas valencià, amb el que això implicaria de desprestigi del règim de democràcia burgesa.
El brou de la corrupció
L’estratègia passada del PP va ser el caldo de cultiu ideal per generalitzar a nivells increïbles la corrupció. Els repetits casos que van apareixent, i que només són la punta de l’iceberg, demostren una actitud d’autocomplaença i prepotència que s’ha vist afavorida per anys d’impunitat absoluta. El cas Gürtel, la trama d’Emarsa, el frau a Aigües de Calp, les ramificacions valencianes dels negocis d’Urdangarín, els diferents casos Fabra (Carlos), el cacic de Castelló... mostren com la corrupció ha infiltrat fins a la moll de l’os la institució autonòmica, com sempre que la burgesia no aprecia frens objectius a la seva activitat depredadora. Les declaracions de Rita Barberà, alcaldessa de València, (‘una bossa de Louis Vuitton és un regal absolutament normal’) reflecteixen molt bé la psicologia de la classe dominant. L’absolució de Camps era un fet molt probable, des del moment que, en una maniobra judicial, es va limitar l’acusació al delicte de suborn passiu (rebre regals en funció del càrrec), sense valorar les investigacions sobre les contrapartides que aquells regals van obtenir, i l’extrema connexió entre les empreses de la trama, el PP i la Generalitat. Per cert, aquesta absolució, i la dificultat per amagar aquestes corrupteles, són un incentiu més gran per a la mobilització popular.
El PP no pot continuar la seva dominació amb els mateixos mètodes. Objectivament no hi ha mitjans per a això. La substitució de Camps per Fabra té molta més significació del que s’ha dit públicament. No només perquè Camps era una figura cremada políticament, que causava protestes allí on anava, i que en un context de crisi podria encendre innecessàriament el moviment de resposta a les retallades. També perquè Rajoy (l’únic defensor important de Fabra, que no té al darrera seu cap de les famílies del PP), com personatge vinculat al nucli central de la burgesia, necessitava algú capaç de defensar els seus interessos fins i tot si entraven en col·lisió amb els d’alguna camarilla partidària. No és casual que Fabra discutís (negociés, realment) el decret-llei de retallades amb la cúpula empresarial, i no amb els barons del PP, i que consensués amb ells exclusivament el lloc de vicepresident de Bankia. Actualment, l’equilibri intern de la dreta està trencat, els diferents clans (Rita, Alfonso Rus –cacic de València província-, Carlos Fabra, Juan Cotino –el més vinculat a la cúpula eclesial-, etc.), mostren la seva respectiva força davant l’absència de poder fort al Palau de Manises, i tendeixen a unir-se enfront d’Alberto Fabra per defensar els seus interessos de camarilla. En la mesura que el moviment contra les retallades pugi a nivells superiors, la crisi del PP es pot també aguditzar. Per últim, l’absolució de Camps crea un factor absolutament imprevisible, amb potencial per fer volar pels aires l’estructura del partit.
El moviment al carrer i la rèmora dels dirigents d’esquerres
En tot cas, el fonamental no són les ganivetades de la dreta valenciana, sinó el moviment que s’està aixecant. Per valorar tot el seu potencial hem d’entendre que és el fruit madur d’una acumulació de frustracions i descontentament latent durant anys, i que de forma episòdica s’expressava al carrer, per retirar-se davant la deixadesa de les direccions sindicals i polítiques, que deixaven orfe al moviment, negant-se a estendre’l i a unificar-lo, no elevant el nivell de consciència i polititzant. De vegades, fins i tot, negant-se a participar en la lluita. Aquestes expressions al carrer es van donar, especialment, a partir del 2002, amb la vaga general que va ensorrar els plans d’Aznar. Les mobilitzacions contra la guerra, la mateixa reacció davant l’accident de metro esmentat, les grans lluites de tota la comunitat escolar al curs 2006-07, el suport massiu als veïns del Cabanyal contra l’espoli, les manifestacions espontànies contra la corrupció, les Trobades pel Valencià, l’última vaga general, les assemblees massives del 15-M i les manifestacions posteriors de juny i octubre, i tantes altres expressions de lluita, són bons exemples.
Si no hi va haver una expressió igual de contundent a les urnes va ser pel conservadorisme, el burocratisme, la dretanització, dels dirigents d’esquerres, i en especial, del PSPV. Van acceptar de bona gana el discurs de la dreta: ‘hem de dirigir-nos a les capes mitjanes’, ‘el decisiu és oferir grans espectacles, que porten beneficis’, ‘la gestió privada d’allò públic és més eficaç i en tot cas inevitable’, etc. I tant va ser així (fruit de les seves pròpies condicions socials i la seva deriva ideològica), que va ser també l’eix de la seva política, tant a la Generalitat (i això va dur a la derrota de Lerma), com a molts ajuntaments on ha governat. Tampoc els dirigents d’IU van mantenir una posició nítida d’esquerres, anticapitalista, ni una presència compromesa amb el moviment, tot i que en l’últim període sí que hi ha alguns intents de participar en la lluita al carrer i de situar-se a l’esquerra, incloent als diferents grups petitburgesos (en especial Compromís), amb els que gairebé sempre ha arribat a acords. Malauradament, la política municipal d’IU, allí on ha participat a l’equip de govern (Requena, Bunyol, Sagunt), no té moltes variacions respecte del PSOE. Per últim, Compromís s’ha beneficiat d’un ús eficaç de les Corts per denunciar el caràcter reaccionari de la dreta, així com de participar i impulsar diferents lluites. En canvi, aquesta actitud aparentment més radical emmascara un programa que aspira a les reformes possibles dins d’un capitalisme en crisi, adornat amb la xerrameca habitual orientada cap a les capes mitjanes radicalitzades.
Tot i així, i malgrat la important base electoral de la dreta, que més que mai es concentra en el PP sense interferències, aquest no és hegemònic. Els resultats electorals reflecteixen que el vot al PP no és majoritari al cos electoral: la suma de l’abstenció i el vot a partits d’esquerres és molt més alt. I l’abstenció, majoritàriament, no vota a la dreta perquè no té expectatives en ella. Una part important de l’abstenció es podria guanyar per a la mobilització electoral, amb un programa i una actuació revolucionària constant. Però més important que tot això és que el pes de la base del PP en unes eleccions està sobrevalorat pel que fa al seu pes en el moviment real de la societat. Aquesta base és difícil de mobilitzar al carrer per contrarestar la lluita de l’esquerra. Com s’explica, sinó, l’absència de manifestacions –al menys massives- defensant el PP, la seva participació a la guerra d’Iraq, la seva política educativa o la honradesa dels seus càrrecs?
És necessària una vaga general del sector públic
No, el carrer és nostre. I encara ho seria més si el paper dels dirigents sindicals no hagués estat, ni fos, mirar de rebaixar la lluita, no coordinar-la, no animar-la, i pactar a la mínima en condicions desfavorables. Una prova contundent és la situació actual. Hem tingut manifestacions massives, i tot indica que les continuarem tenint (el dissabte 25 hi ha convocades manifestacions del sector públic). 15.000 treballadors de la sanitat van participar en concentracions a les portes dels seus centres el 13 de gener. 300 metges del Col·legi Oficial de València van votar una resolució demanant als sindicats que convoquin una vaga indefinida fins aturar les retallades. ‘Si calen diners, que els polítics es rebaixin el sou’, diuen. A l’educació desenes d’instituts estan en lluita permanent, fent tancades els dimarts per la nit, tallant carrers i carreteres, etc. A Gandia, 15.000 professors i estudiants es van manifestar. I el Sindicat d’Estudiants convocar vaga i manifestacions el 16, amb perspectives molt favorables. Els treballadors de la recollida d’escombraries de València amenacen amb la vaga coincidint amb les Falles (al març). Els treballadors socials i veïns de Parc Alcosa (barri d’Alfalfar, València, molt degradat) porten setmanes lluitant diàriament per poder mantenir els llocs de treball i diferents serveis socials, mentre un company es manté en vaga de fam des de fa més d’un mes... A què esperen les direccions sindicals per unificar tota aquesta força? Per organitzar un pla de lluita seriós i contundent, com un primer pas per convocar una vaga total del sector públic valencià. A què esperen? Per què no unir tota aquesta energia a la dels nostres companys catalans, castellans, bascos, madrilenys, per aturar tots els atacs? Per què no es comença a preparar ja una vaga general, on vincular l’oposició a totes les retallades amb el rebuig a la reforma laboral que s’està preparant? Som conscients de que aquestes mobilitzacions, aquestes vagues, exigeixen molt més que posar una data. Exigeixen una explicació massiva, assemblees ben convocades i democràtiques. Reivindicacions assumides pel moviment, oposició efectiva a serveis mínims abusius i, sobretot, determinació de lluitar, de menys a més, fins aturar els atacs.
La correlació de forces és tan favorable que fins i tot estem veient mobilitzacions on participen sectors de la base social del PP. Els llibreters en lluita per cobrar el xec-llibre, els farmacèutics pels impagaments, els metges, els advocats del torn d’ofici (als que se’ls vol reduir un 37% el seu sou)... 200 d’aquests advocats es van presentar a una reunió de negociació entre el degà del Col·legi d’Advocats i la Conselleria de Justícia, exigint estar ells a la reunió perquè no es refiaven del seu suposat representant... Molts dels sectors socials que veien el futur amb optimisme, confiant en les institucions burgeses i fins i tot en el PP avui se senten frustrats i indignats, el que és un factor important en la lluita de classes. Fins i tot si molts d’aquests sectors no se sumen a una mobilització general contra les retallades (el que no està descartat), ¿defensaran a la Generalitat d’una ofensiva de lluita al carrer? És evident que no. Fabra i els empresaris darrera seu s’enfrontarien aïllats al moviment obrer, si aquest planta cara amb decisió, unitat i els mètodes del sindicalisme combatiu.
